L'HORROR, L'HORROR 5.7.20

El rei Felip de Bèlgica ha entonat un discret mea culpa per "les ferides del passat" belga al Congo. "Lamenta profundament", una colonització marcada "per les atrocitats comeses contra les poblacions locals". Ja tocava! Són paraules forçades per l'onada contra el racisme que ha desencadenat l'assassinat de George Floyd a Minneapolis.
Aquestes paraules de penediment corregeixen lleument les que va pronunciar fa exactament 60 anys a Léopoldville (l'actual Kinshasa) l'oncle del rei actual, Balduí, famosíssim a l'Espanya de Franco en virtut del seu matrimoni amb l'aristòcrata espanyola Fabiola de Mora i Aragó. Balduí era una de les poques portes clarament obertes al règim de Franco a Europa. La parella sortia cada setmana a les revistes de el cor.
Balduí va assistir amb l'orgull ferit a la cerimònia de formalització de la independència del Congo. Bèlgica cedia la immensa colònia perquè no volia passar per la humiliant experiència de França amb Algèria. En el seu discurs, va arribar a descriure la independència del Congo com la culminació de "l'obra civilitzadora" del seu avantpassat Leopold II. Abans de convertir-se en colònia de Bèlgica, Leopold II posseïa aquesta immensa porció d'Àfrica com a propietat estrictament privada.
Es va fer immensament ric espoliant el país i esclavitzant la seva gent. Als negres que no recollien la quota mínima de cautxú, els tallaven les mans. L'escriptor Joseph Conrad va descriure el territori del riu Congo com "el cor de les tenebres". En el moment de l'agonia, Kurtz, protagonista de la novel·la, resumeix la seva vida i la del territori: "L'horror, l'horror".
El dia abans que Balduí pronunciés el seu discurs, va desfilar en un descapotable amb el primer president de país, Joseph Kasavubu. Tot d'una, un home se'ls acosta, s'inclina cap al rei i s'apropia de la seva espasa. El van detenir. No volia l'arma per assassinar-ho, sinó tan sols donar la nota. Tots els negres que dibuixa Hergé són d'aquest estil: o ximples o estúpids. Temen als lleons, circulen en trens de llautó i adoren a Tintin.
Kasavubu va pronunciar un discurs convencional. Però el primer ministre Patrice Lumumba va dir al rei: "Les nostres ferides estan molt fresques i són massa doloroses per ser oblidades". Al cap d'un any, Lumumba era liquidat. Els belgues i els propietaris de mines van forçar l'escissió de Katanga i van lliurar el país a Joseph Mobutu, arquetip dels dictadors africans. El país més ric en naturalesa i mines és un dels més pobres del món. L'horror continua, i la immunitat impune del Rei Leopold II de Bélgica també. 

 Antoni Puigverd - lavanguardia.com - Als anys 60 no només hi havia el menysteniment d'Hergé vers els congolenys, també a casa nostra hi havia cançons com aquesta de Dodó Escolá.

L'ULL DEL DEMÀ (1947) 5.7.20

Una pel·lícula de 1947 va donar en el clau al predir l'addicció moderna a les pantalles. En els últims dies s'ha viralitzat un vídeo de la pel·lícula francesa de ciència-ficció 'Télévision œil de demain' (Televisió, l'ull del demà), filmada el 1947 pel director JK Raymond Millet, que va predir amb una sorprenent exactitud l'addicció de la societat moderna a les pantalles dels mòbils i tauletes i l'omnipresència d'aquests dispositius a les nostres vides.
Amb més de 70 anys d'anticipació, l'obra mostra a transeünts que caminen pels carrers ocupats amb el que veuen en les seves petites pantalles i ensopegant entre si, mentre a les cafeteries i el transport públic miren els seus dispositius sense importar-los res més.
En una escena, un home fins i tot s'atura enmig de la via, tan obsessionat que no s'adona que un cotxe se li acosta i fa senyals per poder passar. En una altra, un conductor té un accident per haver prestat massa atenció al que veia en un dispositiu, semblant a una tauleta o una pantalla incorporada en el panell del seu automòbil. És impresionant la capacitat de preveure de Raymond Millet, que l'acosta a la figura de l'escriptor Jules Verne que més que preveure, sabia, pels contactes que tenia amb el món científic,  com possiblement deu ser el cas del director de cinema francés Raymond Millet.

A PAGAR, ELS DE SEMPRE 4.7.20

Imaginin per uns minuts que vostès ocupen el Ministeri d'Economia i que tenen la lloable missió de portar els comptes d'una Administració que es diu Espanya. En una columna posen els ingressos i en l'altra, les despeses. Arriba la pandèmia i de cop s'han de comptabilitzar 11.000 milions d'euros que no tenien previstos per sufragar les ERTO que són els que permeten a milers d'empreses mantenir-se vives. Però, al mateix temps, la inactivitat econòmica provoca que deixin d'ingressar aproximadament 40.000 milions d'euros en impostos que estaven previstos com a ingressos. I quan es van a buscar la guardiola per trencar-la a la recerca de diners es troben que està buida i amb un paperet que diu que el deute global de la casa (el conjunt de totes les administracions públiques) se situa en més de 1,2 bilions d'euros, la més gran de la història, i que ja no hi ha més possibilitats d'endeutar-se.

Aquest és el panorama que presenta avui Espanya. Amb milers de veus que demanen més ajudes per al turisme, l'automoció, la cultura o la sanitat. Veus des de les comunitats autònomes que demanen, al seu torn, un tracte més just i igualitari. Tothom demana diners i a l'Executiu de Pedro Sánchez només li queda mirar a Europa i esperar que en la propera cimera s'aconsegueixi un bon acord que permeti l'arribada de recursos en quantitat i sense excessives condicions.

Però això no serà suficient. Per això el Govern ja ha anunciat una reforma impositiva que sota l'eufemisme de buscar "una major justícia social" amaga un augment de la pressió fiscal en tota regla. La CEOE ja es va afanyar ahir a rebutjar la pujada impositiva amb l'argument que "no era el moment". Segurament la patronal té raó, i el moment actual és més adequat per incentivar el consum privat i no castigar en excés la butxaca de contribuent, però el Govern no té moltes més alternatives per treure aquests diners de sota les pedres. Mentre es debat si es va a gravar més o menys a les grans fortunes, no tinc dubtes que la pujada acabarà afectant als de sempre, a les classes mitjanes. En tot cas, estarem encantats d'augmentar encara més els nostres impostos, però només demanarem una cosa a canvi: que es reinverteixin molt millor. - JORDI JUAN - lavanguardia.com

EL DRAMA DE TV3 (LA SEVA) 4.7.20

Reflexiona a el periódico Joan Ollé sobre la serie Drama i el drama de TV3. De com tres de les màximes institucions catalanes estan en greu conflicte amb si mateixes: el postpujolisme, el Barça i TV-3.  De les queixes de la ploramiques de Laura Borràs que es lamenta en estèreo que Ricard Ustrell la (mal)tracta displicentment a ‘Planta baixa’, i que Helena García Melero – ¡i això és moltíssim més greu!– no només no difongui a ‘Tot es mou’ la seva madrilenya i sinceríssima confessió de virginitat, sinó que més tard comenti, ‘in absentia’ seva, l’assumpte amb Xavier Melero, el seu festiu i bombollejant homònim de cognom.

de com dilluns passat van saltar els ploms per l’emissió de l’espai dramàtic ‘Drama’ a TV-3: les xarxes cremen com fogueres perquè en aquesta sèrie conviuen tràgicament –com en el cada dia dels mil·lenistes autòctons– català, castellà i ‘catañol’. La consellera Mariàngela Vilallonga i la senyora Núria Llorach, presidenta de la CCMA, posen gasolina al foc: «Segons quins dies no sé si estic veient una cadena estatal o catalana», sense ni tan sols advertir que un gran públic hispanoparlant podrà seguir ‘Drama’ amb els seus moments en català subtitulats, tasca que hauria de subvencionar l’Institut Ramon Llull, que per a això van néixer.

