SMOKE


Smoke és una pel·lícula dirigida per Wayne Wang i Paul Auster amb guió d'aquest últim basat en un conte curt seu de 1990 per a The New York Times. L'acció transcorre durant l'estiu de 1987, l'estanc d'Auggie Wren (Harvey Keitel) a Brooklyn és el centre de les curioses històries creuades que viuen els personatges que freqüenten l'establiment. Auggie té afició per la Fotografia, i cada dia a la mateixa hora exacta fa una foto d'allò que passa davant del seu estanc. Paul Benjamin (William Hurt), un dels seus clients habituals, és un escriptor que està travessant una crisi personal i, de retruc, creativa; un dia Rashid (Harold Perrineau) li salva la vida i entre ells dos neix una amistat. 
Augie un dia li ensenya un álbum amb les fotos a Benjamin, i aquest li diu: però si són totes iguals. No! li contesta Auggie, cap de les fotografies és igual, totes són úniques, no surt el sol igual cada dia ni hi ha la mateixa intensitat de llum. Cap de les fotografies és igual, totes i cadascuna d'ella són diferents les unes de les altres.
Te raó Augie i diu poc a favor de l'escriptor que se n'hauria d'haver adonat, cap dia és igual, fins i tot dins el dia de la marmota en que se suposa que estem vivim. Avui no ha estat igual que ahir, ni ho serà que demà. passa aixó tambè amb els quadres, mai són iguals, cada vegada que els mires hi veus quelcom diferent de la mirada anterior i per tant de la posterior. Doncs bé, amb el confinament passa, o hauria de passar el mateix, cap dia, encara que ho sembli és igual, i tampoc cal posar-hi excessiva imaginació, ni fer pa, pastissos, gimnasia ni magnesia, que hi ha gent que ha perdut una mica el senderi per un excès d'activitats extra normals a casa seva. Tenint en compte que això del confinament va per llarg i encara ens queda un més com a mínim, cal agafar-s'ho amb calma, i no cal doncs preocupar-se ni angoixar-se massa, al cap i a la fi, com deia Adam Driver en una altra pel·lícula: 'los muertos no mueren', això acabarà malament, perquè com Driver, ens hem llegit tot el guió.

*

MENTIDES FREQÜENTS


Aquests dies, amb les caigudes intenses que han patit les borses de mig món, hem pogut sentir un dels molts mantres que els periodistes treuen del barret de copa quan han de signar una crònica sobre els mercats financers. En aquest cas, l’expressió comodí per retratar el -14% que va dibuixar el gràfic de l’índex espanyol Ibex 35 el passat 12 de març va ser l’arxiconeguda “vendes massives”, amb la qual el cronista de torn pretén esbossar un panorama dantesc de senyors inversors traient-se de sobre compulsivament paquets d'accions en direcció a no se sap on, enmig d’un caos digne d’una obra de Hieronymus Bosch. La imatge, des d’un punt de vista estètic i dramàtic està prou aconseguida, però la llàstima és que no respon a la veritat. Si “vendes massives” vol dir que hi ha molts inversors col·locant al mercat les seves accions, la primera reflexió que cal fer és a on van a parar aquestes accions. La realitat és que en tot procés de compra-venda, sigui massiu o no, sempre hi ha les dues cares de la moneda, en el sentit que si algú està venent, algú altre està comprant.

"Per cada inversor que ven les seves accions presa del pànic, hi ha un altre que l’hi compra perquè té unes expectatives oposades"

Per tant, aquestes suposades “vendes massives” indefectiblement signifiquen “compres massives” des del punt de vista del comprador. Dit en altres paraules, en la transacció de qualsevol mercaderia la quantitat venuda sempre equival a la quantitat comprada, un concepte que podria semblar de P-3, però que uns anys enrere s’incloïa a les preguntes tipus test dels estudiants de microeconomia. O sigui, que per cada inversor que ven les seves accions presa del pànic, hi ha un altre que l’hi compra perquè té unes expectatives oposades. Clar, titular “compres massives” enmig d’una crisi no resulta tan impactant, però seria igual de cert. Una altra cosa és la pressió per vendre i la pressió per comprar, que és el que acabarà marcant el preu al qual es fa l’operació de compravenda.

Aquest no és l’únic recurs comodí dels cronistes borsaris, perquè sovint despleguen un bon grapat de respostes sempre tendents a trobar una raó concreta i acotada al fet que el mercat hagi pujat o hagi baixat en un dia concret. No només és un cas de fal·làcia narrativa -crear un relat ex-post que encaixa amb uns fets ja produïts- sinó que també representa no haver entès el mercat, on el factor aleatorietat està molt present, sobretot en el molt curt termini.
En un altre ordre de coses, i sense sortir de l’àmbit financer, tothom estem acostumats a sentir que aquelles estructures d’inversions conegudes com a sicavs són un grau frau legal, perquè permeten que els guanys de borsa tributin només a l’1%. Això també és una mentida compartida que serveix, si més no, per posar nom a l’enemic quan la intenció és culpar de tots els mals als mercats financers. Una sicav no és més que un fons d’inversió que té una estructura de propietat més privada que un fons convencional. En comptes de criticar el seu mal ús generalitzat a Espanya, les veus crítiques s’entesten a posar sobre la taula un tractament fiscal que no és al que realment estan subjectes les sicavs. Quan apuntem a un ús pervers de l’estructura, ens referim a què és un esquema que estava concebut com a sistema d’inversió col·lectiu -com a mínim han de tenir cent inversors- els operadors del sistema financer espanyol l’han convertit en el fons d’inversió privat d’algú amb patrimoni molt elevat, on per arribar als cent inversors es farceix la sicav amb persones de palla, els anomenats mariachis, que molt sovint són familiars del titular o empleats del banc que ha dissenyat el producte. Aquí rau el problema i la immoralitat, i no pas amb el tractament fiscal, com creu la immensa majoria de gent.

Tot i que és un tema relativament complex, per simplificar podem dir que en realitat, una sicav tributa exactament igual que un fons d’inversió dels que podem comprar com a petits estalviadors a CaixaBank o al Banc Sabadell, per posar dos exemples. Quan invertim els nostres estalvis en un fons, amb la sana intenció d’aconseguir una rendibilitat superior al zero per cent que ens dona el compte corrent, tenim la mateixa tributació que els milionaris quan inverteixen a través de les seves sicavs, és a dir, un 1% a l’impost de societats que paga l’estructura en si (sicav o fons d’inversió), i la tributació real quan traiem els diners del producte, que anirà al nostre import personal com a guany patrimonial a l’escala prevista, que va del 19% al 23%. En conseqüència, sembla molt poc raonable anar a la guerra contra les sicavs pel seu inexistent avantatge fiscal i no fer-ho pel seu ús contrari a l’esperit de la norma (allò dels mariachis). De fet, si els milionaris trien aquesta opció d’inversió és per aconseguir una gestió personalitzada del seu patrimoni, no pas pels avantatges fiscals.

