UNA ESCENA VIENESA 4.5.20

En una columna, Roth explica una escena vienesa. Plovia i l’asfalt era relliscós. Una dona amb paraigua travessa el carrer corrent i s’entrebanca. Passa un cotxe i l’atropella. Tot de gent s’hi acosta, no se sap si s’ha fet mal. Mentrestant, un home aprofita la confusió per robar el paraigua de la dona. Per sort, la dona no s’ha fet res. Es desperta i, en comptes de celebrar que ha sobre­viscut a l’accident, lamenta que li hagin robat el paraigua. “Com es pot veure –apunta Roth–, hi ha dos tipus de persones: mal­vades o estúpides”. L’article és prodigiós: una simple anècdota de carrer li permet subratllar les tipologies humanes dominants. Els atzars desastrosos fan emergir l’estupidesa i l’egoisme que portem a dins.

Ho estem veient ara amb la Covid: últimament, els estúpids o els aprofitats estan centrant les notícies. El pessimisme de Roth està justificat (va conèixer l’ensorrament del vell món i l’ascens del nazisme), però és imprecís i incomplet. A més dels queixosos i dels aprofitats, que s’emporten els titulars, hi ha moltes altres persones que es comporten com aquells anònims ­vienesos que es van acostar a la dona ac­cidentada. Formaven part de dues tipo­logies, que també aquests dies de la Covid destaquen: els curiosos, que converteixen la desgràcia en espectacle; i els sincerament commoguts, que s’acosten a la dona per ajudar-la. No aconseguirem mai que siguin aquests últims els que guanyin la partida?

ELS PALLUSSOS DE GOYA 4.5.20

L’espanyol és l’únic animal que, després d’ensopegar amb la mateixa pedra de sempre, l’agafa i la llança des del terra al cap del veí que no hi havia ensopegat. ¿Quan va ser l’última vegada que un adversari va ajudar un altre a aixecar-se? Llegeixo el diari amb mascareta, lluito per no encomanar-me.

Ara l’oposició no vol estat d’alarma. No els agrada aquest. En volen un altre de diferent. Seria més o menys igual, però estaria decretat pels seus. Jo, de veritat, em desespero. Veig gent com cal, d’allò més raonable, d’allò més assenyada, envestint com bous que han vist un drap vermell. I comparteixo moltes crítiques al Govern, però penso que no les farien si es girés la truita. Si el Govern fos blau en comptes de vermell estaríem en la mateixa situació, però amb els papers invertits. Els que avui demanen unitat exigirien ruptura.

Això no és una defensa de Pedro Sánchez: el meu únic carnet és el rellotge que avança i el temps preciós sepultat per la sorra. Tots veiem molt bé els toros des de la barrera, però ens hem oblidat d’un detall: tots som al mig de la plaça. ¿Uns altres ho farien millor? Això és una cosa que mai sabrem, i a mi, ‘darling’, m’importa un rave. Amb aquests bous hem de llaurar.

Quan els esdeveniments es precipiten, com passa a les males novel·les, atropellen qui s’ha posat davant. Podríem tenir Mariano Rajoy, José Luis Rodríguez Zapatero, José María Aznar o Felipe González i estaríem igual: un deute impossible i acumulat que sempre és culpa del Govern anterior; un atur inacceptable en un país del primer món que ningú sap solucionar si no és amb feines de merda; mitjans materials insuficients per agafar entre els dits aquest virus que corre per l’aire; una economia del ‘Gran Prix’ basada en els serveis, els xiringuitos i la necessària vinguda de les valquíries.

Amb un altre Govern, vaja, el planeta continuaria sent reticent a passar l’estiu que ve als hotels tobogànics de Benidorm. Aquest problema no el solucionarem amb propaganda partidista. No ens queda més remei que avançar amb el que tenim, tot i que sigui una merda. Però en comptes d’avançar discutim. Com ens agrada discutir.

En fi. Si separem els nassos de les corbes de contagi, ens trobem que Espanya fa pudor de la mateixa càmfora de sempre, portem posada o no la mascareta. És la fetor de la guerra civil, amb les seves trinxeres eternes i els seus cubells d’escombraries que ningú baixa al contenidor. Ara caminem per camins desconeguts ensopeguem amb la mateixa pedra de sempre, la que va ferir Abel.

L’única certesa que em permeto aquests dies d’incertesa és que el país no superarà aquest repte ni amb un Govern blau ni amb un de vermell, sinó amb la unitat. I la unitat no és sinònim d’obediència, sinó de col·laboració. Mentre no ho entenguin els uns i els altres, estarem com els pallussos del quadro de Goya perquè els adversaris només saben treballar per la seva victòria. I aquesta classe de victòria sempre suposa la derrota de l’altre. - Juan Soto Ivars - elperiodico,cat/ca/

LA NOVA NORMALITAT 3.5.20

Normalitat és la qualitat o condició de normal (que s'ajusta a les normes o que es troba en el seu estat natural). En un sentit general, la normalitat fa referència a allò que s'ajusta a valors mitjans. aquesta seria una de les definicions de normalitat, la qual cosa ja complica la cosa, ja que el concepte de normal és molt relatiu i personal, el que pugui ser normal per a mi no té perquè ser-ho per a un altre o una altra, i així successivament.

El curiós és el concepte de la nova normalitat que s'ha tret de la màniga el líder provincià, perquè la normalitat no pot ser nova, ja que encara no seria normal, de la mateixa manera que la distància entre dues o més persones no és social sinó física, i clar, si el President d'un Govern és incapaç d'entendre aquests dos conceptes tan simples, millor deixar el comandament de la nau en mans d'algú que entengui una mica de com gestionar el transsumpte de l'assumpte, encara que el problema és que aquest algú no existeix, no hi és ni se l'espera.

Estem a diumenge a la tarda, demà dilluns, en principi han d'obrir les portes mig milió de petits i mitjans comerços, i el BOE encara no ha comunicat en què condicions ho han de fer, pitjor no es pot gestionar l'estat d'alarma, pitjor impossible. Ah! compte amb el PNB, que ve a ser com el canari que tenien els miners per si hi havia grisú, i em sembla que Urkullu ja ha avisat del perill de que hi hagi gas.

D'aquesta crisi hem après diverses coses, que és una gran crisi en mans d'homes i dones petits molt petits i limitats, que hi ha una illa preciosa que és la Graciosa, (el meu paradís particular), i que els experts són suposats experts sense cap experiència davant d'una situació que els ha enxampat en calces i en fora de joc. És el problema de l'experiència, que fins que no les has passat no la tens i quan la tens ja no et serveix.

Doncs això, anem cap a la nova normalitat, que no serà ni nova ni normal. Visca Coblenza.

ELS IRRESPONSABLES SÓN ELS ALTRES 3.5.20

Si l'ésser humà arribés a la immortalitat, no voldria sortir de casa, perquè llavors no estaria posant en perill la seva vida, posaria en perill l'eternitat. Recordo aquesta paradoxa que va plantejar Yuval Noah Harari, per la qual un prefereix tancar-se per protegir-se abans que arriscar-se a viure. Ens trobem a l'inici d'una pandèmia. La situació és greu. Portem set setmanes confinats, i ara ve el més difícil. Com en aquells jocs de l'esbarjo infantils, casa significa refugi. Aquí estem fora de perill. Podem controlar el reduït entorn en què ens movem, però no el que passa més enllà. Això espanta. Cada un és conscient de les mesures que pren, però ignora què faran els altres, escriu Llucía Ramis a la vanguardia.