I per acabar-ho d'adobar, dimecres compareix un ceruli Sanchis anunciant que, mal que li pesi i per la falta de pasta a causa dels seus 2.300 empleats en nòmina, el serial ‘Com si fos ahir’ i ‘Polònia’ –l’únic programa de TV3 que m’arrenca de tant en tant una feliç rialla– podrien no seguir, com Setién, després de l’estiu. I aquí és on voldria incidir, tot el problema de TV3 (la seva, la dels de la ceba) no serà degut a que té un excés de personal?. En termes de plantilla, els empleats de la televisió autonòmica catalana sumen un total de 2.312 treballadors. En comparativa, el mastodont televisiu català compta amb un 82% més de plantilla que Mediaset (1.266 empleats) i un 28% més que Atresmedia (1.800 empleats). Comparant-ho amb la resta de televisions autonòmiques, Tv3 disposa prop del doble de plantilla que Canal Sud que ostenta 1.257 treballadors, mentre que Euskal Televisa i Telemadrid que tenen 975 i 317 treballadors.

2.300 empleats i a més n'hi duen haver d'indirectes em sembla una barbaritat, amb el mitjans actuals i traient als endollats, amb menys de la meitat estic segur que es podria fer la mateixa televisió sense cap problema, ja passa aixó a les redaccions dels diaris, fins i tot el que només són digitals estan saturats de personal. Tot plegat per copiar i enganxar no cal tanta gent, amb pocs, ben pagats i eficients n'hi ha prou.

Quan varen posar a Sanchís al capdavant de TV3 pensava - innocent de mi - que a banda de potenciar el servilisme vers el Govern amb el que ja hi comptava, faria neteja del personal sobrant de TV3, però ja hem vist que no, i la cosa ha acabat com en un equip de futbol, com es més fàcil fer fora un entrenador que a tots els jugadors, ens carreguem el 'Polonia' i 'Com si fos ahir', i tal dia farà un any.

TORNAR A L'ESCOLA 3.7.20

Gregorio Luri: «L'escola es preocupa més de l'estabilitat emocional del nen que del coneixement». El filòsof i pedagog qualifica de "terapèutic" el model escolar i critica la gestió del confinament: "A les autoritats educatives els ha mancat lideratge". Gregorio Luri va quedar orfe als cinc anys. Nascut en un poble de Navarra el 1955, ha conegut les privacions. 

Unes circumstàncies gens fàcils que ajuden a explicar alguns dels seus posicionaments en el camp de l'educació. Mestre, llicenciat en Ciències de l'Educació i doctor en Filosofia, ha impartit en quasi tots els àmbits de la pedagogia, de la primària als alts estudis, com a professor de Cultura Clàssica a la UIC i d'Ètica i Deontologia Professional a la URL. 

Luri és autor d'una quinzena de llibres, entre els quals destaquen L'escola contra el món (2010) i Val més educar (2014). El seu darrer llibre és Una escuela no es un parque de atracciones, un títol que ja diu molt de la seva visió sobre l'escola. Els seus interessos, però, van més enllà i també ha publicat llibres d'aforismes, ha estudiat el pensament conservador nord-americà i s'ha endinsat en el món de la família de Ramon Mercader, el català que el 1940 va assassinar Trotski. 

TORNAR A L'ESCOLA - GREGORIO LURI

- Com s'hauria d'enfocar el nou curs?

- També hagués pogut començar per una pregunta fàcil... Doncs com puguem. No es tracta de fer el que volem fer, sinó de fer de la necessitat virtut. I intentar que, davant d'una situació extraordinària, els compromisos que adoptem siguin també extraordinaris. Dit això, no em puc callar dues coses importants: que a les autoritats educatives els ha mancat lideratge i, d'altra banda, que és molt difícil transformar una institució com l'escola, que està feta per al contacte, en una institució que serveixi per separar. 

- Com ha afectat el confinament als nois i noies?

- El que diré no és dogma de fe, però he seguit els estudis que han anat apareixent i he parlat amb molta gent. A un percentatge dels nois, que situaria entre un 10 i un 15%, el confinament els ha anat bé. Són aquells que han tingut una família que s'ha compromès més en la seva educació, que són més metòdics, o més introvertits (que no és el mateix que tímids), els que han seguit treballant al seu ritme i que no han hagut d'esperar els més lents de la classe. Aquí també hi hauria els que han estat patint bullying i han pogut treballar de manera relaxada.

- I aquests percentatges com els calcula?

- Perquè coincideixen amb el que em diu la gent amb qui he parlat. No són xifres científiques, però aproximadament es repeteixen arreu. Després hi ha hagut un percentatge dels que des del primer dia han desaparegut del radar. Són els casos preocupants i podrien ser d'un 15 o 20%. Són els que ja portaven un endarreriment que ara s'ha convertit en un abisme. I un tercer sector d'un 70% ha fet el que han pogut, amb els pares en el teletreball i els problemes habituals a casa en una situació així. Aquest segment deu haver acabat molt fart del confinament.      

- Ha escrit en un article recent que s'hauria de permetre a les famílies a les quals  ha anat bé el confinament que poguessin continuar amb els nens a casa el setembre.

- De manera voluntària. Si els ha anat bé i tenen garanties de poder continuar. Com se li diu a una família a qui li ha anat bé el confinament que té l'obligació de dur els nens al col·legi quan no es pot garantir la seva immunitat i, a més, les escoles necessiten espai? La prioritat ha de ser veure com no se'ns despenja aquell altre 20% i fer de les necessitat virtut. Ja sé que no és popular plantejar això.

- I com es pot recuperar aquest 20%?

- És molt difícil perquè, en bona part, ja el teníem perdut. Hi ha una certa hipocresia en els debats educatius perquè tothom vol ser bo i mostrar les seves millors intencions, i fa referència a la gran bretxa digital. I no s'escandalitzaven quan sortien de les escoles catalanes al voltant d'un 20%-25% de nois sense competència per llegir un text mínimament complex i que conviu constantment amb la sensació de fracàs. Seria molt important que les institucions es prenguessin això com un problema no només educatiu, sinó de país. Els ajuntaments, per la seva banda, haurien de possibilitar que hi hagués activitats d'estiu en què els nois poguessin escoltar un llenguatge mínimament elaborat al seu voltant.   

- La bretxa digital no és la més greu que s'ha produït? 

- La bretxa important és la bretxa cultural i lingüística. Perquè si tu proporciones a un infant un ordinador, però l'infant té un llenguatge de 500 paraules, el seu límit serà sempre el seu llenguatge. És real allò que deia Wittgenstein: "Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món". Les tecnologies són bàsicament pròtesis antropològiques. Amplifiquen el que ja ets. Si a tu t'interessa la pornografia, mai has tingut les possibilitats d'ara de tenir contacte amb milers de portàtils d'aquest àmbit. Però si t'interessa l'art etrusc, igual. I si vols aprendre alemany, el mateix.

- Ha esmentat abans l'actuació de les autoritats educatives i la manca, segons vostè, de lideratge. Què ha trobat a faltar? 

- Primer, tenir clara consciència de quin era el seu paper. És comprensible que no disposessin de totes les dades, però no tenim responsables polítics perquè estiguin al nivell de la nostra perplexitat, sinó perquè la disminueixin. Ja sabem que la situació és complicada. 