"Sembla molt poc raonable anar a la guerra contra les sicavs pel seu inexistent avantatge fiscal i no fer-ho pel seu ús contrari a l’esperit de la norma (allò dels mariachis)"

Per cloure, un altre cas que sovint és víctima d’això que darrerament s’anomena cunyadisme, com és el sistema públic de pensions. Ha costat molts anys que la generalitat de la població comenci a entendre el funcionament de les pensions, és a dir, que la seva naturalesa de repartiment que implica que tota la recaptació per cotitzacions d’empreses i treballadors es destina directament al pagament de les pensions, una manera de funcionar que molt probablement entra en contradicció en certes visions intuïtives del sistema, al que atribuïen més aviat les característiques d’un compte d’estalvi individual.
Superat això, el concepte que ha despertat més mals entesos és, sens dubte, el fons de reserva de la Seguretat Social, que sovint ha estat interpretat com el que no és i que erròniament s’ha considerat malbaratat. Segurament el Fons de Reserva va ser una bona idea que va arribar massa tard. Cal fer una mica d’història per contextualitzar: el 1995 es va aprovar al Parlament espanyol l’anomenat Pacte de Toledo, un document encaminat a analitzar els problemes estructurals del sistema de seguretat social i de les principals reformes que calia escometre, que incloïa paràmetres rellevants com la separació i clarificació de les fonts de finançament, la possible modificació de l’edat de jubilació o la constitució de reserves, entre d’altres.

Precisament aquest darrer punt és el que va servir de base per a la futura creació del fons de reserva, una acumulació de capitals excedents que havia de servir de contrafort per quan el sistema presentés dèficits. Fins al moment, la realitat era que el sistema de pensions generava excedents anuals gràcies a una evolució demogràfica que dibuixava sistemàticament més recaptació per cotitzacions que despesa per pensions. Tradicionalment, aquests superàvits s’havien dissolt als comptes de l’Estat, de manera que va ser una bona pensada acumular-los a un fons per a quan el sistema entrés en dèficit, una situació que, fent cas de l’evolució demogràfica, s’havia de començar a produir al cap de 20 o 25 anys.
La materialització d’aquesta idea brillant es va dur a terme l’any 2000, amb la creació del Fons de Reserva de la Seguretat Social, que va començar amb una dotació modesta de 600 milions d’euros, però que ràpidament es va enfilar cap a xifres esborronadores. Així, l’any 2011 es va arribar a un volum màxim de gairebé 67.000 milions d’euros, més del 6% del PIB espanyol d’aquell any. Aquest patrimoni es podia haver convertit en el fons sobirà ibèric, tal com tenen països com Noruega o Emirats Àrabs, per esmentar dos exemples prou diferents, i permetre l’Estat de fer inversions rendibles a llarg termini que servissin per garantir la viabilitat futura del sistema de pensions.

"El que havia estat un sòlid patrimoni multimilionari es va dissoldre com un terròs de sucre davant de les necessitats de la Seguretat Social, i en només sis anys la bossa es va exhaurir"

Però l’encís va acabar de manera abrupta, perquè la persistència de la crisi iniciada el 2008 i l’arribada del nou patró demogràfic (l’exèrcit de baby-boomers començava a jubilar-se) van provocar que el sistema de repartiment entrés en pèrdues i fes falta detraure recursos del Fons de Reserva per poder abonar les pensions de cada mes. És a dir, amb les cotitzacions d’empreses i treballadors ja no n’hi havia prou per fer front a les obligacions amb els pensionistes, un escenari del tot nou. El que havia estat un sòlid patrimoni multimilionari es va dissoldre com un terròs de sucre davant de les necessitats de la Seguretat Social, i en només sis anys la bossa es va exhaurir. Tornant a l’argument amb què començàvem l’explicació, tothom ha de tenir clar que l’única finalitat dels diners que s’hi van detraure va ser abonar pensions, en contra de la creença popular que aquests diners es van malbaratar en altres finalitats de caràcter espuri. Part d’aquesta creença prové del fet que durant un temps el fons va restar invertit en deute públic espanyol, quelcom que pot ser criticat per la duplicació de riscs que suposa, però que al cap i a la fi va resultar una bona inversió en termes de rendibilitat financera.

En resum, massa sovint el paisatge que tenim davant dels ulls es configura a partir de peces de trencaclosques bordes que acaben per dissenyar un escenari que no respon en absolut a la realitat. Cal tenir sempre a mà l’esperit crític. - Roger Vinton

*

LA VISIÓ


Era una nit dantesca. Llamps i trons acompanyats d’una pluja persistent i una molesta boira impedia destriar la visibilitat més enllà de quatre o cinc metres. Una nit per quedar-se a casa tranquil·lament en comptes d'anar per la carretera, és deia l'home que conduïa l'automòbil. Anava poc a poc, com a conductor experimentat sabia dels risc de la carretera en aquestes condicions, però tenia ganes d’arribar al seu punt de destí, a penes li quedava un centenar de quilòmetres i coneixia bé la ruta, per tant, tant sols era qüestió d'anar amb cura – és va dir – i més o menys dins d'una hora i quart seria a casa seva. Dos mesos fora de casa era massa temps i tenia ja ganes de veure a la seva dona i els fills.
Anava donant voltes a aquests pensaments, quan malgrat la foscor i la boira, abans d’arribar a la doble corba la va veure. Era molt difícil no veure a una noia rossa i angelical, embolcallada dins d’un vestit de núvia de gasa i que malgrat estar amarada, resplendia amb una estranya fosforescència. Reduí la velocitat de l'automòbil i s'aturà al seu costat. La noia era molt bonica i li somreia.
- Bona nit! – li va dir, i gràcies per aturar-se. Li faria rés acostar-me al poble més proper, és que hi ha hagut un accident després de la corba, una parella de nuvis s'ha estimbat en el seu cotxe, una enorme pedra s'ha després i ha quedat aturada al mig de la calçada, no han pogut evitar-la i han xocat contra ella, crec que han mort tots dos. L'home empal·lidí, i començà a suar grosses gotes fredes, havia sentit explicar tantes vegades aquesta història, i mai se l'havia cregut. Bajanades, deia, però ara, tenia a la noia allí, mullada i vestida de núvia. No sabia que fer, però finalment és va decidir...
- Pugi, l'acostaré al poble més proper, és a un parell de quilòmetres d’aquí.
La noia és va asseure al seu costat.
- Gràcies, és vostè mol amable, em dic Alba, ah! I vagi en compte en arribar a la corba, recordi que hi ha la pedra al ben mig de la carretera, si passa pel costat esquerra li serà més fàcil esquivar-la.
L'home arrencà l'automòbil suaument i, en efecte, en arribar a la corba i tal com li havia dit la noia al mig hi havia la pedra, aturà el vehicle, baixà i donà una ullada al seu entorn, però no hi havia cap senyal d'accident ni del suposat vehicle, ni dels suposats nuvis. És va somriure. De fet era lògic, de l'accident que parlava la noia vestida de núvia ja en feia temps, molt de temps. En donar-se la volta per tornar al cotxe, la noia havia desaparegut. No el va sorprendre tampoc, seguint el fil de l'historia era fins i tot lògic.
En tornar a pujar a l'automòbil s'adonà que ni tant sols el terra del cotxe, ni el seient on s'havia assegut la noia, estaven mullats. Uf! – va pensar – mai més me'n riuré quan m'expliquin histories d'aquestes. Arrancà el vehicle i arribà fins el poble, tenia d’avisar de la pedra per tal que la traguessin, no fos que algú prengués mal, el detall de la noia, el va ometre. Per què ho havia de dir, tampoc el creurien, com a molt aconseguiria intercanviar alguna mirada de complicitat amb algun dels ocupants habituals del bar i rés més. Aprofità ja que era al Bar per trucar a la seva companya i avisar de la seva arribada.
Va prendre un cafè i continuà el seu camí. La boira estava escampant mica en mica i la visibilitat havia millorat bastant, va prémer una mica més el pedal del gas, tenia una llarga recta pel davant que li permetria recuperar part del temps perdut. En arribar al final reduí la velocitat i en entrar a la corba, el cotxe en trepitjar una basal d'oli i després de donar varies voltes de campana com una baldufa es precipità per un barranc. En arribar a baix, l'automòbil era ja un pilot de ferros recaragolats i l'home estava moribund.
Una figura fosforescent aparegué flotant per sobre del vehicle. Anava vestida de núvia i el seu vestit estava amarat. Era rosa i angelical, però ara somreia cínicament.
Estúpid – li va dir – No et creguis mai les histories fantàstiques que expliquen sobre aparicions. Solen ser falses. Imaginacions de la gent. I el seu riure gutural i fantasmagòric ressonà enmig del silenci de la nit.....

