La meva sang s'ha transformat en tinta. Convindria evitar de totes totes aquesta repugnància. Estic enverinat fins a la medul·la. Vaig cantar en la foscor i ara és aquesta cançó la que em fa por. Més encara: sóc leprós. Coneixeu les taques de floridura que simulen un perfil? No sé quin encant de la meva lepra enganya el món i l'autoritza a abraçar-me. Pitjor per a ell! No em concerneixen les continuacions. Només he exposat nafres. Parlen de gracioses fantasies: és culpa meva. És de bojos exposar-se inútilment.
El meu desordre s'amuntega fins al cel. Els que estimava estan units al cel per un elàstic. Giro el cap... Ja no estan més aquí.
Al matí m'inclino, m'inclino i em deixo caure. Caic per la fatiga, el dolor, el son. Sóc incult, nul. No conec cap xifra, cap dada, ni noms de rius ni llengües vives o mortes. Cullo zeros en història i geografia. Si no fos per alguns miracles, em perseguirien. D'altra banda, he robat els papers a un tal J.C. nascut en m.l. el... Mort amb 18 anys després d'una brillant carrera poètica.
Aquesta cabellera, aquest sistema nerviós mal plantat, aquesta França, aquesta terra, no em pertanyen. Em repugnen. Els cancel·lo mentre somnio de nit.

 La mare no veu més que foc. L'estimo. M'ho dóna tot. No diguin que l'enganyo. Com a contrapartida li dono la il·lusió de tenir un fill.

 He deixat el paquet. Que em tanquin, que em linxin.

 Que ho entengui qui vulgui: Sóc una mentida que sempre diu la veritat.


“El paquete rojo”, de Jean Cocteau - descontexto.blogspot.com
en La mentira que siempre dice la verdad (Antología), 2015