- Digui'm algun exemple d'aquesta mancança de lideratge.

- Soc un gran defensor dels polítics. Però no pots estar donant missatges contradictoris en una setmana. No pots demanar coses que la teva realitat no permet. No pots dir que no es donaran continguts nous, quan saps que les escoles dels barris alts estan donant nous continguts i no et faran cas, continuaran amb el seu ritme. Com més pobre ha estat l'entorn d'una escola, menys continguts s'han donat. Es diu que ningú repetirà curs tret dels casos en què ho decideixi el claustre. Doncs com es fa sempre. O quan es diu: aquest any la tercera avaluació no es comptarà i no es podrà baixar nota a ningú per aquest trimestre. Doncs campi qui pugui. A molts adolescents, especialment els que ja anaven endarrerits, se'ls envia el missatge que no cal que facin cap esforç.     

- Vostè trenca amb algunes visions -diguem-ne- "bonistes" de l'educació. Defensa els deures. 

- A mi el que m'interessa és ser coherent amb el que penso. Jo sé d'on vinc, d'un poblet de la Ribera de Navarra, d'una família pagesa molt humil. El meu pare va morir quan jo tenia cinc anys. Sé el que va suposar i sé el que és la pobresa. No vull per ningú el que no vull per a mi, i em temo molt que si hagués tingut mestres que m'haguessin donat copets a l'esquena, no hagués anat bé. Vaig tenir la sort de tenir mestres exigents. Crec que l'escola s'ha transformat en una institució en què preocupa més  l'estabilitat emocional del nen i que no se senti frustrat per res que en proporcionar-li coneixement. Quan en la societat en què vivim, que és la societat del capitalisme cognitiu, el coneixement s'ha transformat en una font de riquesa. Qui tingui coneixement tindrà moltes més oportunitats que l'ignorant.

"Vivim en la societat del capitalisme cognitiu, qui tingui coneixement tindrà moltes més oportunitats que l'ignorant"

- Què vol dir el capitalisme cognitiu?

- Doncs precisament això, que el coneixement és el gran capital de qualsevol país. Respecte dels deures, sempre he defensat els bons deures. Un bon deure pot ser demanar a un noi que miri el telenotícies i escolti el que es diu d'Abisínia. Potser no diran res d'Abisínia, però ell ja ha escoltat el telenotícies i ha estat en contacte amb el món. Crec, a més, que els més pobres són els que més necessiten un complement de la seva informació, i això potser demana més temps d'escola. Les famílies culturalment riques ja han descobert que amb l'escola no n'hi ha prou, i els pares que poden porten els nens a activitats extraescolars, que podens er música, però també matemàtiques i idiomes. He seguit el que passava amb determinats portals de matemàtiques de forma telemàtica. Un portal ha passat dels 20.000 apuntats el febrer a 50.000 al juny.

- Molts pedagogs insisteixen en com el confinament ha afectat emocionalment els infants.

- A mi em fa pànic la societat terapèutica i, especialment, l'escola terapèutica. Jo soc dels que pensen que, quan tens una emoció forta, el primer que has de valorar és la possibilitat de callar-la, per no estar contaminant-ho tot amb les teves emocions. A més, penso que les emocions no es controlen a si mateixes. Necessites algun valor determinat que t'orienti en la gestió de les teves emocions. Afegiré que el que avui ens presenten com a emocions és una selecció molt concreta de les emocions possibles. per exemple, ja no es parla del coratge com a valor, i és una de les coses importants a la vida per enfrontar-te a qualsevol cosa. I crec que el coneixement és un educador d'emocions. Proporcionar-te a tu mateix experiències d'ordre, de lògica, de coherència, educa les emocions.  

- Escola terapèutica, ha dit.

- Sí. La crítica que jo li faig a l'escola terapèutica o escola postmoderna és que s'ha oblidat de com n'és de fascinant el coneixement. Hi ha dues coses que trobo miraculoses en el coneixement. Una és la raó comuna, que si tu i jo estem en desacord debatent un tema, no podem recórrer a res que no sigui la raó. I després, que aquesta raó humana és capaç de descobrir veritats eternes. Nosaltres, que som mortals, podem descobrir el teorema de Pitàgores. Això és un luxe. El procés de descoberta i curiositat et porta cap a llocs on no pensaves. 

- Un concepte que utilitza sovint és el del sentit comú. Què vol dir per vostè educar amb sentit comú?

- Són coses molt difícils de definir però molt fàcils de mostrar. El seny l'identifiquem molt bé. És la capacitat de posar en contacte la teva experiència amb el que és nou. Els països que se salven són aquells que tenen una població amb sentit comú. Quan l'escola dona menys continguts, els pares apunten els fills a coneixements complementaris. Perquè saben que si no se saben prou matemàtiques, el futur serà més complicat. Si no es coneixen prou idiomes, el mateix. Això és sentit comú. 

"Som mortals, però la raó humana és capaç de descobrir veritats eternes, com el teorema de Pitàgores"

- Ha estat mestre de primària, professor de secundària i professor universitari. Això dona una visió àmplia.

- Això permet tenir una bona agenda, que és una cosa important. Conec molts mestres, molts professors de secundària i d'universitat. 

- S'ha endinsat en molts àmbits del coneixement, a banda de l'educació. Ha escrit la biografia de la mare de l'assassí de Trotski a El cielo prometido. Què li va atreure del personatge?

- Moltes coses. Continuo encara buscant informació. Vaig conèixer Lluís Mercader, el germà de Ramon, a Navarra, i la seva dona. Em va deixar una biografia publicada del Ramon Mercader, la vaig llegir i em va atraure molt. Em va interessar pel moment històric i per veure la diferència entre un activista, com som nosaltres, de causes molt diverses, i el militant, que dedica la seva vida a la causa. Vaig anar seguint aquesta família i alguns personatges fascinants del seu cercle que vaig anar descobrint, com Carme Brufau, una dona d'Agramunt que va ser la primera espia sociètica a Mèxic els anys cinquanta. He de dir que he trobat més informació després d'escriure el llibre que abans. 

- En temes com aquest, imagino que això sol succeir.

- Sí, perquè molta gent s'ha posat en contacte amb mi amb posterioritat. 

- Expliqui, expliqui.

- Volia accedir als arxius de la III Internacional a Moscou. Amb Ieltsin estaven molt accessibles, però després molt menys. Em van suggerir que m'adrecés a una arxivera amb un missatge en què parlés molt del Segle d'Or espanyol, que es veu que li interessava molt... Em va semblar molt ingenu, però ho vaig fer. A les poques hores, em van contestar i se'm van obrir portes. El coneixement obre portes. Per això veig amb desconcert que es vulgui demanar als nois coses que siguin útils. Valorem les coses per la suposada utilitat que tinguin i no proporcionem experiències de gaudi.

- Quines coses inesperades ha descobert de l'assassinat de Trotski?

- Doncs ara, estic en condicions d'assegurar que Caritat Mercader va intentar que el seu fill no matés Trotsky. I va ser la fidelitat del seu fill a un amic, l'agent soviètic que dirigia l'operació, Leonid Eitingon, el que va empènyer Ramon Mercader a matar Trotsky. Però estava tan tremolós, tan insegur, que en el moment que va descarregar el piolet sobre el cap de Trotsky, no ho va fer per la part en punxa, sinó per la part plana. Això va fer que no morís de manera immediata.

- Per què va intentar impedir que el seu fill intervingués? Per dubtes ètics?