*

DELINQÚENTS COMUNS


Deia François Truffaut, que cap nen, quan li pregunten què vol ser de gran, respon: "Crític de cinema". Potser per això mateix la professió desborda tant vinagre, tant cinisme i tanta mala llet. Reconec la meva debilitat per aquests franctiradors capaços d'esfondrar una superproducció de milions de dòlars amb una sola frase, encara que sigui escrita en una revista universitària o en un fòrum d'internet. Carlos Boyero en seria potser a nivell Espanyol el més clar exemple. Amb una crítica seva es pot carregar una pel·lícula, si li fa cas l'espectador, que aquesta és una altra.
Cal recórrer a Fuster per trobar una altra definició d'un crític: "Algú ha observat que mai s'ha erigit una estàtua a un crític, potser perquè el crític pot acabar creient que l'obra que comenta ha estat escrita exclusivament perquè ell exerceixi el seu ofici de comentarista".
. 
La crítica als crítics ja ve de lluny, llegiu aquest deliciós text de Wilde:
.
En les nacions, com en els individus, si la passió per la creació no va acompanyada de la facultat crítica i de la facultat estètica, es malbaratará sens dubte la seva força sense objecte, fracassant potser en l'esperit d'elecció artística, confonent el sentiment amb la forma o seguint falsos ideals.
L'únic que l'artista no pot veure és el que és obvi. L'únic que el públic pot veure és el que és obvi. EL resultat és la crítica periodística.
.
L'opinió pública existeix només on hi ha idees.
.
Ernesto - Quina és la diferència entre literatura i periodisme?
Gilberto - Oh! El periodisme és il·legible i la literatura no es llegeix. Això és tot. 
Res seria més fàcil que classificar al crític corrent entre els delinqüents comuns.

Bé, sembla que he aconseguit escriure alguna cosa sense parlar del tema..., però demà..., parlaré del Govern.



*

UN PRESIDENT LLEIG I MALALT


Ja sé que a molts els fot que toqui aquest tema, i consti que no sento cap simpatia especial per Quim Torra persona o Quim Torra President accidental, encara que cert és que un té certa tendencia a rebotar-se contra els inquisidors d'opereta. A més, la visió de la persona política reflectida en aquest article de JORDI GALVES, agradi o no, entenc que és més que correcte i objetiva, o almenys més objectiva dels qui es burlen i ballestregen de manera gratuita de la figura del President, començant per xitxarel·los com Iceta o Xavier Sardà o la indigent mental de la Robles. No es tracta de compartir les idees ni de Torra ni de Galves, pero cony! és que Galves ho clava en el seu diagnostic, i el que no ho sàpiga veure, té un problema, Torra no és un home polític, aixó és evident, però va de cara i no enganya a ningú i aixó és el que més fot als seus detractors.

El president Torra està malalt i, com que té el virus al cos, ara tindria una excel·lent oportunitat per engegar-nos a tots a pastar fang. Ja us ho fareu, benvolgut compatriotes, moltes gràcies per tot i no em busqueu ni per demanar-me ni un got d'aigua, passi-ho bé i que us bombin. Té la filla amb espina bífida, la dona amb càncer i prou edat per col·legir que ja té la vida feta. Si fos veritat que Quim Torra només pensa en retirar-se i en dedicar el temps a treure's burilles del nas com un Iceta qualsevol, aquesta era l'ocasió que pinten calva. De molt més joves que ell ja s'han mort del virus i sense malalties prèvies. Han caigut fulminats perquè la vida és molt fràgil. Per tant, ningú no pot saber si aquests dies de confinament a la Casa dels Canonges, residència oficial del Molt Honorable President, són els seus darrers dies de vida. 
És ben probable que, quan penses en la mort, acabis posant-te greu i recordant lectures dels clàssics. Moltes lectures i lliçons per a un ben morir, avui, que fem l'hipòcrita i mai no en volem parlar, com si deixant de parlar-ne la poguéssim esborrar. Que quan li veus les orelles, que quan la intueixes, la mort, a les places i als carrers deserts, en els hospitals saturats, en els hospitals desmantellats per Artur Mas i José Montilla, és ben probable que facis una pausa i un pensament sever. Que sospiris profundament i deixis per uns minuts la ironia i el bon humor que et caracteritzen i agafis un to més eixut. Que les teves paraules i pensaments adquireixin certa pigmentació dramàtica. Hi ha qui viu la vida d'acord amb el criteri dels altres, buscant l'aplaudiment dels altres, intentant corregir complexos d'inferioritat amb una bona dosi de submissió a la massa, fent d'ovella al ramat, i n'hi ha que, en canvi, viu la pròpia vida amb independència de criteri, d'acord amb les pròpies conviccions, d'acord amb el lliure albir. Ningú no s'estranyaria si ara el president Torra es fes fonedís, com Carmen Calvo, si desaparegués d’escena com tants i tants altres polítics que no deixaven mai de sortir als mitjans de comunicació. Quim Torra podria, almenys, delegar la impossible gestió de la crisi en el vicepresident Pere Aragonès, que també està malalt del virus i que s'espavili. Molts dels que li van jurar fidelitat l'han traït miserablement, no em feu donar noms, molts l'han ridiculitzar, insultat, difamat. Li han fet un autèntic bullying fent veure que el criticaven per raons polítiques.
.
Un Iceta qualsevol va començar. Concretament Miquel Iceta, nen de casa bona i millor butxaca, el mimat de la mamà, el que se’n diu un privilegiat, sense estudis ni preparació, però amb grandíssima capacitat de fer el trepa, de viure sense ètica ni moral, assessor de Narcís Serra i Felipe González en aquells temps tan honrats del GAL i de l'assassinat d'Estat, ha estat el polític que més l'ha intentat desprestigiar. Miquel Iceta va començar a escampar la mentida que Quim Torra i Pla era un racista i un intolerant, manipulant el sentit d’un article d'opinió de Torra. Amb tots els mitjans de comunicació fent-li costat. I després tota l'esquerra interessada, tota la dreta interessada, tots els enemics de Puigdemont, que van de Vox-Mocs a la CUP, s'hi van afegir. Retorçant les paraules, malinterpretant-les, linxant-lo públicament. Perquè sabien que era un polític feble, sense suports, sense protecció de cap màfia, de cap sector econòmic ni de cap sindicat del crim. Perquè sabien que era un home amb conviccions. Per això ha actuat tan admirablement durant aquesta crisi sanitària. Perquè no ha actuat com hauria actuat Artur Mas o José Montilla, amb la hipocresia habitual. Perquè no se'l pot acusar d’electoralis-me, perquè no es tornarà a presentar a la reelecció. Perquè el president Torra pensa de la classe política el mateix que pensa, en general, el poble del seus polítics.

