Quan un Estat no pot o no sap protegir als seus ciutadans, s'ha de dissoldre per ineficient, aquest seria el cas d'Espanya e Itàlia, entre d'altres, i a vegades aquesta desprotecció ve donada per la burocràcia. No ens ha de sorprendre que aquest mateix estat parli d'immunitat de ramat, és el que som, un ramat obedient i submís, sense a penes ovelles negres. I per acabar-ho d'adobar a Espanya aquesta immunitat no la tenim, només un 5% de la població i prou. Convé que sàpigues que has de ser una ovella per creure't el terme immunitat de ramat.

HAN MORT SOLS 

Hi ha diversos milers de persones mortes per la pandèmia que encara no tenen expedit el certificat de defunció. Els seus familiars fan cues de matinada a la seu del Registre Civil a la plaça del Duc de Medinaceli. No els poden atendre tots perquè el sistema està col·lapsat. Més cues, dia rere dia, des de fa setmanes.
La majoria dels morts pel corona­virus als hospitals van morir sols, sense ni tan sols tenir algú pròxim per acomiadar-se en aquest moment tan definitiu de la vida. L’agonia era especialment dura per l’escassa informació que els familiars rebien del centre mèdic, que telefonava una vegada al dia per informar de l’estat del malalt amb notícies gradualment pessimistes. La comunicació de divendres era la més dolorosa perquè no tornarien a saber-ne res més fins dilluns.

És lamentable que es prolongui el dolor familiar per un col·lapse al Registre Civil

Una vegada es produïa la mort s’autoritzava la presència d’un màxim de tres persones a l’enterrament o el funeral. No parlo d’oïda, sinó per l’ex­periència de diverses persones pròximes que han passat pel tràngol de no poder acompanyar encara que fos uns minuts la mare, el pare, el germà o la germana en el trajecte final de la vida. Des dels temps més remots s’ha respectat i s’ha deixat testimoni del culte que envolta la mort dels humans.
El personal sanitari ha fet una feina exemplar arriscant les seves pròpies vides per salvar la de molts. I aquestes mesures no han estat un caprici dels metges, sinó una manera de prevenir una agressivitat més greu de la pan­dèmia. Està molt bé que se’ls aplaudeixi cada dia des dels balcons, però estaria millor encara que disposessin dels mitjans adequats per fer la seva feina i que els seus sous fossin revisats a l’alça.

El que no té explicació és que després de tots els patiments íntims i profunds dels familiars s’hagi d’esperar diverses setmanes per obtenir el certificat de defunció a o des del Registre Civil. Com pot trigar tant un document administratiu sobre la mort d’una persona? En depenen pensions, disposicions testamentàries i altres derivades de la defunció, una de les quals és el reconeixement civil i públic de la mort.
No s’entén i és lamentable que els polítics passin tantes hores i dies discutint sobre els horaris i condicions del desconfinament sense preocupar-se d’assistir fins al final els fami­liars de les víctimes en una cosa tan elemental com el lliurament ràpid del certificat de defunció. La mort no és una estadística per fer comparacions i projeccions sobre el comportament de la pandèmia. - Lluís Foix - lavanguardia/cat