PARANOIA 10.4.20

Tots els déus han estat inventats per uns quants homes des de la seva petitesa per fotre la resta d'homes (i dones) de per vida. Si! és l'home, en un acte de vanitat tan gran que una dona mai cometria qui s'ha inventat aquestes divinitats, i això ve almenys des del paleolític o fins i tot d'abans. També els comunistes tenien les seves divinitats, fins i tot els ateus, tot depèn de com es vegi i valori. En canvi, cap, ni un sol dels animals que poblen aquest petit planeta seria capaç d'una paranoia tan gran, aquest dubtós honor queda adjudicat als homínids. Spoiler: en el dia d'avui no van crucificar a ningú.

CONQUERIR LA VELLESA 9.4.20

Al món feliç de Huxley, no hi ha vells, la gent en arribar a determinada edat, malgrat estar en perfectes condicions físiques són enviats a uns balnearis de luxe on van desapareixent mica en mica, només els faltava conquerir la vellesa, ... i encara que en l'actualitat i certa mesura la Sanitat pública ja compleix part d'aquesta funció, no s'hi aplica prou i se li acumula la feina, una mala i inùtil feina. Com li deia la iaia de la camilla que esperaven els ambulansieros egarencs per endur-se-la, al seu fill: No se por qué me traes aqui, sólo harán que pierda el tiempo y alargar mi agonia.

Hi ha altres maneres de morir als hospitals per a la gent de la reserva... 
... L'Hospital de Moribunds, de Park Lane, era una torre de seixanta plantes, recobert de rajoles color de prímula. Quan el Salvatge va baixar del 'taxicópter', un comboi de vehicles fúnebres aeris, pintats d'alegres colors, va desenganxar del terrat i va volar en direcció a ponent, rumb al Crematori de Slough, creuant el parc.
Davant la porta de l'ascensor, el porter principal li va donar la informació requerida, i John va baixar a la sala 81 (la Sala de la senilitat galopant, com li va explicar el porter), situada al pis setè.
Era una vasta sala pintada de groc i brillantment il·luminada pel sol, que contenia una vintena de llits, totes elles ocupades. Linda agonitzava en bona companyia; en bona companyia i amb tots els avenços moderns. L'aire es trobava constantment agitat per alegres melodies sintètiques. Als peus del llit, de cara al seu moribund ocupant, hi havia un aparell de televisió. La televisió funcionava, com una aixeta oberta, des del matí a la nit. Cada quart d'hora, per un procediment automàtic es variava el perfum de la sala.
-Procurem -va explicar la infermera que havia rebut al Salvatge a la porta-, procurem crear una atmosfera tan agradable com sigui possible, una mena de un intercanvi entre un hotel de primera classe i una sala de Sensorama, ¿comprèn el que vull dir?
-On és Linda? -va preguntar el Salvatge, fent cas omís de tan cortesos explicacions.
La infermera es va mostrar ofesa.
-Té vostè molta pressa -va dir.
-¿Hi ha alguna esperança? -va preguntar John.
-De que no mori, vol dir?
-John va afirmar. No, clar que no. Quan envien a algú aquí, no hi ha ...
-Sorprendida davant l'expressió de dolor i la pal·lidesa de la cara de el noi, l'infermera es va interrompre-.
Bé, què li passa? -va preguntar. No estava acostumada a aquelles reaccions en els seus visitants, que, per cert, eren molt escassos, com és lògic-. No es trobarà malament, oi?
John va denegar amb el cap.
-És la meva mare -va dir, amb veu a penes audible.
La infermera el va mirar amb ulls terroritzats, plena de sobresalt, i immediatament va desviar la mirada, enrojolada com una brasa.
-Acompanyim a on està Linda -va dir el Salvatge, fent un esforç per parlar en to normal.
Sense perdre la seva vergonya, la infermera el va portar cap a l'altre extrem de la sala. Rostres encara ufanosos i rosats (perquè la sensibilitat era un procés tan ràpid que no tenia temps de marcir les galtes, i només afectava el cor i el cervell) es tornaven al seu pas. El seu avanç era seguit pels ulls impàvids, sense expressió, d'uns éssers sumits en la segona infància. El Salvatge, al mirar a aquells agonitzants, es va estremir.
Linda jeia en l'última llit de la llarga filera, contigua a la paret. Recolzada sobre uns coixins, contemplava les semifinals del Campionat de tennis Riemann Sud-americà, que es jugava a silenciosa i reduïda reproducció a la pantalla de l'aparell de televisió instal·lat als peus del seu llit. Les petites figures corrien d'un costat a un altre de la petita rectangle del vidre il·luminat, sense fer soroll, com peixos en un aquari: habitants muts, però agitats, d'un altre món...