A més a més de ser com és, honrat, tossut, activista, culte, amb gran personalitat, poc marcial i escassament esvelt, el Molt Honorable President és un home prou lleig. Els de la gent guapa, els guapos i rics, la beautiful people, els continuadors del carnaval de Bocaccio, com Xavier Sardà, sempre se’n riuen d'ell perquè no té el físic, la superioritat moral dels que van de milhomes. Perquè s'estima més el porró que el dry martini. No és un personatge dissenyat pels assessors d'imatge de la televisió, pels vells supremacistes com Sardà el sobrat. Jo recordo aquell programa seu de Crónicas marcinas que feia Xavier Sardà i que consistia en un espectacular bullying televisiu, que consistia en burlar-se en públic, a canvi de diners, de pobra gent com Carmen de Mairena, del Pozí, la Bruixa Lola, de Mariano Mariano, d'un nan com Martí Galindo, posat allà des del principi com a curiositat biològica, com feien els monarques i que reporta Velázquez a Las Meninas. Fan tanta gràcia, però tanta, els monstres a la gent que es creu superior…

No, Quim Torra no és guapo com Pedro Sánchez ni com Felipe González, ni té les cuixes de Meritxell Batet. Ni és un classista com Joan-Manuel Serrat que cantava als descamisats però va casar-se curiosament amb una nena rica per progressar socialment. Quim Torra no ve de casa bona i moralment supremacista com Pasqual Maragall, com Narcís Serra, com Joan Raventós, com tots aquells nens poixos de la part alta de Barcelona que es van fer socialistes per continuar manant com havien manat els seus pares, com els avis. Eren els que menystenien Pujol quan  començava perquè no era ningú. Es burlen de Torra perquè continua treballant tot el dia des de la Casa dels Canonges i perquè intenta conduir el país en aquesta catàstrofe humanitària. Es burlen de Torra perquè és lleig i perquè només li saben veure això, de la mateixa manera que d'altres superhomes, d'altres classistes es burlen dels grossos, dels gais, dels coixos, dels malalts, dels calbs, dels baixets, de qualsevol element físic que pugui ser criticat. Com si fóssim a aquell pati de l'escola on se’n reien de Salvador Sostres quan era nano. Els que es creuen moralment superiors com Xavier Sardà van perdonant la vida als que s'han atrevit a ser diferents, radicalment dissidents, del seu autosatisfet panorama estètic i moral de Catalunya. Dels que ja no podíem més i hem abraçat l'independentisme perquè és irrespirable tanta falsa bellesa i, en contrast, de tan poca vergonya. Autèntica. - JORDI GALVES,  

*

NOVA YORK, A LES NOU EN PUNT


L'icònic gratacels Empire State Building ha canviat les seves habituals llums blanques per unes vermelles i blanques que emulen a les d'una ambulància com a homenatge a tots els professionals sanitaris que lluiten contra el coronavirus a Nova York. Això passa cada dia a les nou en punt de la nit, mentre les emissores de ràdio emeten New York en la versió d'Alicia Keys. Podrien haver posat New York New York de Frank Sinatra, però en la situació actual de la ciutat encaixa més la versió més nova de Keys, entre altres coses perquè el New York de Frank Sinatra ja no existeix, la ciutat actual, els Estats Units d'Amèrica actuals, ja no són la potència que tenia solució per a tot, el gran germà que vigila protector Occident, perquè, vista la incapacitat que ha demostrat davant del coronavirus, part del seu prestigi internacional s'ha enfonsat per sempre. Com escriu Pilar Rahola a la Vanguardia, on és aquell país capaç de fer un vaixell de guerra diari durant la Segona Guerra Mundial?. 
Mentre la Xina ha demostrat una capacitat ingent en construir hospitals, confinar ciutats i dotar de recursos al seu sanitat, la gran potència americana no té equips d'aparells respiratoris, ni material de protecció individual, ni nous hospitals, i molts infermers i metges no tenen guants ni mascaretes. La situació a Nova York sembla impròpia d'una gran potència. El gran gegant no ha estat capaç, doncs, d'activar la seva poderosa maquinària de reacció tot i l'evidència que la pandèmia els arribaria.
Com és possible que el país amb els serveis d'intel·ligència més avançats, capaços de tenir informació privilegiada sobre el que passava a la Xina, i amb els millors laboratoris de virologia del món, no hagi reaccionat tot i tenir molt més temps per preparar-se? Sabia, abans que ningú, com combatien la pandèmia a la Xina, a Corea, a Taiwan o a Israel, i no s'ha preparat? ¿I també ha pogut veure, amb temps, els errors comesos a Itàlia i a Espanya, i la confusió global europea, i què ha fet? I no és només culpa de Trump i les seves tonteries, perquè aquí ha fallat tot el sistema, i aquest és un indicador de decadència molt seriós.

 Ha fallat Europa i EUA i ha sortit endavant la Xina, que lògicament rendibilitzarà aquesta posició d'hegemonia. Qui comprarà, sinó la Xina, les accions europees i americanes que baixaran? I de qui depenem per al material sanitari? No és EUA, sinó la Xina, qui dominarà el relat històric. La pandèmia està canviant el mapa geopolític de manera accelerada. No sabem com serà el nou paradigma, però serà diferent.

*

AQUELL INNOCENT CUL NU


Rafael Nadal explica en el seu últim llibre, Mar d’estiu (Univers) una anècdota deliciosa d’un dels estius de la seva infantesa. Llavors les platges feien olor de Coppertone –i també de Nivea–, però els anuncis de la crema antisolar americana es van fer molt populars. En ells es veia una nena –que era Jodie Foster amb tres anys– a qui un gos li mossegava el banyador i deixava al descobert el seu cul infantil. Doncs bé, un estiu de la meitat dels seixanta, les autoritats municipals de Palamós van ordenar tapar amb banderes blanques i grogues del Vaticà totes les tanques publicitàries de Coppertone per estalviar-li al bisbe de Girona, el futur cardenal Narcís Jubany , la contemplació d’aquell innocent cul nu, amb motiu de la seva visita pastoral.
Ho explica Màrius Carol en aquest article a la vanguardia: Més papistes que el papa.

Avís: l'article va del coronavirus o del confinament que ha creat. I és que no hi ha manera de sostreure's de la bestiola, sembla que no es pugui escriure sobre res més.