Amb la sortida dels nens, diumenge passat, van saltar les alarmes. La gent als carrers suposa una amenaça de contagi. En algunes imatges semblava no respectar-se la distància social, i els retrets van ser furibunds contra els irresponsables. Però qui són els irresponsables? ¿Els que van acompanyar als seus fills perquè els donés l'aire, després d'haver passat quaranta-cinc dies tancats? O només els que ho van fer en hora punta i van anar a llocs on hi havia més gent? O qualsevol en general? Qualsevol que no sigui un mateix, és clar, perquè ningú és irresponsable llevat tots els altres.
Ahir al matí el desgavell va augmentar, la gent no respecta els horaris establers i cadascú surt a l'hora que li sembla. Vaig sortir amb la bicicleta a les 10 com estaba indicat pel Sr. Ministre de provincies i de més de 70 m'en vaig trobar pocs, ara de menys la tira en patinet, mai millor dit, atès tota clase de mitjans de transport per a bípedes voltaven impunement pels carrers de Sabadell, amén de pares i mares amb mai nada, cotxets, etc 

Aquestes situacions de crisi, el que fan és accentuar una desconfiança que ja era crònica vers els altres, i en la qual no ajuden l'infantilisme, el descrèdit de mitjans i institucions, ni la incertesa del que ens espera. Res és sòlid, a excepció del que podem tocar, i potser ens fiem del que veiem, tot i que a distància és molt fàcil confondre. Busquem el suport dels que reforcen la nostra percepció i corroboren que és la correcta perquè dóna sensació de seguretat. El problema és que llavors tots els que sacsegen aquesta aparent seguretat passen a ser sospitosos, i si no actuen segons el nostre parer, també irresponsables. La setmana passada van ser els nens, avui són els runners i cicliistes, i quan comenci el desconfinament seran els que vinguin de fora. Anirem rebutjant a tot aquell que considerem una amenaça pel sol fet que circula pel carrer. 

A casa estem fora de perill, però la vida està allà fora. Del confinament cal tornar a la convivència. Cadascú ha de responsabilitzar-se dels seus propis actes, sense jutjar els dels altres. Perquè irresponsabilitzar a una societat exigeix ​​un totalitarisme que posi ordre. I llavors el que es perd és la llibertat,  que prou justa la tenim. I aquests talibans de la intransigència el que en  el fons els molesta és que mentre el confinament és la mort, el bullici desordenat del carrer és la vida, i encara que la vida té els seus riscos, cal deixar-se de manies i aprensions i sortir, sortir a carrer per no morir d'avorriment. Ho deia Terenci Moix: prefereixo morir de la Sida a Egipte que d'avorriment a Barcelona. I francament les imatges de tota aquella gent corrent o caminant, amb tanta mainada pels carrers i places era un esclat de vida, el triomf de la vida sobre la mort de la pandèmia.

QUÈ TROBARÀS A FALTAR EN EL FUTUR? 2.5.20

En tot futur hi haurà un passat que trobarem a faltar. Això és el que planteja aquest curt que proposa per aquesta setmana Ricardo Domínguez, director de ROS Film Festival. El protagonista de 'A Farewell to Robot Arms' s'ha engreixat una mica i ha de menjar pizza de dieta en sorbet (això ja no sona massa bé per a un futur idealitzat). Llavors descobreix en el seu vell taller una cinta de VHS i un vídeo que li permet reproduir-la. El que apareix davant seu, arribat des del passat més romàntic de Hollywood, és una cosa que li connecta amb emocions que només el contacte amb els que estimem pot produir-nos. ¿Ballar amb la teva parella està entre les coses que ja trobes a faltar? Potser després de veure aquest curt se't moguin els peus. Espero que gaudiu de 'A Farewell to Robot Arms' (Christopher Ventura) un dels curtmetratges més aplaudits en ROS Film Festival. 

Aquí podeu veure altres curts de robots i ciència ficció si aquest us sap a poc. 

LA SEDUCCIÓN DE LA VANGUARDIA 26.4.20

"Hace dos meses, en unas jornadas sobre periodismo patrocinadas por Business Insider, un mediático ponente lanzaba una pregunta y una idea sobre el liderazgo de La Vanguardia . Se refería al hecho de que fuera el segundo diario más leído en Castilla-La Mancha: “Si La Vanguardia es el diario más leído en Castilla-La Mancha, no sé cuál es el problema territorial que tenemos en España”.

La pregunta era totalmente pertinente y podía ser extensible a más territorios porque La Vanguardia es líder en casi todas las comunidades de España y por quinto mes consecutivo es el diario más leído por delante de El Mundo y El País . Esto arroja una de las primeras realidades: La Vanguardia ofrece una visión alternativa a la España que transmiten los diarios editados en Madrid.

España contada desde Catalunya. Esto es un hecho que sucede en contadas ocasiones: The New York Times , o el Corriere della Sera también consiguen su liderazgo alejados de la capital de sus países. La Vanguardia como primer medio de Catalunya, manufacturado en Barcelona, cuenta cómo se ve España y el resto del mundo desde esta ciudad mediterránea ...més 

‘LaVanguardia.com’ seduce desde Barcelona a la audiencia digital de toda España

Aquest article de Pau R.Urquidi (Pau Francesc Rodríguez Urquidi) a la versió digital de la Vanguardia l'he publicat en castellà (títol de l'escrit inclòs), atès a la versió digital en català no hi surt. I entenc que es un acte de decència no fer-ho, car la versió digital en català de la Vanguardia és una vergonya, d'abandonada i deixada de la mà de Jordi Juan que està, puig és l'actual Director del diari i no el defenestrat Màrius Carol, el responsable de la modernització digital del diari del Grup Godó, o potser hauria d'escriure Grupo Godó, puig la castellanització és palesa, i és ben bé que tenen una versió en català nomès per cobrir l'expedient, però a la que hi dediquen el mínim interés. Haig de reconèixer que em molesta però no em preocupa, més que res m'obliga a traduir articles en castellà que trobo interessants, car la línia d'informació de la Vanguardia m'agrada i té molts bons col·laboradors d'opinió. El fet de no ser de la ceba fa que la questió idiomàtica em molesti, no per les meves conviccions, sinó pel que he esmentat d'haver de traduïr. Francament, seria millor que suprimissin la versió digital del diari en català, pel que hi publiquen seria més digne, per a ells i pel català.

