PREMONICIONS D'UN CALIFA 20.5.20

A vegades et trobes amb algú la principal virtut del qual és també el seu defecte. Són intensos. Passa amb alguns líders, també amb els bojos. En Julio Anguita aquesta circumstància es donava i la raó per la qual brillava, la mateixa que el perdia, era una: la passió.

Així que quan el Califa Roig, que “ahorita se nos fue”, com diria Chavela, parlava amb vehemència, els dits ficats a la nafra i la memòria col·lectiva de les cicatrius franquistes bullint, podia agradar-te o no, però era impossible apartar-ne la mirada.

La pandèmia posarà en marxa un nou feixisme per gestionar l’escassetat, va dir Anguita,

Fa poc més d’un mes, el 13 d’abril i de propina, ens va regalar la seva darrera premonició. “Les noves pandèmies posaran en marxa un nou feixisme per gestionar l’escassetat”, afirmava en una entrevista. Ja ho estem comprovant.

Alerta, doncs, a la premonició d’aquest malagueny nascut el 1941 que va ser alcalde de Còrdova, va resistir di­versos infarts i a qui van matar un fill amb un míssil a Bagdad. Era un home culte. De Marx a Tolstoi i d’Engels a la Bíblia –segons un amic–, ho va llegir tot. Als joves amb fam ideològica, el xaman podia abduir-los.

En alguna ocasió es va referir a les eternes batusses entre Bakunin i Marx, que es van passar mitja vida a matadegolla. Una rivalitat tan franca i poc dissimulada que en podrien prendre nota alguns dels nostres polítics. Bakunin, el filòsof de l’anarquisme, va arribar a descriure-ho: “Els nostres temperaments no se suportaven. Ell em deia idealista sentimental, i tenia raó; i jo a ell, vanitós i pèrfid, i també tenia raó”.

Mikhaïl Bakunin va fundar una so­cietat secreta, l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, amb membres de diversos països. D’això fa exactament 160 anys i era, en essència, la concreció de molts dels seus pen­saments.

Perquè en el món Bakunin els governs no serien necessaris, va proposar suprimir-los. La societat s’organitzaria per federacions de productors i consumidors coordinats i no caldrien sistemes legislatius o executius que monopolitzessin la violència. També tenia respostes per a la religió. “Déu? Un amo al cel és la millor excusa per tenir-ne mil a la terra”.

El filòsof de l’anarquisme el van enterrar a Berna, en un cementiri avui ­envoltat de contaminació d’autopista. El 2016, els dadaistes del Cabaret Voltaire el van adoptar i canviaren la inscripció de la tomba. Avui, en el seu honor, diu així: “Qui no s’atreveix amb l’impossible, no aconseguirà mai el que és possible”. Però això segur que Anguita ja ho ­sabia. - Premonicions d’un califa - Núria Escur

HAN MORT SOLS 15.5.20

Quan un Estat no pot o no sap protegir als seus ciutadans, s'ha de dissoldre per ineficient, aquest seria el cas d'Espanya e Itàlia, entre d'altres, i a vegades aquesta desprotecció ve donada per la burocràcia. No ens ha de sorprendre que aquest mateix estat parli d'immunitat de ramat, és el que som, un ramat obedient i submís, sense a penes ovelles negres. I per acabar-ho d'adobar a Espanya aquesta immunitat no la tenim, només un 5% de la població i prou. Convé que sàpigues que has de ser una ovella per creure't el terme immunitat de ramat.

HAN MORT SOLS 

Hi ha diversos milers de persones mortes per la pandèmia que encara no tenen expedit el certificat de defunció. Els seus familiars fan cues de matinada a la seu del Registre Civil a la plaça del Duc de Medinaceli. No els poden atendre tots perquè el sistema està col·lapsat. Més cues, dia rere dia, des de fa setmanes.

La majoria dels morts pel corona­virus als hospitals van morir sols, sense ni tan sols tenir algú pròxim per acomiadar-se en aquest moment tan definitiu de la vida. L’agonia era especialment dura per l’escassa informació que els familiars rebien del centre mèdic, que telefonava una vegada al dia per informar de l’estat del malalt amb notícies gradualment pessimistes. La comunicació de divendres era la més dolorosa perquè no tornarien a saber-ne res més fins dilluns.

És lamentable que es prolongui el dolor familiar per un col·lapse al Registre Civil

Una vegada es produïa la mort s’autoritzava la presència d’un màxim de tres persones a l’enterrament o el funeral. No parlo d’oïda, sinó per l’ex­periència de diverses persones pròximes que han passat pel tràngol de no poder acompanyar encara que fos uns minuts la mare, el pare, el germà o la germana en el trajecte final de la vida. Des dels temps més remots s’ha respectat i s’ha deixat testimoni del culte que envolta la mort dels humans.

El personal sanitari ha fet una feina exemplar arriscant les seves pròpies vides per salvar la de molts. I aquestes mesures no han estat un caprici dels metges, sinó una manera de prevenir una agressivitat més greu de la pan­dèmia. Està molt bé que se’ls aplaudeixi cada dia des dels balcons, però estaria millor encara que disposessin dels mitjans adequats per fer la seva feina i que els seus sous fossin revisats a l’alça.

El que no té explicació és que després de tots els patiments íntims i profunds dels familiars s’hagi d’esperar diverses setmanes per obtenir el certificat de defunció a o des del Registre Civil. Com pot trigar tant un document administratiu sobre la mort d’una persona? En depenen pensions, disposicions testamentàries i altres derivades de la defunció, una de les quals és el reconeixement civil i públic de la mort.

No s’entén i és lamentable que els polítics passin tantes hores i dies discutint sobre els horaris i condicions del desconfinament sense preocupar-se d’assistir fins al final els fami­liars de les víctimes en una cosa tan elemental com el lliurament ràpid del certificat de defunció. La mort no és una estadística per fer comparacions i projeccions sobre el comportament de la pandèmia. - Lluís Foix - lavanguardia/cat

CERCAS NO ÉS UN BLASFEM 13.5.20

Javier Cercas va revelar els seus sentiments i van tremolar els pilars de la civilització. L’escriptor va confessar a Núria Navarro en una entrevista en aquest diari que s’havia sentit més afectat per l’intent independentista unilateral del 2017 que per l’atroç pandèmia del coronavirus. Al punt, es van obrir les portes de l’infern i els dimonis van córrer contra ell... això ho escriu Luis Mauri en un escrit a elperiódico, "La blasfèmia de Cercas"

Javier Cercas no és un blasfem, simplement és un senyor que no ha entés res i preten provocar maldestrament, cert és però que va molt en la seva línia habitual de declaracions de tot el que es refereixi a Catalunya, es veu que l'home està obsessionat, i cert és també que en l'entrevista concedida a Núria Navarro diu moltes més coses. Cercas és intel·ligent i té clares moltes ideés i conceptes, mentre no parli de la Catalunya del procés, aqui l'home s'obnubila, de fet, és l'únic cas que conec d'algú que pateix la Síndrome de Xenius i viu a Catalunya. Potser la culpa ha estat en el titular que ha donat l'entrevistadora. 
No es varen obrir les portes de l'infern ni els dimonis varen córrer contra ell. Per començar no existeix l'infern ni els dimonis, el que demostra la ignorància del Sr. Luis Mauri, Luis, que no Lluís, per cert, el que ja ens dona alguna pista sobre el personatge.