- No. S'havia produït un atemptat contra Trotski feia poc, i havia escapat de la mort de miracle. Però Stalin volia que desaparegués abans que l'URSS s'impliqués de ple en la Segona Guerra Mundial. Eitingon va haver de moure's amb rapidesa i Mercader es va oferir. La seva mare no ho veia clar. 

- Hi seguirà treballant? Té previst algun altre llibre?

- M'agradaria poder escriure la biografia de Carme Brufau. Però hi ha moltes llacunes en la seva vida. Però com que soc jo mateix qui marco el ritme de la investigació, no tinc cap pressa. El que és interessant és aquest procés d'anar descobrint coses i anar perfilant una personalitat. 

- PEP MARTÍ - naciodigital.cat   

PUIX QUE PARLA CATALÀ... 3.7.20

Feia temps que el tema no sortia als mitjans ni a la xarxa, però el primer capítol de la sèrie Drama, ha tornat a posar d'actualitat l'ús de la llengua a Catalunya, la normalització, TV3, i l'ús del català o castellà al carrer i al pati de l'escola. Aquesta serie no és produïda per TV3 sinó feta pel Terrat i produïda per TV1, que per cert, l'emet en català i castellà amb subtítols.
Es tracta d'un vell i inútil debat que no porta enlloc i només serveix per crispar momentàniament al personal, la gent, el jovent estan per damunt d'aquests debats i van a la seva a l'hora de decidir en quina llengua parlen entre ells. El problema no és nou, n'he parlat en diverses ocasions, l'última fa un parell d'anys... Puix que parla  català, vejam que diu.... deia Fuster

PERQUÈ ELS NENS I ELS JOVES PARLEN EN CASTELLÀ? -2018

Ara que es torna a remenar el tema bilingüisme en l'ensenyament i el fet de deixar de considerar el català com a única llengua vehicular, sento dir tantes bajanades als quatre toca pilotes de sempre, voldria fer una reflexió el més seriosa i acurada possible sobre per què la mainada i la gent jove a casa nostra, al pati de l'escola i al carrer, cada vegada fan servir més el castellà com a llengua primera per comunicar-se.

No és perquè fa més modern, no és ni molt menys aquesta la causa. Però aquest fenomen que no és pas nou, encara no he trobat ningú que sigui capaç de donar-me una explicació raonable sobre les causes que motiven el mateix, i recordo ja n'havien parlat en tertúlies de Catradio quan encara hi havia l'Antoni Bassas.

Per si pot servir d'alguna cosa explicaré la meva experiència personal amb "X": "X" parla català i castellà, i amb el seu company ho fan en castellà, ambdós són nascuts aquí, ella de pares catalans i ell de pares malaguenys. Ambdós són joves (vint i pocs) i no han acabat l'ESO, treballen i viuen junts, mentre, esperen una criatura d’ací a pocs mesos.

En diverses ocasions li he preguntat a "X" perquè parla en castellà amb el seu company i amb els seus amics. Resposta - perquè tots ells són castellans i a més a més ens és més fàcil fer-ho en castellà. I a partir d'aquí, a banda de parlar amb "X" ho he fet amb d'altres i n'he parlat amb més gent i no aconsegueixes treure'n l'aigua clara.

No es una cosa elitista (ni tan sols saben el significat de la paraula), ni perquè estigui de moda, ni per tocar els bemolls, simplement és un fet que es produeix de forma natural sense que ningú l'hagi forçat o atiat.

Tot és molt més senzill, i podria tenir potser l'origen o ser-ne una de les causes que aquesta mainada no són pas de TV3, malgrat ser socis del club Super3. La gran majoria, no els hi busqueu a "la Teva", els trobareu a Tele5 o Antena 3 o directament a través del mòbil o la tablet, i potser per aquí, en una generació de massiva cultura televisiva i nul·la literària podríem començar a estirar del fil de perquè parlen entre ells en castellà, i amb el mòbil amb k i sense vocals

És aquest un fenomen que s'ha generat de manera espontània i que sembla continuarà la seva extensió sense que es pugui aturar i afecta sobretot de trenta anys cap enrere, i és feina pels sociòlegs esbrinar el perquè. 

El que si és clar i palès, digui el que digui la senyora Arrimadas o Garcia Albiol, a Catalunya, tots els nenes parlen i escriuen en castellà, però no tots parlen ni escriuen en català, o, dit d'una altra manera, una persona por voltar per tot Catalunya parlant nomès en castellà i en canvi no ho pot fer xerrant nomès en català. I una última acotació, la realitat és que la gent cada vegada parla pitjor tant el català com el castellà. 

L'empobriment de les dues llengües és un procés irreversible, mentre aqui discutim si són garses o perdius,  o galgos o podencos...

GEOGRAFIA ESPIRITUAL DE CATALUNYA 30.6.20

L’estiu de 1943, a la Torre de les Hores, Martorell, Francesc Pujols va explicar les seves teories filosòfiques a Josep Pla, que les va recollir en el Manual d'Hiparxiologia. I un any més tard, Artur Blade va guanyar el Premi Concepció Rabell amb la 'Geografia espiritual de Catalunya' segons les teories de Francesc Pujols.

LA SITUACIÓ.

Amb el títol pretensiós però escaient que encapçala aquestes ratlles intentarem donar als nostres lectors una explicació arriscada i succinta de les causes que, al nostre entendre, han produït algunes de les característiques essencials de l’espiritualitat del nostre poble. Farem la prova partint d’una base física i tel·lúrica, no pas pel goig de llançar-nos a una empresa temerària ni per fer-ho més difícil que aquells que, en nom d’una teoria materialista, han pretès explicar-ho tot bo i carregant el mort a determinades lleis econòmiques, prenent l’efecte per la causa i sense voler constatar que aquestes lleis són posteriors al factor absolut de l’espai, o sigui al factor essencial dels fets geogràfics, sinó perquè creiem que la terra, la mar, el cel, el vent, la pluja i la resta dels principals aspectes entre els quals es desenvolupa la biologia i la història humana, són anteriors i superiors a tota altra cosa i per tant no hi ha res que pugui passar la mà per la cara a la geografia considerada en la més ampla

accepció de la paraula.

I si bé és veritat que cal comptar amb els efectes de l’acció de l’home damunt el paisatge, les modificacions que aquesta acció pugui exercir no arribaran mai a esborrar l’empremta secular que la múltiple combinació dels elements geogràfics ha deixat en l’ànima humana. Els homes són arbres que caminen i la saba necessària a la nostra vida espiritual puja també de la terra trepitjada. I si el desarrelament material mata l’arbre, podríem dir el mateix des d’un punt de vista espiritual i, amb major motiu, quan l’home és un català, puix que cap terra

no pot ésser comparable a la nostra, perquè no n’hi ha cap que pugui reunir en un espai equivalent tants elements de benignitat, tanta diversitat de bellesa ni una situació tan privilegiada. Si a ull nu observem la situació geogràfica interior de Catalunya constatarem que reuneix el bo i millor de la natura: la muntanya olímpica i la vall riallera, el cingle afrós i la plana suau, el riu majestuós i el xaragall juganer, la falesa imponent i la cala gentil… Terra a la mida de l’home, humanitzada ja per gràcia geogràfica a partir de les primeres albades del món, pot ésser considerada el moll de l’os planetari, el punt dolç de l’entreforc de la història i de la civilització humanes. Equidistant del Pol Nord a l’Equador i de l’Àsia a l’Amèrica del Nord, es troba al bell mig de l’escenari universal on s’ha desenvolupat, dels temps antics als temps moderns, tota la civilització que aturant-se per molts segles a Europa i anant de l’Àsia a Amèrica ha constituït el punt més alt de l’evolució de l’home. Traçant una doble línia, del septentrió al migdia i de llevant a ponent del nostre hemisferi, formarem una creu que tindrà la cruïlla a Catalunya, amb missió igual en la forma i diferent en el fons a la que com sabem va tenir la creu de Crist, que, ultra ésser la cruïlla de la civilització antiga, fou aixecada i plantada com un arbre en el Calvari, el qual —històricament i geogràficament— estava situat en el punt equidistant entre Àsia

i Europa, a la meitat exacta del camí que va fer la civilització d’aquella època; perquè tal com Catalunya està situada al mig de la civilització moderna, Judea va ésser la Catalunya de la civilització antiga.