ELS 'CABELLS BLANCS' 25.4.20

Rectificar és de savis. "S'agraeix la rectificació. La vàlua d'un govern també es mesura per la seva capacitat de reconèixer i rectificar decisions errònies", va tuitejar dimarts el politòleg Lluís Orriols quan el ministre Salvador Illa va esmenar la decisió de Consell de Ministres sobre les passejades dels nens. La gestió de l'estat d'alarma per l'amenaça del coronavirus, de què només es coneix la punta de l'iceberg, com ha reconegut el president Sánchez, fa que els governs vacil·lin.
A França, el president Macron va haver de rectificar una limitació que afectava la gent gran: quedaven exclosos de l'aixecament parcial del confinament previst per a l'11 de maig. Ho havia apuntat a la televisió i ho havia detallat al Senat el responsable del consell científic que l'assessora: els més grans de 65-70 anys i les persones amb patologies greus continuarien confinats. En total, uns 18 milions de ciutadans dels més de 67 milions de francesos.

Les protestes dels col·lectius afectats van obligar l'Elisi a rectificar: no serà una mesura obligatòria perquè el president «no desitja una discriminació» i «apel·larà a la responsabilitat individual». Una de les veus més crítiques contra aquesta limitació inicial va ser la de l'assagista Alain Minc, que va complir 71 anys el 15 d'abril, i que havia vaticinat una revolta del les persones grans: la «revolta dels ‘cabells blancs’», expressió que recorda la llarga protesta dels ‘armilles grogues’.

El raonament de Minc era cartesià: «¿La gent gran contagia més? No. ¿Tenen més risc? Sí. Però administrar el risc és part de la llibertat individual». «En comptes de separar la població pels diners com als Estats Units, se la separa per l'edat», va argumentar. Alguns ancians, a més, haurien patit una doble discriminació: en el pic de contagis de la pandèmia –el cas de les limitacions d'accés a les ucis que detallava un document de la Generalitat– i, ara, davant del desconfinament.

No és un problema de vells sinó de llibertat. L'article 4 de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà establia aquest principi: «La llibertat consisteix a poder fer tot el que no perjudiqui els altres». Hem acceptat l'estat d'alarma per vetllar per la salut, personal i col·lectiva, però en l'equilibri entre llibertat i seguretat –centrada aquesta en la salut pública– no volem que es dicti, de facto, una ‘patriot act’ com la decretada als EUA després dels atemptats de l'11-S. - Rafael Jorba a elperiodico.cat.

ELS QUE ENCARA ESTEM VIUS... 25.4.20

Mentre l'inefable Salvador Illa segueix rectificant cada dia la decisió que va prendre el dia anterior (a qual més absurda) o de vegades del mateix dia, va l'home que en sap poc o potser res del Coronavirus i com gestionar la pandèmia i es dedica a instruir als pares sobre com han d'acompanyar als seus fills al carrer a partir de demà, quant de temps poden fer-ho, la distància màxima que poden recórrer i cauteles variades que ja em diran qui les pot controlar, llevat que posin una policia darrere de cada pare o mare.
El fet que el Sr. Ministre de Sanitat sigui un despreocupat i un irresponsable li fa pensar que aquest serà el comportament dels pares i  mares, com si fossin uns despreocupats i uns irresponsables com ell. Igual que la resta del ramat de especímens ciutadans -incapaços, segons ell o aquell homenet que bruteja de cabells i celles impossibles amb cognom de tetabrik - de posar-se una mascareta sense un curs d'iniciació, en el suposat que en tinguin, clar, perquè tot el tema de mascaretes que no serveixen per a res i els testos que no funcionen donen per una novel·la de terror, o per un premi Razzie de cinema, a la pitjor gestió d'una pandèmia del món mundial, d'un Ministeri que potser s'hauria de canviar el nom i dir-se d'Insanitat.

Mentrestant, el ministre de les Hòsties interiors pretenen controlar no només la informació de la premsa, sinó els nostres moviments des d'una aplicació del mòbil que registraria la proximitat a un afectat, empestat, per impedir-li pujar a metro, entrar en un bar o acostar-se a un estadi. I tot pel bé de la salut pública - diuen -, eufemisme que ni tan sols amaga la por real: bloquejar els centres hospitalaris i evitar així la seva saturació. A banda que no se si se n'ha adonat el Sr. Marlaska, - que és el que havia de trobar el compte de Telegram del Tsunami democràtic en unes setmanes-, de que es pot sortir al carrer sense mòbil. No m'estranyaria gens, posats a reprimir com estan aquesta tropa d'inútils, que dictessin la obligatorietat de dur el mòbil al damunt cada vegada que es sortís al carrer, ja posats a retallar drets i llibertats, no els hi ve d'aqui.

Ni els germans Marx, per cert Illa cada vegada s'assembla més a Groucho i la seva part contractant de la primera part, dic, ni els germans Marx haurien portat a l'absurd una situació com aquesta que estem patint els ciutadans, atònits davant de tanta niciesa i ineficàcia.
A partir del dia 9 de Maig, i ho deixo per escrit, sortiré a caminar cada dia com ho feia abans i també amb la bici, ja m'he cansat de tanta bestiesa; si ses senyories són uns idiotes i uns incompetents, jo no en tinc la culpa, bastant faig amb patir-los. A fer la mà, Salvador Illa, i fes-te i fes-nos un favor, plega, tu i el del tetrabrik, els que encara estem vius us ho agrairem.

PLANTA BAIXA 24.4.20

A TV3 (la seva, o la de la ceba) fan al migdia un estrany programa que es diu Planta baixa, el presenta un noi que em sembla es de Sabadell i que es diu Ricard Ustrell, i ho fa de manera despenjada, amorfa, freda, com si no tingués cap mena d'interès en el que està dient, una mica en la línia del primitiu Mikimoto però sense la seva ànima i alhora mala bava. Informar. el que es diu informar, a planta Baixa s'informa poc i tard, ara mateix a les 14:40pm, estaven donant com a primícia la noticia de que havien tombat l'Ero de Ryanair, quan la noticia ja l'havia llegir a un digital abans de dinar a les 12.45pm. No sé qui és Ricard Ustrell ni el seu historial, crec que tenia a veure amb el FAQS, però si és cert que hi recorro cada migdia després de dinar i abans de la migdiada, fugint de la seva antítesi que és García Ferreras a la Sexta. Planta baixa esta molt bé en el sentit que no pretén informar en cap mena de primícia urgent, destil·la una calma de fora vila que és d'agrair, un desmenjament, una indolència intel·ligent que fa es pugui veure sense aldarulls i excitacions innecessàries, i amb una interesant posada en escena. Diguessim que és un programa que sense agradar-me, em complau veure'l una estona abans del sagrat i sacrosant acte de la migdiada, com a bàlsam de desintoxicació mediàtica, el que és d'agrair, car potser no m'informa de gaires negligències, però tampoc m'intoxica ni altera excessivament l'àn im ni l'esperit, i si com avui hi surt Llucia Ramis, ja em dono per satisfet, que no satisfyer, que això és cosa d'ella, no meva.

DE JUDICIALITZAR LA POLÍTICA 24.4.20

"Nota de rectificación - El Triangle - confidencial 19/04/2020 06:00. Promoción de la nueva temporada del programa de Marcela Topor en la XAL. En el artículo publicado el 19 de abril bajo el título ¿Quién se ha saltado reiteradamente el confinamiento por el coronavirus? explicábamos que varios capítulos del programa The Weekly Mag -presentado y dirigido por Marcela Topor y que emite La Xarxa de televisiones locales- se había grabado y emitido durante el periodo de confinamiento.

