Aragena era un planeta edificat a l'interior, ja que el seu rei, Metamèric, s'estenia en un pla equatorial que abastava tres-cents setanta graus i d'aquesta manera envoltava totalment el seu Estat, sent no només el seu senyor, sinó també la seva protecció; a fi de salvaguardar als seus súbdits, els enteritas, de les invasions còsmiques, va ordenar que ningú ni res es mogués, ni tan sols un còdol, sobre la superfície del globus. De manera que el territori de Aragena semblava salvatge i mort, i només els raigs retallaven l'espinada de silici de les muntanyes i els meteors perforaven els continents de cràters.
No obstant això, a deu milles per sota de la superfície bullia l'activitat dels enteritas; minant i soscavant el planeta, omplien les seves àmplies galeries amb jardins de vidre i ciutats d'or i plata; aixecaven les cases a l'inrevés, en forma de dodecàedres i d'icosàedres, i construïen uns palaus hiperbòlics en les cúpules enlluernadors un podia contemplar-se, amb la seva imatge multiplicada vint mil vegades, el mateix que en un teatre de gegants. Doncs els enteritas eren molt aficionats als reflexos i la geometria i tenien excel·lents constructors.
Un sistema de canonades portava la llum a les entranyes del planeta, filtrant-la a través de les maragdes, diamants o robins, i així disposaven d'una llum d'alba, de migdia o de rosat crepuscle; i estaven tan enamorats de les seves pròpies formes que tot el seu món era ple de miralls; tenien uns vehicles cristal·lins, moguts per l'hàlit de gasos ardents, sense finestres, ja que eren totalment transparents i al viatjar podien contemplar reflectits en la cúspide dels palaus i els temples, amb una imatge meravellosament multiplicada i fugaç, tangencial i irisada. Semblaven fins i tot el seu propi cel, en què presos de teranyines de molibdè i vanadi relluïen esplendorosament els robins i cristalls de roca que conreaven al foc.
El rei metamèric era hereditari i etern alhora, ja que posseïa un bell cos de múltiples elements, en el primer dels quals s'allotjava el seu enteniment; quan aquest envellia al cap de milers d'anys, quan ja s'havia desgastat la xarxa cristal·lina de la seva ment, assumia el poder el següent element, i així successivament, doncs tenia deu mil milions de recanvi.
Metamèric era el descendent dels aurígens, que mai va arribar a conèixer, i només sabia d'ells que quan corrien el perill de desaparèixer a mans de certes criatures espantoses aficionades a la cosmonàutica que van atacar el seu planeta, els aurígens van tancar tot el seu saber i la seva ànsia de viure en uns grans microscòpics atòmics , que van fecundar amb la gleva rocosa d'Aragena. Li van donar aquest nom perquè els recordava a si mateixos, però no van deixar en les seves roques cap empremta d'armes per no atreure amb elles i posar sobre la seva pista als seus cruels perseguidors. Tots van morir, llevat d'un, però van caure amb el consol de saber que els seus enemics, anomenats blancs o esblanqueïts, no imaginaven que havien deixat amb vida a una de les seves víctimes, convençuts d'haver-los aniquilat a tots.
Els enteritas que van néixer de metamèric no compartien el seu coneixement sobre l'extraordinari origen de la seva raça, ja que la història del terrible final dels aurígens i del començament dels enteritas estava escrita en un antiquíssim i negre vidre volcànic amagat en el mateix nucli del planeta.
En les profunditats del sòl rocós i magnètic que els valents constructors excavaven, ampliant el seu regne subterrani, metamèric va ordenar fabricar una sèrie d'asteroides que van llançar a l'espai, descrivint un cercle infernal al voltant del planeta i defensant els seus accessos. Els navegants còsmics evitaven així aquells paratges denominats del Negre Cruiximent, ja que les gegantines moles voladores de basalt i de porfiri xocaven incessantment entre si, originant un enorme torrent de meteors; d'allà era d'on sorgien tots els caps d'estels, tots els bòlids i asteroides rocosos que omplien de pols el sistema de l'Escorpí.