Si d’Orient a Occident veiem Catalunya plaçada en un punt just en el camí que va del continent asiàtic al continent americà, el primer caracteritzat per haver donat una civilització de contingut essencialment religiós, i el segon per haver engendrat una civilització de caràcter essencialment científic, de nord a sud, com si diguéssim del gel del pol al foc del migdia, la creu catalana es troba també en el melic que lliga la concepció positivista de les ciències particulars, fredes i precises, amb la concepció mística de les mitologies religioses, roents i difuses.

Posada Catalunya entre el sol i la boira, tal com per la geografia material s’ajunten i es pasten la llum i l’ombra com la farina i l’aigua, també per la geografia espiritual s’ajunten i es pasten la ciència que baixa del nord com l’aire del Pirineu i la religió que puja del sud com el baf de Judea i el perfum de l’Aràbia. Així la terra catalana, com l’ànima que l’aguanta, ha d’ésser naturalment temperada, conciliadora i apta per a les grans síntesis solucionadores dels conflictes humans.

Ara, si esguardem les coses en una escala geogràfica més reduïda, observarem que passa el mateix. Plaçada la nostra terra entre l’Espanya imperial de Castella, que va tenir la visió de la unitat religiosa, i la França, també imperial en els seus temps, que va tenir la visió de la llibertat religiosa, Catalunya està al punt per aliar la unitat amb la llibertat, la religió única que volia Castella amb la religió lliure que volia França.

L’essència mística que informa l’ànima castellana l’obligava a creure sense estudiar, mentre la tendència de llibertat que domina l’esperit francès la feia estudiar per a creure. El precursor d’aquesta tendència crítica que ha donat noms tan prestigiosos a la pàtria dels Drets de l’Home com són els Voltaire, els Diderot, els Bayle, els Renan, el trobem ja en temps de sant Bernat de Clairvaux (Claresvalls) —que millor s’hauria d’anomenar Vallsfosques— en la figura del simpàtic Abelard, l’amant d’Eloïsa, que va ésser el tenor del pensament medieval, perquè tot i mutilat, com els nois-tiples que segles més tard havien de cantar a la Capella Sixtina, tot assolint les notes més altes de la música, fou un capó xisclaire que va saber donar el do de pit de la llum en plena tenebra mística (més ardit que el gall que s’esgargamella per arrencar el primer raig de claror de la fosca del galliner); bo i estudiant directament la religió va subjectar-la a la crítica i al que hom anomenà posteriorment lliure examen. 

Els estudis còmics que de la religió va fer Voltaire en els temps moderns no són més que els acabaments dels estudis tràgics que Abelard va començar en els temps endarrerits. I potser sense la llibertat de pensament proclamada per França enfront del problema religiós, el geni de Catalunya, encarnat en Ramon Llull, no hauria pogut progressar, aturat, com s’hauria vist, pel concepte inquisitorial que Castella tenia de la religió, el qual obligava a creure i privava d’estudiar.

D’aquest joc de línies, de creus i de cruïlles geogràfiques, pastades en el temps i en la història, en una terra bella i en un clima ideal, Catalunya, entre les llums febles del nord que fent reposar els ulls els aclareix, i les llums del sud que enlluernen i destrien tota cosa, pot acomplir com cap altra terra la missió de mirar i veure, recomanada per Balmes, i la d’estudiar per a creure, recomanada per Ramon Llull. Això és el que assajarem de fer nosaltres per tal de veure clar en el fons de l’ànima catalana, amb les seves principals característiques humanes, l’estudi de les quals posem a la consideració del lector... 

PORTIC (a la primera edició)

A aquest Francesc Pujols epigramàtic,

noucentista empeltat d’un Rabelais

de cor catalanesc, d’esperit àtic

i rostre de vell faune sorneguer

el destí l’ha portat, per sistemàtic

igual que a Ramon Llull, a Montpeller,

i ens ha explicat com un Plató drolàtic,

la veritat (?), la bellesa i el bé.

Poeta, va menar la poesia

dels aeris camins de l’ideal

als cims més alts de la filosofia

fins a concebre, foll o genial,

el donar al món amb la pantologia

la catalana ciència universal.

Geografia espiritual de Catalunya

Segons les teories de Francesc Pujols

cossetània - (fragment) pdf

Dedicat a Roger Griffin: 

a  La Contra de la vanguardia.

LA I.A. I EL RACISME 30.6.20

La intel·ligència artificial usada per la policia britànica per identificar delinqüents amb càmeres de reconeixement facial té errades en més del 80% de les vegades, el 100% en dos de les tres vegades usada a Londres el 2020, segons els últims casos fets públics. ¿La conseqüència? El seu ús s'estén, fins i tot després de l'assetjament policial a un nen de 14 anys (negre i innocent) identificat de manera equivocada com a sospitós.
Brisha Borden, afroamericana de 18 anys, relatava ja en el 2016 a ProPublica el que s'acostava: el com després d'agafar del carrer a Fort Lauderdale, Florida, una bicicleta i un monopatí d'un nen de sis anys, va acabar al calabós; i com -per la seva sorpresa- al deixar-la en llibertat, la policia va mesurar el seu risc de reincidència a través del COMPAS, el programa d'intel·ligència artificial que utilitza la justícia americana per calibrar la probabilitat de cada pres de reincidir, i aquest, tot i no tenir antecedents, la va xifrar amb un nombre major al d'un reincident ... blanc.

L'artista de carrer Akse dibuixa un mural de George Floyd a Manchester, Regne Unit.

El problema de Brodin era sobretot ser negra. Perquè com diu a La Vanguardia Ángel Gómez d'Ágreda, coronel d'l'Exèrcit de l'Aire i analista al Ministeri de Defensa a més d'autor de Mundo Orwell. Manual de supervivència per a un món hiperconnectat (Ariel), "els algoritmes depenen de les dades dels que aprenen. El percentatge de població reclusa negra és cinc vegades més gran que el dels blancs, que, al seu torn, és el quàdruple dels asiàtics -mesurat per milió de persones d'aquest grup. Així, si un algoritme aprèn a distingir els delinqüents sobre la base de dades dels presidiaris, concedirà cinc vegades més probabilitats de delinquir a una persona negra que a una blanca. Hi ha estudis que confirmen que un jugador de la NBA negre té més probabilitat de ser identificat com a criminal potencial per l'algorisme que un neonazi blanc ".

La conseqüència, segons denuncien els experts, és que un exconvicte és una persona sempre sospitosa, o que com diu en conversa amb aquest diari Jenny Brennan, investigadora especialista en intel·ligència artificial, política i societat de l'Institut Ada Lovelace de Londres, "la tecnologia s'usa més contra aquells que ja s'enfronten a un excés de vigilància i contra els que tenen més relacions amb la justícia". Es reforça, en conseqüència, la desigualtat de partida.