Esta información es errónea y lamentamos el estorbo y daños que haya podido ocasionar a Marcela Topor, a los colaboradores, en La Xarxa y al restaurante donde se realiza. Como ha podido saber este medio, el programa se graba con semanas de antelación. El último que se grabó fue el pasado 12 de marzo, previo al decreto de confinamiento. Así pues, los programas emitidos los días 14, 21, 28 de marzo y 4 de abril (periodo de confinamiento) se habían grabado antes del estado de alarma.

Después de Semana Santa, el programa tenía que volver a las pantallas televisivas el sábado 18 de abril, pero no fue así debido, precisamente, a no poder grabar una nueva edición del mismo siguiendo las indicaciones del confinamiento. The Weekly Mag volverá a las parrillas televisivas el próximo sábado 25 de abril con una duración más corta y grabado y realizado telemáticamente."

Aquesta nota de rectificació del Triangle, diari dirigit per el periodista Jaume Reixach, ha caigut en l'error massa habitual de la premsa actual, de no contrastar la informació abans de donar-la, normalment per ser els primers en denunciar uns suposats fets determinats. Una simple comprobació com varen fer a posteriori els hauria estalviat la difamació de la Sra. Topor, i no ho dic perquè sigui l'esposa del President Puigdemont, sinó per ella per se, encara que si no hagués estat l'esposa de Puigdemont, el Triangle no hauria donat la noticia, vol dir que la intencionalitat política de fer mal i era, i encara és d'agraïr que els de 'el Triangle' hagin rectificat suposo que presionats per Gonzalo Boye que és qui ha publicat la noticia a Twitter.

Mitjans com ABC, el Mundo, la Razón o OK Diario publiquen a diari noticies falses o tergiversades com aquesta o similars, sense desmentir-les posteriorment, cal només recordar com a un cas flagrant el del Sr. Trias i el seu fals compte a Suïssa.

En el fons és la putrefacció del periodisme, el difama que quelcom queda, que es va inaugurar a nivell periodístic i polític en la segona legislatura de José Maria Aznar López,  i que ha seguit corregit i augmentat a través de la FAES i la seva nefasta influencia.

Encara s'ha donat un pas més enllà, i ha estat quan el PP, C,s i VOX varen decidir judicialitzar la política, entrant en un territori salvatge i miserable del tot s'hi val i el preu no importa, i tot per aconseguir als jutjats el que no es pot assolir democràticament, amb la connivència d'uns tribunals de justícia tranuitats, corruptes i prevaricadors compulsius.

ROBERTO BOLAÑO: LA BATALLA FUTURA 23.4.20

Ricardo House va realitzar el documental la Batalla Futura, una mirada a l'escriptor Roberto Bolaño i a la seva turbulenta i estranya relació amb Xile, el seu país d'origen. Ens apropem a l'escriptor a través dels seus amics, les seves ironies i la seva genialitat, a través d'un important material d'arxiu inèdit. Una aproximació que travessa Mèxic, Espanya i Xile, fins acabar a Blanes. BTV ens ha regalat aquest documental aquesta tarda d'aquest distòpic dia de Sant Jordi.

Bolaño a Blanes buscava la casa de Teresa la dona que es volia tirar el Pijoaparte, i que no hi pot arribar en ser detingut per la Guardia Civil quan té un accident amb una moto robada, i jo un estiu buscava la casa de Roberto a Blanes al carrer Ample, una casa que no vaig saber trobar però si vaig trobar 'los detectives Salvajes' en una petita llibreria de la vila. 
Aquest documental del que m'ha avisat en Miquel Cartisano l'emetien a BTV aquesta tarda, i ha estat un gratificant regal de Sant Jordi.

Ha estat certament estranya la meva relació amb Bolaño. Vaig saber-ne d’ell per primera vegada l'estiu del 2001 llegint Soldados de Salamina d'en Javier Cercas. Atès aquell estiu en el més d'agost era a Blanes de vacances, vaig voler comprovar si el personatge de Roberto Bolaño era real o un invent d'en Cercas. En trucar a informació de telefònica i donar nom i carrer (Cercas parlava del carrer ample, al centre de Blanes) una senyoreta mot amable em va dir que si tenia telèfon aquest senyor però que estava restringit i no me'l podia donar. Vaja! Em vaig dir, aleshores el personatge és real, i, o bé és important o exiliat polític (de fet era les dues coses) puig de no ser així no tindria restringit el número de telèfon.

El segon pas, fou a primera hora del mati que acostumava a caminar cada dia des dels pins fins al port, passar-me pel carrer ample a veure quina podia ser la casa d'aspecte colonial que mencionada en Javier Cercas, però es un concepte una mica relatiu i n'hi havia dues o tres que podien ser-ho. A dia d'avui encara no se quina és exactament.

El tercer pas consistí en anar a una llibreria molt petita que hi ha al passeig de dintre i preguntar si tenien alguna novel·la d'ell, si vivia a Blanes semblava lògica la deducció. En entrar a la llibreria no hi havia ningú, vaig pensar que la persona encarregada – així era – havia sortit un moment. Mentre esperava d'esquena al mostrador, al fons a l'esquerra damunt d’una prestatgeria giratòria em cridà l'atenció un llibre vermell del qual només en veia el llom, però que em va atreure com un imant. El llibre era “Los detectives Salvajes”. El tenia a la mà quan va entrar la dependenta.

El mateig dia el vaig començar a llegir...
Qui ho hagi fet, qui hagi entrat dins l'univers d'en Bolaño, si com jo no coneixia res d'ell, suposo es sentiria igual de desconcertat quan la novel·la, que segueix les peripècies i aprenentatge de Garcia Madero pel Mèxic dels 70's, de sobte canvia radicalment en el seu gir narratiu. Reconec que vaig aturar-me i durant una temporada la novel·la restà oblidada però a mà, per si de cas.
Al temps, vaig començar-la de nou, des del principi i ja no vaig parar, però, m'agradava tant (de vegades havia de tornar enrere puig quelcom se m'havia escapat i alguna cosa no em lligava) que dosificava la seva lectura per que no s'acabés.
Un dia, deuria ser dilluns pel que després diré, mancaven per acabar-la no arribaven a 100 pàgines, i vaig sentir la imperiosa necessitat d'acabar-la anant a dormir més tard del compte, aspecte inhabitual en mi que soc de dormir. L'endemà i pel que deia abans devia ser dimarts, mentre pujava al cotxe i engegava la radio acabava la tertúlia d’en Foix, Portabella i Zanuy i en les acaballes només vaig arribar a entendre que havia mort el dia abans un escriptor que havia guanyat el premi Herralde, per tant el dubte era, Bolaño o Vila Matas. En trucar a Catalunya radio em varen confirmar que era en Roberto. No en sabia res de la seva malaltia, ni masses coses d'ell, fou després en llegir Para Roberto Bolaño d'en Jorge Herralde que vaig començar a fer-me'n una idea.

I aquesta és la història de la meva NO relació amb Roberto Bolaño.

