Si l'ésser humà arribés a la immortalitat, no voldria sortir de casa, perquè llavors no estaria posant en perill la seva vida, posaria en perill l'eternitat. Recordo aquesta paradoxa que va plantejar Yuval Noah Harari, per la qual un prefereix tancar-se per protegir-se abans que arriscar-se a viure. Ens trobem a l'inici d'una pandèmia. La situació és greu. Portem set setmanes confinats, i ara ve el més difícil. Com en aquells jocs de l'esbarjo infantils, casa significa refugi. Aquí estem fora de perill. Podem controlar el reduït entorn en què ens movem, però no el que passa més enllà. Això espanta. Cada un és conscient de les mesures que pren, però ignora què faran els altres, escriu Llucía Ramis a la vanguardia.

 Amb la sortida dels nens, diumenge passat, van saltar les alarmes. La gent als carrers suposa una amenaça de contagi. En algunes imatges semblava no respectar-se la distància social, i els retrets van ser furibunds contra els irresponsables. Però qui són els irresponsables? ¿Els que van acompanyar als seus fills perquè els donés l'aire, després d'haver passat quaranta-cinc dies tancats? O només els que ho van fer en hora punta i van anar a llocs on hi havia més gent? O qualsevol en general? Qualsevol que no sigui un mateix, és clar, perquè ningú és irresponsable llevat tots els altres.
Ahir al matí el desgavell va augmentar, la gent no respecta els horaris establers i cadascú surt a l'hora que li sembla. Vaig sortir amb la bicicleta a les 10 com estaba indicat pel Sr. Ministre de provincies i de més de 70 m'en vaig trobar pocs, ara de menys la tira en patinet, mai millor dit, atès tota clase de mitjans de transport per a bípedes voltaven impunement pels carrers de Sabadell, amén de pares i mares amb mai nada, cotxets, etc 

 Aquestes situacions de crisi, el que fan és accentuar una desconfiança que ja era crònica vers els altres, i en la qual no ajuden l'infantilisme, el descrèdit de mitjans i institucions, ni la incertesa del que ens espera. Res és sòlid, a excepció del que podem tocar, i potser ens fiem del que veiem, tot i que a distància és molt fàcil confondre. Busquem el suport dels que reforcen la nostra percepció i corroboren que és la correcta perquè dóna sensació de seguretat. El problema és que llavors tots els que sacsegen aquesta aparent seguretat passen a ser sospitosos, i si no actuen segons el nostre parer, també irresponsables. La setmana passada van ser els nens, avui són els runners i cicliistes, i quan comenci el desconfinament seran els que vinguin de fora. Anirem rebutjant a tot aquell que considerem una amenaça pel sol fet que circula pel carrer. 

 A casa estem fora de perill, però la vida està allà fora. Del confinament cal tornar a la convivència. Cadascú ha de responsabilitzar-se dels seus propis actes, sense jutjar els dels altres. Perquè irresponsabilitzar a una societat exigeix ​​un totalitarisme que posi ordre. I llavors el que es perd és la llibertat,  que prou justa la tenim. I aquests talibans de la intransigència el que en  el fons els molesta és que mentre el confinament és la mort, el bullici desordenat del carrer és la vida, i encara que la vida té els seus riscos, cal deixar-se de manies i aprensions i sortir, sortir a carrer per no morir d'avorriment. Ho deia Terenci Moix: prefereixo morir de la Sida a Egipte que d'avorriment a Barcelona. I francament les imatges de tota aquella gent corrent o caminant, amb tanta mainada pels carrers i places era un esclat de vida, el triomf de la vida sobre la mort de la pandèmia.