Un exemple: a la final de la Champions d'al 2017 a Cardiff entre el Reial Madrid i la Juventus, l'escàner de les càmeres de reconeixement facial van alertar sobre més de 2400 persones. Segons sabem avui pocs més de 170 van ser identificades de forma correcta. En els últims anys a aquest cas se sumen altres tants, com ha denunciat partint de les pròpies dades policials i públics del Regne Unit l'organització BigBrotherWatch. La mateixa que denuncia que, excepte comptats casos, els programes continuen en marxa sense l'oposició parlamentària. En casos com el de Londres, la policia metropolitana els ha descartat aquest 2020. En d'altres, com a Gal·les, segueixen vigents mentre es desconeix què es fa per intentar millorar les seves deficiències.

I els problemes s'acumulen. Molt especialment sobre alguns col·lectius concrets. L'Institut Nacional d'Estàndards i Tecnologia (NIST) dels EUA va certificar el 2019, després d'estudiar gairebé 200 algoritmes (és a dir, a la quasi totalitat de mercat), que una persona negra té fins a cent vegades més probabilitats de ser identificada de forma incorrecta per la intel·ligència artificial que una blanca. En el rànquing de més perjudicats els seguirien els asiàtics i els indis. Al seu torn el programa de reconeixement facial més popular, el d'Amazon, segons un altre estudi, és inexacte en més de el 30% de les vegades per al pitjor dels casos, és a dir, el d'una dona negra.

Per a Jordi Nin, professor d'Esade especialista en intel·ligència artificial i data science, el problema del reconeixement facial es deu al fet que "el model ha estat provat només amb cares de persones blanques i de forma majoritària homes. És un error de la companyia en l'entrenament i no de sistema en si". L'alternativa, insisteix, és purgar les dades. "Hi ha un primer biaix en quines dades es recullen, és a dir, quin tipus de crims i amb quins atributs. Hi ha un segon en quin tipus d'algoritmes s'apliquen, perquè alguns s'expliquen i altres no. En l'algoritme no hi ha discriminació perquè es construeix un model intentant maximitzar els encerts. Una vegada que tens el model, el problema està en qui l'usa i qui pren les decisions. El pitjor és quan les persones prenen decisions [basant-se aquest algoritme] assumint que el que indica és totalment cert i sense entendre que té incertesa", ens relata la seva banda José Manuel Molina, catedràtic de ciència de la computació i intel·ligència artificial de la Universitat Carlos III de Madrid.

IBM ha deixat de distribuir el seu programari per problemes pel que fa a la raça. El mateix ha fet Amazon. També Microsoft. Els grans fabricants reaccionen davant les crítiques públiques després de la mort de George Floyd. "La mala notícia" repeteix, en canvi, l'analista Azeem Azhar, és que "hi ha altres empreses importants que brinden tecnologies de vigilància, com són Huawei, NEC [la qual opera al Regne Unit], HIKVISION i Clearview AI, que construeix seva gegantina base d'imatges recollint fotos d'usuaris de Facebook violant els termes de la companyia ".
El sistema espanyol no identifica persones concretes, perquè, a Europa, les lleis de protecció de dades limiten el desenvolupament d'aquest tipus d'usos com no passa en EUA o el Regne Unit. D'aquí que un altre similar es provi a Màlaga en base a les "característiques úniques de la cara", per la "aparença". Aquesta regla, amb tot, no s'aplica en la lluita contra crims com el terrorisme o el blanqueig de capitals. I és aquí on les possibilitats del seu ús i desenvolupament tornen a expandir-se. És més, el think tank nord-americà Carnegie dóna per fet que a la península s'utilitza aquesta tecnologia com al Regne Unit. No hi ha més dades. Amb tot, i encara que la taxa d'error segueix disparada i els casos polèmics es sumen, és palpable que el seu ús s'estén. 

Una vegada que tens el model, el problema és qui l'usa i qui pren les decisions perquè es fa sense entendre que el sistema té incerteses.

QUE MACOS, ELS CAMACOS 29.6.20

Al jovent la paraula camaco ja no els diu gaire res. Ara fan servir més pixapins o “els de can Fanga” per referir-se als barcelonins que sortim de la ciutat a descobrir món i ens extasiem davant de qualsevol meravella rural. El substantiu camaco ve justament de l’expressió “que maco!”, que profe­rien a tort i a dret, en les seves visites de caps de setmana, els urbanites en mode rural.

La paraula camaco , que més d’un pot considerar una poca-soltada, conté dues peculiaritats lingüístiques interessants. La primera és que la pronunciació d’aquest que sense accent s’està perdent i cada vegada hi ha més parlants que el diuen tònic: què. Hi ha una norma del castellà que diu que el qué interrogatiu i el qué exclamatiu duen accent gràfic: “¿Qué quieres?”, “¡Qué me dices!”. Aquesta afirmació fa que, de tant en tant, en castellà, hi hagi qui també la vessi i escrigui, per exemple: “¡Qué viene el Halley!”, quan aquest que no és exclamatiu, encara que vagi entre signes d’exclamació: “¡Que viene el Halley”.

Un ínclit tuitaire ha condemnat l’adjectiu ‘maco’ perquè és un castellanisme

En català, en canvi, el que exclamatiu no és tònic, no du accent gràfic: “Que maco!”. El que passa ara és que, cada vegada més, es pronuncia a la castellana, i, d’aquí a no res, els ca­macos hauran desaparegut perquè ja ningú dirà camaco, sinó què-maco.

L’altra singularitat lingüística dels camacos és la segona paraula del mot compost: maco . A les xarxes socials, un ínclit tuitaire ha condemnat l’adjectiu maco perquè és un castellanisme. I té raó. És un castellanisme, és a dir, una paraula provinent del castellà ( majo ) que el català ha adoptat i ha adaptat fonèticament. Però això va passar al segle XVII. Si haguéssim d’eliminar totes les paraules del diccionari provinents d’altres llengües amb una antiguitat com aquesta, ens faltarien mots per expressar el que volem dir.

Més enllà de l’estirabot de l’ínclit tuitaire, paga la pena observar el fenomen que ha passat amb aquesta paraula. Entre les dues llengües, trobem que el català té més fonemes que el castellà, però, curiosament, aquesta jota castellana no existeix en català.

Quin fenomen fonètic es produeix quan una paraula passa d’una llengua a una altra i algun dels seus fonemes no existeix en la llengua d’arribada? Doncs que els parlants, d’una manera espontània, fan servir el fonema que troben més a prop. Si la jota castellana és una fricativa uvular sorda,/x/, el fonema més proper en català és la /k/, l’oclusiva velar sorda. I d’aquí el pas de majo a maco. Si la llengua catalana hagués tingut una història politicocultural normal, avui del jefe en di­ríem quefe, i del mojito, moquito , com explicava el doctor Veny, Magí Camps - lavanguardia.cat. Dit això, estareu d'acord amb mi que, un sinvergüensa és un sinvergüensa encara que sigui un castellanisme, i ojalà, entonses i desde luegu estarien en el mateix nivell d'ús quotidià. Seria bo que l'ìnclit tuitaire es preocupes més de denunciar i ja posat, traduïr al català anglicismes que s'empren dia si dia tambè als mitjans, com Spin doctor, pole position, pit lane, vip state, runners, feed-back, password, coach, fake, hardware, software, smartphone, pen drive, marketing, hacker, ranquing, catèring i molts més que en podria afegir. All this is nothing but entertainment, we must be bored, més o menys.

EL HAKIM 29.6.20

«No estic orgullós de ser un lladre, però és l'única cosa que tinc». Joves migrants diuen haver-se vist abocats a la delinqüència després d'arribar a la majoria d'edat.