HAY-ON-WYE, EL POBLE DELS LLIBRES 23.4.20

Aquesta és la història de Hay-on-Wye, una petita localitat del país de Gal·les, al Regne Unit, que ha aconseguit en només cinc dècades passar de ser una població aïllada a convertir-se en una important atracció turística visitada cada any per mig milió de persones gràcies als llibres i la cultura. Fins als anys 60 del segle passat Hay-on-Wye era un lloc remot a l'agresta geografia galesa. La sort de la localitat va començar a canviar quan Richard Booth, un dels seus veïns, va obrir el 1961 la seva primera llibreria. Uns anys després va tenir la idea de convertir un petit poble en un autèntic 'regne dels llibres'. 

Booth va aconseguir convèncer les autoritats locals i al conjunt de la població a participar en el projecte. A poc a poc es van anar obrint en aquesta localitat de només 1.900 habitants desenes de llibreries. Al voltant d'elles van sorgir cafès, petites galeries d'art, botigues d'antiguitats i hotels. Amb el desenvolupament de la seva primera infraestructura la localitat es va convertir en una atracció turística per a les properes.

Però va ser la inauguració del seu Festival de Literatura el que va convertir a Hay-on-Wye en una atracció turística a la qual acudeixen cada any unes 80.000 persones de tot el món. La xifra de turistes que es desplacen fins a aquest 'regne dels llibres' arriba al mig milió de persones l'any. Encara Richard Booth ja no viu en el seu 'regne' el negoci que va convertir a un petit poble en una de les atraccions turístiques més visitades de Gal·les segueix consolidant el seu èxit amb cada any que passa. De la mateixa manera que hi havia el cementiri dels llibres oblidats, hi ha també la ciutat delsa llibres, de tots els llibres del món...., el paradis dels lletraferits.

Veurem si aquest any ho podran celebrar, ja que tocaria del 21 a 31 del proper mes de Maig. De moment el coronaidiot ja s'ha carregat a Sant Jordi, la rosa i el drac, encara que sempre ens quedarà el Hay Festival de Segòvia que és al setembre, o aprofitar per visitar Urueña, el poble amb més llibreries que bars.



.

FUMEU, FUMEU MALEÏTS! 22.4.20

La nicotina podria protegir enfront de virus de la Covid-19, sobretot en els casos més greus, a l'atenuar la reacció immunitària excessiva de l'organisme. Aquesta hipòtesi, que ja va ser apuntada pels metges xinesos a l'inici de la pandèmia, és compartida ara per especialistes francesos del principal hospital de París, La Pitié-Salpêtrière, un dels majors complexos mèdics i d'investigació a Europa.
Les simples observacions en les últimes setmanes ja van cridar l'atenció dels metges parisencs. Va causar estranyesa que hagués relativament pocs casos de Covid-19 greus entre la població carcerària i entre els pacients d'hospitals psiquiàtrics, col·lectius amb alt índex de tabaquisme. Per tenir més dades, es va posar en marxa un estudi amb 350 pacients hospitalitzats i altres 130 amb símptomes més lleus de la Covid-19 que havien estat atesos en ambulatoris. Es va verificar si els malalts fumaven o no, i se'ls va comparar amb els mateixos grups d'edat i sexe de la població general. La conclusió va ser clara: hi havia una proporció molt petita de fumadors entre els pacients. "Trobem només un 5% de fumadors entre els malalts, la qual cosa és molt baix -va declarar el professor de medicina interna Zahir Amoura, autor de l'estudi, a l'emissora France Inter-. Globalment, tenim un 80% menys de fumadors entre els pacients de la Covid que entre la població general del mateix sexe i edat".

La nicotina podria impedir al virus fixar-se en les cèl·lules, evitant que la infecció es propagui, segons el neurobiòleg Jean-Pierre Changeux - lavanguardia.com

Ja abans de realitzar l'estudi, el professor Amoura va ser alertat el possible efecte positiu de la nicotina per un neurobiòleg de fama mundial, Jean-Pierre Changeux, expert en "receptors nicotínics". El científic li va suggerir que la nicotina podria impedir al virus fixar-se en les cèl·lules, evitant que la infecció es propagui. Aquesta hipòtesi sembla confirmar-se per l'estudi i també després de constatar que alguns pacients fumadors hospitalitzats per la Covid-19, a l'ésser obligats a deixar bruscament el tabac, s'haurien agreujat.

La notícia sobre la nicotina ha obert aquest matí els informatius de France Inter i d'altres emissores de ràdio públiques franceses. Altres mitjans ja van parlar de l'assumpte en dies anteriors, citant estudis xinesos. No obstant això, els metges saben que s'imposa la prudència perquè assegurar ara que la nicotina pot ser benèfica trenca una tendència d'anys de lluita contra el tabaquisme pels provats efectes nocius contra la salut. No es tracta d'incitar a la gent a fumar, però tampoc poden amagar el descobriment.
El ministeri de Sanitat francès està disposat a donar llum verda a un estudi clínic en el qual es col·locarien pegats de nicotina a tres grups diferents, amb dosis també diferents: al personal mèdic, per veure si els protegeix; a pacients hospitalitzats, per comprovar si els símptomes disminueixen, i als pacients greus que estan en vigilància intensiva, per verificar si la inflamació dels seus pulmons s'atenua. Els metges creuen que la presència de nicotina podria fer disminuir la resposta immunitària excessiva que caracteritza els casos més greus de la Covid-19 i que pot portar-los a la mort.

Justament fa escasses setmanes, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va advertir que els fumadors probablement estaven més exposats a la Covid-19 a causa d'una malaltia pulmonar preexistent o la seva capacitat pulmonar, ja que els cigarrets i pipes podrien estar contaminats a l'ésser tocats abans amb les mans. Del que es confirma el que ja sospitàvem, i és que l'OMS com l'FMI no té ni idea de que va el tema que li correspon en el seu camp de treball, la qual cosa és normal quan s'està envoltat d'inútils amb comandament en plaça. És una de les coses que hem après amb aquesta crisi, que no s'ha de confiar en els suposats experts en epidemiològia i menys encara en els nostres governants, així que ja ho sabeu, fumeu, fumeu maleïts! i divertiu-vos fins a morir.

L'ANACRONÓPETE 22.4.20

Enrique Gaspar Rimbau va escriure el 1881, primer com a sarsuela, la qual cosa ja és la repera, l’esborrany de 'El Anacronópete', les injustament oblidades aventures de Don Sindulfo i la seva màquina per viatjar a altres èpoques, publicades finalment com a novel·la el 1887. Poca conya. H.G.Wells encara no havia tret del tinter ‘La màquina del temps’ (no ho faria fins al 1895) i, en el seu cas, era per anar a l’any 802.701, un futur governat pels Morlocks, que, perquè et facis una idea, és com serà el món d’aquí a 20 anys si els talibans del liberalisme econòmic tornen a agafar les regnes de l’economia després de la pandèmia o, més ràpid encara, si Vox governa a Espanya un parell de legislatures. 