- Aldous Huxley (Un Món feliç - fragment)

D'UN ESTIU LLUNYÀ 8.4.20

He parlat en més d'una ocasió de com anàvem sols pel món la mainada quan jo era menut. A Santa Maria de l'Estany m'hi portaven de vacances quan tenia set i vuit anys, hi anava tot sol amb el cotxe de línia del Sagalés. Allí a l'Estany, tot el sant dia voleiàvem per tot arreu, i els meus genolls eren dignes de veure, sempre els duia senyalats. Els de ciutat no saben caminar pel camp deia la tia. El text que ve a continuació es un extracte de la meva novel·la 'Amor particular', però en aquest cas es totalment autobiogràfic. 
En aquests dies incerts que estem vivint, és bo - suposo - evocar el passat encara que caiguem en la malenconia, a vegades convé evocar encara que manipulem els records sense adonar-nos. 

AMOR PARTICULAR (fragment)

Recordo, igual que explicava la iaia, un estiu passat a Santa Maria de L'Estany. Acabava d'arribar després que l'escola havia tancat les seves portes fins a setembre i els meus pares m'havien enviat aquí, amb una sensació que encara ara em perdura de que en aquella època, amb només vuit anys, més aviat els feia nosa i m'aparcaven allí, com ho feren a Cervera del Rio Alhama l'any següent, o a Sant Feliu de Codines l'altre i l'altre. Però aquesta seria ja una altra historia.Suposo que també influïa en aquest estat d'ànim el fet de tenir un germà, en Lluís de només un any, que no anava - òbviament - de vacances. Es quedava per tant a casa i a mi em feien foraO així és com ho veia jo en aquell tempsLa primera setmana em vaig enyorar molt, era la primera vegada que sortia sol de casa, a més a més, la tia, l'oncle i la Maria eren perfectes desconeguts per a mi, tot i que em tractaven amb molta cura perquè no em sentis estrany. Malgrat les seves atencions, trobava a faltar la meva casa, l'habitació, el patí i als meus companys de la plaça del Taulí i també encara que menys als meus pares. Pensava que m'avorriria molt en un petit poble on no hi coneixia ningú i era evident que poca activitat hi deuria haver. 