*

PANDEMIC, SLAVOJ ŽIŽEK

.
"Només hi ha dues sortides a aquesta situació: barbàrie o comunisme reinventat". Així de contundent es mostra el filòsof eslovè Slavoj Žižek en el seu nou llibre, Pandemic! COVID-19 shakes the world, possiblement el primer gran assaig teòric escrit sobre la crisi del coronavirus que des de fa tres mesos s'ha apoderat del món.
Publicat en paper i en format electrònic per l'editorial americana O/R Books, Žižek critica a Pandemic! la globalització corporativa i la claudicació dels estats en les democràcies liberals europees, contraposant-ho al funcionament de països com la Xina, amb sistemes de lideratge més centralitzat. Segons la tesi de l'eslovè, l'actual crisi sanitària ha despullat les debilitats dels estats liberals de caire cent per cent capitalista, que per això el dilema al qual s'enfronta el món en l'era postcoronavirus és dual: d'una banda, hi ha l'opció de reincidir en els mateixos errors i abocar-se a la barbàrie; de l'altra, en canvi, es pot apostar per alguna forma de comunisme reinventat on les eines de l'estat-nació es posin a l'abast de la defensa dels dèbils.
El llibre, d'escasses 120 pàgines, reflexiona sobre el paper de la premsa i l'ús que els governs de tot el món n'han fet, tant els d'una banda com els de l'altra. Així, critica l'ocultació de dades negatives d'infectats pel Covid-19 que va fer la Xina i, tanmateix, carrega contra la inòpia discursiva d'estats com Regne Unit o Estats Units, entestats en fer veure que tot anava bé o que tot estava controlat quan, en realitat, tractant de dotar de calma a la població s'estava mentint als seus ciutadans.
Sobre això, el filòsof eslovè afirma que el poder, calci del color que calci, mai vol mostrar-se feble. Per això, segons Zizek, en el tractament informatiu d'aquesta crisi les democràcies liberals han caigut en els mateixos errors que havien comès dècades enrere els règims totalitaris, ja que la situació li ha recordat a la seva joventut, "quan era petit, al meu país, que era socialista, els representants de Govern ens deien amb certa freqüència que no hi havia motiu per al pànic. Per molt que s'hi esforcessin, en aquells moments tots rebíem el missatge nítid que els qui tenien pànic eren ells" - naciodigital.cat.
També Cesar Alberto Pineda reflexiona a Crash sobre el balanç filosófic del coronavirus a través d'Agamben, Butler, Han, Nancy y Žižek 

*

L'ESCLAU MODERN


És el que cobra el salari mínim l'esclau modern?. És molt probable que sigui així, si definim l'esclau com l'individu que no es posseeix, sinó que pertany a un tercer a qui està obligat a llogar la seva força de treball per sobreviure. Per descomptat, podem trobar alguna cosa pitjor que aquest assalariat: l'aturat al final del seu subsidi d'atur, el sense sostre, les prostitutes de totes les edats i sexes o, fora d'Europa, els nens que treballen o adults que passen més de dotze hores al dia en una activitat pagada per uns quants euros, amb els quals comprar pa i llegums. En tots els casos, aquests individus es podreixen com a víctimes del capitalisme que, en la seva versió liberal, es caracteritza per un ús de la tècnica exclusivament ajustada als diners, al benefici i la rendibilitat. Esclau és qualsevol que pateixi aquest procés i ocupi en la societat un paper degradant que no es pot permetre el luxe de rebutjar.

 És veritat que l'esclau ha existit sempre, i no només a partir del moment en què el capitalisme liberal va agafar les regnes del destí d'Occident, i més tard del planeta. Construir piràmides, edificar ciutats, obrir canals, traçar rutes, aixecar catedrals, produir riqueses sempre ha suposat, en totes les èpoques, una classe explotada, la més nombrosa, i una classe explotadora. Passat el temps de la descoberta, la tècnica permet als més forts dominar als més febles. De l'edat de les cavernes a la d'Internet, la tècnica sempre actua com a instrument de dominació d'un grup sobre un altre. I aquesta societat técnica i desenvolupada gràcies a aquest esclaus moderns, que pensaba implantar el 5G en una Smart City com Barcelona, de sobte, s'ha trobat sense Mobiel World Congress, sense mascaretes ni guants per protegir-se d'un simple virus. Una societat que ha emmalaltit pel virus però que de cop s'ha curat de vanitats i estulticies (espero), per una llarga temporada. Però l'esclavatge va per llarg i en pitjors condicions que les actuals.

*

INCONGRUENT INCONGRUÈNCIA


.
Des del primer moment que ens van obligar a confinar-nos a casa, ningú ha tingut temps d'estar sol. No només perquè compartim el petit espai amb familiars, sinó, fonamentalment, perquè, des del primer moment, ens van arribar tantes propostes d'entreteniment de tot tipus que ja no queda temps per a l'avorriment. Gimnàstica, sèries televisives, lectura, jocs de taula, cuina, teatre, música o humor en directe, sense oblidar el teletreball, les converses professionals, les trucades d'amics, els vídeos amb que som diàriament bombardejats, les bromes, els discursos, la informació contínua a través de tots els mitjans possibles, i, naturalment, les ardents xarxes socials.
Un dels aspectes en que hem sortit guanyat, és que les tertulies de radio o tele, són més digeribles, la gent s'interromp menys, i a més els conductors dels programes donen la veu als presumptes experts, relegant als tertulians a un segon terme, que es d'agraïr.
L'onada d'activisme frenètic és tan alta que, alarmats, uns psicòlegs i pedagogs han hagut de recordar que l'avorriment és la base de la creativitat. Si els nens no s'avorreixen, no aconseguiran imaginar, fabular, inventar. Si els nens a casa tenen massa de fer, sentir o veure, si estan sempre aclaparats per telèfons, contes, televisió, música, deures i jocs, és impossible que aprenguin a estar atents. Val també per als adults: sense avorriment no hi ha imaginació. Sense límits no hi ha ordre. I sense limitacions no hi ha atenció. L'avorriment és un estat meravellos si se sap adminsitrar.
De fet, es tracta d'adaptar-se a aquesta nova manera de viure, al cap i a la fi, no és tan complicat, hi ha molta gent que porta temps vivint així, sobretot la gent gran que té dificultats de moviment, o que simplement es troba bé a casa com seria el meu cas. Potser es tracti només del fet que ens ho prohibeixen, perquè de fet, sortir es pot sortir, a comprar al supermercat, a l'estanc o a la farmàcia, i prenent unes precaucions mínimes no ha d'haver-hi cap problema, tot i que les mesures restrictives de confinament que ens han imposat siguin diguem peculiars. Anem a veure; el diumenge al matí vaig anar a la plaça d'Espanya a un estanc/llibreria a comprar tabac per a la meva dona que és fumadora, i vaig anar perquè com no estava clar (i segueix sense estar-ho) qui a partir d'avui dilluns podria treballar o no, i en el dubte, em vaig assegurar que no li faltés el tabac. L'Estanc està a uns deu minuts de casa, legalment puc dirigir-me a ell caminant, amb moto o amb cotxe, però, no puc fer-ho amb la bicicleta, per què els senyors agents de la llei i l'ordre consideren que moure 's amb la bicicleta és practicar esport, de la mateixa manera que no podria tampoc fer aquesta gestió practicant running, només ho puc fer caminant, en cotxe o en moto la qual cosa demostra que les mesures de Govern de nefasta gestió de la pandèmia, són dit planerament, una incongruent incongruència, que de fet és la manera natural dels Governs de gestionar les crisis, malament, tard i de manera incongruent. Només un petit detall dins el desori que ha estat la gestió de la pandèmia; no va sorprendre al nostre Govern amb Itàlia en plena pandèmia, que als passatgers que es desplaçaven des d'allí a Espanya se'ls prenia la temperatura per veure si tenien febre i a l'arribar a Barcelona o Madrid entraven campant lliurement, mentre madrilenys i barcelonesos sortien en estampida de cap de setmana a la seva segona residència. Doncs no, ni es van assabentar, com quan Don Simón deia que aquí com a molt tindríem dos o tres casos de contagi, buenu, ara en tenim com a mínim tres, ell també ha donat positiu en coronavirus i en ineptitud manifesta, i això que se suposa que és el que hi entén, o la sotacarro de Margarita Robles, insultant a Torra per la solicitud de confinament total, i els soldadets de paper de ranci llenguatge tavernari. Estem vius de miracle davant de tanta incompetència, vius i cuejant els que quedem, com el King emèrit, a qui la situació li ha anat de puta mare. Insistiré fins la sacietat les vegades que faci falta, veieu la pel·lícula Idiocracia, és el futur que ens espera, i és més proper del que pugui semblar.