L'Anacronópete, una nau que viatjava enrere en el calendari amb electricitat (la bombeta tenia només 10 anys de vida quan es va publicar la novel·la i Einstein, pare de les paradoxes temporals, era només una criatura) i que va permetre a Don Sindulfo visitar, entre altres destinacions, la batalla de Tetuan de 1860, la rendició de Granada el 1492, la Xina de l’any 300, Pompeia amb el Vesubi a punt d’entrar en erupció i, abans de posar rumb al mateix instant de la Creació, anar a la recerca de Noè, no pels seus evidents coneixements de nàutica, que va demostrar àmpliament tenir-los, sinó per saber com s’ho va fer per viure 950 anys, segons la Bíblia.

Meravellosament reeditada fa tres anys tal com era el 1887, amb les seves formidables il·lustracions de Francisco Gómez Soler, ‘L'Anacronópete' és una exhibició de la torrencial imaginació del seu autor, un home de mentalitat oberta, avançat a la seva època, segur que lector de Pérez Galdós. En cas de conèixer-se, haurien travat amistat. Don Sindulfo viatjava en la seva moderna nau ('Tardis', la del Doctor Who, seria un simple utilitari al seu costat) en companyia d’amics, criats i algun amor no correspost, ja que per alguna cosa era al principi una sarsuela. També pugen a bord en una de les aventures, per dir-ho finament, com antany, diverses dones d’aquestes que fumen, que descobriran la importància de no oblidar-se a l'equipatge l'imprescindible ‘fluido García’, que evita que els passatgers rejoveneixin o envelleixin en els trasllats temporals. Elles s’emporten un ensurt quan els seus jerseis de llana, mancats del fluid, es converteixen de nou en ovelles que ronden per l’interior de l’Anacronópete.

«Figurem-nos que el món és una llauna de pebrots de la qual no hem extret l’atmosfera», explica Don Sindulfo per il·lustrar la lògica del seu invent. I té la seva gràcia, perquè és cert que dins d’una conserva, sigui de pebrots o de sardines, si està ben segellada, el tic tac del rellotge és un altre. Que Olivares a propòsit de la serie 'el Ministerio del tiempo' hagi recordat Gaspar Rimbau l’honora.

CONTAGI 21.4.20

Una de les conseqüències més inhumanes del pànic que es busca per tots els mitjans propagar a Itàlia durant l'anomenada epidèmia del corona virus, és la idea mateixa de el contagi, que està a la base de les mesures excepcionals d'emergència adoptades pel govern. La idea, que era aliena a la medicina hipocràtica, va tenir el seu primer precursor inconscient durant les plagues que van assolar algunes ciutats italianes entre 1500 i 1600. Es tracta de la figura de l'untore, l'untador, immortalitzada per Manzoni tant en la seva novel·la com en el assaig sobre la Història de la columna infame. Una «Grida» milanesa per la pesta de 1576 els descriu així, convidant als ciutadans a denunciar-los:

Habiendo llegado a la noticia del gobernador que algunas personas con débil celo de caridad y para sembrar el terror y el espanto en el pueblo y los habitantes de esta ciudad de Milán, y para excitarlos a algún tumulto, van ungiendo con untos, que dicen pestíferos y contagiosos, las puertas y las cerraduras de las casas y los cantones de los distritos de dicha ciudad y otros lugares del Estado, con el pretexto de llevar la peste a lo privado y a lo público, de lo que resultan muchos inconvenientes, y no poca alteración entre la gente, más aún para aquellos que fácilmente se persuaden a creer tales cosas, se entiende por su parte a cada persona de cualquier calidad, estado, grado y condición, que en el plazo de cuarenta días dejará claro a la persona o personas que han favorecido, ayudado o sabido de tal insolencia, si le darán quinientos escudos...

Donades les degudes diferències, les recents disposicions (adoptades pel govern amb decrets que voldríem esperar -però és una il·lusió- que no van ser ratificats pel parlament en lleis en els termes previstos) transformen de fet a cada individu en un potencial untador, de la mateixa manera que les que s'ocupen del terrorisme consideren de fet i de dret a cada ciutadà com un terrorista en potència. L'analogia és tan clara que l'untador potencial que no s'até a les prescripcions és castigat amb la presó. Particularment invisible és la figura del portador sa o precoç, que encomana a una multiplicitat d'individus sense que un es pugui defensar d'ell, com un es podia defensar de l'untador.

Encara més tristos que les limitacions de les llibertats implícites en les disposicions és, al meu entendre, la degeneració de les relacions entre els homes que elles poden produir. L'altre home, qualsevol que sigui, fins i tot un ésser estimat, no ha de apropar-se o tocar-se i hem de posar entre nosaltres i ell una distància que segons alguns és d'un metre, però segons els últims suggeriments dels anomenats experts hauria de ser de 4.5 metres ('aquests cinquanta centímetres són molt interessants!). El nostre proïsme ha estat abolit. És possible, donada la inconsistència ètica dels nostres governants, que aquestes disposicions es dictin en els que les han pres pel mateix temor que pretenen provocar, però és difícil no pensar que la situació que creen és exactament la que els que ens governen han tractat de realitzar repetidament: que les universitats i les escoles es tanquin d'una vegada per totes i que les lliçons només es donin en línia, que deixem de reunir-nos i parlar per raons polítiques o culturals i només intercanviem missatges digitals, que en la mesura del possible les màquines substitueixin tot contacte -tot contagi- entre els éssers humans.

"Contagi", de Giorgio Agamben

en Quodlibet.it 11 de març, 2020

LLEGIR SERIOSAMENT 21.4.20

Jean Paulhan deia què, per llegir seriosament, s'ha d'estar malalt: malalt o convalescent. Le rouge et noir exigeix un bon constipat, iÀ la recherche du temps perdu, una tuberculosi llarga i apacible, obviàment en un bon sanatori de pagament...., afegiría que la lectura d'Incerta Gloria hauria de... ser en una llarga estada hospitalaria, millor si pot ser d'acompanyant. 
I ara, amb el confinament sembla que seria el moment de llegir a l'engrós, les condicions són idònies, temps, absència de presses i la comoditat de la llar, però, ai las, sembla que no és així, no parlo de mi que fa temps que no llegeixo, ja ho explicat en més d'una ocasió, sinó en general, escolto a gent dir que no són capaços de llegir, de concentrar-se en la lectura, i com a molt es dediquen a rellegir. El motiu el desconec, com tampoc entenc a que es degut que a la gent li costi dormir o agafar el son, aquest problema si que no el tinc, dormo com un tronc 8 hores seguides, més l'hora de la migdiada de llit i orinal d'en Cela. Quan a llegir, si bé és cert que no llegeixo, haig de dir que si segueixo comprant llibres que ja és molt, o almenys una manera de ser solidari amb l'esforçat gremi dels lletraferits.

UNA NOVA MANERA DE VIURE 20.4.20

"Vaig publicar aquest escrit a l'agost del 2009, i sense pretendre donar consells a ningú, considerem-ho una reflexió, crec que la proposta que feia és raonable i sincerament d'acord amb el que en el text es manifesta, hauríem de reconsiderar com a conjunt de societat una sèrie de comportaments que haurien de canviar. De vegades cal donar una passa enrere per agafar embranzida i tornar a saltar endavant i ara segurament estem en un moment en el que s'ha de donar aquesta passa enrere i s'han de reconsiderar i replantejar molts dels comportaments anòmals que tenim en conjunt com a societat. Una idea que encaixa amb les conseqüencies que ens ha portat la pandèmia del Covid-19 per replantejar la nostra manera de viure, en la línia del missatge de Castells o de Yuval Harari que apunten cap aquí. 