Venint d'Anoarra on a l'any 53 lentament començava a haver-hi de tot, se'm presentava feixuga la meva estada en aquest petit nucli rural.Però aquest estat va durar poc, la Maria em va presentar en Fransiscu que era un cosí meu llunyà i aquest en Josep i ben aviat congeniarem un cop superades les aprensions inicials. Tot i pertànyer a la mateixa cultura, jo venia d'un món molt diferent i el seu ho era també per a mi, però fórem capaços d'adaptar-nos aportant cadascú les seves experiències. Jo els parlava de la vida a ciutat i ells m'ensenyaven com es vivia a pagès.Poc vaig aportar de fet jo, en canvi vaig aprendre moltes coses d'ells, coses petites però importants, com reconèixer els arbres del bosc pel seu nom, caçar crancs al riu, diferenciar el blat de l'ordi o la civada, veure per primera vegada vaques, porcs, gallines o conills. Tot un mon desconegut fins aquell moment per a mi. 
Per a un vailet de ciutat acostumat a aceres i asfalt, tot i que a Anoarra en aquella època molts dels carrers encara eren de terra i fang quan plovia, els costeruts carrers de Santa Maria de l'Estany empedrats desigualment, provocaven freqüents caigudes que feien que anés permanentment amb els genolls pelats. La tia deia que semblava el nafres, però que així aprendria a caminar i córrer com un vailet de poble.L'oncle era pagès, tenia arrendats dos o tres terrenys - els tros en deia - on hi cultivava blat que ell mateix segava i, també un altre on hi havia trepadella pel bestiar, que era cosa de la Maria i fins i tot meva, atès que amb cura i vigilant-me, de vegades em deixava segar-la amb la falç petita i l'esclopet.L'oncle tenia mal caràcter i tractava a la tia com els homes d'aquell temps tractaven les dones. La veritat és que no ens enteníem gaire ell i jo, sempre rondinava per tot i és queixava que jo era molt llengut i li contestava.Malgrat tot, alguna vegada havia observat en ell un cert punt de tendresa que de seguida desapareixia, com si li fes vergonya mostrar-se. 
Amb el pas dels anys, penso que era una bon home, del seu temps però.Tenia unes mans nervudes i la pell assaonada, duia una gorra de visera d'aquelles d'abans que no es treia mai i pantalons gairebé sempre de pana amb un gros cinturó. L'escuradents a la boca i amb aquella sensació que encara dona algun home avui en dia, d'estar constantment mastegant un tros de cansalada. La tia sempre traficava amunt i avall, tenia un somriure angelical i uns ulls que li brillaven intensos i murris. Poques vegades la veuríeu asseguda i si ho estava era per pelar mongeta tendra, patates o el que calgués. Ella era qui sovint es cuitava d'apagar el foc de les nostres picabaralles.Que no ho veus que es una criatura - li deia -Un carallot i un llenguerut és el que és - contestava ell - però gràcies a ella sempre acabàvem fent les paus. 
Després de la guerra de la que mai se'n comentava res, potser perquè jo era molt petit o simplement perquè a molts pobles no se'n parlava, viure era molt dur. Els deportats de L'Estany els mataren a Sant Quirze de Safaja, o fins i tot a Vinyoles d'Orís, però això ho vaig saber molts anys després. Les guerres a part de morts provoquen silencis, odis i rancúnies difícils d'empassar i més encara d'oblidar i, el que és pitjor encara, ens porten a la postguerra, època feixuga per a tots, vencedors i vençuts.
La Maria tenia vint anys i un xicot que es deia Valentí. Bon noi i treballador - deia la tia - misèria de per vida - afegia - Els diumenges al matí anàvem a missa de dotze amb la tia i la Maria. L'oncle no hi venia mai atès que sentia una aversió visceral envers els capellans. En sortir de l'església anàvem a fer el vermut al cafè de la plaça. El vermut era de garrafa que jo trobava boníssim i encara el recordo barrejat amb sifón, acompanyat d'olives i anxoves. Allí hi havia l'oncle jugant a les cartes o al dòmino, matant el temps mentre lentament passava el diumenge.
A la tarda amb la Maria, anàvem a berenar a la font, llevat que vingués el Senyor de Santa Eulàlia de Riuprimer que portava la màquina de fer cine i al casal projectava pel·lícules en blanc i negre, amb un só infame que nosaltres contemplàvem fascinats i embadalits. Eren pel·lícules espanyoles, de Imperio Argentina, Miguel Ligero i d'altres per l'estil, però per a nosaltres allò era tot un mon nou que se'ns obria als ulls d'infants àvids de conèixer-ho tot. A Santa Maria de l'Estany, hi venien estiuejants de Barcelona, pocs, però n'hi havien. Uns d'ells que tenien la torre amb jardí i fins i tot garatge per el seu automòbil, s'estaven al costat mateix del monestir. Tenien tres o quatre vailets, però no es barrejaven gaire amb nosaltres.
