Dissabte vaig anar al He Cheng, el meu restaurant xinès de referència. (El del carrer Entença, el del carrer Enamorats em queda lluny.) No hi vaig veure ningú amb mascaretes, i el local era bastant buit, potser perquè era la una del migdia. Després s’acostuma a omplir. Al principi d’obrir-lo, la immensa majoria de clients eren xinesos (de la Xina o de comunitats xineses de Sud-amèrica o de la costa africana de l’Índic). Però els últims anys cada cop més indígenes s’hi apunten. Però els catalans dinen més tard. No hi vaig veure cap nota, ni cap avís que informés de cap mesura especial. Vaig pensar que algun client malfiat es preguntaria d’on ve la sang de porc que tenen: “¿No la deuen pas portar de Wuhan?”.
Divendres, a Roma, a la porta d’un bar del carrer Lavatore, a tocar de la Fontana di Trevi, va aparèixer un cartell, en xinès i anglès, que diu: “Degut a mesures de seguretat internacionals no es permet entrar en aquest lloc a cap persona provinent de la Xina. Demanem disculpes per les molèsties”. No sé si la prohibició és legal o no, però diria que viola el dret de lliure admissió i és una discriminació que, en mans d’un bon advocat, podria ser ­duta als tribunals sota l’acusació de xenofòbia.

 “No es permet entrar en aquest lloc a cap persona provinent de la Xina”
Però no és només a Roma. A molts països que són a tocar de la Xina han aparegut rètols semblants. A Corea del Sud, el Japó, Malàisia i Singapur als restaurants hi ha rètols que diuen: “No es permet l’entrada de xinesos”. Un xinès resident a Seül es queixava la setmana passada a Twitter que a la porta d’un restaurant de peix i marisc s’hi va trobar un cartell amb aquestes paraules, i que el sindicat de repartidors de menjar ha decidit no fer repartiments a les zones on hi ha una gran població xinesa. A més, mig milió de persones han firmat una sol·licitud, adreçada al Govern, demanant que es prohibeixi l’entrada als viatgers que venen de la Xina. Al Japó, a la ciutat d’Ito, una dona xinesa va entrar en un restaurant i el cambrer quan la va veure va cridar: “Xinesa! Fora!”. I a França, el diari Courrier Picard va posar a primera pàgina el titular “Alerta groga!”, que de seguida va fer emer- gir la gran solució actual contra tots els mals: un hashtag . En aquest cas, el hashtag és #JeNeSuisPasUnVirus, utilitzat no sols pels xinesos de França sinó també per molts asiàtics no xinesos, ja que molts europeus quan veuen ulls ametllats són incapaços de discernir de quin país és la persona en qüestió. Els que hagin llegit Invasió subtil, de Pere Calders, haurien de rellegir-lo, i els que no l’hagin llegit mai ja triguen a fer-ho. Quim Monzó - lavanguardia.cat.

Seguint la recomanació de Monzó, he rellegit el conte Invasió subtil d'en Pere Calders, que el deixo a continuació per si encara queda algú al món que no l'hagi llegit.

 INVASIÓ SUBTIL

 A l'hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -«amb força ceba», digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia el ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D'altra banda, parlava el català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació - gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet concret que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. «Venc sants d'Olot, jo», digué. «Encara hi ha mercat?», vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...
-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció.
-Viviu al nostre país?
-I doncs? On voleu que visqui?
Sí, és clar: són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Club del Futbol Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'una espia.
-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.
Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.
-Que vols dir que n'has vistos gaires?
-No, però els clisso de seguida!
-T'ho ha dit ell, que era japonès?
-Ni una sola vegada. Són astuts...
-T'ho ha dit algú?
-Ningú no m'ha dit res, ni falta que fa. Tinc l'instint esmoladíssim!
Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un
disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és
d'una candidesa increïble.
Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es
presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de
defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.