*

DEL BALCONING AL BALCONISME


Una de les novetats que ha aportat el confinament pel coronavirus ha estat que aquest a actuat com a detonant de noves formes de creació artística. El confinament simultani de milions de persones a tot el planeta ha canviat la nostra percepció de la realitat, de la convivència i del que és públic i privat. Pot aquest canvi fer-se durador i alterar els nostres comportaments en el futur? Pot germinar, impulsar o inspirar noves formes de creació en les arts, la literatura o la producció audiovisual? És a dir, pot la pandèmia generar nous ismes?
Hi ha artistes i gestors que així ho creuen. Tenen a la vista un exemple que és metàfora del que ja passa i d'alguna manera podria subsistir. És la màgia als balcons, la comunicació des d'un cap al de tots. El cant, la paraula, la imatge i la música que, solistes o en cor, escenifiquem des de casa i al pati. El que podríem anomenar balconisme. De fet, els balcons d'un bloc de pisos amb pati interior no deixen de ser més que una representació dels antics corrals de comedies on es representava l'antiga farsa de teatre. I no m'estranyaria que en algun d'aquests patis d'alguna gran ciutat es representés a Shakespeare de nou, a la manera antiga dels temps de don Guillermo.


Del balconisme han emergit nous artistes, poetes o actors, desconeguts fins avui, i h sobretot i el més important, el sentit de comunitats de la gent, de l'veïnatge, de gent que durant l'any a penes si es veien o coneixien i ara canten junts o aplaudeixen les vuit als sanitaris, una mica en la línia de l'esperit de gent de poble que no de ciutat. Fins i tot el 'barri' com a concepte ha guanyat en protagonisme per sobre de la gran urbs.
També ha succeït un altre fet remarcable en la intimitat de la llar, i és que mai en la història, milers de milions d'individus confinats i amb accés a la tecnologia que distribueix continguts havien estat tan exposats a aquests productes audiovisuals, sense pàtria ni bandera. La pandèmia és per això una circumstància transformadora que marca un canvi de paradigma, i les conseqüències sobre la naturalesa més íntima i creativa del producte i en el seu consum les veurem aviat, molt aviat.

 Quanta gent que en la seva vida havia estat en un Museu ha visitat virtualment (ho recomano) els Museus més importants de món, o ha tornat a llegir novel·les, encara que aquí servidor ha punxat, com reconeix Sergi Pàmies que li costa llegir ficció, tot i que en el meu cas ve de lluny i suposo que ja se'm curarà.

 El pianista Chano Domínguez, que com tants altres ha hagut de suspendre nombroses actuacions nacionals i internacionals i a qui el confinament l'ha enxampat a Barcelona, ​​valora que "una situació com la que estem vivint fa que el creador estigui especialment actiu. Cada un té la seva manera de ser, però aquest tipus de situacions fa que dins d'un no puguis parar".
Domínguez no sap si després dels efectes de la pandèmia sorgirà algun tipus de isme però del que no hi ha dubte és que res seguirà com fins ara. Evidentment brollaran moltíssimes coses, obres, iniciatives, perquè això serà un abans i un després. I mirat globalment, el que està succeint és un cop molt fort a 'capitalisme, a l'escala de valors i de funcionament del postcapitalisme. Això està claríssim i veurem què surt d'això ".

També el carismàtic Santi Balmes,  músic i líder de el grup Love of Lesbian ho té clar quan sentencia que "no és exagerat creure que després del que estem vivint hi haurà un gran canvi. Perquè això és una cosa que està afectant a totes les persones de tots els àmbits. Els valors canviaran, és clar, perquè el que estem vivint és absolutament insòlit. Les maneres de veure la realitat, les prioritats també, així com la manera de relacionar-nos, cosa que ja estem veient cada dia". Amb tot, afegeix que a ell li dóna "molta pena" perquè hi haurà repunts de la pandèmia i fins que no treguin una vacuna haurem de seguir unes pautes col·lectives. "Passarà això, segur, però després passaran altres coses millors", diu.
"La Belle Époque -afegeix Balmes- va emergir precisament després de la Primera Guerra Mundial, és a dir, que tampoc m'estranyaria que després que passi això, hi hagués una moguda molt intensa a nivell creatiu, una eclosió de moviments de tot tipus bastant bèstia. No tinc cap dubte. Perquè hi ha i hi haurà ganes, sobretot quan la gent està confinada d'aquesta manera". Això sí, en un primer moment hi haurà mesures restrictives, perquè cap país voldrà tornar a caure, restriccions en molts àmbits, sobretot el de mobilitat, però després hi haurà un boom.
En fi, tot i que a Josep Martí Blanch li donin ganes d'arribar a les mans amb la gent a la qual sent dir que "en xinès, la paraula 'crisi' no existeix, ells l'anomenen 'oportunitat", potser sigui així i hagi d'arribar a les mans amb mig país, porquè aquesta crisi està generant moltes i positives noves oportunitats. Benvingudes siguin. D'entrada, hem passat del balconing dels guiris borratxos britànics al balconisme d'una nova manera de viure i veure el nostre paisatge  cultural urbà. A Shakespeare li hauria agradat.

*

GÀBIES DAURADES


“És encomiable que mig món estigui disposat a perdre els ingressos,
perquè morin menys persones de més de 80 anys” 

Gàbies daurades -  John Carlin.

Aquesta setmana he rebut una carta d’un capellà irlandès que es diu J. Swift. Proposa un pla per mitigar el patiment humà i econòmic del coronavirus. Fa un temps aquest mateix senyor va compondre el que va anomenar “Una modesta proposta” per posar fi a la pobresa. El pla consistia que els desafortunats de la Terra deixessin de veure els fills com a objectes d’afecte sinó com a béns materials. Concretament, menjar per als rics. “M’han assegurat –va escriure el reverend–, que, un cop fet l’any, una criatura saludable ofereix un aliment ric, nutritiu i substanciós, tant si és guisat, rostit, fet al forn o al vapor”.
La lògica és aclaparadora. Estem parlant d’un miracle tant econòmic com social. Els ingressos dels pares augmentarien de manera important i alhora s’incrementaria l’harmonia familiar, perquè incentivaria la intimitat matrimonial i la tendre cura de la criatura durant el seu primer i últim any de vida. 
El doctor Swift té credibilitat. Per això avui m’estalviaré la feina d’escriure la meva columna i em limitaré a reproduir de manera completa la seva proposta per resoldre la crisi que avui afligeix tot el món. Aquí va.