El monestir romànic era el monument més important del poble - de fet l'ùnic - a part de la bellesa del campanar i l'absis clàssic ben conservats, tenia també el claustre on de vegades hi anàvem. Cada columna tenia el seu capitell esculpit amb motius religiosos que ens agradava molt i el pati interior ben cuidat amb herba i flors on i entrava el sol que les mantenia gemoses.El mossèn era un altre vell rondinaire que pràcticament no recordo, llevat d'una dia que ens va empaitar perquè ens haviem cagat al costat mateix de l'absis. Ho recordo bé perquè aprofitant el meu desconeixement de la natura, en Franciscu em va enredar i em vaig eixugar el cul amb fulles d'ortiga que abundaven a la part del darrere del monestir. Fins que no vaig dipositar el meu paner en un rec d'aigua fresca la coïssor se'm feia insuportable, però reconec que fou la millor manera de reconèixer la maleïda planta per sempre més. Després, jugaven a tocar-la sense respirar i la veritat és que la cosa funcionava.
Darrera de l'era de Can Guardia, un camí de terra pujava cap on hi havia els pallers i més amunt dalt d'un turó, quan n'era el temps, hi havia la concentració més gran i espectacular de papallones que jo hauria imaginat mai. Ens asseiem allí enmig contemplant-les i admirant la bellesa i varietat dels seus colors. Fou aquesta la primera vegada en que vaig tenir la sensació que es podia aturar el temps, que era possible detenir-lo i manipular-lo. Anys més tard llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, un instant en que tot està bé, on tot és al seu lloc.
En Fransiscu ens explicava que el seu pare li havia dit que les papallones naixien i morien el mateix dia, però nosaltres mai n'haviem trobat cap de morta al terra. Malgrat la manca d'evidències ens ho creiem. Al pare d'en Fransiscu li deien el Sr.Prat doncs era l'encarregat de la fàbrica tèxtil que hi havia davant el Monestir. Sap de lletres i números - deia sempre la tia - i és molt viatjat - afegia. - 
En baixar del turó de les papallones, tallàvem trossos de didortes que ens fumàvem d'amagat, picava molt als llavis i al paladar, però semblava talment que ens fuméssim una cigarreta. Les didortes son unes herbotes recolzades als marges i de tronc color beig clar amb ratlles un xic més fosques, dubto que ara les fumi algú i aneu a saber si jo mateix seria capaç avui en dia de reconeixer-les.
Com succeeix a qualsevol poble, o fins i tot les ciutats o grans urbs, la vida quotidiana estava instal·lada en una rutina cíclica, que molt de tant en tant es veia alterada per un fet diferent que trencava aquesta monotonia. Malgrat aquest aspecte, a L'Estany i als vuit anys hi havia molts motius per passar-s'ho bé cada dia. En aquesta època d'aprenentatge i constants descobriments qualsevol fet que als ulls d'un adult no tindria cap importància, per a un vailet de vuit anys era tot un esdeveniment digne d'atenció. Amb la Maria, quan l'oncle anava a segar al tros, li portàvem el dinar. Sota un sol de justícia caminàvem més d'una hora per un camí polsegós i allí sota una olivera que a penes donava ombra, dinàvem sempre el mateix, escudella, gra o cansalada, pa més aviat sec i la bota de vi calent i agre que l'oncle duia sempre a sobre. Un dia que la Maria no es trobava gaire bé, vaig anar-hi tot sol.Després de dinar. L'oncle em va dir:- Vailet, fot el camp cap el poble que està a punt de ploure i t'agafarà la tempesta.- Però si fa sol - fou la meva contesta -- Fes-me cas, ¿veus aquelles boires que venen de la banda de Santa Maria d'Oló?.- Si! però són molt lluny. Va somriure sorneguer dient-me sense dir-ho que - aquests de ciutat no en sabem res de la natura - Creu-me i fes-me cas, ves-te'n o t'agafarà la pluja, no sens l'olor del vent humit i la flaira de terra mullada que ens arriba?Aleshores ho vaig notar, és una olor extraordinària que t'entra pel nas - per a on sino - i es percep en tots els sentits. - Sí que ho sento ara - li vaig dir - Teniu raó, me'n vaig. A mida que m'anava acostant cap l'Estany el cel s'anava ennegrint i l'olor a terra mullada, aquell aire humit ple de sensacions era més perceptible. I la vaig veure, per primera vegada vaig poder veure on començava la pluja. Davant meu, a uns vint metres - més o menys - les grosses gotes s'incrustaven dins el terra polsós del camí marcant una perfecta línia horitzontal que avançava ràpida cap a mi. No duia paraigües ni el volia, vaig deixar que la pluja m'envoltes i calés en tot el meu cos mentre aspirava a fons i agraïa el seu contacte. Vaig arribar xop a can Guardia, però satisfet. Havia vist començar la pluja per primera vegada i havia notat el seu efecte reparador i fresc. La tia i la Maria en veure'm arribar mullat com un peix no compartiren els meus pensaments, però tampoc es que rondinessin gaire. Les dones contemplen amb més benignitat les petites bajanades de la infantesa.
Encara no m'havia acabat de canviar de roba que la tempesta ja havia passat, el sol brillava de nou i una lleugera boirina producte de la evaporació embellia el paisatge, tot feia olor de net, a nou. En aquestes es varen presentar en Fransiscu i en Josep.- Ja has arribat? T'hem vingut a buscar per si vols venir a collir cargols, després de ploure és el moment.- Cargols? Aneu a collir cargols?- Sí! - contestà sorneguer en Josep - cargols, aquells que porten la casa a sobre i s'arrosseguen pel terra.- Que no n'has vist mai?- Sí! alguna vegada, però perquè els voleu collir? En Francesc i en Josep intercanviaren una irònica mirada. Aquests de ciutat no saben res de res, és devien dir.- Escolta'm, que no ho saps que els cargols es mengen?- No!- Doncs ara ja ho saps, vols venir o què?- Si, és clar. Anem. Em va fer una mica de mania agafar el primer, però com a totes les coses un s'acostuma aviat i vaig acabar collint-ne un munt. 