EL PLANETA DELS SIMIS - agost 2009

"Hi ha un escriptor francés no massa conegut Pierre Boulle, però que us sonarà de seguida en dir-vos que és l'autor de les novel·les "El Puente sobre el rio Kwai" i "El planeta de los simios", portades totes dues al cinema i en més d'una ocasió la segona. La novel·la "El planeta dels simis" valdria la pena llegir-la o rellegir-la, car malgrat ser la idea bàsica la mateixa a la pel·lícula, el simis són la raça dominant i els homes els seus esclaus, l'enfocament que li dona Boulle és molt més interessant i preocupant alhora que el de la pel·lícula. Els humans aconsegueixen incorporar als simis a la seva vida perquè els hi facin totes les seves tasques, des de treballar, fins a netejar la casa, conduir, anar a comprar etc. Que succeeix, doncs que cauen en una indigent indolència que els fa anar abandonat la seva superioritat sobre els simis. Que és deixen anar, vaja, fins que aquests se n'adonen i és quan es revolten i s'apoderen d'aquest món decadent i dèbil en el que s'instal·len fent fora als seus antics amos.
Els simis no evolucionen però. A la novel·la, el nivell de civilització és més o menys el dels anys seixanta, o sia, els simis tenen avions, autobusos, cotxes, motos, viuen en pisos o cases, treballen, duen als seus fills a l'escola, fan esport etc. Vaja! que fan la mateixa vida que feien els humans abans de abandonar-se en la seva laxitud inconscient.

I aqui és on volia anar a parar, aixó que els simis fan de no evolucionar, forçats per la seva manca de capacitat evolutiva potser hauríem de començar a fer-ho nosaltres com a societat de manera conscient. Em refereixo a deixar d'evolucionar tecnològicament, és més, en alguns aspectes hauríem de ser capaços de retrocedir. Posaré alguns exemples: és una incongruència fabricar automòbils i motos que poden agafar els 200 qm. per hora i més i tot, si no és pot passar de 120 per llei, o de 80 per Saura. Per anar a aquesta velocitat sia a ciutat, carretera o autopista no calen doncs ni 4X4 ni vehicles de gran cilindrada, amb 90 cavalls n’hi ha de sobres.

Tampoc és absolutament necessari l'aire condicionat als automòbils, cases particulars, despatxos, bancs i tota mena d'establiments públics o de venda al públic, i sobretot menys encara al cinema, suar no és insà i passar una mica de fred a l’hivern tampoc, i sense exagerar refredar o escalfar representa un elevadíssim cost energètic.
No és necessari per viatjar o per anar de vacances, agafar un avió i menys encara els centenars de milers que sobrevolen la terra cada dia durant tot l'any, de vell que la gent sempre ha viatjat i no hi havia pas avions. De fet viatjar no és que es faci gaire a dia d'avui, simplement es canvia el cul de lloc uns dies i prou. Viatjar és una altra cosa molt diferent d'anar-se'n 9 dies set nits a Playa Bávaro a un hotel i estar-s'hi allí tots els dies llevat de les excursions obligatòries. Per descansar fa molts anys ja que es varen inventar els balnearis o qualsevol lloc on simplement no depenguis del despertador.
Tampoc és necessari embotellar amb plàstic les begudes (no fa pas tants anys que la Cola era de vidre) i no parlem ja de les bosses de plàstic que usem per anar a comprar des del pa a dos tetrabriks al forner o al súper (per cert que el tetrabrik és el pitjor invent de la història de la humanitat). Hi ha una cosa molt antiga que se’n diu caminar, i resulta que com anant a pas normal es fan uns 5 quilòmetres per hora, vol dir que moltes de les distàncies que hem de recórrer en ciutats mitjanes o grans, normalment no és gaire més i sinó també hi ha un altre invent que es diu metro, autobús, o ara s'han tret de la màniga el bicing. De fet per Sabadell, em desplaço a peu o en bicicleta, i és molt còmode, sobre tot si no et pispen el seient. Hauríem també de organitzar-nos més bé a l'hora del menjar per no malbaratar-ne tant (canelons i croquetes venen de l'aprofitament de sobrants del dia anterior). Aprendre a consumir productes al seu temps i propers a la zona de residència com s'havia fet abans. Possiblement no és correcte menjar fruita o el que sigui qualsevol época de l'any, a banda que li dona un valor afegit el fruir-ho quan pertoca, no qualsevol época de l'any, aixó de menjar cireres el més de gener no pot ser. Encara recordo de petit quan la fruita feia olor, i era la del temps i la que hi havia.  
Suposo hi ha moltes més accions que es podrien fer per estalviar energies i productes contaminants i crec és important i urgent fer-ho. Tots els països que estan en vies de desenvolupament a Asia, si continuen creixent al ritme desaforat actual, sobre tot la Xina i la India, faran la situació totalment insostenible. Òbviament el primer que volen els treballadors a la que es comencen a veure les orelles és dur els nostre ritme de vida, i tant de malbaratament inconscient no el podrem aguantar. No sóc pas excessivament ecologista ni activista en aquest sentit, però crec sincerament que per sentit comú, hauríem de començar a actuar en consciència en el sentit que he explicat i en altres aspectes. Ara encara hi som a temps, ves que després no vinguin les corredisses o sia ja massa tard."

I ja han vingut les corredisses, tot per culpa del bitxo del Covid-19. Encara hi som a temps, pero no s'hi val a badar. Ho resumeix molt bé Rodericus en un comentari a l'article de Manel Castells: "Fa temps que alguns veiem que això anava a rebentar per les costures, l'únic que no imaginàvem era com. Hi ha dues possibilitats per seguir endavant quan això acabi, o amb una filosofia socialdemòcrata que tingui cura de tots, o amb unes desigualtats accentuades que ens facin retrocedir a l'edat mitjana, on la majoria siguem poc menys que esclaus del sistema. Encara podem triar, si ens queda una mica de seny".

RESET 20.4.20

De sempre m'han agradat els versos lliures en el món de la política, polítics que van al seu aire sense respondre a les línies de conducta de la rigidesa dels spin doctors del partit, i Manuel Castells de 'en Comú Podem' és un ells, només així és possible escriure un article tan clarivident com aquest. No imaginàvem que viuríem en una societat distòpica i estem immersos en ella. 
La Vanguardia segueix maltractant la seva edició digital en català, així que l'article el publico en castellà, no m'agrada traduir-lo, ni crec sigui necessari.

'RESET' MANUEL CASTELLS - lavanguardia.com

"No lo imaginábamos. Nadie. Y aún nos parece una pesadilla de la que vamos a despertar con el alba. Claro que se acabará, algún día. Cuanto más ayudemos todos, antes se acabará. Esto incluye a todos los que aprovechan indecentemente la tragedia para aventajar sus intereses. Aparquemos nuestras diferencias aunque luego arreglemos cuentas.