No es varen obrir les portes de res, simplement a la xarxa, gent de diversos colors polítics i ciutadans, indepes o no indepes, varen considerar desafortunades les seves declaracions, perquè ho són de desafortunades en donar més importància a la fallida declaració de la república de Schrodinguer, que a la pandèmia del coronavirus. Francament Scarlett, Cercas i Mauri m'importen un rave, i la suposada fractura social que tan pretenen destacar, ja poden fer el que vulguin, estan perdent el temps, perquè a nivell del carrer no existeix, la gran majoria de la gent està molt per damunt de la miseria moral i ética, dels uns i dels altres i té altres causes mes serioses de que preocupar-se.

UN VELL ACUDIT ANGLÉS 13.5.20

En aquests temps del coronavirus  llegir a Conrad és molt il·lustratiu a més de plaent, com ha de ser. Però més enllà de les seves novel·les, convé reflexionar també sobre les circumstàncies de la seva extraordinària vida. Perquè tant l'home com les seves ficcions contenen moltes valuoses lliçons, ja que ara som nosaltres els que ens trobem davant una allau de dilemes morals que no sabem resoldre, igual que els mandataris i experts tan donats a escapolir-se dels grans dilemes morals mitjançant interminables discursos buits o malèfics tuits.

Pregunta: Quan se sap que un polític està mentint? Resposta: Quan mou els llavis. És un vell acudit anglès, però per desgràcia nostra, ja no es tracta d'un acudit sinó d'una realitat a què ens hem anat acostumant. Amb tot, molt abans de la present pandèmia, la política ja s'havia convertit en un combat verbal entre mentiders a sou sense escrúpols. L'única cosa que val és el guió, el fer-se amb el control del relat, que només s'aconsegueix i es manté mitjançant mentides, rumors i insults. A ningú li importa un rave la veritat, ni que sigui empírica. Per arribar fins aquí ha estat necessari anar buidant el llenguatge de sentit, tal com ho va percebre en el seu dia Orwell, precisament per aquestes terres catalanes.

Abunden els estudis i enquestes que demostren que la credibilitat dels polítics està per terra, com la dels periodistes. Quan un es converteix en mentider compulsiu, ja no hi ha marxa enrere, sobretot a les xarxes socials. El que una imatge val més que mil paraules, ha passat a ser: una notícia falsa val més que mil veritats

L'ASE, RUC, O BURRO DE BURIDAN 12.5.20

He recordat l'ase de Buridan, a ran d'un comentari del professor Virgili ahir a Twitter; venia a compte d'un reportatge de TV3 sobre una empresa de burros que tenia dificultats en haver tingut que tancar per el coronavirus, que ben mirat també es podria dir coronabirras, però aquest és un altre assumpte que ara no toca. Tot seguit és va encetar com sol passar a twitter un encés debat de com s'havia de dir als quadrúpedes semovents, que si burru, burro, ase, ruc, somera. Segons els experts s'ha de dir ruc o ase, car burro és un castellanisme. El que no sé és perquè se li diu a algú burru i no cavall, que al cap i a la fi és més burru que el burru, aplicant aquest sentit al concepte de burru com a insult a algú. 

He trobat literatura al respecte, pero com veureu sense saber exactament el perquè es diu burru a algú i aixó que ve dels temps dels romans, o dels egipcis: 

"Si a alguien le llamamos burro, queremos decir con ello que es una persona ruda, ignorante y cerril. «Hombre o niño bruto e incivil», redunda el diccionario. También ocurre lo mismo con su sinónimo, asno. Sin embargo, fue esta segunda palabra (asno) la que primero se usó como insulto ya en la época de los romanos. De hecho, para ellos, aunque resultaba imprescindible para las labores del campo, el asno era un animal holgazán, estúpido y obstinado. Así que no es de extrañar que aplicado a un humano resultara bastante molesto. 

Tal era la burla que hacían los romanos unos sobre otros cuando se lo llamaban, que no contentos con la voz añadían también a la injuria el aspaviento. ¿De dónde creéis, si no, que viene el gesto que consiste en colocar los pulgares sobre las sienes y mover las palmas de las manos en señal de burla? Pues de imitar con ello el movimiento de las orejas del burro. Ya veis, no hemos inventado nada. Así pues, el asno estuvo relacionado con lo zafio, lo rústico y lo simple. 

Nos explica también Pancracio Celdrán en El gran libro de los insultos que «a su mala reputación en la tradición clásica contribuyó la costumbre egipcia de representar al hombre necio y de servil condición con una figura humana rematada en cabeza de asno». Y por su condición apegada al campo y al trabajo rudo, enseguida se le asoció con el campesino, con el gañán. Dice don Pancracio que parte de su mala fama viene también del enorme tamaño de su pene (el del asno, no el de don Pancracio) y a su desaforado apetito sexual. Esto ya no puedo asegurarlo: mis conocimientos zoológicos y biológicos no llegan a tanto. Pero algo tendrá que ver porque alguna vez escuché a un viejo decir, hablando de un matrimonio que iba ya por el sexto hijo, y con bastante desprecio en sus palabras: «¡Míralos, como los burros, todo el día subidos uno encima del otro!». Asno, que no os lo he comentado antes, proviene del latín asinus."

De les explicacions del senyor Pancracio Celdrán podriem deduir que hom conegui, només se'ls pot dir burro, ase o ruc a Rasputín i a Nacho Vidal.

Bé, de totes maneres, ja hem avançat, i hi ha que veure el que dona de si un  simple comentari que no un comentari simple del professor Virgili, denostat a la xarxa, no per la seva erudició i malalt de les paraules que és, sinó, suposo per pertanyer al grup Koiné, que seria el seu taló d'Aquil·les. No ho sé, Com deia equivocadament Karina: que poco significan las palabras...mmmuu; les paraules signifiquen i dignifiquen allà on el vent les porti o emporti.

L'ASE DE BURIDAN

L'Ase de Buridan és el nom que rep un argument -o experiment mental- de reducció a l'absurd plantejat contra les tesis de Jean Buridan (c. 1300- 1358), un teòleg escolàstic deixeble de Guillem d'Ockham i defensor del lliure albir i de la ponderació de tota decisió a través de la raó. A fi de satiritzar la seva posició, alguns crítics plantejaren el cas d'un ase a punt de morir tant de set com de gana, i que és situat just al centre entre una pila de blat i un gran cossi d'aigua. L'experiment afirma que l'animal mor de les dues dolències perquè és incapaç de triar un dels dos camins (el seu instint el porta alhora a tots dos i estan a la mateixa distància). Aquest experiment pretenia il·lustrar de forma extrema que entre dues alternatives igualment vàlides, no es pot optar per cap d'elles racionalment i que sempre es perd un temps excessiu en l'elecció, una característica inherent a l'ésser humà, ja que aquest actua triant entre dos valors més o menys preferibles i si ho són iguals no podrà optar per cap d'ells ni racionalment ni amb les emocions i en conseqüència tendirà a la paràlisi. Sembla que aquest experiment mental va ser inspirat per les lectures sobre la voluntat en Aristòtil. La conclusió de l'experiment és que el lliure albir se sustenta sobre una jerarquia de metes i valors i que, en absència d'aquesta, només es pot actuar per atzar.