En Fransiscu que era el més gran i molt espavilat, va tenir la idea de fabricar-nos uns estris capaços de desenvolupar altes velocitats. La idea era molt senzilla - un cop vista - es tractava d'una construcció de fusta triangular amb tres coixinets a la base, fixes els del darrere i mòbil el davanter que era una mica més gran. Aquest anava travessat per un eix d'acer que servia de volant. Guiat amb els peus mentre ens aguantàvem d'una corda lligada als extrems de l'esmentat eix, aconseguíem a la baixada de la font del Castell, unes velocitats encomiables i més d'una rebolcada també. S'ha de tenir en compte que en aquella època els vehicles que transitaven per aquella carretera que portava a Santa Maria d'Oló o a Santa Eulàlia de Riuprimer cap a Vic si et desviaves a la dreta, era escassíssim, atès que el cotxe de línia del Sagalés només arribava fins l'Estany i llevat d'alguna excepció, l'ùnic vehicle segur era el camió de Harinera de Tardienta que passava cada dijous a primera hora del matí cap a Moià. No hi havia doncs més perill que el que nosaltres mateixos amb la inconsciència propia de l'edat representàvem, atès el poc cap i menys enteniment encara que teníem sobre nostre. De més gran sempre he pensat que si es que n'hi ha algun de déu, deu ser un que és dedica exclusivament a protegir als infants de les seves entremaliadures, doncs de no ser així la majoria no hauríem arribat a adults. 
Un cop a baix, on començava el pla ja no seguíem, en primer lloc perquè s'havia acabat la baixada, però bàsicament ho teníem "prohibit" atès que una mica més avall hi havia la finca dels "moros". Aquesta finca era una masia, mansió millor dit que envoltada de moltes hectàrees de terreny havia adquirit un xeic àrab que hi passava llargues temporades. Hi anava amb un helicòpter - deien - que mai ningú l'havia vist i - deien també - que la finca estava protegida per sicaris fortament armats. L'ùnic que en sabia alguna cosa era el de Can Tuneu el carnisser, que els hi anava a dur el menjar i queviures, que no és que en parles massa de l'assumpte i no se si arribaré mai a esclarir que hi havia realment de veritat i de llegenda en tota aquesta historia, però la qüestió es que no passàvem de la font del Castell malgrat la tafaneria que ens podia envair per esbrinar tota aquesta historia.
Tornant a la nostra baixada, o millor dit, quedant-nos a la font del Castell, a la riera hi agafàvem crancs de riu, d'aquells que hi havia abans no els extingissin els americans, els crancs americans em vinc a referir. Però això va ser després, l'ùnic americà que hi havia a l'Estany a l'any 53, era un Buick que venia de Barcelona alguna vegada a veure el Monestir i l'arribada de la primera Coca-Cola. Buf! Quin record més dolent en tinc d'aquella llunyana experiència. Potser perquè era calenta, o simplement perquè en aquells moments no em va agradar, però recordo que la vaig trobar horrible. Entre d'altres coses, jo només estava acostumat a veure aigua, una mica de vermut els diumenges, un xic de cava per Nadal i la festa Major, o algun traguet de vi de tant en tant, ah! i per berenar una llesca de pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre. Després m'hi vaig anar acostumant, com a moltes altres coses de la vida a mida que et vas fent gran.
Un dels fets extraordinaris, de fet el més especial de tots, es produïa a finals de juny. Quan el blat era a punt de segar, anàvem tota la colla de nanos gairebé fins a Moià a peu per la carretera a esperar l'arribada de la màquina de batre. Ens arribàvem fins Magadins Nou, que d'una vella masia, ara s'ha transformat en un restaurant. Allí l'esperàvem i escortàvem la màquina i els segadors fins a l'entrada del poble. Aquells homes i la seva màquina, per a nosaltres, eren com éssers vinguts d'un altre planeta, tenint en compte que eren èpoques de poc viatjar i gent com aquella que anava per tot arreu, exercia sobre nosaltres una extraordinària fascinació. Després, veiem com feien els pallers, els homes amb barret de palla, ulleres i un mocador a la cara, talment com si fossin bandolers. La màquina que amb un soroll eixordador anava llençant palla pel tub, i mentre uns recollien el gra en sacs, els altres amb les forques li anaven donant forma al paller, fins arribar a dalt. I així, era rera era, poble rera poble, cada més de Juliol, amarats de suor, tirant de bota de vi. Negres com el carbó de tantes hores sota el sol, i unes mans fortes de venes marcades i dits gruixuts. De treballador, d'home de la terra.
Fou un bon estiu aquell a Santa Maria de l'Estany. Un estiu d'aquells que no s'obliden.