Els meteors queien com allaus de pedra sobre la superfície de Aragena, bombardejant, obrint grans solcs i deus ardents que transformaven amb les seves erupcions les nits en dies i els dies en nits amb els seus núvols de pols. No obstant això, no arribava el més mínim tremolor fins al país dels enteritas.
El que s'atrevia a acostar-se al planeta contemplava, si abans la seva nau no s'estavellava en un remolí rocós, un globus pedregós semblant a un crani foradat pels cràters. Fins i tot la porta que conduïa al subsòl havia estat construïda pels enteritas a semblança d'unes roques esquerdades.
Durant milers d'anys ningú va visitar el planeta; però metamèric no relaxava la seva severa vigilància per un segon. Cert dia, un grup de enteritas que havia sortit a la superfície va descobrir una cosa semblant a una copa o un calze gegantí, clavat en un munt de roques i la destrossada concavitat, volta cap al cel, estava foradada en diversos llocs.
Immediatament es van traslladar al lloc dels experts en astronàutica, els qui van dictaminar que es tractava de les restes d'una nau estel·lar estrangera de procedència desconeguda. La nau era molt gran. En apropar-se van poder veure que tenia la forma allargada i esvelta d'un cilindre, amb la proa enfonsada a les roques i tota ella recoberta d'una capa de pintura i sutge; i la seva popa estava construïda de tal manera que recordava, amb la seva forma de copa o de calze, les voltes més grans dels palaus subterranis.
Van portar de sota la terra unes màquines proveïdes d'enormes tenalles, que amb gran cura van extreure la misteriosa nau del lloc on s'havia estavellat i la van portar al subsòl. Després, un grup de enteritas va aplanar i anivellar el cràter obert per la proa de la nau per esborrar tota petjada del xoc de la superfície del planeta, i van tornar a tancar la porta de basalt.
El casc de la nau, ennegrit com si hagués cremat en el carbó, jeia a la sala principal d'investigació, proveïda de gran quantitat de llums; els investigadors enfocaven sobre la seva superfície refulgent dels més clars vidres i amb un duríssim diamant van perforar la cuirassa exterior; sota d'aquesta van trobar una segona, d'un rar blancor que els va espantar una mica, i, després d'haver-se perforat aquesta segona cuirassa amb un trepant de carbur de silici es van trobar amb una tercera impenetrable i en la qual hi havia una porta hermètica que no van saber obrir.
El savi més ancià, Afinor, va examinar acuradament el pany de la porta i va descobrir que per obrir la porta calia, pronunciar certa paraula. Però no la coneixien ni tenien forma de deduir. Durant llarga estona van provar amb diverses paraules, com ara «cosmos», «estrelles», «travessia», però la porta ni es va estremir.
- No sé si és correcte que tractem d'obrir aquesta nau sense saber-ho el rei metamèric - va dir per fi Afinor -. De nen vaig escoltar una llegenda sobre uns éssers blancs que perseguien qualsevol forma de vida nascuda del metall per tot l'Univers, sembrant l'extermini per venjança ...
Afinor es va interrompre bruscament i juntament amb els altres va contemplar amb espant la blanca cuirassa de la nau, ja que en pronunciar l'última paraula la porta es va estremir de sobte i es va obrir sobre les seves frontisses. La paraula que l'havia obert era la de «venjança».
Els savis van cridar als guerrers, els quals tan aviat com van arribar van apuntar els seus llençaxispes cap a les tenebroses profunditats de la nau, il·luminant-la amb els seus vidres blaus i blancs.