CONFINAR ALS AVIS 11.5.20

Recordo que feia molt de fred aquella nit d'hivern en que es va morir el meu avi Joaquim. Quan jo era petita, sempre en feia molt de fred a l'hivern, les canonades es glaçaven i penjaven llàgrimes de gel de les teulades. La meva mare m'abrigava ben abrigada i amb el "pràctic" que només deixava veure els meus ulls, me n'anava cap a l'escola.

Tothom anava arronsat pel carrer, caminant apressadament per entrar en calor i traient l'alè fumejant, com si fossin petits fabricants de boira.
Procurava sortir aviat, doncs en comptes d'agafar l'autobús del Martí, anava a peu. Així em guardava els vuitanta cèntims que valia, i me'ls gastava en caramels, encara que els dies que feia molt de fred, m'estimava més agafar-lo.
Quan jo era petita, hi havia molt pocs cotxes, només en tenien quatre rics, i la gent anava a peu o en bicicleta, atemorida pel fred. Alguns que es guanyaven un xic més bé la vida anaven amb moto. El meu oncle Lluís en tenia una amb "sidecar", tot un luxe.
Com que el meu avi estava malalt de feia temps, no sortia mai de casa. Amb l'àvia Maria, tenien un petit braser sota la tauleta on s'escalfaven tots dos contemplant com passava lentament l'hivern de les seves vides.
L'àvia era puntaire i mentre anava fent, ell, passava les hores mirant el carrer, amb la mirada perduda recordant la seva joventut, quan va anar a la guerra civil, i va lluitar amb els republicans a la batalla de l'Ebre.

Saps Helena - em deia - jo conduïa un camió rus, Katiuska li deien, i per la nit anàvem amb els llums apagats per tal que no ens veies l'enemic, transportant menjar i subministres per als soldats del front. No havia disparat mai cap tret - repetia sempre - però havia vist morir molta gent, massa, i massa joves - afegia compungit encara - i és que el records d'una guerra, no es poden oblidar mai, i menys una de tan cruel com la nostra; Es mataven entre germans, i, als pobles afloraven odis larvats durant anys, tots alhora, i tants i tants disbarats que es varen fer a ambdues bandes! Son molt difícils d'oblidar. T'ho dic tot això Helena - repetia incansable - perquè tu no ho oblidis tampoc, les guerres no s'han d'oblidar, potser és l'única manera que no es tornin a produir, encara que - afegia escèptic - no ho sé pas; de la manera com som els humans, de vegades tinc la sensació que només sabem fer el mal.
Aquestes i altres històries que adornava amb tota mena de detalls, jo, les escoltava embadalida.

Les guerres son terribles - afegia - però encara són pitjor les postguerres, sobretot si pertanys al bàndol dels vençuts, com és el meu cas, Saps? - repetia incansable - nosaltres defensàvem l'ordre establert, el govern legal de la nació i, malgrat aquest aspecte, com que vàrem perdre, resulta que desprès érem els dolents, quan en realitat ho eren els altres, els franquistes. Encara que a les guerres, Helena, no hi ha bons ni dolents, més aviat, víctimes a ambdós bàndols i els que, en guanyar, han escrit la historia, han decidit qui són els bons i qui els dolents.

Jo l'escoltava atentament, però últimament l'asma el cansava de seguida, les histories eren cada vegada més curtes i explicades amb més dificultats; s'ofegava i ja no podia continuar. Aleshores la meva mare el renyava, i ell no deia res, callava i tornava a deixar la mirada perduda en l'horitzó dels seus records. L'àvia Maria se'l mirava i movia el cap negativament, però no deia rés, mai deia rés, el cuidava com un nen, el mimava, el consentia. Sabia que li agradava la xocolata i malgrat que la meva mare no volia que en mengés, sovint n'hi donava d'amagat. Ell me'n donava un bocí tot somrient, mentre intercanviava amb mi una mirada de complicitat.
És el nostre secret - em deia - no li ho diguis pas a la teva mare - ja saps com és, ja saps com son totes les mares, però sempre m'ha agradat molt la xocolata, i estic segur que una cosa tan bona és impossible que faci mal a ningú.

En aquells temps, a principis dels seixanta, l'asma era un mal company de viatge. Els atacs que patia l'avi Joaquim, eren cada vegada més freqüents i, malgrat que la meva mare fent un esforç econòmic important - segons deia sovint - li havia aconseguit una bombona d'oxigen, empitjorava dia a dia.
Jo tenia tan sols dotze anys, i no en sabia res de la mort; El meu món, era l'escola i el carrer, i, malgrat que tot era gris, el meu entorn era de colors. La malaltia de l'avi, però, representava un punt de foscor dins d'aquest món, no ho acabava d'entendre això de la malaltia.

Un dijous al matí, en sortir de classe, Sor Teresa que era la monja que em donava les classes, m'estava esperant. Em va explicar que hi havia un lloc on anava la gent quan es moria i que allí tots eren feliços per sempre més. Que el meu avi segurament hi aniria aviat, però que no havia d'estar trista. Allí estarà més bé que aquí - em deia - allà on anirà estarà bé, no t'has de preocupar, i un dia, tu també seràs amb ell per sempre més.
Mentre ella parlava, feia el cor fort, però en sortir i tornar cap a casa, vaig començar a plorar desconsolada, tant, que una senyora gran, en veure'm tant atabalada, es va aturar al meu costat i em va preguntar què em passava.
Jo, malgrat la meva angoixa, li ho vaig explicar tot i aleshores, la senyora em va eixugar les llàgrimes amb el seu mocador i, donant-me un caramel, va dir:
- No ploris pel teu avi, tothom s'ha de morir, tard o d'hora, ell ja és gran i està malalt, però està ben cuidat, (pel que em dius) i quan arribi la seva hora se n'anirà, però mentre tu el recordis, no morirà mai, i el seu esperit t'acompanyarà sempre. Tant sols se'n va el cos, els records; els fets; aquelles petites coses, les que de veritat són importants, es mantenen vives mentre nosaltres així ho desitgem.
La dona se'n va anar, i jo em vaig quedar un xic més confortada. Llavors va ser quan et vaig tornar a trobar, tot just feia dues setmanes del casament de la tieta Enriqueta, però no t'havia tornat a veure més.
Tu venies de jugar a "joquei" i en veure'm tan atabalada et vas acostar.
- Hola! Què et passa? - vas preguntar-me -
- Què no et trobes bé?
- Sí! - vaig contestar-te - és el meu avi, i t'ho vaig explicar tot.
Tu, seriós, vas comentar que el teu d'avi s'havia mort feia poc, però que a casa teva, llevat de tu mateix, ningú estava molt preocupat, perquè segons la teva mare donava molta feina i, ara que no hi era, com que es veu que tenia molts diners a la Caixa, el teu pare s'havia comprat un cotxe i no donava la sensació que el trobessin molt a faltar, ans al contrari, més aviat era evident que s'havien tret un pes de sobre.
- Teniu cotxe? - Et vaig preguntar sorpresa -
- Sí! - vas contestar-me ufanós -
- Doncs si que sou rics, - vaig afegir -
Tu, somrient, vas dir que potser un dia m'hi deixaries pujar, i que, allò que m'havies dit el dia del casament de la tieta Enriqueta, era de veritat, que jo era la noia més bonica que havia vist mai, i que aquest any, amb els seus pares anirien de vacances a Blanes, igual que nosaltres, ja que s'havien fet molt amics des del dia del casament. Allí ens podríem veure cada dia, anar a la platja, jugar i ser "nóvios d'estiu", com a una pel·lícula d'un senyor que es deia Berlanga, que havies vist al cine Cervantes.
I te'n vas anar somrient i dient-me adéu amb la mà, mentre jo restava quieta al bell mig de la Rambla, i ja no em recordava ni de l'avi ni de rés, tan sols contemplava la teva figura que s'allunyava lentament, Rambla amunt...

fragment de la novel·la "fins que cal dir-se adéu". 


