La història de Vanessa Fuentes és una d'aquestes que no solen ser portada a cap mitjà, com en aquest cas que ens ocupa, ho comenten a la Vanguardia i es fa una mica soroll amb la propagació de la notícia, i fins i tot de vegades, algunes vegades, es pot donar una solució justa al problema de Vanessa, d'aquesta Vanessa, de la qual hi ha moltes altres més.

 Mentre avançava en la informació que va publicar Lorena Ferro divendres, anava creixent la meva admiració per la seva protagonista. Es refereix Pilar Rahola  al cas de Vanessa Fuentes, una psicòloga de 38 anys, amb paràlisi cerebral i afectació a nivell motor del 95%, que ha de desplaçar-se en cadira de rodes, està obligada a comunicar-se amb un sintetitzador i necessita una persona que l'ajudi en els aspectes bàsics quotidians. Viu amb la seva tia Joana, de 70 anys, que és qui li fa les tasques de suport. El juliol vinent haurà d'abandonar el seu pis de renda limitada a l'Eixample perquè el propietari es nega a renovar-li el lloguer, sota l'empara de la llei.
Les dades de la història són esgarrifoses. Els pares de Vanessa es van desentendre de la filla al conèixer la seva paràlisi cerebral, motivada per la manca del reg sanguini al cervell durant el part. Ha viscut tota la vida amb els avis paterns, que es van fer càrrec només sortir de l'hospital, i quan finalment van morir, la tia va assumir la tasca d'ajudar-la. Com els avis, tot i fer de pares durant quatre dècades, no la van adoptar legalment, la propietat es nega a subrogar el contracte, tot i saber perfectament la condició de pares que van assumir els avis ("atès que m'ha vist créixer i coneix la meva història"), i la commina a sortir del pis. La immobiliària (Nordeste de Construcciones) recorda que la llei és clara, que Vanessa "no té cap dret" i que no hi pot haver situacions especials.
Ni tan sols li han donat l'opció de pujar una mica el lloguer, tot i que ja pagava 500 euros al mes, tot i les dificultats d'ingressos econòmics. L'únic gest que va tenir la propietat va ser oferir un pis de substitució pròxim, però era una finca amb escales, i sense les mínimes condicions que necessita per desplaçar-se. I així, si res no ho evita, Vanessa i la seva tia hauran d'abandonar la casa, amb el que significa una mudança en les seves condicions, i sense poder assumir els costos d'un pis de renda lliure, amb les necessitats que ella té.
És a dir, la llei empara una autèntica barbaritat. I a més una flagrant injustícia, perquè és possible que Vanessa no pugui presentar un paper que digui que els avis van ser els pares, però l'avalen 38 anys de vida al seu costat. És a dir, no li subroguen el lloguer senzillament perquè no volen.
Més enllà de la situació desesperada de Vanessa, la seva vida és una d'aquestes històries grans, de persones gegantines, que lluiten contra els elements i els vencen. Malgrat el 95% de paràlisi motora, s'ha tret una llicenciatura en Psicologia que li permet fer algunes col·laboracions i no ha deixat de lluitar per aconseguir una vida plena.
No crec que siguem capaços d'imaginar-nos l'enorme voluntat que ha de tenir una persona en les seves condicions per superar-se i sobresortir. Dones com Vanessa són autèntiques heroïnes de la vida i, al seu costat, tots som molt petits, i alguns molt miserables.