'LA PESTE BUCÓLICA' 8.4.20

Victor Canicio va morir el 16 de febrer de 2019 als 82 anys. Canicio era una coneguda figura cultural al territori i se'l considerava un referent en la literatura ebrenca. Tot i que va néixer a Barcelona i va estudiar i va treballar com a traductor a Alemanya, les seves arrels feien dècades que eren a la Ràpita. No va ser prou reconegut en vida, però és un autor extraordinari que ens va deixar diverses obres, entre elles la surrealista i esbojarrada 'el día menos pensado', o 'la peste bucòlica' de la qual he publicat uns quants fragments. Tot i compartir editorial amb ell no vaig arribar a conèixer-lo personalment. La pesta bucòlica aporta humor i intel·ligència davant la serietat de l'altra pesta que res en té de bucòlica.

- A -

todo empezó cuando aquel tipo
le puso dos patitas
al triángulo.

- LAS SELVAS DEL IDIOMA -

exploramos las selvas

que llaman del idioma,

y vimos como nacen las palabras

del amor de las letras.

ARS POVERA

este verso es tan pobre que carece de sujeto

tampoco tiene objeto

y sobrevive.

ÁMBAR

hoy ha regresado el dinosaurio

acunando en sus brazos

un PC.

DEL SUICIDA

este se mató porqué un buen día

volvió a mirar las nubes

y vió nubes.

LA PALABRA MANO A LÁPIZ

la palabra mano

tiene cinco dedos:

tres que la escriben

y dos que se retractan.

ESPARCIMIENTO

vivir

- dice Pessoa -

es distraerse

morir

es aburrirse.

PROBLEMAS DE LA FE

y tú que como diosa deberías

estar en todas partes

brillas por tu ausencia.

ALMANAQUE

genero

degenero

marzo.

PRODUCTOS QUE CADUCAN

amor no te marchites

tan temprano

espera otro poquito

hasta el otoño.

COCINA DE AUTOR

y luego envejecer

entre frases muy hechas.

PALABRAS SOBRE IDEAS

las palabras cambian

a menudo de idea

por eso son tan libres.

DE LAS HORAS FELICES

y las horas felices

se me pierden

porqué nunca sabré

dónde las pongo.

ELOGIO DE LA LÓGICA

lo bue

si bre

cuatro veces bue

PORQUE TODO ESTÁ ESCRITO

porque todo está escrito
pero somos
muchos y tenemos
derecho a repetirlo de otro modo.
nihil novum sub suela.

para Bernardo Atxaga

*

Víctor Canicio

LA PESTE BUCÓLICA

editorial Montflorit

DE LA BONA GENT 25.3.20

Crec que estarem tot d'acord en que el coronavirus serà vençut, però se'n durà per davant tota una manera de viure, i ningú sap exactament què vindrà després, però ja és veu que res tornarà a ser igual. El pessimisme s'està apoderant de la ciutadania i pot eclipsar la gran aportació d'aquests dies: la fraternitat espontània entre amics, veïns, coneguts i saludats, pel reconeixement dels herois de la sanitat, l'agraïment als combatents de primera línia: siguin venedor@s de supermercat, transportistes o senyores de la neteja. També la crisi del coronavirus ha provocat l'eclosió de multitud d'iniciatives solidàries per ajudar als més vulnerables i mantenir la ment activa durant els dies de confinament, que es preveuen cada vegada més llargs.
En situacions extremes, l'ésser humà pot ser impredictible. Pot buidar els prestatges de paper higiènic d'un supermercat en un temps rècord o treure tot el seu potencial solidari i creatiu i posar-lo a disposició de qui ho necessiti, només pel plaer de ser útil. I això és, precisament, el que està passant en els últims dies al nostre país: milers de veïns s'organitzen per ajudar els més vulnerables, gremis professionals creen xarxes d'ajuda mútua i els artistes es llancen al ciberespai per amenitzar el pas dels nostres dies.
Totes aquestes iniciatives creades per suportar el confinament, demostren que la ciutadania en la seva major part va per davant de Govern, molt per davant. A l'Agenda del confinament es pot trobar molta informació d'activitats. Aquesta és la millor lliçó que en traurem d'aquesta pandèmia, la reacció de la gent, de la bona gent.