El pacte assolit amb ERC permet la investidura de Pedro Sánchez i, al mateix temps, posar a funcionar "una taula bilateral, de diàleg, negociació i acord" entre governs, on s'imposa la llibertat de continguts en el marc de l'ordenament jurídic i es contempla la validació democràtica del resultat mitjançant una consulta. Els redactors han volgut ser expressament ambigus perquè cadascuna de les dues parts pugui interpretar el sentit últim del contingut, però el reconeixement de la lleialtat institucional hauria de ser la base del document.
Sens dubte, que el reconeixement que "hi ha un conflicte de naturalesa política en relació amb el futur polític de Catalunya" és un bon punt de partida. El PSOE i ERC han decidit posar en marxa un complex artefacte amb un manual d'instruccions propi. La dreta espanyola, a més de posar el crit al cel, hauria d'acceptar que aplicant un estat d'excepció als catalans no arreglarà res. Més aviat pot espatllar-ho tot definitivament. Però sembla que tot va a l'inrevés i están torpedinant-ho desesperadament fins l'últim moment, veurem que acaba deciditn ERC avui, en una dificil decisió, atès facin el que facin en sortiran escaldats.
Abans quan habitàvem en una mena de democràcia fràgil, a un nou govern se li concedien cent dies de gràcia, ara se li concedeix menys cent dies, ja no existeix l'oposició que ha estat substituïda per la destrucció sistemàtica del rival i per tant del sistema, perquè d'això es tracta de part de la dreta, només de destruir, destruir a qualsevol preu.
El tema de l'esperpèntica inhabilitació de Torra i Junqueras, posa en relleu qui mana realment en aquest país, és la judicatura, o una d'elles, en aquest cas la JEC, després està el TSJ, la Fiscalia t'ho afina, l'Ibex 35, els spin doctors i després el president de Govern, normalment en funcions.

Així difícilment pot funcionar un país, quan el principal objectiu dels que aconsegueixen el poder és destruir l'obra dels anteriors governants, i es fa simplement perquè si, o per collons, no per un criteri seriós de sentit d'Estat. Massa mediocritat, ajuntada amb un odi malaltís que nomès porta al desgovern i al desastre.
No deixa de ser curiós, que Aznar (el gran artífex d'aquesta nova manera de fer en política), parlava que abans es partiria Catalunya que Espanya,  i en realitat s'han partit els dos, és més, a Catalunya només s'han partit els que ja ho estaven d'abans ERC i JuntsxCat, mentre que a Espanya la fractura és terrible i irreparable. Aquesta gent de la dreta ha transformat la política espanyola en un fangar de merda, de què no saben ni en podran sortir en molt temps. 
Ara resulta que no és una, sinó les dues Espanyes les que ens han de trencar el cor. ¿Que hem fet malament els ciutadans per arribar fins a aquest punt?