ÉS HORA DE MORIR 14.7.20

Diumenge a la tarda vaig tornar a veure Blade Runner de Riddley Scott, la versió del director que canvia el final, més coherent que la primera versió, que vaig veure a un cinema de Madrid en la seva estrena. No recordo el nom del cinema, però si que recordo era al costat d'un VIP.

La pel·lícula ha envellit molt bé, podia haver estat estrenada avui mateix i no desentonaria, i aixó que fa ja 38 anys de la seva estrena. Blade Runner est¡a inspirada vagament en un conte curt de Philip K. Dick, molt vagament, el que més ha quedat en la memòria de tots és el monòleg final de Roy Batty abans d'expirar, per cert que Rutger Hauer va morir l'any 2019, el mateix any en que està ubicada la pel·lícula.

"Una vegada em va passar: em vaig fondre i algú acabava d'adquirir un animal. I un altre dia -els seus trets es van enfosquir per un instant; el plaer s'havia dissipat-, vaig sentir en una persona l'animal que havia mort. D'altres tenien alegries per compartir... Jo no en tenia cap, com saps; però això vaig reanimar aquesta persona. Un pot arribar fins un suïcida en potència; el que un té, que un sent, pot...

-Ells rebran la nostra alegria -Va replicar Rick-, però nosaltres canviarem el que sentim pel que ells senten i la perdrem. -No perdrem realment el que sentim, si ho tenim clarament en l'esperit. Mai no has sentit del tot la fusió, veritat, Rick?".
-

"Jo he vist coses que vosaltres no creurieu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja.... És hora de morir".

Potser no ens hauria de sorprendre el personatge de Roy Batty, perquè els replicants han estat aquí des de sempre, dins nostre, camuflats sota les vestidures de l'empatia i la compassió, esperant treure després d'una catàstrofe, la fam, una guerra. 
En la Crònica de gueto de Varsòvia, d'Emmanuel Ringelblum, hi ha un passatge gairebé insuportable que profetitza la novel·la de Dick i el triomf dels replicants, quan una família jueva rep la visita d'un oficial que avisa que van a llevar-los les seves pertinences. La mare li suplica, plorant, i l'oficial respon que no s'emportaran res si endevina quin dels seus dos ulls és artificial. «L'esquerre» diu la dona sense dubtar-ho. Quan l'oficial, sorprès, li pregunta com ho ha endevinat, ella contesta: «Perquè sembla humà». 

—Philip K. Dick, Somien els androides amb ovelles elèctriques? -

EL QUE HEM VISCUT 14.7.20

Evocar temps passats és un hàbit malenconiós que cal mesurar, però és bo per deixar constància a les generacions futures d'un temps, d'una manera de fer, de viure, que ja no tornarà, però que cal conservar en la memòria. Recordar, és mantenir viva la flama d'un temps d'un país, són pàgines viscudes, i aixó és la vida, el que hem viscut, no el temps viscut.

"Quan tenia nou anys, abans d'anar a l'escola anava a plaça amb la bicicleta i el remolc a recollir el que el meu pare havia comprat al Mercat per la botiga de comestibles (abans ens deia així i no queviures) que teniem i portava la meva mare, i després a esmorzar al costat de casa, a cal forner; Sisu Carreras es deia ell i Catalina la seva dona. Ell era un home alt i gran i ella molt menuda i simpàtica. Esmorzava a la rere botiga on hi tenien una espècie de menjador cuina tot-terreny la majoria de forners antics, i on hi feien pràcticament la vida diària, esmorzar i dinar, escoltar la radio o llegir el diari. Encara a dia d'avui hi ha moltes d'aquestes rere botigues ara amb televisió incorporada. Alli en aquesta rere botiga d'en Sisu i na Catalina hi havia una enorme prestatgeria curulla de novel·les de “l'oeste” desde Fidel Prado a Marcial Lafuente Estefania, o Zane Grey, que jo devorava amb la avidesa pròpia de la edat. 

M’agradaven sobre tot les de Zane Grey “Huracan, la heroina de Fort Henry, etc” que em semblaven molt més ben escrites que les altres que eren més de pim pam pum. Cada dia esmorzava pa de pagès, acabat de coure i un xic calent encara que diuen no és bo per l'estómac, però si ho és pel paladar, almenys el meu, acompanyat de pernil, llonganissa o anxoves que m'agraden amb bogeria encara a dia d'avui. 

En Sisu fins que es va comprar una màquina de pastar helicoïdal - una Saus - amassava encara a ma, i el pa fermentat com cal, fet sense pressa era boníssim, prenent-se el seu temps, que és el gran aliat del bon pa. Quan pels voltants de les set havia acabat de coure el pa del dia, en Sisu esmorzava i se n'anava a dormir, fins al vespre que pels voltants de les deu començava a fer el pa del dia següent. La flaira quan sortia del forn de sola encara la puc recordar i sentir-la no fa gaire quan voltava per més d'un forner a primera hora del matí.

