La situació política catalana em recorda una anècdota que vaig llegir en unes memòries sobre la Guerra Civil. Es veu que, després de confiscar la revista Mirador, que llavors era la publicació més europea d’Espanya, els anarquistes van anar a demanar a Just Cabot, el seu director, que continués portant el paper com si no hagués passat res. 
L’argument dels anarquistes era que una revista tan brillant perdria la gràcia i la credibilitat si no la dirigia algú que conegués bé el negoci i fos capaç de mantenir la qualitat literària dels col·laboradors que hi escrivien. Cabot, que era un home seriós, amb les idees molt clares, i un humor a prova de bombes, va respondre a la comitiva de revolucionaris que el va anar a veure:
―Això que em demaneu és com si un pinxo em robés el rellotge enmig de la Rambla i em preguntés allà mateix com se li dona corda.
Just Cabot i Rosita Catelucho
Cabot va acabar els seus dies exiliat a París, regentant una botiga de llibres de vell en un carrer de Montmartre amb l’única companyia d’un gos pelut i mansoi que tot el dia dormia als seus peus. Mirador va caure en la mateixa vulgaritat que la resta de publicacions incautades pels revolucionaris i va ser de les primeres a tancar quan el paper va començar a escassejar. 
El gest de Cabot, però, va preservar el mite de la revista, i la força del seu record ha sobreviscut fins als nostres dies. Primer va inspirar les millors pàgines del setmanari Destino, que n’era una còpia falangista suavitzada per la derrota dels nazis. Després va servir de model al suplement Tele/Estel, que va treure aquella mítica portada amb un guàrdia civil que es mirava un canari engabiat en una parada de la Rambla, per il·lustrar la situació del català.

Ja entrada la democràcia, Huertas Claveria i Carles Geli van publicar un estudi de la revista que va servir per donar el tret de sortida a la recuperació del periodisme català d’abans de la guerra. Si Cabot s’hagués posat a fer la viu-viu al setmanari un cop controlat pels anarquistes, ni el setmanari hauria millorat ni ell hauria pogut sortir de Barcelona sense rebre un tret a l’Arrabassada o passar per una txeca.
Doncs bé, els polítics catalans van tenir l’oportunitat de salvar el prestigi de la Generalitat i del Parlament deixant l’autonomia en mans dels promotors del 155. Ja vaig escriure en el perfil de Quim Torra que deixar-se investir en un clima de repressió tan agressiu serviria per degradar la política del país. Poques setmanes abans, Junqueras havia escridassat el mateix Torra en una visita que li va fer a la presó exigint-li la constitució d’un nou govern. 
El resultat és a la vista. La descomposició del món polític català recorda l’olla de grills que van organitzar Companys i els seus nois quan es van avenir a col·laborar amb el comitè de Milícies antifeixistes. Les institucions catalanes, sense força per defensar la sobirania del seu poble, s’han convertit en un manicomi regentat pels seus mateixos bojos. Torra, que coneix la història, és tan còmplice de la situació com Junqueras o Puigdemont.

La distinció que els periodistes del règim fan entre les institucions i el president no existeix. L’autonomia està morta, com ja vaig escriure després de l’1 d’octubre. Justament per això, l’Estat necessita que siguin els polítics catalans que desacreditin el Parlament i la Generalitat. Es tracta de destruir el seu prestigi antifranquista i antiborbònic abans no caigui en unes mans disposades a impulsar l’autodeterminació, aquesta vegada amb voluntat política.
Les maniobres de la Laura Borràs i Damià Calvet per desbancar Torra no tenen la més mínima importància. Igual que no té cap importància l’estratègia de Junqueras de construir una alternativa al virregnat pujolista, amb l’imaginari de la derrota republicana. La política catalana és un zoològic de passions sòrdides, una olla a pressió plena d’animalons esvalotats pel terror que produeix el xef quan apuja el foc i afila el ganivet.
Els polítics catalans moriran de la seva pròpia mort, mentre Espanya s’ho mira, representant perfectament el guió escrit per Madrid. L’autonomia va ésser ideada com una menjadora per contenir les pulsions depredadores dels espanyols i els anhels independentistes dels catalans. L’1 d’octubre va fer caure els cartrons i, si els partits catalans ho haguessin aprofitat per negar-se a participar més en la comèdia, el problema encara el tindria la democràcia espanyola.

La gran aportació a la història dels partits processistes serà haver destruït el prestigi de l’autogovern que tant va costar d’aconseguir durant el segle XX. Curiosament, com més sembla que s’allunya la possibilitat d’una Catalunya independent, més es converteix en l’única esperança i l’únic objectiu raonable del país. Amb la seva insistència a vampiritzar unes institucions cada dia més caduques, els partits processistes s’han convertit en l’aliat més efectiu de l’estat espanyol. El prestigi és la pedra angular del poder. Caldrà veure què fan els catalans amb el forat preciós que deixarà quan acabi de caure.


El rellotge de Just Cabot
Enric Vila - elnacional.cat