Cada dia linxem un polític culpable del que està passant. Si abans d'ahir era Torra i després va ser Sánchez, ara és ­Ayuso. La llista de càrrecs, líders i dirigents és formidablement elevada i, en la majoria dels casos, l'atreviment que exhibeixen és directament proporcional a la seva falta de preparació. La llista dels candidats a linxament és pràcticament ­inesgotable. Per tant, el ciutadà inquiet ja pot tranquil·litzar-se: estem sota una onada de pessimisme econòmic i pandèmic, però sempre ens quedarà el vell consol del boc expiatori.

 Ara bé, malgrat que els mitjans de comunicació evacuen diàriament el malestar d'aquests dies al vàter de la política, els carrers es continuen omplint de ciutadans incívics que esguerren tot el que hem fet de bo en aquests dies de confinament. Ens vam tancar a casa per frenar la propagació del coronavirus, però tot aquest esforç se’n pot anar en orris pels comportaments ­particularistes que es veuen per la finestra. Nens jugant en colla als jardins públics mentre els pares fan rotllana, adults triant l'horari de recreació, famílies senceres ­deambulant, grups de ciclistes i corredors envaint voreres, passejadors compulsius de gossos, gent prenent el sol als bancs del carrer o aplegant-se en barbacoes. Etcè­tera. Fa molts anys que tenim democràcia, però encara s’interpreta com “el sistema on jo faig el que em ve de gust; i tu no n’has de fer res”.

 Democràcia: jo faig el que em surt dels pebrots; i tu no n’has de fer res

 Un exemple d`'aquesta visió de les coses: durant el confinament (que a tots ens molesta i ens constreny), s'ha encunyat una expressió despectiva, “policia de balcó”, per ridiculitzar les persones que, amb raó o sense, renyen els que se salten les normes del confinament. No ha aparegut cap expressió per anomenar els que, burlant les normes en nom del seu reverenciadíssim ego, han sabotejat les mesures d'higiene col·lectiva que les autoritats mèdiques i polítiques han dictat contra el virus.
Per descomptat, aquestes autoritats estan del tot equivocades. L'infeliç portaveu Fernando Simón no val res. Això ho afirmen periodistes de gran volada: “Simón activa l'interruptor de l'emprenyament social”. De cop, a Espanya han aparegut centenars, potser milers d’experts epidemiòlegs que pontifiquen per ràdio, Twitter o televisió sobre la lluita contra la Covid-19. L'escriptor Julio Llamazares es pregun­tava, irònic, l'altre dia a El País , per l'enorme talent que el món s'està perdent, havent-hi tants espanyols que saben exac­tament tot el que caldria fer per aturar el virus. Què fan a la ràdio o al Twitter, aquests genis de l'epidemiologia? Haurien d'estar dirigint l'OMS!

 De tota manera, ara que la pandèmia sembla que afluixa una mica, la nova moda entre els opinadors casolans o mediàtics és acusar els metges d'hiperprotectors; i, de covards, els ciutadans que se sotmeten a les normes del confinament. Tanta por ­teniu de morir? Aquests nòvios de la mort responen a ideologies diverses: dreta o esquerra, espanyolistes o independentistes. Però coincideixen en l'arrogància, que torna a estar de moda. Són la darrera expressió d'aquella masculinitat dràstica que mana els homes a viure al límit. Sembla ser que les funcions protectores, connotades com a femenines, són incompatibles amb una vida intensa.

 Cent anys enrere, aquestes tesis predominaven en les avantguardes artístiques i polítiques (futurisme, feixisme, soviets). El poeta J.V. Foix va versificar la seva passió per viure a el límit en un cèlebre sonet : “Cal risc en terra i mar, i en l'art novella/ (...) i caure als trenta-tres, com Alexandre”. Foix va dedicar la vida a la poesia,­però no va pas deixar de banda l'esplèn­dida pastisseria familiar. No és estrany que visqués molts més anys que l'heroic Alexandre el Magne; va caure als 94. Els ­actuals reivindicadors del risc vital, que menyspreen els que ens protegim de la ­Covid-19, enyoren l'ètica dels joves oficials hússars que, en les nits alcohòliques, es jugaven la vida a la ruleta russa. Tanta por teniu de morir?

 Entre els nostàlgics de la ruleta russa, entre les masses d'experts en virologia i entre tants egocèntrics convençuts que les normes estan fetes per als ramats, però no per a ells, es farà molt difícil superar la doble dificultat (sanitària i econòmica) que estem afrontant. Els experts demanaven “disciplina social” per fer front al virus. Però a Espanya només hi ha dues formes de disciplina. La partidària, que compromet els fanàtics de cada secta ideològica (d'aquí la pervivència de la Guerra Civil), però que justifica l'incompliment de les normes, si les dicta l'adversari. I la disci­plina del benefici, que relliga els militants de grups d'interès. Com que el conjunt de la societat espanyola no comparteix valors comuns, no hi pot haver patriotisme cívic. A Catalunya, que participa d'aquestes mateixes pulsions espanyoles, s'hi ha cultivat, a més, la desobediència com a valor nacional. Ara que necessitaríem disciplina cívica per assolir l'objectiu comú (salvar-nos de la pesta i de la ruïna), notarem, potser, la funció corrosiva de la desobediència. Antoni Puigverd - lavanguardia/cat.