“La comparació que molts fan entre la pan­dèmia actual i la guerra delata una falta lamentable de proporció i huma­nitat. Però l’encerta en un sentit. Els joves s’estan sacrificant per al bé dels vells. I no només els joves, en aquest cas, sinó les ­futures generacions. La catàstrofe econòmica que s’acosta és de tal magnitud que en poc temps podríem passar d’una prosperitat sense precedents a l’atur massiu, a l’economia de la barata, a l’edat de pedra.

”I tot plegat per a què? Per protegir el sector menys productiu de la població. La ciència mèdica va tirant mig a cegues. Ningú no té ni idea del nombre real de gent que s’ha infectat. Deu vegades més del que veiem en les xifres oficials? Podria ser. El que sí que sap la ciència, en canvi, és que les víctimes mortals del virus són, en una majoria aclaparadora, els vells. Encara que és veritat que hi ha hagut casos de gent de menys de 60 anys que ha mort, són tan excepcionals que han estat notícia als diaris. M’atreveixo a dir que, en condicions normals, el risc de morir en un accident de trànsit és més gran que el risc de morir del coronavirus per a una persona de 20, 30 o 40 anys.

”Ara és encomiable, ho reconec, que mig món o més estigui disposat a perdre tots els seus ingressos perquè menys individus de més de 80 anys no perdin la vida o, més ben dit, que puguin viure tres o quatre anys més. Però si continuem ­així, paralitzant tota activitat econòmica, ens arrisquem a viure a perpetuïtat en un món en què imperi la fam, la desesperació i la criminalitat salvatge.

”La meva solució és la següent. L’aïllament dels vells. Ficar totes les persones de 80 anys, o potser de 75, cap a munt en una cosa semblant a allò que en temps medievals se’n deia colònies de leprosos. Abans d’acusar-me de crueltat, com alguns d’insensats van fer quan vaig oferir la meva proposta per posar fi a la pobresa, tinguin en compte que jo mateix soc molt, molt vell. Seria el primer que seria apartat del brogit del món. Entengui també que estic parlant de colònies no del segle XIV, sinó del segle XXI. Amb totes les amenitats tecnològiques, domèstiques i higièniques de què encara disposem.

”Ben aviat, proposo que s’engegui una iniciativa faraònica per construir ins­tal·lacions hoteleres de luxe a les platges, les muntanyes i les valls més boniques del món. Allà és on ficaríem els ­ancians. S’establiria així un precedent his­tòric. Els vells se sacrificarien pel bé dels joves. Però seria un sa­crifici vie en rose , infini­tament pre­ferible a la misèria sense fi que les auto­ritats pro­posen avui per a la totalitat de l’espècie.

”Ho veig. Tindria la meva habitació cinc estrelles amb room service les vint-i-quatre hores. Hi hauria restaurants nivell estrella Michelin, bars a l’aire lliure, bons vins, piscines, salons amb pantalles gegants per veure pel·lícules porno­gràfiques i futbol (El futbol! Se’n re­corda?). I envoltat sempre de gent de la meva generació, d’amics de tota la vida, ­perquè per descomptat que se’ns permetria escollir els companys de presó. Dic presó de broma, ja m’entén, perquè del que parlo és d’una xarxa mundial de ­gàbies daurades. Viuríem més bé que els nostres fills i que el gruix de la població, que continuaria anant a la feina cada dia per guanyar-se el pa.

”Com es finançaria el que per a alguns podria semblar un somni impossible? No seria complicat. El dia que són ingressats els vells deixarien la totalitat de les seves herèn­cies, cases incloses, als seus fills o nets. Si són rics, en deixarien una part a l’ Estat. A més, el valor ­econòmic de la construcció d’aquests llocs seria colossal. Es crearia una quantitat de llocs de treball mai vista.

”Sí, li sento dir, però qui treballaria en aquests Shangri-La per a avis? Qui prepararia el menjar, serviria les copes, netejaria les habitacions, oferiria assistència mèdica, exerciria de socorristes a les piscines? Senzill. A banda que, una vegada més, veuríem una creació èpica de noves feines, s’ocuparia en primer lloc gent que ja ha tingut el virus i n’és im­mune. En el cas, encara no aclarit pels científics, que no existeixi la immunitat, simplement es buscaria gent de menys de 30 anys, un sector de la població amb un risc de sucumbir al contagi que comporta unes conseqüències mèdiques mínimes.

”No descarto que arribi el dia que haurem vençut el virus; en aquest cas s’iniciaria un debat sobre la ­viabilitat de continuar oferint als vells el paradís abans de la mort. La meva resposta seria que no podem descartar que aparegui una variant del virus igual de letal per a la gent gran, amb la qual cosa val més fer una cosa que trobem molt a faltar avui: estar previnguts en el cas que la natura es prengui una altra ­venjança semblant contra l’animal més depredador de la Terra. Per mi no hi hauria discussió. Que continuïn allà fins que es ­morin.

“Ens arrisquem a viure a perpetuïtat en un món en què imperi la fam, la desesperació i la criminalitat salvatge”

”A més, després que els vells haguessin passat uns mesos en el seu babilònic exili no voldrien sortir-ne mai més. Caldria imposar un nou estat d’emergència i treure’ls amb la policia, per força. Sisplau, no. La crueltat és el que més odio. Cregui’m: tot el que servidor ha escrit aquí es basa en el profund amor pel ­proïsme i el sincer desig d’utilitzar els meus coneixements i la meva llargament acumulada capacitat de serena anàlisi per tornar a la humanitat una petita porció del benestar del qual he tingut la fortuna de gaudir durant tants i tants anys. 

                                                                   ”Humilment, J. Swift”.

"El capella J.Swift, deu haver llegir Huxley, car l'escriptor britànic a 'el Món feliç' ja enviaba a la gent gran a una especie de Balnearis o resorts de luxe on desapareixien mica en mica a partir del 70 anys, ben peixats de soma, o sia un a eutanasia sofisticada i ben organitzata, que de fet ja passa als hotels actuals, on els turistes tambè desapareixen d'un dia per l'altre."

*

SIGUEM DISCRETS


Stanislaw Jerzy Lec de qui ja vaig publicar alguns dels seus aforismes, dóna molt de si, per això repeteixo amb nous aforismes d'un dels més grans mestres de tots els temps en l'art de la màxima-bisturí. Un testimoni apassionat i intel·ligent sobre la calamitosa experiència del nostre segle. Una visió lúcida i irònica de l'esperit contemporani, enfrontat a l'absurd i al ridícul de l'existència quotidiana.

Què és el Caos? És l'ordre que va ser destruït amb la Creació del món.

Durant tota la seva vida no va aconseguir posar-se a la picota de la opinió pública.

D'una ressenya: "Aquest poeta es caracteritzava per una digna pobresa de pensament".

El cranc es posa vermell després de la seva mort. Quin digne exemple de delicadesa en una víctima!
 
Es pot portar esperons tenint els peus plans? Es pot. Però no cal fer soroll amb ells.

Durant els processos les bruixes reconeixien haver mantingut tractes amb el diable. Se'ns regira la sang! Com se les va poder forçar a això, si el diable no existeix!.  Però la veu de la raó ens diu:¨No és veritat, no és veritat, no és veritat!¨.  El diable existeix: era l'inquisidor.
 