En aquest fragment de la novel·la és important ressenyar que l'avi Joaquim i la iaia Maria vivien a casa amb els fills i nets, un aspecte freqüent abans i que ara poc es dona, i és per això que han mort tants avis per el Coronavirus, perquè és més fàcil o no hi ha més remei quan arriben a una determinada edat que confinar-los als geriàtrics en condicions de comfort relatives la majoria i molt cars, i molts d'ells en mans de grans corporacions especuladores. Ara, tothom s'esquinça les vestidures hipòcritament, quan fins ara ningú o molt pocs s'havien preocupat per aquests avis que l'únic que els feien a casa era nosa, i, de la mateixa manera que quan passi la pandèmia ningú se'n recordarà dels sanitaris, el mateix passarà amb els avis, que continuarem arxivant-los en residencies sense les degudes condicions per preservar la seva vida. És la solució més fàcil, pràctica i menys humana, però és el que hi ha...

L'ARROGÀNCIA 11.5.20

Cada dia linxem un polític culpable del que està passant. Si abans d'ahir era Torra i després va ser Sánchez, ara és ­Ayuso. La llista de càrrecs, líders i dirigents és formidablement elevada i, en la majoria dels casos, l'atreviment que exhibeixen és directament proporcional a la seva falta de preparació. La llista dels candidats a linxament és pràcticament ­inesgotable. Per tant, el ciutadà inquiet ja pot tranquil·litzar-se: estem sota una onada de pessimisme econòmic i pandèmic, però sempre ens quedarà el vell consol del boc expiatori.

Ara bé, malgrat que els mitjans de comunicació evacuen diàriament el malestar d'aquests dies al vàter de la política, els carrers es continuen omplint de ciutadans incívics que esguerren tot el que hem fet de bo en aquests dies de confinament. Ens vam tancar a casa per frenar la propagació del coronavirus, però tot aquest esforç se’n pot anar en orris pels comportaments ­particularistes que es veuen per la finestra. Nens jugant en colla als jardins públics mentre els pares fan rotllana, adults triant l'horari de recreació, famílies senceres ­deambulant, grups de ciclistes i corredors envaint voreres, passejadors compulsius de gossos, gent prenent el sol als bancs del carrer o aplegant-se en barbacoes. Etcè­tera. Fa molts anys que tenim democràcia, però encara s’interpreta com “el sistema on jo faig el que em ve de gust; i tu no n’has de fer res”.

Democràcia: jo faig el que em surt dels pebrots; i tu no n’has de fer res

Un exemple d`'aquesta visió de les coses: durant el confinament (que a tots ens molesta i ens constreny), s'ha encunyat una expressió despectiva, “policia de balcó”, per ridiculitzar les persones que, amb raó o sense, renyen els que se salten les normes del confinament. No ha aparegut cap expressió per anomenar els que, burlant les normes en nom del seu reverenciadíssim ego, han sabotejat les mesures d'higiene col·lectiva que les autoritats mèdiques i polítiques han dictat contra el virus.
Per descomptat, aquestes autoritats estan del tot equivocades. L'infeliç portaveu Fernando Simón no val res. Això ho afirmen periodistes de gran volada: “Simón activa l'interruptor de l'emprenyament social”. De cop, a Espanya han aparegut centenars, potser milers d’experts epidemiòlegs que pontifiquen per ràdio, Twitter o televisió sobre la lluita contra la Covid-19. L'escriptor Julio Llamazares es pregun­tava, irònic, l'altre dia a El País , per l'enorme talent que el món s'està perdent, havent-hi tants espanyols que saben exac­tament tot el que caldria fer per aturar el virus. Què fan a la ràdio o al Twitter, aquests genis de l'epidemiologia? Haurien d'estar dirigint l'OMS!

De tota manera, ara que la pandèmia sembla que afluixa una mica, la nova moda entre els opinadors casolans o mediàtics és acusar els metges d'hiperprotectors; i, de covards, els ciutadans que se sotmeten a les normes del confinament. Tanta por ­teniu de morir? Aquests nòvios de la mort responen a ideologies diverses: dreta o esquerra, espanyolistes o independentistes. Però coincideixen en l'arrogància, que torna a estar de moda. Són la darrera expressió d'aquella masculinitat dràstica que mana els homes a viure al límit. Sembla ser que les funcions protectores, connotades com a femenines, són incompatibles amb una vida intensa.

Cent anys enrere, aquestes tesis predominaven en les avantguardes artístiques i polítiques (futurisme, feixisme, soviets). El poeta J.V. Foix va versificar la seva passió per viure a el límit en un cèlebre sonet : “Cal risc en terra i mar, i en l'art novella/ (...) i caure als trenta-tres, com Alexandre”. Foix va dedicar la vida a la poesia,­però no va pas deixar de banda l'esplèn­dida pastisseria familiar. No és estrany que visqués molts més anys que l'heroic Alexandre el Magne; va caure als 94. Els ­actuals reivindicadors del risc vital, que menyspreen els que ens protegim de la ­Covid-19, enyoren l'ètica dels joves oficials hússars que, en les nits alcohòliques, es jugaven la vida a la ruleta russa. Tanta por teniu de morir?

Entre els nostàlgics de la ruleta russa, entre les masses d'experts en virologia i entre tants egocèntrics convençuts que les normes estan fetes per als ramats, però no per a ells, es farà molt difícil superar la doble dificultat (sanitària i econòmica) que estem afrontant. Els experts demanaven “disciplina social” per fer front al virus. Però a Espanya només hi ha dues formes de disciplina. La partidària, que compromet els fanàtics de cada secta ideològica (d'aquí la pervivència de la Guerra Civil), però que justifica l'incompliment de les normes, si les dicta l'adversari. I la disci­plina del benefici, que relliga els militants de grups d'interès. Com que el conjunt de la societat espanyola no comparteix valors comuns, no hi pot haver patriotisme cívic. A Catalunya, que participa d'aquestes mateixes pulsions espanyoles, s'hi ha cultivat, a més, la desobediència com a valor nacional. Ara que necessitaríem disciplina cívica per assolir l'objectiu comú (salvar-nos de la pesta i de la ruïna), notarem, potser, la funció corrosiva de la desobediència. Antoni Puigverd - lavanguardia/cat.

EL MÓN DE FEBRER NO TORNARÀ 10.5.20

Xavier Sala i Martín: “El món del febrer no tornarà. O m’adapto o em quedo tirat”. "Si som llestos serem capaços d’atrapar indústria que va marxar a la Xina procedent de Sabadell i Terrassa” - Antoni Bassas l'ha entrevistat a l'ARA.

Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, 1962) feia classes presencials a 400 alumnes alhora, a la Universitat de Colúmbia, a Nova York. Després agafava un avió per anar fer una conferència a Bogotà, passava un moment a saludar el ministre d’Economia colombià, que el volia conèixer, i tornava l’endemà cap a casa. Això s’ha acabat. De treballar així el professor de les jaquetes acolorides en diu “el món del febrer”, i afirma que ja no tornarà. L’altre dia es va trobar escrivint un article per explicar-se a ell mateix com podia ser que et paguessin diners si compraves un barril de petroli. D’això va aquesta entrevista, del món que se n’ha anat i del que ve, del que es pot deduir a partir dels indicis que tenim, quan encara no hem trobat una vacuna contra el coronavirus i el món se’n va cap als 300.000 morts. Sala i Martín afirma: “El virus ens ha tret la por a fer servir les noves tecnologies, o la por que ens espiïn, o la por a pensar en portar la indústria de tornada cap a Catalunya. Algunes coses seran bones, d’altres dolentes, però són les que ens tocarà viure”.

Què li diuen les previsions econòmiques de caigudes del PIB del 10% i aturs del 20%?

Això són projeccions del passat en el futur, com si haguessis de conduir un cotxe mirant pel retrovisor, que només funciona quan la carretera és recta. Però ara som a la corba més gran de la història i passen coses que no han passat mai. De fet, l’FMI i el Banc d’Espanya, de les 200 recessions que hi ha hagut al món n’han endevinat exactament zero. I totes les prediccions dependran de si es troben solucions mèdiques o no. Com més triguem a trobar un remei o una vacuna, més gran serà la catàstrofe econòmica.

Això em deia un empresari: el confinament és com caure a la piscina i no saber nedar, com més triguin a treure-te’n, en pitjors condicions sortiràs.

Si tu vols mantenir la gent confinada li has de donar eines per sobreviure. El govern, que és qui ens priva de la llibertat de treballar, és qui ha d’intervenir, i això ho diem fins i tot els que estem en contra de la intervenció del sector públic.

¿I això ho està fent bé algú?

Als Estats Units tenen un president que recomana a la gent que es foti lleixiu pel cap, però en el tema econòmic ho han fet bé. Els demòcrates i els republicans van trigar 10 minuts a aprovar un pla de rescat de 2bilions de dòlars. En canvi, aquí a Europa tornem al 2008: als EUA la crisi va durar un any i aquí cinc anys. No va ser fins al 2013 que el Mario Draghi va dir el “ Whatever it takes ” i el Banc Central Europeu va imprimir diner per salvar les economies. Les repercussions econòmiques del virus seran molt greus si ho fem com Europa i menys greus si ho fem com els EUA.

Doncs no li han fet gaire cas a vostè, en això d’imprimir diners.

És que cal tornar a prioritzar els riscos. Ens hem gastat bilions en perseguir Bin Laden, i hem perdut milers de milions d’hores als controls dels aeroports per pujar a un avió, i ara resulta que apareix el virus quan perseguíem terroristes amb despesa militar. El sistema d’avaluació de riscos el teníem del tot equivocat.

El terrorisme ha matat molta gent.

Sí, però, tornem-hi: prioritzem els riscos. L’11-S del 2001 als EUA van morir 3.000 persones. Quantes n’ha matat el virus?

Als Estats Units van cap a 76.000 i al món cap a 270.000.

I a Madrid els atemptats d’Atocha van provocar 193 morts, que és menys del que hi ha ara cada dia a Espanya. Posem les coses en perspectiva. Vull dir que preocupar-se ara per la inflació és com si quan s’enfonsava el Titanic el capità s’hagués amoïnat per si les cadires de coberta estaven ordenades. Ja veurem com pagarem el deute, però no és un problema comparable amb el de perdre la meitat de les empreses i dels llocs de treball! Els alemanys tenen gravat al cor la hiperinflació dels anys 20, però si la UE s’enfonsa els grans perjudicats seran ells: qui els comprarà res? A part, la inflació no es dispararia. Amb el “ Whatever it takes ” el BCE va imprimir uns 7.000 euros per europeu i va comprar deute a cabassos. ¿I algú ha vist la inflació? No. Fem-ho ara, perquè ens costarà més rescatar empreses mortes.

El nord europeu diu que Espanya no ha controlat el dèficit.

I és veritat, Espanya no ha complert ni un sol any els termes del tracte que va fer per rebre el crèdit. Europa té raó quan diu que aquests paios no són seriosos. Però ara no és el moment de retreure el problema, perquè ells també van al Titanic!

Quin món no tornarà?

El que jo he notat és l’acceleració de fenòmens que ja estaven existint. El més evident el tenim tu i jo davant dels nassos. Sense coronavirus, l’entrevista l’estaríem fent al plató de l’ARA i no cadascú des de casa seva. Això canviarà el món. Molts de nosaltres hem descobert que això es pot fer així. Això vol dir que en una ciutat com Barcelona hi haurà moltes menys convencions, restaurants, hotels, avions, cotxes... Molta gent veurà que no cal viure a Barcelona i pagar lloguers estrafolaris podent teletreballar des del Pirineu. Les ciutats es buidaran, hi haurà menys cotxes. Això ja començava a passar.

Més pantalles vol dir més control de les nostres vides.

Els grans guanyadors d’aquesta pandèmia estan sent les gran tecnològiques nord-americanes: Amazon, Facebook, Google, Apple, Netflix... No només perquè estaven asseguts sobre una gran pila de cash (gran lliçó sobre tenir una empresa sense deutes), sinó perquè allò de “És que el que li dius a la Siri queda gravat, i Amazon ja sap el que compraràs dues setmanes abans...” s’ha acabat. El debat sobre la privacitat s’ha acabat i han guanyat ells. El dia que l’empresa et digui “Per sortir de casa has de firmar aquesta aplicació conforme no tens febre”, tu firmaràs. Mira els futbolistes: qui no passa el test del virus, no juga. Aquesta invasió de la privacitat que fa dos mesos no hauríem tolerat, ara tots clicarem que sí.

¿I qui guanyarà el poder: les empreses tecnològiques o els estats?

Tots dos. La capacitat dels estats d'espiar els ciutadans serà enorme.

Potser temporalment.

Hi ha una dita en economia: no hi ha res més permanent que una política temporal del govern. L’impost sobre la renda se’l van inventar als EUA el 1860 temporalment per pagar la guerra civil i encara no l’han tret. Quan el govern té poder és difícil que el cedeixi o que l’hi prenguis. Ja trobaran excuses, diran que el control va molt bé per al terrorisme.

¿S’ha acabat la globalització?

Sí, tal com anava, sí. La hiperglobalització dels 90, sí. Tornem a allò que dèiem de l’acceleració de fenòmens que apareixien: el comerç internacional va caure el 2008 i va baixar el 2016 en picat per culpa de l’ America first del Trump. Ara el virus agreuja les sospites que tots tenim del que és estranger. Trump diu que és un virus xinès, i els xinesos diuen que hi va haver unes maniobres militars dels americans. Al començament de la crisi els països es van comportar incívicament, fins i tot a la UE, prenent-se el material de protecció els uns als altres. La muralla que Trump volia fer a la frontera de Mèxic dirà que no és per parar delinqüents o gent que et vol prendre la feina sinó per parar el virus, i més gent ho acceptarà. I als africans que venen amb pasteres els farem el mateix. Entrarem en una dinàmica humanament espantosa. Tornem a una mena de món bipolar, amb guerra freda. Tothom ens voldrà espiar però cadascú amb el seu sistema, xinès o americà. Els xinesos han creat la versió xinesa de totes les tecnològiques americanes, i el món es dividirà entre la influència xinesa i l’americana. Serà una globalització dual.

¿No té cap cantó positiu?

