Podem escriure centenars d'articles benintencionats, intentar explicar el perquè de virus i les seves conseqüències, ara que tots som experts en epidemiologia, podem considerar l'acció dels polítics més o menys encertada, però en el fons tot el que ens preocupa, el moll de l'os del transsumpte de l'assumpte queda explicat i resumit en aquest article de Carlos Mármol a la Vanguardia. La resta, poesia.
En llegir l'article, us adonareu que no hi surt en cap moment Catalunya o el Govern de Catalunya, no ho sé, però diria que Mármol no els esmenta perquè el seu pes, tant el de Junsxcat com ERC, la seva influencia en tot aquest assumpte, és zero, o menys zero; com diria en Barberà "the procés is over".

La gestió política de la crisi del coronavirus és el més semblant a llançar un bumerang al buit pensant que no es complirà la llei immutable de l'etern retorn. Tot el que es polititza -i en l'Espanya oficial no existeix ni una escletxa fora de perill d'aquest vici- abans o després és polititzat en contra d'aquell que va activar per primera vegada el giroscopi de la culpa. Succeeix amb el Govern central, que per la seva desgràcia -i la nostra- va minimitzar els riscos de la pandèmia, i passa també a Andalusia, on les dretes reunides porten des del primer dia d'aquesta crisi jugant a la doble baralla: d'una banda, intenten patrimonialitzar en termes partidistes la inferior incidència de la malaltia; de l'altra, es lamenten, a la menor ocasió disponible, de ser víctimes de successius greuges econòmics i sanitaris darrere dels quals estaria, segons la versió de Sant Elm -il Quirinale- el suposat interès de la Moncloa de no donar oxigen a una autonomia dirigida pels seus adversaris polítics.
L'episodi del desconfinamient a la carta, que ha canviat i seguirà fent-ho en funció de la sintonia política entre la Moncloa i els seus socis parlamentaris, és l'últim escenari d'una batalla en la qual des de la perifèria de determinades autonomies es pretén voltar a la coalició PSOE-Podem. No és que l'autorització estatal perquè determinats territoris gaudeixin de més marge d'acció en la gestió de la tancada no sigui discutible, i fins i tot censurable, però encara que aquest supòsit no fos cert, la tensió entre Madrid o Andalusia i la Moncloa perduraria. Bàsicament perquè l'estratègia de Gènova -seu nacional del PP- passa per fer des de les autonomies sota el seu control tota la pressió possible contra l'Executiu central. Es tracta d'una directriu partidària. I en els partits polítics les ordres de la direcció central es compleixen, encara que la seva teatralització difereixi en les formes.
Ayuso ha optat a Madrid per una combinació de provocació, dol oficial, populisme sentimental i la sorprenent beatificació sobtada de la seva persona, actuant com a ariet principal d'aquesta ofensiva. A Andalusia, Moreno Bonilla prefereix mantenir una actitud més temperada i intel·ligent, però no exempta de contradiccions. Els retrets de Sant Elm cap a la Moncloa, que van començar sent molt tebis, van progressivament escalant en intensitat a mesura que discorre el temps, fins a arribar a el punt d'entendre que la negativa estatal a què les províncies de Granada i Màlaga segueixin en la fase inicial de desconfinament és una ofensa a tota la regió. Aquesta interpretació de la Junta se suma a altres conflictes: el repartiment de fons de 16.000 milions d'euros per compensar les despeses sanitàries del coronavirus i l'estratègia per reactivar el turisme, principal indústria de l'economia en el Sud d'Espanya.

 El transcendent ja no és la gestió sanitària de la crisi ni els morts, sinó els hipotètics beneficis electorals de la seva instrumentalització política.

 A tots dos trens s'ha pujat el govern de Moreno Bonilla, sense importar-li massa la incoherència -evident- que suposa presumir de tenir una incidència inferior de la pandèmia al mateix temps que es censura en públic que sigui el criteri sanitari, en lloc del menyscapte econòmic, el qual prevalgui en el repartiment de fons. Un bumerang gira sempre sobre el seu eix. I en aquest cas, també: a Andalusia la gestió de la crisi del coronavirus ha estat subjecta als mateixos errors i s'ha vist condicionada per objectius polítics similars als que administra Moncloa. El primer objectiu és evitar -en el possible- que el caos social provocat per la Covid-19 erosioni a el govern corresponent. En segon terme, s'intenta controlar la situació perquè el tsunami econòmic -conseqüència de la davallada de l'activitat social- no provoqui una onada de descontentament immanejable.
En tots dos aspectes, la Junta d'Andalusia sembla haver encarrilat la crisi una mica millor que la Moncloa -tampoc era molt complicat-, però sense lliurar-se de alarmants ombres, com l'absència de mitjans de protecció per als professionals de la sanitat -els més infectats de tot Espanya o l'ordre, donada a l'inici de l'alarma, que metges i infermers no usessin mascaretes per no alertar la població, afavorint així el contagi gratuït dels sanitaris. Malgrat aquestes negligències, a les quals cal sumar la calamitosa gestió dels geriàtrics, on l'autonomia ha arribat a fer seva la versió exculpatòria de les empreses privades que gestionen els asils, incapaços malgrat els seus beneficis econòmics d'evitar les morts d'ancians, Sant Elm ha fet creure que les menors xifres de contagis i morts es deuen a les seves decisions, encara que en realitat responguin a l'expansió asimètrica de virus. La Junta capitaneja ara una ofensiva de sectors econòmics regionals perquè des de Madrid es relaxin les mesures de control amb independència de fet -manifest- que, davant l'absència de suficients proves de diagnòstic -en el Sud el nombre de tests realitzats és discret en comparació amb altres territoris-, la crisi sanitària dista d'estar controlada. Dir el contrari seria caure en un miratge.

 Els experts auguren un rebrot de la pandèmia, però la seva opinió sembla ser secundària davant les peticions de Sant Elm perquè es recuperi l'activitat turística. Paradoxalment, la defensa d'aquests interessos econòmics aboquen a les dretes a caure en el mateix error de què acusen la Moncloa: menysprear els riscos de virus per a la salut en favor d'un altre tipus d'interessos secundaris. La decisió de govern Espanyol d'implantar una quarantena als viatgers estrangers -similar a la que preparen altres governs, com el britànic- ha estat interpretada per PP i Cs com "el cop de gràcia" per al sector turístic de la Costa de el Sol, d'on procedeix bona part del nucli dur de l'equip de Moreno Bonilla.
La lectura victimista, un clàssic recurrent en la política meridional des de fa quatre dècades, practicada pel PSOE i ara per les dretes, pot tornar-se però en contra dels seus instigadors si l'evolució de la pandèmia no és positiva. Els primers indicis del desconfinament a les províncies que han passat a la fase 1, com és el cas de Sevilla, no indueixen a l'optimisme: bars oberts, concentracions de persones on no es respecten les mesures de distanciament i una inquietant relaxació social posen seriosament en qüestió la tesi de la Junta de que ara és el moment d'obrir la mà per evitar que el menyscapte econòmic sigui molt més gran. Aquest missatge pot mudar, en hores vint-si es produeix un rebrot. En aquest cas, no és descartable que vegem a Moreno Bonilla -o a Juan Marín (Cs), el vicepresident de la Junta- dient que la Moncloa s'ha precipitat. El transcendent, tant a Madrid com a Sevilla, ja no és la gestió sanitària de la crisi ni els morts, sinó els hipotètics beneficis electorals de la seva instrumentalització política. Malgrat les aparences, un bumerang no és una joguina. És una arma que busca fer mal.