La maquinària de la nau estava gairebé totalment destrossada; van caminar molt de temps entre les ruïnes, buscant a la tripulació, però sense trobar-la ni descobrir cap petjada de la mateixa. Llavors van considerar els savis que aquella nau no era cap criatura racional, tot i que les havia tan grans i encara més grans, ja que la reina de tals naus pensants era mil vegades més gran que la que estaven contemplant. No obstant això, els nusos de la ment elèctrica que van aconseguir descobrir eren molt simples i dispersos; per tant, aquella nau estrangera no podia ser més que una màquina voladora i sense tripulació, tan inert com una pedra.
En un racó de la coberta, al costat de la paret cuirassada, els investigadors van trobar un bassal com de pintura que semblava vermella i que va tacar les seves platejats dits en tocar-la; d'aquest bassal van treure uns esquinçalls d'una desconeguda vestimenta, humida i vermella, així com uns fragments durs i calcaris. Sense saber per què, tots els que allí es trobaven, enmig de les tenebres trepades pels vidres lluminosos, van sentir un gran terror.
Però el rei ja s'havia assabentat del fet; immediatament van acudir els seus missatgers amb l'ordre taxativa de destruir la nau estrangera amb tot el que contenia, i sobretot el rei va manar lliurar als astronautes forasters al foc atòmic.
Els investigadors van replicar que dins d'aquella nau no hi havia ningú, sinó només peces destrossades, entranyes de metall i unes restes polsegosos de pintura vermella que tacava. El missatger del rei es va estremir i va ordenar encendre immediatament la foguera atòmica.
- En nom del rei! - va ordenar -. Aquest color vermell que heu trobat és un presagi de la mort blanca, que no coneix altra cosa més que la venjança sobre els innocents pel sol fet d'existir.
- Si era la mort blanca, ja no ens amenaça, ja que la nau està morta i amb ella tots els qui tripulaven van morir al cinturó d'esculls protectors - van replicar els savis.
- El poder d'aquests esblanqueïts és immens, ja que quan moren solen ressuscitar molt més forts. - I el missatger del rei va ordenar -: atomistes, compliu amb el vostre deure!
En sentir aquestes paraules, els savis i els investigadors es van espantar. Doncs no creien en la profecia d'extermini per imaginar que allò era realment impossible. Així que van extreure tota la nau del lloc, destrossant-la en les encluses de platí, i quan va quedar esquarterada la van sotmetre a la dura irradiació que la va convertir en miríades d'àtoms volàtils, que callen eternament, ja que els àtoms no tenen cap història en ser tots iguals, tant els que procedeixen de les estrelles més poderoses com dels planetes morts; o dels éssers intel·ligents, bons o dolents; doncs la matèria és una en tot el cosmos i no cap espantar-se davant ella.
No obstant això, van agafar fins i tot aquells àtoms, els van congelar en un sol bloc, el van llançar cap a les estrelles i només llavors van dir amb alleujament:
- Estem salvats. Res sortirà mai d'aquí.
- Per ara estem salvats. Res sortirà mai d'aquí.
Però quan els martells de platí estaven colpejant la nau i aquesta es desfeia, d'un tros de roba tacat de sang, un germen invisible va caure d'una costura descosida; aquest germen era tan diminut que un sol gra de sorra podia cobrir a cent com aquell. I d'aquest germen es va incubar a la nit, amb el sutge i la pols, un blanc calze a les cavernes rocoses; i d'ell van sorgir el segon, el tercer, centenars ... i després d'ells va sortir l'oxigen i la humitat, i el rovell es va abatre sobre les refulgents lloses de les ciutats, i sé entrellaçar els fils impalpables incubats a les fredes entranyes de els enteritas, de manera que quan van despertar ja portaven la mort a sobre.
Abans d'un any, tots jeien uns al costat d'altres. Les màquines es van aturar en les cavernes, es van apagar les flames de vidre, una lepra bruna va cobrir les cúpules lluents i quan l'últim calor atòmic es va volatilitzar, van caure les tenebres per les quals, travessant els cruixents esquelets, penetrant en els rovellats cranis, formiguejant en les apagades òrbites, s'anava estenent la floridura pilósa i humida de la mort blanca.
Stanislaw Lem - la muerte blanca