Les entitats socials demanen a les administracions que afrontin d'una vegada un problema que pot «anar a més» amb la nova crisi per la pandèmia. - Elisenda Colell - elperiodico.

El Hakim tenia sis anys quan va deixar la seva família a Fnideq (Marroc) i va ingressar en un centre d’acolliment de Ceuta. Els seus pares havien imaginat un futur prometedor del primogènit a Espanya, que salvaria casa seva de la misèria. Tretze anys després, viu en un insalubre pis ocupat a Mataró (Maresme) i admet que viu de la delinqüència. «No em sento orgullós de ser un lladre, però és l’única cosa que tinc», es defensa.

Ocupa una vivenda al centre de Mataró. A la nevera han escrit «Larache», el nom del poble d’on alguns dels residents del pis van marxar amb pastera sent menors. Aquest és un dels tres pisos que els Mossos, la policia local i la Policia Nacional van assaltar el 17 de juny en un operatiu conjunt. Dues persones van ser detingudes. Vuit més van ser traslladades al CIE per no tenir papers. I 16 més, el Hakim entre ells, van ser identificades i tornades a deixar en llibertat. Insisteix que en aquest pis viu amb tres nois, i que van haver de pagar 800 euros a unes altres persones per poder-hi entrar. No obstant, dissabte passat EL PERIÓDICO va poder constatar que hi havia cinc nois migrants, un de menor d’edat i tutelat, i tres noies espanyoles. D’aquestes, una ja major d’edat va explicar haver sigut tutelada pel Govern i va dir haver-se quedat al carrer després de complir condemna en un centre de justícia juvenil.

Però la història del Hakim es remunta a fa molts anys. Amb nou es va ficar als baixos d’un camió estacionat al port de Ceuta i va creuar l’estret de Gibraltar. Des d’aleshores, ha estat sota la tutela de diverses administracions, especialment la catalana. Ha viscut en múltiples centres educatius d’Infància, però també ha entrat en l’àmbit de la justícia juvenil per cometre robatoris amb violència. «Em vaig torçar, sé que he desaprofitat moltes oportunitats, ara ja és massa tard», admet. Després de complir la seva última condemna com a menor, va acabar en coma a l’Hospital del Mar després d’una baralla multitudinària al barri del Raval de Barcelona. Un dels motius, diu, que el van portar a traslladar-se al Maresme. «Això és més tranquil».

«No vull ser un captaire. M’he cansat d’esperar una ajuda que mai arriba»

Igual que admet que es va torçar pel camí, també es queixa de la falta d’oportunitats que ha tingut. Si bé té permís de residència a Espanya, no pot treballar legalment fins que aconsegueixi una oferta de treball d’un any i 40 hores setmanals. «Hi ha gent amb estudis que no ho aconsegueix... ¿com pretenen que m’ho ofereixin a mi?», es pregunta. «He fet mil cursos de tota mena, de jardiner, de soldador, de carreter... però després no et poden contractar. ¡És clar que m’agradaria treballar, però és que no em deixen!», assegura.

Després de complir la seva pena com a menor, diu que es va trobar al carrer, sense res. Ara, s’ha apuntat per poder treballar al camp. «La resposta sempre és la mateixa: ja et trucarem», es queixa. «He anat a demanar menjar al banc d’aliments, em van dir que esperés i que podria entrar en un pis per tornar a començar... ¿i què ha passat? Res. No vull ser un captaire. M’he cansat d’esperar una ajuda que mai arriba», sentencia. «La meva mare és al Marroc, té una malaltia al cor, necessita els diners. ¡És clar que sap que robo!», afegeix. «Ni a ella ni a mi ens agrada viure d’això...», insisteix. Diu que molts nois «roben a qui els és més fàcil, a les àvies, i a la nit ja ho han venut perquè necessiten consumir». «Jo ja no treballo així, he après a robar rellotges amb un grup d’algerians: me’n vaig a Eivissa, a França i torno amb molts diners que intento guardar-me el màxim temps que pugui», assegura.

Entitats i professionals denuncien deixadesa política

Ni tots els menors migrants que han arribat a Espanya com el Hakim han acabat en la delinqüència, ni tots els lladres a Espanya són nois migrants i extutelats. Però hi ha un grup d’aquests que en aquestes xarxes només veu una oportunitat real de prosperar, tal com havien promès a les seves famílies al Marroc. «El problema és la Llei d’Estrangeria i que les administracions els han donat l’esquena a l’arribar a la majoria d’edat. És hipòcrita assenyalar els nois i no pensar que aquí les administracions tenen una responsabilitat», es queixa Gemma Ferreón, portaveu de SOS Racisme, que lamenta que molts veïns, instigats per l’extrema dreta, prefereixen atacar aquests joves, ja prou estigmatitzats, en comptes de fixar-se en la delinqüència nacional o provar d’ajudar-los.

«Que acabin així és un fracàs, i si ningú fa res es convertiran en un perill públic, si no ho són ja» - Dolors Casas - Psicòloga i membre de la Xarxa d’Acollida Popular del Masnou (Maresme)

Qui sí que ha donat aquesta ajuda és Dolors Casas, psicòloga i veïna del Masnou (Maresme), que a través de la xarxa d’Acollida Popular atén com pot la desena de joves que viuen al carrer. Explica que pateixen trastorns de salut mental, agreujats pel consum de drogues, que van des de la cola o la marihuana, fins als estupefaents o els medicaments per a l’epilèpsia. Aquesta xarxa s’ha coordinat amb diferents entitats socials perquè els nois puguin tenir documentació, menjar, dutxes i roba. «Les administracions els han deixat de banda i ara no en volen saber res, només que se’n vagin del poble», denuncia la psicòloga. «Que acabin així és un fracàs, i si ningú fa res per ells es convertiran en un perill públic; si no ho són ja», adverteix.

Unes advertències, de fet, que ja fa temps que està fent el Col·legi d’Educadors Socials al veure com centenars de joves s’anaven convertint en adults sense llar al fer els 18 anys. «Era obvi que això passaria, i amb aquesta nova crisi anirà a més», respon taxatiu el vicepresident del col·legi, Lluís Vila. Assenyala que el Govern no ha complert les promeses del 2019, quan va anunciar mesures per evitar que els joves acabessin al carrer. «Necessiten poder deixar les addiccions, tractar els problemes de salut mental, plans educatius, una vivenda, i accedir als permisos de treball», insisteix una vegada més, perquè si no, assenyala, «la delinqüència és l’nica alternativa que troben sols al carrer».

El Hakim és dels pocs que no s’amaguen de la seva vida. El Salahdin, en canvi, prefereix deixar respostes sense contestar. Porta un luxós rellotge al canell, però la pudor que fa i la desena de talls que té al braç esquerre parlen per si sols. Una gorra li tapa la mirada, però no tapa cap altra cicatriu que li creua la galta, des de l’orella fins al llavi. «¿Que què faig durant el dia? No t’ho diré, ja t’ho pots imaginar», respon, deixant anar una rialla. Originari de Kasr al-Kabir, diu que té 19 anys i en fa dos es va escapar d’un centre de menors a Tarragona. Dorm a la platja del Masnou (Maresme), en barraques o en pisos ocupats. La Dolors va provar d’apuntar-lo a un curs de formació gratuït a Barcelona. «Li van denegar perquè és analfabet», explica la psicòloga. Un fracàs més, que tampoc ajuda.

