Kenneth Rogoff no és un autor de ciència ficció que es col·loca amb marihuana per a resultar més ocurrent. Rogoft és ni més ni menys que l'economista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI) i un prestigiós professor a Harvard. Quan la PBS, cadena pública dels Estats Units, li va preguntar per l'abast de la pandèmia del coronavirus, va respondre que era el més semblant a una invasió alienígena: "No es pot comparar ni tan sols amb la grip espanyola de 1918 perquè allò va ocórrer al final de la primera Guerra Mundial i les coses ja estaven malament. Aquí ens estan envaint els aliens. Ens diuen que ens fiquem a casa i no sortim, i en el curt termini anem a experimentar una recessió tan brusca com només s'ha vist a la segona Guerra Mundial."
Quan els cervells de Harvard recorren als extraterrestres per explicar les crisis és que la situació ha estat pitjor dels que pensàvem. Són declaracions per posar-se a córrer, però la policia vigila els carrers i no podríem anar molt lluny, sobretot els que no tenim gos. Potser Rogoff hagi intentat donar-nos a entendre que l'amenaça és planetària i que en això està en joc el futur de la Terra. Posats a justificar-les, també el biòleg britànic H.G.Wells va escriure fa més d'un segle 'La guerra dels mons', una novel·la paradigmàtica de la invasió alienígena, que no deixa de ser una crítica a l'imperialisme i a l'arrogància humana, encara que de pas es va permetre la maldat de carregar-se als seus veïns de la localitat de Woking, a mitja hora de Londres, pels que no sentia massa afecte.
No obstant això, la referència als aliens és desafortunada, perquè la bestiola que va inspirar la pel·lícula de Ridley Scott tenia el seu origen en l'anomenat xenomorfo, un agent patogen que entrava en contacte amb un hoste biològic i s'apoderava del seu cos. La veritat és que tenia molt de pandèmia, així que Rogoff, més que posar un punt de seny, que és el que s'espera d'un economista de l'FMI, el que va fer va ser una pirueta al precipici. Ignoro si va voler treure a passejar la seva imaginació a Mart com Wells o per una lluna de sistema extrasolar com Scott.
En qualsevol cas, ningú com Ray Bradbury per parlar dels marcians. A Cròniques marcianes (1950) intenta reflectir la societat americana del seu temps. L'impuls destructiu de l'home que s'havia matat en dos terribles guerres, el racisme a la vida quotidiana o la manca de respecte per la natura són a la base dels seus contes.
Fins a l'època moderna, els humans atribuïen les malalties a l'aire viciat, als dimonis malignes o als déus furiosos. La comparació del coronavirus amb una invasió alienígena forma part d'aquesta idea màgica que està en la memòria del nostre ADN. Però no toca espantar la gent i menys quan qui ho fa és algú a què se li paga per abordar els efectes econòmics d'aquesta crisi. La paraules de Rogoff són pròpies de la bogeria desbordada de les Cròniques marcianes. Les de Xavier Sardà més que les de Ray Bradbury. - MÀRIUS CAROL - lavanguardia.com
Quan els cervells de Harvard recorren als extraterrestres per explicar les crisis és que la situació ha estat pitjor dels que pensàvem. Són declaracions per posar-se a córrer, però la policia vigila els carrers i no podríem anar molt lluny, sobretot els que no tenim gos. Potser Rogoff hagi intentat donar-nos a entendre que l'amenaça és planetària i que en això està en joc el futur de la Terra. Posats a justificar-les, també el biòleg britànic H.G.Wells va escriure fa més d'un segle 'La guerra dels mons', una novel·la paradigmàtica de la invasió alienígena, que no deixa de ser una crítica a l'imperialisme i a l'arrogància humana, encara que de pas es va permetre la maldat de carregar-se als seus veïns de la localitat de Woking, a mitja hora de Londres, pels que no sentia massa afecte.
No obstant això, la referència als aliens és desafortunada, perquè la bestiola que va inspirar la pel·lícula de Ridley Scott tenia el seu origen en l'anomenat xenomorfo, un agent patogen que entrava en contacte amb un hoste biològic i s'apoderava del seu cos. La veritat és que tenia molt de pandèmia, així que Rogoff, més que posar un punt de seny, que és el que s'espera d'un economista de l'FMI, el que va fer va ser una pirueta al precipici. Ignoro si va voler treure a passejar la seva imaginació a Mart com Wells o per una lluna de sistema extrasolar com Scott.
En qualsevol cas, ningú com Ray Bradbury per parlar dels marcians. A Cròniques marcianes (1950) intenta reflectir la societat americana del seu temps. L'impuls destructiu de l'home que s'havia matat en dos terribles guerres, el racisme a la vida quotidiana o la manca de respecte per la natura són a la base dels seus contes.
Fins a l'època moderna, els humans atribuïen les malalties a l'aire viciat, als dimonis malignes o als déus furiosos. La comparació del coronavirus amb una invasió alienígena forma part d'aquesta idea màgica que està en la memòria del nostre ADN. Però no toca espantar la gent i menys quan qui ho fa és algú a què se li paga per abordar els efectes econòmics d'aquesta crisi. La paraules de Rogoff són pròpies de la bogeria desbordada de les Cròniques marcianes. Les de Xavier Sardà més que les de Ray Bradbury. - MÀRIUS CAROL - lavanguardia.com
.png "English"){kind=small}
0 Comentaris