Sí. Les cadenes de producció no estaran fraccionades com ara, que una bicicleta igual té components fabricats en una pila de països, i la indústria catalana podrà repatriar molta empresa. Si som llestos serem capaços d’atrapar indústria que va marxar a la Xina des de Sabadell i Terrassa. Veurem el nacionalisme de les indústries essencials. Hem descobert que no fabricàvem mascaretes, ni bates, ni tests, i els hem hagut de comprar a la Xina. Això ja no ens tornarà a passar. Mira com ens hem espavilat a fabricar respiradors. I amb la cadena alimentària passarà igual. Fixa’t que ja venia la tendència del km 0.

Però no s’acabarà el comerç internacional.

No, n’hi continuarà havent i els països s’hauran d’especialitzar. No tothom farà iPhones i no tothom farà calçots. No tornarem a una autarquia on tothom ho farà tot, però es crearan dos grups: l’asiàtic i l’occidental. Els europeus suposo que serem al grup occidental, encara que al 5G anàvem amb la Xina. Però la indústria tornarà a Sabadell, a Igualada i a Terrassa, i les empreses que anticipin això hi sortiran guanyant.

Bé per a la indústria i malament per al turisme.

Sí, perquè el turisme és contacte, és estar amuntegat amb altres turistes. Però quan s’acabi el virus en quedarà la memòria. Recorda com se’ns feia estrany veure xinesos amb mascareta als aeroports, anys enrere, i ens en rèiem. Ells havien après la lliçó de la SARS del 2003 i els va quedar la por en la interacció. Això ens quedarà a nosaltres, i es notarà en els costums que teníem d’anar a restaurants, a hotels, a països. Això costarà molt de remuntar.

Penso en la gent que ara té 30 anys, els de la doble crisi, o els que ara en tenen 18. Què els recomana?

En general, recomano a tothom pensar cap on va la pilota i ser el primer d’anar-hi. El món del febrer no tornarà. Em costa dir-li a un restaurador o a una peixatera el que ha de fer.

¿A vostè com l’ha afectat?

M’he hagut d’espavilar a fer classe amb una càmera i he après a editar els meus vídeos. S’han acabat aquelles classes en un teatre amb 400 estudiants on els feia un gran xou. Aquest trimestre a Colúmbia s’han cancel·lat totes les classes i exàmens presencials i no ha anat malament. Tots n’hem après molt, jo m’he convertit en una mena d’actor de televisió. I les conferències les hauré de fer igual. L’altre dia en vaig fer una per a la Cambra, amb 5.000 persones connectades, i uns mesos enrere m’hi hauria hagut de desplaçar personalment i posar-me la disfressa de colors. I ara parlo amb els quadres del meu fill al darrere. El món del febrer no tornarà, però o m’adapto o em quedo tirat.

¿Està espantat?

No. Soc molt optimista amb la vacuna del virus. Soc un estudiós de l’economia de les idees, i els grans problemes de la humanitat els hem solucionat amb idees. Tenim la màquina més meravellosa que s’hagi inventat, que és el cervell humà, i tenim 7.500 milions de cervells humans pensant en com solucionar el problema. Trobarem solucions i les trobarem aviat. El retall de les llibertats em sembla el més perillós. I hauríem de treballar molt per evitar-lo.

BENVINGUTS A QUALITYLAND 9.5.20

"Benvinguts a Qualityland. Bé, el país es deia abans d'una altra manera però per raons d'imatge, després d'una crisi econòmica brutal, va canviar de nom, aconsellat per experts en màrqueting. Ara tot ho decideixen els algoritmes, no només la millor ruta per arribar a casa sinó la parella que ens convé, les compres que realitzem (s'anticipen als nostres desitjos), el millor candidat polític ... la gent és molt més feliç així.
Tots els ciutadans són puntuats en ràtings -segons els seus estudis, les seves decisions, el seu caràcter, la seva salut ...- i, a partir d'aquesta classificació, poden optar a unes coses o altres. Els androides, a més, realitzen un munt de labors que a principis de segle XXI semblaven impensables. "

QualityLand (Tusquets / Periscopi), primera novel·la de l'comediant alemany Marc-Uwe Kling (Sttutgart, 1982), és d'aquests títols cridats a marcar a una generació de lectors. Entre els països que l'han acollit amb alegria, s'expliquen EUA i la Xina i més HBO prepara una sèrie. Kling, des del seu confinament a casa de Berlín, concedeix a La Vanguardia la primera entrevista a un mitjà en espanyol.

-El confinamiento ha acelerado la digitalización de la sociedad. ¿Estamos más cerca del mundo que describe en su novela?

¡Totalmente! Se ha digitalizado toda nuestra vida: quedamos para vernos con los amigos en el ordenador, hacemos deporte con el entrenador por la pantalla... De repente, se han acelerado enormemente tendencias que ya estaban ahí.

-¿Cuál fue su primera idea?

Un país que estuviera tan orientado hacia los negocios que llegaba incluso a cambiar su nombre para convertirse en una mejor marca. Desde ahí, la cosa se me fue expandiendo, yo no quería hacer ciencia-ficción pero cada idea que desarrollaba tan solo cobraba sentido si la proyectaba en el futuro y la llevaba a su máxima expresión: ¿y si dejáramos que los algoritmos lo decidieran todo? En lo esencial, es un libro sobre el presente.

-Vamos por partes. ¿Cómo se liga en Qualityland?

No hay nada más fácil. No tienes que escoger, el algoritmo te dice que hay una persona para ti, te la enseña y solo existe la casilla para que digas ‘ok’. Os organiza una cita y adelante.

-Hay dos grandes partidos políticos, muy parecidos. ¿Se inspiró en algún país en concreto?

No, sirve para cualquier democracia occidental... Las formaciones políticas son la Alianza por la Calidad y el Partido del Progreso. El país enemigo es QuantityLand, que supone una amenaza a la seguridad pero al cual sin embargo se le venden armas porque es bueno para la industria local.

-TheShop es como un Amazon del futuro...

Hay muchas empresas que recuerdan a otras que existen. Los drones de TheShop nos entregan en casa productos que no hemos solicitado pero que responden a cosas que deseamos. El personaje de Peter ha tenido un mal día, por ejemplo, y, en la puerta de su domicilio, se encuentra un robot con seis latas de cerveza.

Todo es más real de lo que parece. Creo que esa es una de las claves del éxito del libro”

-El sistema de rating y la clasificación de la gente en niveles de puntuación parece una metáfora de lo que sucede en la sociedad actual, sin ser tan explícito.

En QualityLand se asciende socialmente del mismo modo en que se pasa el nivel de un videojuego. El sistema de puntuación de los seres humanos era una metáfora pero luego me di cuenta, cuando salió mi primera edición en chino, que se parece mucho al mecanismo real que ya tienen allí. Así que todo es más real de lo que parece. Creo que esa es una de las claves del éxito del libro.

-Los dos protagonistas del libro son Peter Sinempleo –los apellidos indican el oficio del padre o de la madre– y John of Us, un androide...

Son muy distintos entre ellos. Peter es humano, John es un robot que aspira a gobernar el país, mientras que Peter ha descendido de puntuación y está ya por debajo de 10, lo que le clasifica en el grupo de los llamados ‘inútiles’. Al final, veremos que tienen más en común de lo que creíamos. John tiene que ganarse a la población e intenta ser más humano para conseguir votos. Y a la vez los humanos van pareciéndose cada vez más a las máquinas. Peter rompe esa tendencia, osa devolver un producto de TheShop y, por otro lado, rescatará a aquellos robots que son enviados a la destrucción, acaso los más humanos de entre todos los androides, los que tienen errores.