El Yousef i l’Ousam formen part també del grup de Salahdin. El primer ja ha estat dues vegades a la presó de Quatre Camins per cometre robatoris amb violència. «No tinc res: no tinc papers, no tinc feina, no tinc casa, no tinc estudis...», xiuxiueja. Explica que vol canviar de vida, però no sap com. «Consumia de tot: Ribotril, cola, pastilles... fins i tot cocaïna», explica. ¿Per què? «Per robar, el que fos i a qui fos. I per oblidar», respon. L’Ousam, en canvi, va ser expulsat del centre de menors fa tres mesos després d’arribar a la majoria d’edat. «Dormo al costat del centre, i els nois em porten menjar, així sobrevisc fins que trobi una cosa millor», descriu.

A l’estació d’Ocata (Maresme) passa les hores Mohamed Ben-Driss, un altre jove ocupa que ara viu a Pineda de Mar (Maresme). Tampoc té permís per treballar legalment, i també diu que va ser expulsat del centre de menors al fer els 18 anys. «Mira, jo no vull robar ni ficar-me en problemes, jo l’únic que faig és vendre marihuana per menjar», explica. Diu que està «fart» que els veïns l’assenyalin constantment de ser un lladre, i de no tenir oportunitats d’agafar-se a res. «No m’imaginava estar vivint així quan vaig creuar el mar amb pastera des de Kasr al-Kabir (Marroc). No m’esperava això a Espanya, però és el que hi ha», diu plegat de braços. ¿I no has pensat a tornar i començar altre cop? «Mai. Abans mort que al Marroc». 

A PRENDRE PEL RULÉ 28.6.20

La notícia és terrible, és l'acabose, el desideràtum i sembla que els mitjans no li donen la importància deguda a la mateixa, malgrat les seves terribles conseqüències d'un abast insondable y greus efectes col·laterals a mig termini.

La fi de l'estat d'alarma ha coincidit amb l'arribada de l'estiu. Aquest any la planificació de les vacances ha estat marcada, d'una banda, per la incertesa de si seria possible viatjar i a on i, de l'altra, per la preocupació en tot el relatiu a la sanitització d'hotels, allotjaments, cotxes de lloguer, avions i trens.

"La pandèmia ha alterat els patrons habituals de la indústria turística. La confiança dels viatgers en les destinacions i mitjans de transport per poder efectuar el seu viatge en condicions segures enfront de virus serà una de les claus de la recuperació de la indústria ", assegura Javier Diaz-Laviada, director general d'Hertz a Espanya.

A l'hora dels àpats, i per poder reduir els aforaments dels restaurants, molts hotels han optat per augmentar les hores en què serà possible menjar, i el típic bufet en el qual el propi client se servia el menjar donarà pas a altres modalitats "per evitar la manipulació d'aliments i superfícies d'alt contacte per part dels clients".

Mare de déu del Carme quin fred que fa, que faran els jubilats que queden després de sobreviure a la pandèmia a l'hora del tiberi?, ¿com es peixaran fins al cul omplint aquells plats fins alçada i vores insospitades?, com no podran donar-se cops de colze a l'hora arrasar amb les postres?, aquesta mesura és la fi, ja poden cancel·lar els viatges de l'Imserso a qualsevol hotel que actuï amb aquesta impunitat sobre els seus interessos adquirits i llargament conreats.

¿I aquelles excursions en autocar a inflar-se d'embotits i vedella amb bolets que ni és vedella i amb prou feines té bolets, i de tornada 5 litres d'oli i un anorèxic pernil serrà, o un coixí ergonómic. 

I aquell senyor a Benidorm que a les cinc del matí posava les tovalloles a la sorra de la platja per estar a primera línia de mar, i ara es troba que ha de demanar tanda a l'Ajuntament i ja li diran a l'hora que hi pot anar?

Tot un món s'està enfonsant, el que demostra que per els soferts jubilats que han sobreviscut a la pandèmia, la nova normalitat és dit curt i ras, una merdanormalidad. A prendre pel rulé com el ciclista de pega.

EL POBLE DE LES 400 BANDERES 28.6.20

El Jutjat contenciós-administratiu número 1 de Cadis ha ordenat, com a mesura cautelar, la retirada de la façana de l'Ajuntament de Cadis de la bandera arc iris, símbol del moviment LGTBI, i que el consistori va defensar perquè "no elimina cap altra, sinó que serveix per sumar drets". La jutge accepta així en un acte la mesura cautelar sol·licitada per l'Associació Advocats Cristians, que s'ha querellat contra l'alcalde gadità per hissar aquesta ensenya. Una associació la d'Advocats Cristians que suposo han de ser advocats, però el que no són és cristians, arrosseguen massa baixesa intransigent per ser fidels seguidors del missatge de Crist que imagino han de  desconèixer i actuen d'oides, ja que en el missatge de Jesús no hi ha lloc per la rancúnia, la manipulació i l'odi, i si per l'amor al proïsme.
L'entitat acusa l'edil de prevaricació perquè la hissada de la bandera es feia en contra de la sentència de Tribunal Suprem que ha estipulat que "no resulta compatible amb el marc constitucional i legal vigent" la utilització, "fins i tot ocasional, de banderes no oficials a l'exterior dels edificis i espais públics, tot i que aquestes no substitueixin, sinó que concorrin, amb la bandera d'Espanya i les altres legalment o estatutàriament instituïdes ".

Però de vegades es donen situacions de justícia poètica o de lucidesa ciutadana, i quan una bandera LGTBI es treu, en sorgeixen 400. És el que ha passat en un poble malagueny on la llei és la llei, però els seus veïns -davant la decisió de l'ajuntament de retirar de la façana l'ensenya del col·lectiu homosexual- han reaccionat i asseguren que de les seves balconades no les traurà "ningú".

La bandera arc de sant Martí havia sortit a lluir al consistori de Villanueva d'Algaidas amb motiu del Dia de l'Orgull LGTB+ per tercer any, però aquest 2020 "s'ha format una polseguera", com reconeix a Efe l'alcalde, José Antonio Cívico, del PSOE, després que tres veïns es queixessin davant la Guàrdia Civil. - Que premonitori és que l'alcalde la vila dugui el cognom de Cívico -.
Agents de l'institut armat van acudir a l'ajuntament als dos dies d'estar instal·lada aquesta gran insígnia de vuit metres de llarg i van exposar les queixes veïnals que adduïen una sentència ferma de Tribunal Suprem que ho impedeix en balcons d'edificis públics.
A continuació, un regidor va presentar un escrit on recomanava la retirada de la bandera basada en aquesta resolució; l'alcalde va efectuar consultes i, al comprovar que era cert, va decidir llevar-la; però llavors "s'embolica la troca", segons Cívico, que destaca com els veïns han respost i el cas és que el poble s'ha inundat de banderes.
I "el que ho ha embolicat tot" és Antonio Carlos, com ell mateix admet a Efe, qui -arran d'explicar-la seva germana que ha passat i conèixer el rebuig veïnal va agafar les 350 banderes LGTBI que no va poder vendre a Torremolinos, on treballa, al suspendre actes de l'Orgull i les va repartir gratis casa per casa.
Com van faltar, fins i tot al basar xinès de el poble va esgotar les seves banderes, que aquest divendres omplen de colorit aquesta localitat de l'interior de la província de gairebé 4.300 habitants.
Antonio Carlos defensa que aquesta bandera "no fa mal a ningú, tret que se sigui homòfob" i "no representa res polític, només respecte, llibertat i igualtat". Comprèn la retirada municipal basada en la normativa, però sosté que "el que no poden treure-les és dels nostres balcons".

"De l'ajuntament l'han tret però de la meva balcó no la trauirà ningú", és el que diuen els veïns; una reacció popular que Antonio Carlos qualifica d'exemplar i insisteix que "la llibertat i la igualtat estan per sobre de qualsevol ideologia política" i que aquesta qüestió "no té res a veure amb la política".