Al jovent la paraula camaco ja no els diu gaire res. Ara fan servir més pixapins o “els de can Fanga” per referir-se als barcelonins que sortim de la ciutat a descobrir món i ens extasiem davant de qualsevol meravella rural. El substantiu camaco ve justament de l’expressió “que maco!”, que profe­rien a tort i a dret, en les seves visites de caps de setmana, els urbanites en mode rural.

La paraula camaco , que més d’un pot considerar una poca-soltada, conté dues peculiaritats lingüístiques interessants. La primera és que la pronunciació d’aquest que sense accent s’està perdent i cada vegada hi ha més parlants que el diuen tònic: què. Hi ha una norma del castellà que diu que el qué interrogatiu i el qué exclamatiu duen accent gràfic: “¿Qué quieres?”, “¡Qué me dices!”. Aquesta afirmació fa que, de tant en tant, en castellà, hi hagi qui també la vessi i escrigui, per exemple: “¡Qué viene el Halley!”, quan aquest que no és exclamatiu, encara que vagi entre signes d’exclamació: “¡Que viene el Halley”.

Un ínclit tuitaire ha condemnat l’adjectiu ‘maco’ perquè és un castellanisme

En català, en canvi, el que exclamatiu no és tònic, no du accent gràfic: “Que maco!”. El que passa ara és que, cada vegada més, es pronuncia a la castellana, i, d’aquí a no res, els ca­macos hauran desaparegut perquè ja ningú dirà camaco, sinó què-maco.

L’altra singularitat lingüística dels camacos és la segona paraula del mot compost: maco . A les xarxes socials, un ínclit tuitaire ha condemnat l’adjectiu maco perquè és un castellanisme. I té raó. És un castellanisme, és a dir, una paraula provinent del castellà ( majo ) que el català ha adoptat i ha adaptat fonèticament. Però això va passar al segle XVII. Si haguéssim d’eliminar totes les paraules del diccionari provinents d’altres llengües amb una antiguitat com aquesta, ens faltarien mots per expressar el que volem dir.
Més enllà de l’estirabot de l’ínclit tuitaire, paga la pena observar el fenomen que ha passat amb aquesta paraula. Entre les dues llengües, trobem que el català té més fonemes que el castellà, però, curiosament, aquesta jota castellana no existeix en català.
Quin fenomen fonètic es produeix quan una paraula passa d’una llengua a una altra i algun dels seus fonemes no existeix en la llengua d’arribada? Doncs que els parlants, d’una manera espontània, fan servir el fonema que troben més a prop. Si la jota castellana és una fricativa uvular sorda,/x/, el fonema més proper en català és la /k/, l’oclusiva velar sorda. I d’aquí el pas de majo a maco. Si la llengua catalana hagués tingut una història politicocultural normal, avui del jefe en di­ríem quefe, i del mojito, moquito , com explicava el doctor Veny, Magí Camps - lavanguardia.cat. Dit això, estareu d'acord amb mi que, un sinvergüensa és un sinvergüensa encara que sigui un castellanisme, i ojalà, entonses i desde luegu estarien en el mateix nivell d'ús quotidià. Seria bo que l'ìnclit tuitaire es preocupes més de denunciar i ja posat, traduïr al català anglicismes que s'empren dia si dia tambè als mitjans, com Spin doctor, pole position, pit lane, vip state, runners, feed-back, password, coach, fake, hardware, software, smartphone, pen drive, marketing, hacker, ranquing, catèring i molts més que en podria afegir. All this is nothing but entertainment, we must be bored, més o menys.