En aquella època, el pa es venia a pes i si no hi arribava, et donaven “la torna” que solia ser un tros de coca, de pa o un bastonet, i la venda era pel matí. A la tarda la persiana dels forners romania mig entre oberta per si algú en necessitava o havia de menester que es deia abans, i gairebé mai en sobrava o en faltava, el forner ja tenia apamada la seva clientela i tallava gairebé just.

Ha passat molt de temps i ha canviat molt el món del forner; cert és que molts ja no s'hi posen a les deu de la nit, però ho fan a les tres o les quatre de la matinada, i la jornada laboral no s'acaba a les 7 sinó que és pràcticament continuada (amb aturades esporàdiques per mal trencar la són) amb l'invent aquest del pa calent tot el dia, al que hi hem d'afegir que en reparteixen per bars i restaurants. 

El forner que abans tancava el diumenge o el dilluns, ha passat a treballar 363 dies l'any, matí i tarda i malgrat aquest esforç d'adaptació als nous temps està sucumbint en la seva comtessa contra la venda del pa precuit, que venen a punts de venda concrets, supermercats, benzineres, bars, paquistanis de cal mai tanquis, "Horno Manoli de pan cocido con leña," o grans centres comercials i a sobre normalment a un preu inferior. 

No se si la gent sap valorar l’esforç del forner en oferir una gama variada de productes artesanals que s'han anat ampliant els últims anys, en un esforç de no perdre competitivitat davant aquest poderós enemic; fixeu-vos la variada i saborosa oferta que te un forner del barri o del poble en aquest esforç per no perdre el tren del seu negoci, perquè cert és que aqui s'ha perdut la cultura del pa que en canvi els francesos han sabut preservar. De cinquanta anys enrere es compra pa a qualsevol lloc, supermercat, benzinera, paquistaní, etc etc, sense preocupar-se per la qualitat del producte adquirit a bon preu, aixó si.

Hi ha una franja generacional que encara és consumidora de pa a cal forner, que seria els de cinquanta anys en endavant. Però rere aquesta generació venen els consumidors de plàstic envasat que van al super i carreguen de tot fins i tot el mateix pa. Perquè? una nova manera de viure, o la comoditat, o a vegades la necessitat, el cert és que la cultura del pa aquí s'ha perdut en poc temps, mentre que a altres països com a França han estat capaços de mantenir-la, i cert és també que l'Estat Francés hi ha posat el seu gra de sorra, mentre el d'aqui el nostre ha passat de l'assumpte olímpicament, i hom gosaria a dir que continua passant.

No s’ha perdut la guerra però si moltes batalles, una d’elles la generacional; pocs son els fills de forners que volen continuar el negoci dels pares i prefereixen una feina encara que sigui a precari de 8 hores diàries de dilluns a divendres i un més de vacances; el forner te també dificultats per trobar dependentes disposades a treballar dissabtes, diumenges i festius; les noves normatives de sanitat i la modernització dels obradors han suposat una elevada despesa difícil d'amortitzar i que no compensa, i la competència esmentada abans ha fet forat, de manera que estan plegant forners i curiosament l’obrador que anys enrere es considerava el pla de pensions del forner, a dia d’avui no val res; l’únic valor és el punt de venda com a tal, punt de venda que en un intent se sobreviure s’ha transformat en molts casos en granja degustació, venda de plats precuinats i queviures de primera necessitat.

D'ací a uns anys, no gaires, cap nen podrà anar a la rere botiga d'un forner a menjar pa de pagès acabat de coure amb anxoves, mentre llegeix una novel·la "del Oeste" i sentir com li entra pel nas la flaira que ve de l'obrador, perquè els forners com a concepte hauran desaparegut, igual que al seu dia ho feren en Sisu i na Catalina, del forn de pa Carreras, al carrer de Vilarrubies, 73 a Sabadell, només que el seu cas va ser per causa natural i en el temps que pertocava i en el cas dels forners actuals, malauradament em temo no serà així."

UN PALLER IMMENS 13.7.20

Baixava ahir al matí pel carril bici de la Rambla Ibèria, el tram final està en obres des d'abans de la pandèmia (10-2-2020), i mentre a la Xina en aquest lapse de temps varen construir un hospital per a 10 mil persones, el carril bici de la Rambla Ibèria, encara no està acabat (falta poc) jo crec que amb un mes ja s'hi podrà circular.

