Feia temps que tenia ganes de rellegir Albert Camus i el coronavirus m’ha donat l’empenta que em faltava. Jo també agafo La pesta i la devoro fascinat per la mestria amb la qual Camus descriu com els habitants de la ciutat empestada –Orà– es van adaptant a l’epidèmia, com s’instal·len en un present tens, com de mica en mica la seva percepció de l’existència va canviant.

El doctor Rieux, el protagonista, s’alça com una figura incansable en la lluita contra la malaltia –un sant ateu, una ­versió camusiana del superhome nietzs­chià–, enmig d’un panorama desolador en el qual, tanmateix, sorgeix una solidari-tat crua, primària. “És una idea que pot fer riure –diu Rieux–, però l’única manera de lluitar contra la pesta és l’honestedat”. “¿Què és l’honestedat?”, li pregunta el seu interlocutor. “No sé què és en general –respon ­Rieux–. Però en el meu cas sé que consisteix a fer la meva feina”.

El virus ens dona una lliçó sobre el caràcter il·lusori de les fronteres i el valor de la cooperació internacional

La ciutat empestada de Camus és una al·legoria d’una existència en la qual, inexorablement, tots estem condemnats a morir. Rieux ho accepta sense protestar i es lliura amb cos i ànima a la seva tasca de metge. Res com una epidèmia per aclarir prioritats i posar les coses al seu lloc.
No sé si els esforços de les autoritats sanitàries i les dràstiques mesures dels últims dies permetran contenir l’expansió del coronavirus. Tant de bo. Tampoc no sé si el maleït Covid-19 és estacional o no. Espero que tingui l’amabilitat de ser-ho, perquè veig que als ­països tropicals i de l’hemisferi sud hi ha comparativament pocs casos nous, cosa que potser vol dir que la humitat i les ­altes temperatures no afavoreixen els contagis. En tot cas, l’epidèmia ens pot ajudar a veure algunes coses sota una nova llum.

Les limitacions de la sobirania, per exemple. Si algú no entenia el significat de la paraula interdependència , ara ja sap què vol dir. ¿En quants països està actiu el virus? ¿Cent? ¿Cent vint? La pesta bubònica va arribar a la riba russa del mar Negre, procedent de l’Àsia, l’any 1346. L’any 1347 va arribar a Estambul, i el 1348, a París. Ara, en canvi, quan algú al Canadà o a l’Argentina es contagia, el primer que li pregunten és si ha estat recentment a la Xina, a l’Iran o a Itàlia. Un virus originat en una província xinesa de la qual no ­havíem sentit parlar mai ens ha obligat a suspendre el campionat de Lliga. Això és la interdependència.

El virus ens està donant una lliçó pràctica sobre el caràcter il·lusori de les fronteres i sobre el valor de la cooperació ­internacional. ¿Quina protecció ofereix la suspensió de vols intercontinentals de Donald Trump? Ja poden els Estats Units alçar tots els murs que vulguin, que el ­virus se’ls saltarà. L’error de Washington de retallar la contribució a l’Organització Mundial de la Salut, com a part de l’ofensiva contra el multilateralisme, apareix ara en tota la seva magnitud. D’això se’n diu tenir visió de futur. Allò d’“America first” està molt bé per als mítings a l’Oest Mitjà, però els problemes globals –i aquest n’és un– demanen respostes globals (encara que la gestió diària sigui local, per descomptat).

Donald Trump no aconsegueix dissimular que, per a ell, el principal perill del coronavirus no és sanitari sinó polític: el que més l’angoixa és la possibilitat de no ser reelegit. Ell comptava amb la bona marxa de l’economia per guanyar les eleccions, però ara la borsa cau a plom i els tambors de la recessió toquen amb vigor. La seva reacció, amb la característica ­barreja d’arrogància, ignorància i indi­ferència per la sort dels més febles, no l’ajudarà.

El coronavirus potser farà que els nord-americans vegin la importància de tenir un sistema sanitari públic universal. Hi ha molts milions de ciutadans sense as­segurança o que s’han de pagar part de
les despeses mèdiques. També n’hi ha molts que, quan estan de baixa, no cobren. Ningú els podrà retreure que, per mantenir la família, intentin no anar al metge i que optin per anar a treballar encara que tinguin símptomes, peti qui peti. No crec que això ajudi a controlar l’epidèmia, per més rebaixes d’impostos que el Govern aprovi.

El Brexit tampoc no servirà per parar els peus al virus. Davant d’una epidèmia com aquesta, l’eslògan de “recuperar el control” no va enlloc. Al contrari: el coronavirus pot treure a la llum la manca de personal sanitari que hi ha al Regne Unit i el gran error de posar entrebancs a la immigració dels veïns europeus. Ara els britànics s’adonaran del servei impagable que els metges i les infermeres arribats del continent, entre els quals molts es­panyols, han estat prestant al país.

A Espanya, durant les primeres setmanes el virus va crear un espai de convivència inèdit entre el Ministeri de Sanitat i les autonomies. Ningú posava el model en qüestió ni demanava més competències. Però ara han començat a aflorar les divisions i les crítiques, algunes de les quals molt mesquines. Res de més senzill: si les mesures són dràstiques, se les titlla d’alarmistes. Si no ho són, de tèbies. Suposo que la polí­tica és així, però no és el moment de fer aquesta mena de política. En situacions d’emergència com l’actual és quan es veu la diferència entre un polític de pa sucat amb oli i un home d’Estat.

Un dels personatges de La pesta, Rambert, un periodista de París atrapat a la ciutat, vol fugir per estar amb la seva ­dona. Aconsegueix l’ajuda d’uns guàr­dies, però quan arriba el moment comprèn que abandonar la ciutat d’Orà és faltar al deure de so­lidaritat i decideix quedar-se per ajudar allà on pugui. Potser haurem de suggerir a uns quants dels nostres polítics que llegeixin Camus i aprenguin de ­Rieux i de Rambert. Els aniria molt bé. - carles casajuana - lavanguardia.cat