Nunca habíamos afrontado una amenaza de esta índole, ni siquiera con la gripe de 1918, porque la globalización y el entreverado de economías, culturas y personas repercuten en tiempo real en cualquier barbaridad que hagamos en cualquier punto del planeta, tales como los mercados de especies salvajes. Humanos depredadores, preveníos de vosotros mismos. Ni nuestro extraordinario avance científico y tecnológico nos puede proteger de nuestra inmensa estupidez. Por eso si sobrevivimos, no volveremos a lo mismo. O si volviéramos, recurriría la pandemia, esta o las próximas, hasta que hagamos un reset de lo que éramos.

Sólo hay futuro en una reencarnación colectiva de nuestra especie; se habla de cambio de paradigma

Sólo hay futuro en una reencarnación colectiva de nuestra especie. Esto no tiene que ver con el trasnochado debate ideológico entre capitalismo o socialismo, porque anda que el socialismo realmente existente también se lució. Se habla de cambio de paradigma. Y algo hay de eso. Por ejemplo, esta pandemia debería haber dejado claro que la sanidad, incluyendo obviamente la higiene pública y la salud preventiva, es nuestra infraestructura de vida. Y que no podremos vivir permanentemente del heroísmo de sanitarios que enferman masivamente por falta de equipamiento. Habrá que invertir prioritariamente en sanidad publica porque la privada sirve para lo que sirve, pero cuando hay emergencia tiene que ser absorbida por la pública. Esta inversión es cuantitativa y cualitativa, en material, en equipamiento hospitalario, en atención primaria, en educación del conjunto de la población, en investigación, en remuneración de los sanitarios y en formación de médicos, enfermeros y sanitarios en general, con universidades y escuelas reforzadas y mejor dotadas para que puedan acoger muchas más vocaciones de servicio.

Ahora se pone en evidencia, más allá del sistema sanitario, la necesaria prioridad de lo público en la organización de la economía y la sociedad. Que no es estatización, porque cada fórmula de defensa del interés público debe adaptarse a las características de cada sociedad. De la misma forma en que la Gran Depresión y la II Guerra Mundial exigieron romper con el fundamentalismo del mer­cado para proteger derechos sociales y la vida en general, aun conservando el dinamismo del mercado para aquello en lo que es útil. De la misma manera se hace necesaria una revitalización del sector público acompañada de una reforma que lo desburocratice y despolitice.

Por ejemplo, se ha podido constatar la hipocresía social e institucional del respeto a los viejos, a quienes se deja en situación de extrema precariedad cuando las familias no pueden ocuparse de ellos. En parte por la privatización de las residencias, que muestra que la lógica de ganancia no se adecua a un cuidado costoso en personal y equipamiento. Pero también en la asistencia pública residencial porque los recortes presupuestarios y la negligencia de muchas instituciones han abandonado a su suerte a nuestros viejos, como demuestra el altísimo porcentaje de defunciones registradas en esos auténticos campos de muerte durante la pandemia. Sólo una intervención pública masiva, no únicamente en gasto, sino en gestión, puede evitar que esto se repita.

De inmediato se argumenta que cómo se paga. Es evidente que con nueva fiscalidad y aumento de la productividad, no hay otra. Lo cual no quiere decir más impuestos para la gente, sino obtener recursos de allá donde está concentrado el 75% de la riqueza mundial, a saber, los mercados financieros globales y las grandes multinacionales evasoras legales de impuestos precisamente por su movilidad fiscal y su manejo de los entramados legales. Planteando además el incremento de la productividad, que pasa por recursos humanos (o sea, sector público), ciencia (o sea, sector público), infraestructura tecnológica (conexión público-privado) y transformación empresarial mediante la aplicación de nuevo conocimiento y tecnología a la gestión de las empresas. Adentrándose también en el complejo terreno de la productividad y eficiencia del sector público, desde la administración hasta la educación.

Sin embargo, el reset más profundo es el que está teniendo lugar en nuestras mentes y en nuestras vidas. Es el darnos cuenta de la fragilidad de todo lo que dábamos por descontado, de la importancia de los afectos, del recurso a la solidaridad, de la importancia del abrazo, que nadie nos va a quitar, porque más vale morir abrazados que vivir acoquinados. Es el sentir de que el dispendio consumista en el que hemos malgastado recursos no es necesario, porque unas tapas en una terraza entre amigas no necesita mucho más. ¿Saben que los escandalosos traspasos multimillonarios del fútbol se han terminado? Y los Messi del mundo no por eso van a dejar de jugar, porque lo llevan en la sangre.

El reset necesario es un portal a otra forma de vivir, otra cultura, otra economía. Mejor lo valoramos porque la alternativa es la ­nostalgia masoquista de un mundo que se fue para no volver. La vida sigue, pero otra vida. Depende de nosotros que la hagamos maravillosa.

EL NOU ORDRE 19.4.20

L'expansió de l'epidèmia i la inestabilitat política i econòmica derivades d'ella han portat a la humanitat a un d'aquests moments en què la història s'accelera i entra en un moment crític de canvi, i som nosaltres qui tenim que decidir com serà el món el dia després del Covid-19, afirma l'historiador i filòsof Yuval Noah Harari en una entrevista via correu electrònic a la vanguardia.

La història s'està accelerant: el vell llibre de regles està quedant fet miques i el nou encara s'està escrivint. Hem entrat en un moment molt fluid històricament. Estem duent a terme immensos experiments socials amb centenars de milions de persones: indústries senceres han passat a treballar des de casa; universitats i escoles han passat a l'ensenyament en línia; els governs estan injectant bilions en l'economia i considerant aspectes com la renda bàsica universal.

Tots, governs i persones individuals, estan intentant fer coses que fa uns pocs mesos haguessin semblat totalment impossibles. Als passadissos del poder es senten idees boges. Però aquesta finestra de fluïdesa és curta. Aviat un nou ordre emergirà i es solidificarà, i, per tant, el moment d'influir en la direcció de la història és aquest.

Ens enfrontem a moltes alternatives. Donaria suport la gent a l'ascens de dictadors, o insistiria que aquesta emergència es gestionés d'una manera democràtica? Quan els governs gasten milions per ajudar a negocis arruïnats ¿salvaran a les grans corporacions o als petits negocis familiars? ¿Els països s'ajudaran els uns als altres en un esperit de solidaritat global o continuaran amb una política egoista i aïllacionista com fins ara?

Els ciutadans també haurien ficar pressió als polítics perquè actuïn amb un esperit de solidaritat global; perquè cooperin amb altres països més que culpar-se entre ells; per distribuir els fons de forma justa; per preservar els controls i els equilibris democràtics fins i tot en una emergència.

El moment de fer-ho és ara. Sigui qui sigui a qui triem per governar en els propers anys no tindrà la capacitat per revertir les decisions que s'estan prenent ara. La pandèmia a suspès la llibertat de moviments i ha activat la vigilància digital sobre els ciutadans. Després del confinament, el dubte que em queda és si el sistema avançará cap a un ciber totalitarisme o cap a una societat que posi límit a aquests abusos. A les nostres mans està, al cap i la fi, el control del poder que cedeixes és el que acabes concedint.