-¿Cuáles son sus fuentes literarias? Suena como un cruce entre Orwell, Monty Python y clásicos de la ciencia-ficción como Ray Bradbury...

Me encantan esos referentes, vengo de ahí. Añada a Kurt Vonnegut como influencia, mi escritor favorito.

-Aparecen referencias a personajes reales, desde el filósofo Theodor Adorno a la actriz Jennifer Aniston.

Estudié filosofía y arte dramático. Y soy monologuista, no sé por qué ellos y no otros, son gente en la que me he fijado, para bien o para mal.

-Dice un personaje: “Siempre temimos que llegaría un día en que las máquinas gobernarían el mundo, pero jamás imaginamos que ocuparían el poder mediante unas elecciones libres”.

‘Matrix’ y muchas otras obras nos hablan de inteligencias artificiales perversas, que quieren dominar el mundo para esclavizarnos o matarnos. Eso es lo que se imaginaba ese personaje. Pero resulta que el dominio no es por la fuerza, sino por las recomendaciones que nos hacen, orientadas “en nuestro beneficio”.

-¿Qué investigación realizó para este libro?

-Leí muchos libros sobre algoritmos, la sociedad digital... Es a lo que dediqué más tiempo, mucho más que a la escritura.

En el futuro los robots podrán escribir novelas, ya hay algunas pruebas”

-Calíope es escritora...

Es una androide, está programada para producir bestsellers, pero ella se rebela, quiere hacer algo más que satisfacer al mercado. Ha salido defectuosa, porque ha desarrollado una especie de integridad artística, lo que la condena a ser reducida a chatarra. Es una paradoja: una máquina creativa. En el futuro los robots podrán escribir novelas, ya hay algunas pruebas, bastante psicodélicas o surrealistas, por cierto. Pero van a mejorar, no lo dude.

-Me siento extraño diciendo esto pero, en su país, yo votaría por el candidato robot.

El lector se plantea un dilema inquietante. Cuando los robots son malos, un terminator, una máquina de matar, no hay duda, es despreciable. Pero ¿y si se trata de una buena máquina que quiere mejorar el mundo? ¿Lo votaríamos de presidente? Cada uno tiene su respuesta.

-Su trabajo como actor ¿le influye en los libros?

No soy intérprete de Shakespeare. Me subo a unas tablas en un café-cabaret, también leo mis historias y he ganado concursos de slam. Por supuesto que me afecta. Me da un sentido del timing perfecto, veo cuándo la gente se ríe y cuándo no, las reacciones a cada parte de la frase.

-En Qualityland, el espectáculo más visto es ‘Hitler, el musical’. ¿Eso existe?

Glubs. Espero que no.

-Su libro tiene interrupciones publicitarias.

Fue muy divertido inventarlas, he escrito dos versiones diferentes en Alemania, la oscura y la luminosa. La trama de la novela es la misma pero cambian los anuncios y las noticias que la interrumpen, más integrados o más apocalípticos. Cada uno escoge la que prefiere leer.

-Hay un momento en que se enumeran cosas a prohibir: las rúas de carnaval, los comentarios de internet, las estufas en las terrazas, las religiones... ¿Algo más para prohibir?

-Sí, los fuegos artificiales... Ahí he puesto las cosas que más odio. Si tienes frío, no te vas a una terraza ¿no le parece absurdo?

-John of Us propone la renta básica, ahora oímos más voces que nunca a favor.

-Es una buen idea, si no ahora, para el futuro. Si queremos que todas las personas estén cuidadas y tengan una vida digna, no podemos dejar a la gente tirada, sin más. Pienso en ello cada vez que veo a alguien que es despedido. El trabajo escasea y se hace más necesario inventar algo. Pero no he escrito un ensayo serio sobre el tema. Sí creo que la renta básica sería recomendable en ciertos países. La crisis de empleo que trae el coronavirus hace que nos cuestionemos el significado del trabajo: ¿para qué lo hacemos? ¿sirve para que la empres tenga beneficios o para que la gente tenga comida? El paraíso se definía como un lugar en que las máquinas harían todo el trabajo. Pero ¿nos quedamos entonces sin ingresos? ¿Las máquinas trabajan y la gente se muere de hambre? ¡Pues vaya paraíso!

-La serie en HBO ¿cómo va?

Muy bien. La crisis lo ha parado todo, ahora no pueden rodarla. Estaba previsto iniciar el rodaje este año, pero supongo que lo pasarán al que viene.

-¿En qué trabaja ahora?

Estoy escribiendo la secuela, Qualityland 2.0 . La estoy acabando ya.

-¿Tiene los derechos de las marcas que aparecen en la novela?

No, ¡vaya, debería haberlo hecho! Tiene razón.

Així funciona el món de el futur: TheShop, RateMe ...

TheShop

La gran botiga virtual. A través del seu sistema OneKiss, un rep a casa tots els productes que vol tenir, conscient o inconscientment, sense tenir-los d'encarregar. El seu eslògan: "Sabem el que vols". Els missatgers són drones als quals cal puntuar de 0 a 10 estrelles cada vegada.

Cotxes

Es condueixen sols, amb androides. Et porten a el lloc en què el sistema dedueix que vols estar, per la ruta que consideren més apropiada. Segons el ràting de cada usuari, es travessen més o menys barris conflictius en el recorregut.

RateMe

Sistema de puntuació de les persones, pel que els millor valorats gaudeixen d'una sèrie de privilegis: posar verd un semàfor amb un espetec de dits, ser servits abans en un restaurant, accés a determinats locals... Hi ha 42 subcategories que donen punts, des de la 'capacitat d'entusiasmar' al 'se-appeal' o el 'temps viscut a l'estranger' passant per edat, salut i ingressos econòmics.

QualityPartner

L'app que et busca parella, segons afinitats. Organitza cites, compra regals i fins i tot munta coartades en el cas d'aquells que ja tenen una altra parella però amb resultats no satisfactoris. El servei premium PartnerCare permet devolucions de parella il·limitades a canvi d'una quota mensual addicional.

GreSaSus

Boles premsades industrialment compostes de greix, sal i sucre a parts iguals. Poden provocar una mort lenta i dolorosa, però el seu sabor és exquisit. Existeix també Bio-GreSaSus per als que prefereixin una alimentació sana i sostenible.

TouchKiss

Mètode de pagament que consisteix a besar el QualityPad. Els experts han descobert que els llavis són més segurs contra falsificacions que les empremtes digitals. Un segon petó deixa propina.

Lectura

Les trames de les novel·les es van actualitzant. Les versions més avançades resolen fins i tot incoherències dels textos anteriors. I hi ha arguments a la carta.

XAVI AYÉN - lavanguardia.com

UNA SOCIETAT DE CAIXES NEGRES 9.5.20

Vivim en una societat que està plena de caixes negres per a nosaltres, mecanismes, sistemes, algoritmes, robots, codis, automatismes i dispositius que fem servir o ens afecten, però el funcionament dels quals ens és desconegut. La nostra seria una black box society (Frank Pasquale). Si l’actuació de sistemes intel·ligents té una influència en la vida quotidiana cada vegada més gran i més decisiva, també augmenta la necessitat d'equilibrar les asimetries cognitives que en resulten. Hem de construir tota una nova arquitectura de justificació i control on les decisions automàtiques ­puguin ser examinades i sotmeses a revisió crítica.

