En el seu article d'avui a la vanguardia, en Sergi Pàmies recomana la lectura d'un poema de Joan Salvat Papasseit: ... el poema que més m'agrada és Tot l'enyor de demà, de Joan Salvat-Papasseit. Des del llit, un jove malalt de tuberculosi fa inventari de les petites coses de la vida que l'esperen quan es curi. No és un optimisme ingenu sinó, al contrari, una expressió de vitalitat que inclou la possibilitat de no curar-se i, precisament per això, commou fins al moll de l’os. Llegiu-lo, sisplau: observareu que l'enyor de tot el que farem quan això acabi es converteix en un petit antídot contra el desànim i la incertesa."

Joan Salvat Papasseit, en aquest poema ens transmet les seves ganes de viure, encara que a de sofrir l'agonia de la seva malaltia (la tuberculosi). Es resigna a morir. Es fixa en les coses simples quotidianes i en petits detalls i en el poema fa una valoració de tot això que només pot contemplar, per que la seva malaltia no el deixa fer vida normal. Papasseit manifesta la seva filosofia de vida de manera emotiva, també ens fa veure tot el que enyora com es reflecteix en el títol del poema: Tot l'enyor de demà, per a Papasseit la mort no es dolenta sinó una consecuencia inevitable de la vida que accepta amb resignació, i també creu que sempre hi ha vida, que la vida es eterna reencarnant-se en si mateixa fins l'infinit.
Papasseit observa les tanques amb flors, les places lluentes de la claror del sol, la lluna, la noia que porta la llet i la seva rialla fresca, el vailet que vol vendre el diari, el carter, l'aeroplà, les dones del barri matineres que van cap el mercat, el veïnat sencer, els carreters dormits, la vida del carrer. El vailet que vol vendre els diaris representa la joventut i la vitalitat, la claror i les flors el color de la vida. La noia que porta la llet la bellesa, la sensualitat i la delicadesa, tot es una selecció o conjunt de escenes pures plenes de llum i color, com si el matex autor les hagues pintat en un quadre impossible.
El poema de Joan Salvat Papasseit és un cant potser ingenu a l'esperança d'un futur millor davant les dificultas d'un feixuc present. Un present que enguany no em permetrà veure florir les roselles als camps i em temo que tampoc la ginesta.

Tot l'enyor de demà

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

 Joan Salvat Papasseit.