Ens hem acostumat al terrorisme d'Estat com el més normal del món. Si acudim a una manifestació i no ens peguen, tornem a casa amb una sensació de buit.

 Recentment nomenat intendent de la regió metropolitana de Santiago de Xile, Felipe Guevara ha dit en assumir el seu càrrec que "les manifestacions benvingudes siguin, el que no es pot confondre amb disturbis".
És molt freqüent confondre les manifestacions, que són un dret, amb els disturbis, que són un delicte. La causa és evident i molt típica, tant a Xile com a Espanya: la reconversió dels drets en delictes. El millor exemple d'això és el propi Guevara, al qual posen al capdavant del manteniment de l'ordre públic a la capital xilena precisament perquè és un feixista.
Un dels trets típics del feixisme és aquest: es parla dels drets com si es tractés de delictes. D'aquesta manera no és que l'Estat vulneri els drets de les persones; el que pretén és impedir que es cometi un delicte, que sempre és una cosa reconfortant per a les cadenes d'intoxicació.
Les manifestacions són bastant més que un dret fonamental. No només són legals sinó que són legítimes perquè expressen el descontentament de la població i tots els estats d'ànim que l'acompanyen: indignació, odi, rancor...
Una manifestació es diferencia de la Cavalcada dels Reis Mags, o d'una processó de Setmana Santa, o del Dia de l'Orgull Gai, o d'una marxa cicloturista perquè els assistents van enfadats. Per això criden. Els serveis d'ordre haurien de servir per impedir l'entrada a una manifestació dels que no estiguessin emprenyats i fotuts. Els que vulguin sortir al carrer a divertir-se i fer el pallasso haurien d'anomenar d'una altra manera a les seves convocatòries.
En un país democràtic no té cap sentit que la policia vagi a les manifestacions, i molt menys infiltrats, fent veure que també es manifesten. En un país democràtic no té cap sentit que els antiavalots vagin a les manifestacions armats fins a les dents, amb porres, amb cascos, amb escuts, amb rifles, amb gasos, amb boles de cautxú... Si els manifestants exerceixen un dret, a què van d'aquesta manera?, per què envien helicòpters com si acudissin a una guerra?
En un país democràtic la policia no pot presentar-se al lloc de la convocatòria d'una manifestació per endavant, exigir a tothom que s'identifiqui, prendre les seves dades personals, fer fotos o gravar vídeos.
Les manifestacions sempre són pacífiques. Quan es produeixen escenes de violència, com és freqüent, la causa és sempre la mateixa: la policia carrega contra els que exerceixen un dret per impedir que l'exerceixin. No es pot confondre les víctimes amb els victimaris. En les manifestacions és sempre la policia la que persegueix als manifestants, i no al revés. Per això a Espanya els vells xalen quan es recorden dels temps en què corrien davant dels grisos. En aquestes carreres és la policia la que porta les porres i els manifestants fugen del terror policial, dels cops, dels trets, de les agressions i de les detencions.
Vivim sota el terror policial com els peixos viuen submergits en l'aigua. Digerim el llenguatge de la dominació que empren intendents com el xilè Felipe Guevara. Ens considerem a nosaltres mateixos com a culpables per exercir un dret. Nosaltres som els esvalotadors, els violents i els radicals.
Estem a punt de perdre la guerra perquè ens ho empassem tot. Ja no ens queden reserves. Ens hem acostumat al terrorisme d'Estat com el més normal del món. Si acudim a una manifestació i no ens peguen, tornem a casa amb una sensació de buit, com si ens faltés alguna cosa . -  José Manuel Olarieta - LA HAINE