Qualsevol aspiració a reduir l'opacitat dels entorns en els quals ens movem ha de diferenciar els tipus d'intransparència. La primera forma d'intransparència és la produïda intencionalment, la que es deu a una voluntat deliberada d'ocultar, sense que això tingui necessàriament una dimensió reprotxable. Aquesta opacitat es pot explicar per la protecció de dades, el dret de propietat o per qüestions de seguretat i altres de relatives al bé comú.

Hi ha un altre tipus d'intransparència que s'explica per la configuració tècnica de certs dispositius. La seva complexitat tècnica produeix ignorància en els usuaris i asimetries cognitives entre ells i els experts. El procés de decisió dels sistemes intel·ligents és intransparent i opac, en bona mesura per motius tècnics, no per intencionalitat expressa dels seus ­dissenyadors.

El tercer tipus d'opacitat, la més complexa i la més específica dels nous dispositius intel·ligents, és la que no està amagada, sinó que sorgeix amb el desenvolupament, la inesperada, la que obeeix precisament a l’autonomia del seu caràcter intel·ligent. Estaríem parlant del black box de les coses emergents: uns dispositius la naturalesa dels quals, en la mesura que aprenen, està en una contínua evolució, que són inestables, adaptatius i discon­tinus a causa de la permanent re­configuració.

La humanitat ha construït màquines que només eren enteses pels seus creadors, però no havíem construït mai màquines que operarien d'una manera que els seus creadors no entendrien. La intel·ligència artificial sembla implicar aquest tipus de novetat històrica. Que es tracti de sistemes autònoms no vol dir que siguin éssers lliures i racionals, sinó que tenen la capacitat de prendre decisions no pronosticables. Per això l'exigència de transparència pot xocar amb un límit infranquejable: no té sentit preguntar als programadors per entendre els algoritmes, com si la veritable naturalesa dels algoritmes estigués determinada per les intencions dels dissenyadors. Com coneixerem un dispositiu, la seva evolució i decisions, si ni tan sols els creadors de l'algoritme no saben exactament de quina manera funciona?

Tenint en compte les dificultats que planteja l'estratègia de la transparència, el debat ha girat els últims anys cap a una altra categoria: es tractaria de dissenyar una intel·ligència artificial explicable. Organitzacions i institucions públiques haurien d'explicar els processos i les deci­sions dels algoritmes d'una manera que sigui comprensible pels humans que els fan servir o que en resulten afectats. Segurament els mateixos criteris que valen per a les decisions humanes no es poden aplicar a les decisions dels sistemes, però sí que cal situar els sistemes intel·ligents en l’espai deliberatiu en el qual se sospesen deci­sions i arguments.

Aquesta supervisió dels sistemes intel·ligents sobrepassa la capacitat de la gent corrent, està a l’abast en principi dels experts, però fins i tot els especia­listes tenen grans dificultats per comprendre certes decisions. Els programes que prenen decisions basades en enormes quantitats de dades són d’una gran ­complexitat. Els éssers humans indivi­duals es troben sobrecarregats a l’hora de comprendre en detall el procés de la ­presa de decisions.

Únicament persones expertes estan en condicions d’entendre la lògica dels codis i els algoritmes, amb la qual cosa qualsevol operació de fer-los més transparents té efectes asimètrics, no possibilita una accessibilitat universal.

Pel que fa a això, l’article 22 de la regulació europea sobre protecció de dades introdueix un “dret a explicació” molt poc realista. Aquest dret reconeix als individus la capacitat d’exigir una explicació sobre com s’ha pres una decisió plenament automatitzada que els afecta. Però el problema fonamental quan parlem d’intel·ligibilitat és que la tasca d’auditar els algoritmes o d’explicar les decisions ­automàtiques s’ha de concebre com una tasca col·lectiva, no com un simple dret individual, en moltes ocasions de difícil realització. La idea d’un consentiment informat procedeix més aviat del dret privat que de la governança dels béns comuns, d’una llibertat negativa (en el sentit en el qual la formulava Isaiah Berlin), no des d’una perspectiva relacional, so­cial i política.

No n’hi ha prou amb privatitzar la transparència i deixar en mans de la ciutadania el control sobre els sistemes intel·ligents –un control que amb prou feines poden dur a terme– i renunciar així a la regulació pública. Els subjectes individuals només podem gestionar els corrents massius de dades en una mesura limitada. No podríem decidir entorn de dades i decisions possibles si no és que ens són filtrades fins a unes dimensions que ens resultin manejables. 

En comptes de prendre com a punt de partida un usuari independent, les pràc­tiques de la transparència només tenen sentit en un context social, com a senyals d’una disposició a retre comptes i generar confiança. - DANIEL INNERARITY - lavanguardia.

NI PEL FUTBOLÍ HUMÀ 8.5.20

Es veu que se li ha escapat a Javier Aguirre, el 20 de juny, tornarà el futbol, sense públic, pero continuarà la competició, Hi a qui és mor de ganes que torni el futbol. Des que eds va saber que la Lliga es reprenia, la gent frissa per un estiu de competició, amb aquell halo dels estius de Mundial o Eurocopa.

L'interés per reprendre la competició no té res de romàntic, és purament económic, el futbol professional genera més de 180.000 llocs de treball, que amb l’actual panorama laboral no és poca cosa. A més, la indústria del futbol suposa l'1,37% del PIB espanyol, un percentatge prou significatiu per aturar-se a calibrar les conseqüències d'una suspensió definitiva de la temporada. Podria seguir amb més xifres de possibles pèrdues dels clubs, dels organitzadors de la competició o dels explotadors dels drets televisius que corroborarien que no disputar el que queda de Lliga seria una catàstrofe econòmica. 

No sé exactament perquè, però m'és del tot indiferent que torni o no la competició, és més si desapareixes, no la trobaria a faltar, i potser hauria d'ésser així, entre altres qüestions perquè la bombolla del futbol actual és insostenible, i aquesta pandèmia el que ha fet es posar les coses al seu lloc. No crec que a partir d'ara es paguin més traspassos milionaris, ni els futbolistes continuin cobrant xifres astronòmiques com fins ara. El traspàs més alt no crec que passi dels 20 milions d'euros, si és que es produeix, afortunadament tot el concepte del futbol professional canviarà per a bé, no dels futbolistes sinó del mateix futbol.

Un altre dels problemes, és que el fútbol és un esport de contacte, suposo que els futbolistes ja no podràn escupir al camp, ni fer el marcatge a l'home, ni concentrar-se a l'àrea als corners, ni insultar-se cara a cara a centímetres de distància, ni abraçar-se després de fer un gol, aquesta és una realitat que cal assumir, a veure com s'ho faran.

Fins ara, semblava que nomès podia acabar amb l'esport d'elit, la manca de publicitat, i entre ella la de les maleïdes cases d'apostes, però un simple virus ha fet trontollar tota la seva estructura, i és per això que Rubiales i Tebas han unit els seus interessos malgrat no es poden veure ni en pintura, però veurem si aconseguiran salvar el futbol de la seva debacle. Per a mi, ja ha perdut tot el seu interés, encara que reconec no es pot suplir per l'I Esports, ni pel futbolí humà.