Recordeu que si el diable li vol donar una puntada a algú, no ho farà mai amb la peülla, sinó amb el seu peu humà.

En enderrocar les estàtues, respecteu els pedestals. Sempre poden ser útils.

He tingut un malson: la hipertròfia de la burocràcia que acaba d'eliminar l'analfabetisme.

Què és el que ens manté en aquest globus a part de la força de la gravetat?

"Amb els eunucs es pot parlar llargament", explicava certa senyora d'un harem.
 
Només els cadàvers poden ressuscitar. Per als vius és més difícil.

Aprofiteu de l'experiència dels ornitòlegs. Perquè els escriptors puguin desplegar les ales, han de disposar de llibertat per fer ús de les plomes.

Un fet sempre apareixerà nu, encara que vagi vestit a l'última moda.

Estic convençut que l'home crearà algun dia l'homuncle, l'home artificial, però per l'amor de Déu, l'insto a que no repeteixi el seu error i el crei a la seva imatge i semblança.Com a càstig per no creure en l'ànima , no tinc ànima?

Durant el reconeixement el cadàver no va reconèixer al seu assassí.
 
He somiat amb la realitat. Amb quin alleujament m'he despertat.

Prefereixo la inscripció: "Prohibit el pas" a la de "Sense sortida"

 Siguem discrets. No preguntem a la gent si viu.

 Sempre hi haurà esquimals que confeccionin per als habitants del Congo regles de comportament en les èpoques de grans calors.

*

EL FUTUR QUE VE


En política, m'agraden els dits 'versos lliures', gent que a banda de militar en un o altre partit, van a la seva a l'hora d'opinar sense seguir la línia oficial del seu partit. Aquest seria el cas de Manuel Castells, de en comú podem i ministre d'Universitats, que amb aquest utòpic article, francament, m'ha espantat molt. El futur que ve, és més negre del que havia arribat a imaginar en el pitjor dels meus malsons. I no perquè Castells parli de guerra (quina mania els ha agafat a tots), sinó perque parla del panorama aterridor del que és pitjor que una guerra, la postguerra que ens espera.

DESPRÉS DE LA GUERRA

Totes les guerres s'acaben. Fins i tot quan són contra un enemic invisible que amenaça els humans com a espècie. La qüestió és com, quan, amb quins sofriment i quines seran les seves conseqüències.
És difícil pensar en el dia després quan estem sumits en l'angoixa, confinats, emmascarats, sentint malaltia i mort voltant. I no obstant això, sabem que en algun moment hi haurà un brot d'alegria, de tornar a sentir el plaer de la passejada, de el joc, de l'abraçada, de la vida als carrers, als parcs, a les platges, als boscos i en restaurants a vessar de festa. La vida, ara en suspens, retornarà. Amb l'afegit d'una nova filosofia espontània de el plaer infinit de les petites coses. Sentir la bellesa de la vida sense més, apreciar el simple fet de ser i d'estar, d'estimar i ser estimats, amb un sentiment nou de solidaritat com si sempre estiguéssim aplaudint a les vuit. Tornarà la llum. Amb els seus tons rosats de alba i rogencs de capvespre, amb un aire fresc renovat perquè deixem de contaminar per un temps.
Res tornarà a ser com abans. Nosaltres, tots, sortirem transformats d'aquesta experiència. Però haurem après alguna cosa sobre la nostra manera de viure, de produir, de consumir, de gestionar? Sabrem interpretar aquesta brutal advertència per prevenir altres pandèmies, clarament possibles per la nostra interconnexió global? I la catàstrofe ecològica predita pels científics i els signes es multipliquen mentre els congressos es diverteixen? Podem rectificar col·lectivament i institucionalment la dinàmica d'autodestrucció en què ens hem ficat? Mai hem tingut tant coneixement i mai hem estat tan irresponsables amb el seu ús. Potser la postguerra sigui el punt d'inflexió que estàvem esperant.
Però la postguerra serà dura, totes ho són. Passat el moment d'eufòria de gaudir de les rialles i jocs dels nostres nens en llibertat caldrà enfrontar la realitat d'una crisi econòmica i financera que podria ser tan greu com la de l'any 2008, amb un aparell productiu malmès, un sistema sanitari exhaust, un cooperació europea en entredit, una economia global desglobalizada de forma caòtica, un ressorgiment de el nacionalisme primitiu de el tancament de fronteres contra el mal que ve de fora, una proliferació de rumors nocius, difosos per poders fàctics o ments febroses, un ordre geopolític trastocat per la superioritat xinesa en la resposta a la crisi, mentre que l'erràtica política d'altres països hi haurà mostrat les destrosses de la ideologia neoliberal en la vida de la gent.
Aquesta postguerra cal preparar-la des d'ara, perquè la forma en que gestionem la crisi, amb prioritat absoluta a la salut de la població, farà més o menys difícil la reconstrucció. A una economia de guerra haurà de succeir una economia de postguerra, en què la despesa pública sigui el motor de la recuperació, com ho ha estat en totes les postguerres. Però que només es consolidarà si es genera ocupació i si la gent se sent segura i recupera la seva vida quotidiana.
El finançament d'aquesta política expansiva, més enllà de l'obligat endeutament, requerirà imaginació per crear una nova arquitectura financera i capacitat de gestió per operar una economia diferent, que no caigui en el parany secular d'una austeritat de serveis essencials. Perquè l'Estat de benestar és la font de productivitat que és la font de riquesa. Però també seria el moment d'assajar models no consumistes que condueixin a la transició ecològica i cultural que tant es proclama però que es practica encara tímidament. Pot reactivar l'economia disminuint el consum superflu? Només si hi ha un canvi en els patrons de despesa, que facilitin la inversió, mantinguin ocupació i incrementin productivitat.
Els serveis bàsics (el que es va retallar en les polítiques d'austeritat destructives) haurien de ser no només el motor de la inversió sinó també de la demanda. I no hi haurà una altra forma de finançar-lo a llarg termini que mitjançant un augment de la càrrega fiscal a grans bosses d'acumulació de capital que avui dia tributen poc o res. Reinventar la fiscalitat vol dir superar l'enfocament de gravar sobretot a les persones oa les empreses per centrar-se en una regulació impositiva de l'mercat global de capitals que avui dia ha perdut gran part de la seva funció productiva per incrementar els seus guanys mitjançant creació de valor virtual i creixentment inestable. Una fiscalitat intel·ligent adaptada al nostre temps podria alhora generar recursos per la despesa pública de manera no inflacionista i regular els fluxos globals de capital. Entre la desglobalització aventurada i la globalització descontrolada de capital hi ha marge per a iniciatives coordinades dels estats que assumeixin un control estratègic de l'economia en un marc a el menys europeu.
Aquesta economia hauria, a més de ser sostenible, incloure un Estat de benestar desburocratitzat i preparat per als xocs vinents. Xocs que seran tant menys nocius que fa que anem trobant un equilibri entre produir, viure i conviure. Conviure entre nosaltres i amb aquest meravellós planeta blau que seguim maltractant. Després de la guerra podem desembocar en una espantosa crisi economicosocial o en una nova cultura de l'ésser, sense la qual no sobreviurem molt de temps.

*

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
Mostra-ho tot
COMENTARIS
-