Al món feliç de Huxley, no hi ha vells, la gent en arribar a determinada edat, malgrat estar en perfectes condicions físiques són enviats a uns balnearis de luxe on van desapareixent mica en mica, només els faltava conquerir la vellesa, ... i encara que en l'actualitat i certa mesura la Sanitat pública ja compleix part d'aquesta funció, no s'hi aplica prou i se li acumula la feina, una mala i inùtil feina. Com li deia la iaia de la camilla que esperaven els ambulansieros egarencs per endur-se-la, al seu fill: No se por qué me traes aqui, sólo harán que pierda el tiempo y alargar mi agonia.
Hi ha altres maneres de morir als hospitals per a la gent de la reserva...
... L'Hospital de Moribunds, de Park Lane, era una torre de seixanta plantes, recobert de rajoles color de prímula. Quan el Salvatge va baixar del 'taxicópter', un comboi de vehicles fúnebres aeris, pintats d'alegres colors, va desenganxar del terrat i va volar en direcció a ponent, rumb al Crematori de Slough, creuant el parc.
Davant la porta de l'ascensor, el porter principal li va donar la informació requerida, i John va baixar a la sala 81 (la Sala de la senilitat galopant, com li va explicar el porter), situada al pis setè.
Era una vasta sala pintada de groc i brillantment il·luminada pel sol, que contenia una vintena de llits, totes elles ocupades. Linda agonitzava en bona companyia; en bona companyia i amb tots els avenços moderns. L'aire es trobava constantment agitat per alegres melodies sintètiques. Als peus del llit, de cara al seu moribund ocupant, hi havia un aparell de televisió. La televisió funcionava, com una aixeta oberta, des del matí a la nit. Cada quart d'hora, per un procediment automàtic es variava el perfum de la sala.
-Procurem -va explicar la infermera que havia rebut al Salvatge a la porta-, procurem crear una atmosfera tan agradable com sigui possible, una mena de un intercanvi entre un hotel de primera classe i una sala de Sensorama, ¿comprèn el que vull dir?
-On és Linda? -va preguntar el Salvatge, fent cas omís de tan cortesos explicacions.
La infermera es va mostrar ofesa.
-Té vostè molta pressa -va dir.
-¿Hi ha alguna esperança? -va preguntar John.
-De que no mori, vol dir?
-John va afirmar. No, clar que no. Quan envien a algú aquí, no hi ha ...
-Sorprendida davant l'expressió de dolor i la pal·lidesa de la cara de el noi, l'infermera es va interrompre-.
Bé, què li passa? -va preguntar. No estava acostumada a aquelles reaccions en els seus visitants, que, per cert, eren molt escassos, com és lògic-. No es trobarà malament, oi?
John va denegar amb el cap.
-És la meva mare -va dir, amb veu a penes audible.
La infermera el va mirar amb ulls terroritzats, plena de sobresalt, i immediatament va desviar la mirada, enrojolada com una brasa.
-Acompanyim a on està Linda -va dir el Salvatge, fent un esforç per parlar en to normal.
Sense perdre la seva vergonya, la infermera el va portar cap a l'altre extrem de la sala. Rostres encara ufanosos i rosats (perquè la sensibilitat era un procés tan ràpid que no tenia temps de marcir les galtes, i només afectava el cor i el cervell) es tornaven al seu pas. El seu avanç era seguit pels ulls impàvids, sense expressió, d'uns éssers sumits en la segona infància. El Salvatge, al mirar a aquells agonitzants, es va estremir.
Linda jeia en l'última llit de la llarga filera, contigua a la paret. Recolzada sobre uns coixins, contemplava les semifinals del Campionat de tennis Riemann Sud-americà, que es jugava a silenciosa i reduïda reproducció a la pantalla de l'aparell de televisió instal·lat als peus del seu llit. Les petites figures corrien d'un costat a un altre de la petita rectangle del vidre il·luminat, sense fer soroll, com peixos en un aquari: habitants muts, però agitats, d'un altre món...
- Aldous Huxley (Un Món feliç - fragment)
... L'Hospital de Moribunds, de Park Lane, era una torre de seixanta plantes, recobert de rajoles color de prímula. Quan el Salvatge va baixar del 'taxicópter', un comboi de vehicles fúnebres aeris, pintats d'alegres colors, va desenganxar del terrat i va volar en direcció a ponent, rumb al Crematori de Slough, creuant el parc.
Davant la porta de l'ascensor, el porter principal li va donar la informació requerida, i John va baixar a la sala 81 (la Sala de la senilitat galopant, com li va explicar el porter), situada al pis setè.
Era una vasta sala pintada de groc i brillantment il·luminada pel sol, que contenia una vintena de llits, totes elles ocupades. Linda agonitzava en bona companyia; en bona companyia i amb tots els avenços moderns. L'aire es trobava constantment agitat per alegres melodies sintètiques. Als peus del llit, de cara al seu moribund ocupant, hi havia un aparell de televisió. La televisió funcionava, com una aixeta oberta, des del matí a la nit. Cada quart d'hora, per un procediment automàtic es variava el perfum de la sala.
-Procurem -va explicar la infermera que havia rebut al Salvatge a la porta-, procurem crear una atmosfera tan agradable com sigui possible, una mena de un intercanvi entre un hotel de primera classe i una sala de Sensorama, ¿comprèn el que vull dir?
