"Dave, aturat, Dave, ¿t'aturarás, Dave?" Així la supercomputadora HAL suplica a l'implacable astronauta Dave Bowman en una famosa i estranyament commovedora escena cap al final de 2001 de Stanley Kubrick: Una odissea de l'espai Bowman, que gairebé ha estat enviat a una mort en l'espai profund per la màquina que funciona malament, està desconnectant amb calma i fredor els circuits de memòria que controlen el seu "cervell artificial." Dave, la meva ment se'n va, "diu HAL amb tristesa. Ho sento, puc sentir-ho.
Puc sentir-ho, també. En els últims anys he tingut una sensació incòmoda que algú, o alguna cosa, ha estat jugant amb el meu cervell, remapejant els circuits neuronals, reprogramant la memòria. La meva ment no va, pel que puc dir, però està canviant. No estic pensant de la manera que solia pensar. Puc sentir amb més força quan estic llegint. La immersió en un llibre o un article llarg solía ser fàcil. La meva ment quedava atrapada en la narrativa o en els girs de la discussió, i passava hores passejant per llargs trams de prosa. Això ja no és el cas. Ara la meva concentració sovint comença a derivar després de dos o tres pàgines. Em poso inquiet, perdo el fil, començo a buscar alguna cosa més que fer. Sento com si sempre estigués arrossegant el meu cervell rebel al text. La lectura profunda que solia venir naturalment s'ha convertit en una lluita.
Crec que sé el que està passant. Durant més d'una dècada, he estat passant molt de temps en línia, buscant i practicant surf i afegint de vegades a les grans bases de dades d'Internet. La Web ha estat una benedicció per a mi com a escriptor. La investigació que un cop va requerir dies a les biblioteques ara es pot fer en minuts. Algunes recerques de Google, alguns clics ràpids en hipervincles, i tinc el fet revelador o la cita pithy que estava buscant. Fins i tot quan no estic treballant, sóc tan probable com no estar buscant en els Web-info de la mala herba-llegir i escriure correus electrònics, escanejar titulars i entrades de bloc, veure vídeos i escoltar podcasts, o simplement ensopegar des de l'enllaç Per enllaçar a l' enllaç. (A diferència de les notes a peu de pàgina, a les que de vegades es comparen, els hipervincles no es limiten a assenyalar les obres relacionades, sinó que ens impulsen cap a ells.)
Per a mi, com per a altres, la xarxa s'està convertint en un mitjà universal, el conducte per a la major part de la informació que flueix a través dels meus ulls i orelles i en la meva ment. Els avantatges de tenir accés immediat a una botiga d'informació tan increïblement rica són moltes, i han estat àmpliament descrites i degudament aplaudides. "El record perfecte de la memòria de silici", va escriure Clive Thompson, de Wired, "pot ser una enorme benedicció per pensar". Però aquesta benedicció té un preu. Com va assenyalar el teòric dels mitjans de comunicació Marshall McLuhan en els anys seixanta, els mitjans de comunicació no són només canals passius d'informació. Proporcionen la matèria del pensament, però també donen forma al procés del pensament. I el que la Xarxa sembla estar fent és treure la meva capacitat de concentració i contemplació. La meva ment ara espera rebre informació de la manera en què la Xarxa el distribueix: en un flux de partícules que es mou ràpidament. Un cop vaig ser un bussejador al mar de paraules. Ara fluix al llarg de la superfície com un noi en un Jet Ski.
No sóc l'únic. Quan esmento els meus problemes amb la lectura a amics i coneguts, tipus literaris, la majoria d'ells, molts diuen que estan tenint experiències similars. Com més usen la web, més han de lluitar per mantenir-se enfocats en llargs escrits. Alguns dels blocaires que segueixo també han començat a esmentar el fenomen. Scott Karp, que escriu un bloc sobre mitjans en línia, recentment va confessar que ha deixat de llegir llibres per complet. "Jo era un gran mestre a la universitat, i solia ser un voraç lector de llibres", va escriure. "Què va passar?" Ell especula sobre la resposta: "Què passa si faig tota la meva lectura a la web no tant perquè la forma en què vaig llegir ha canviat, és a dir, estic buscant conveniència, sinó perquè la forma en què penso ha canviat?"....
.... l'escrit amb les reflexions de Nicholas G.Carr continúa, pero el que he publicat d'ell és ja massa extens per que la majoria no se'l llegeixin o bé ho facin de manera esbiaixada, que és un dels efectes de Google sobre nosaltres que denuncia Carr en el seu escrit. Us deixo l'enllaç sencer (en anglès)
No, no eres el único.
ResponEliminaNo hace mucho leí que el grado de concentración había bajado a menos de tres minutos, cuando hace diez años estaba a siete , y hace un cuarto de siglo a quince.
Me pasa algo similar, también me cuesta concentrarme.
Comparto la frase : "La immersió en un llibre o un article llarg solía ser fàcil. La meva ment quedava atrapada en la narrativa o en els girs de la discussió, i passava hores passejant per llargs trams de prosa".
Se que me han ganado la partida.
Salut
Jo crec que depén de l'escrit, si està ben escrit, si t'enganxa el llegeixes per llarg que sigui, em passa - per exemple - llegint Júlia o a Fackel, no importa la llargaria del text.
EliminaAunque yo uso y abuso del "internete", creo que aún conservo la capacidad de concentración. Y es mi mayor placer, es desconectarme de lo que me rodea para sumergirme en el mundo imaginario o real que hay tras la letra impresa.
ResponEliminaIgual es práctica, la "señora estupenda" es una dulce charlatana, y "Pelayo", a pesar de su tamaño es un perro bastante follonero. Los dos juntos, acabarían con la paciencia de un santo.
Y no te cuento cuando estoy enfrascado elaborando alguna maqueta, se podría estrellar un "Boeing" en el edifico de enfrente y yo no me enteraría de nada.
Así que ni "mindfulness", ni "zen", ni ostias. Tan solo un buen libro.
el que li deia al Miquel, si és un bon llibre el llegeixes, no importa la llargaria.
EliminaDa que pensar, nada nuevo aquí.
ResponEliminaHace tiempo compré un librito de papel de seda con un haiku en cada página. Uno de ellos dice así:
"El ruiseñor
vuelve y vuelve a decirlo
y no se cansa"
Chiyo-ni
No tiene a ver, pero los haikus orientales traducidos no suelen respetar la métrica 5-7-5. Marti i Pol tampoco la solia respetar.
ResponEliminaEste haiku es anterior a la creación de las reglas propias del haiku que se incorporaron mucho más tarde, sobre todo para el occidental, quien puede aprender la técnica y escribir haikus literariamente logrados, pero solo imita la superficie. Es algo ajeno a nuestra cultura. Hay cosas para las que uno/una ha de nacer.
EliminaNo soy partidario de atenerse exactamente a las reglas, aunque intento cumpliarlas; a veces estas reglas pueden estropear un buen haiku.
Elimina