Sobre l’existència de Déu, afirma Adrià Pujol que “no creure-hi és de ganduls”. “No creure-hi és molt científic, però estàs obviant una de les grans ­joies que tenim, que és la capacitat de la transcendència, de pensar què coi fem aquí”. I afegeix: “Creient, no; però descregut, mai. Stephen Hawking es va passar cinquanta anys mirant de demostrar que Déu no existia i al llit de mort va dir que potser una mica sí que hi creia”. Adrià Pujol Cruells diu tot aixó i es queda tan ample, i no deixa de ser curiós, car realment creure en l'existència de Déu és preocupant, que algú cregui en l'existència de Déu, se'm fa molt estrany, és que no té cap sentit, cap lógica. Altra cosa és que hi hagi gent que digui que creu en Déu per conveniència, i la raó és molt simple, no es pot creure en alló que no existeix, en un concepte distòpic que els humans s'han inventat a la seva imatge i semblança en el més gran acte de vanitat que mai s'ha comés.
No sé que tal escriptor és Adrià Pujol, però com antropòleg no li veig gaire futur, el que seria de ganduls és precisament creure en Déu, que és el més fàcil, no costa res ni compromet gaire, en canvi per no creure-hi cal estar emetent, en guardia, despert, viu, i sobretot lúcid.
A banda tractar de ganduls als no creients, no té cap sentit, quan precisament solen fer un elogi de la peresa que seria l'objectiu dels ganduls: Almenys Paul Lafargue quan demana el dret a la mandra...
"Una estranya passió envaeix a les classes obreres dels països en què regna la civilització capitalista; una passió que en la societat moderna té per conseqüència les misèries individuals i socials que des de fa dos segles torturen la trista Humanitat. Aquesta passió és l'amor al treball, el furibund frenesí de la feina, portat fins a l'esgotament de les forces vitals de l'individu i de la seva progenitura. En comptes de reaccionar contra aquesta aberració mental, els capellans, els economistes i els moralistes han sacrosantificat el treball. Homes cecs i de limitada intel·ligència han volgut ser més savis que el seu Déu; éssers febles i detestables, han pretès rehabilitar el que el seu Déu ha maleït. Jo, que afirmo no ser cristià, ni economista, ni moralista, faig apel·lació davant el seu judici al del seu Déu, davant de les prescripcions de la seva moral religiosa, econòmica o lliurepensadora, a les espantoses conseqüències del treball en la societat capitalista. 
En la societat capitalista, el treball és la causa de tota degeneració intel·lectual, de tota deformació orgànica. Si desarrelant de la seva cor el vici que la domina i envileix la seva naturalesa, la classe obrera es alcés en la seva força terrible per reclamar, no ja els drets de l'home, que són simplement els drets de l'explotació capitalista, ni per reclamar el dret al treball, que no és més que el dret a la misèria; sinó per forjar una llei de ferro que prohibís a tot home treballar més de tres hores diàries, la terra, la vella terra, estremint d'alegria, sentiria agitar-se en el seu si un nou món ... Però com demanar a un proletariat corromput per la moral capitalista una resolució viril?.