-On és Linda? -va preguntar el Salvatge, fent cas omís de tan cortesos explicacions.
La infermera es va mostrar ofesa.
-Té vostè molta pressa -va dir.
-¿Hi ha alguna esperança? -va preguntar John.
-De que no mori, vol dir?
-John va afirmar. No, clar que no. Quan envien a algú aquí, no hi ha ...
-Sorprendida davant l'expressió de dolor i la pal·lidesa de la cara de el noi, l'infermera es va interrompre-.
Bé, què li passa? -va preguntar. No estava acostumada a aquelles reaccions en els seus visitants, que, per cert, eren molt escassos, com és lògic-. No es trobarà malament, oi?
John va denegar amb el cap.
-És la meva mare -va dir, amb veu a penes audible.
La infermera el va mirar amb ulls terroritzats, plena de sobresalt, i immediatament va desviar la mirada, enrojolada com una brasa.
-Acompanyim a on està Linda -va dir el Salvatge, fent un esforç per parlar en to normal.
Sense perdre la seva vergonya, la infermera el va portar cap a l'altre extrem de la sala. Rostres encara ufanosos i rosats (perquè la sensibilitat era un procés tan ràpid que no tenia temps de marcir les galtes, i només afectava el cor i el cervell) es tornaven al seu pas. El seu avanç era seguit pels ulls impàvids, sense expressió, d'uns éssers sumits en la segona infància. El Salvatge, al mirar a aquells agonitzants, es va estremir.
Linda jeia en l'última llit de la llarga filera, contigua a la paret. Recolzada sobre uns coixins, contemplava les semifinals del Campionat de tennis Riemann Sud-americà, que es jugava a silenciosa i reduïda reproducció a la pantalla de l'aparell de televisió instal·lat als peus del seu llit. Les petites figures corrien d'un costat a un altre de la petita rectangle del vidre il·luminat, sense fer soroll, com peixos en un aquari: habitants muts, però agitats, d'un altre món...
- Aldous Huxley (Un Món feliç - fragment)
Tags:
- MÉSANTERIORS
Cuando la cifra es demasiado grande ya no importa, se convierte en estadística.
Esta frase de Stalin clava con certeza lo que está ocurriendo en todas las residencias de España.
Fracaso absoluto del traspaso, al menos en esta materia, de Sanidad y Bienestar Social. Es evidente que ningún gobierno, desde el centro hasta los asturianos pasando por el andaluz, girando por el catalán y perdiendo en los vascos y los castellanos, ha estado a la altura conforme a la capacidad de vigilancia que crecen nuestros mayores.
Se dirá que más culpables son los hijos por dejarlos, pero nadie habla de las circunstancias. Ni todos los hijos son malos hijos, ni nosotros debemos juzgar el porqué están allí. El resultado es que están y como los responsables de ello son las residencias en primer término y el Gobierno que tenga delegada las compatibilidades en el segundo.
Es imposible dar por normal la muerte en una semana y en la misma residencia de 11, 15, 19, 22 o incluso más ancianos si es que no hay una enfermedad. Algo pasa.
Y es impensable que tarden en recoger el cadáver 2, 3 ó 4 días como se ha dado el caso.
Puede sonar un panfleto, una demagogia, un discurso corporativo. Puede sonar a lo que se deja, pero el hecho es el que es, que se les ha dejado morir con total impunidad. Que no ha tenido algunas pruebas para saber si estaban contagiados, que han tenido agonizando a cientos, que como único remedio se les ha administrado por orden de, y en el caso de Catalunya, Cat / Salut, un paliativo de morfina, y que según la hoja de Protocolo, frecuencia de edad, patologías previas, sintomatologías y demás, pasaba a ser considerado "paciente de escaso beneficio" (sic)
Denigrante a todos los efectos. Sobran consejeros, conselleiros, consellers y parafarnalias
el que explico en l'enllaç del començament: https://blocfpr.blogspot.com/2020/04/conquerir-la-vellesa.html?showComment=1586449401139
...és un fet viscut quan el pare encara encara. Ho neguen, pero hi ha un triatge més enllà de l'edat i l'estat que és sistemàtic.
Cierto, lo que sucede es que en esta ocasión ha sido a escala industrial.
Por cierto, dicen que baja y bla, bla, pero no encuentro normal que en un día mueran 656 personas en conjunto, después de casi un mes, es una barbaridad, es que encuentro una cifra de escándalo, aunque como decía Stalín, cuando la cifra es enorme se convierte en estadística.
Salut
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Miquel, ens acostumem a tot, ahi ho pensava, deien 784 morts a Espanya, hostia, és que es molta gent, pero la rutina diaria fa que no li donem la im portància que té.
Salut
és un poco cuestión de suerte también Chiloé, aunque és cierto que aumenta la radicalidad però también la displicencia; en cuanto a mantener la dignidad, uf! eso es difícil, no depende del todo de uno sino de como le envejezca la vida, además lo que si es cierto es que se pierden prejuicios y manías; envejecer es aceptarlo, ser consciente en cada momento de la situación y afortunadamente el envejecimiento físico va acompañado del psíquico, puesto que envejecer plenamente consciente seria terrible, difícil de asumir.