Però això que acabo d'escriure és només uns disquisició disquisitoria per denunciar la lentitud de les obres municipals; el que pensava en realitat mentre baixava amb la bicicleta, era l'absurditat de circular per un carril bici un matí d'un diumenge dins l'entorn d'una bola rodona, que gira esvalotada dins d'un Univers que es tan gran que difícilment ens ho podem imaginar, amb planetes a milions d'anys llum, i tú, ni tan sols saps mentre pedaleges, si estàs, a dalt, a baix, o a un costat de la bola. I nosaltres que encara ens creiem els únics éssers intel·ligents d'aquest tinglado de l'antiga farsa. No hi ha intel·ligència més artificial que la nostra.

Balb de fred íntim

d'aquell que no se'n va

que t'envolta de sobte

en tenir consciència

que ets un ésser

fràgil, desemparat,

inerme davant la vellesa

i la proximitat de la mort.

Una criatura esventada

dins un camp circular

abandonat a la propia sort

i als avatars del destí.­

Ignorant i espantat

qualsevol nit d'estiu

sota un cel estrellat

que et recorda ets no res

- només -

una agulla minsa i ridícula

perduda al bell mig

d'un paller immens.

LLIURES CAP EL CEMENTIRI 13.7.20

"Confinament mes dur, pero encara “selectiu” a Lleida. Alt nombre de+, transmissio comunitaria i sistema sanitari al limit. La contencio no ha estat efectiva.  Tot el suport als ciutadans i als professionals sanitaris. Cal treballar tots junts per controlar el virus". - Antoni Trilla.

"Arribats a aquest punt, el confinament dur és la millor opció. Ara, la clau és no haver d'arribar a aquest punt. Si no tenim, sabem o podem aplicar les eines de contenció (tests, rastrejament) estarem tota l'estona entrant i sortint del confinament". - Salvador Macip.

Semblaven bons propòstis, i la decissió de confinar LLeida de la Generalitat assenyada i la més adequada davant l'augment de rebrots, però la Justicia, la maleïda Justicia ha decidir davant la petició de Fiscalia te lo afina, que 'no ha lugar' que això s'asembla massa a un Estat d'Alerta i la Generalitat no té potestat per decretar-ho. 
Ho resumeix Salvador Macip en un tuit: Atenció: no és legal intentar evitar que la gent es mori. Tots ben lliures cap al cementiri. 

Segons el que pasi a partir d'ara, potser s'hauran d'exigir responsabilitats penals a Fiscalia i Jutgessa,  ja va sent hora de jutjar als jutges.

SREBRENICA, 25 ANYS 12.7.20

L'estat holandès va ser declarat culpable de la mort de tres bosnians musulmans a la massacre de Srebrenica, durant la guerra de Bòsnia, segons la sentència d'un tribunal holandès. Holanda estava acusada perquè eren les seves tropes les que estaven a l'càrrec de Srebrenica, zona declarada "àrea de seguretat" per a les forces de pau de l'ONU al juliol de 1995, quan les forces serbi-bosnianes van entrar i van matar fins a 8.000 bosnians musulmans. Les famílies afectades, que ara tindran dret a ser compensades, es van querellar contra el país, que actualment està pendent d'altres judicis per motius similars.

L’any 1945, en acabar la segona guerra mundial, Europa es va conjurar per que mai més es produís un altre Auschwitz. Cinquanta anys més tard, l'11 de juliol del 1995, la passivitat de les forces de les Nacions Unides permetien un altre repetició d’un crim horrible, la massacre de Srebrenica a Bòsnia. El més terrible, els mes vergonyós d’aquesta matança és que es podia haver evitat, que semblava que les forces de nacions Unides ho evitarien. Nomes calia que Europa no abdiqués del compromís adquirit de defensar els valors funamentals, els drets bàsics de les persones i les etnies. Però l'Europa que cinquanta anys abans, davant l’horror dels camps d'extermini d'Auschwitz o Mauthausen, s'havia conjurat per no permetre “mai més” l'horror nazi, no va moure ni un dit per evitar l'horror de Srebrenica.

-

Els txétniks serbis varen entrar a la ciutat, varen separar als homes de les dones i els nens i davant la passivitat de les forces militars holandeses de l'ONU que se suposava eren allí per a protegir als bosnians varen executar entre set i deu mil persones, de les quals se n'han recuperat en foses comunes unes cinc mil. I aixó per vergonya de tota Europa va succeir a dues hores d’avió de Barcelona o Paris, nomes fa vint anys no tres-cents. Vergonya, vergonya, vergonya. Feia gairebé tres anys que l'exèrcit i les milícies sèrbies havien arrasat de manera fredament calculada i sistemàtica, mesquites, escoles, habitatges i tot el patrimoni cultural a la Bòsnia ocupada. Havien bombardejat, assassinat, violat sistemàticament als seus ciutadans..., obeint les consignes d'un pla de neteja ètnica preparat i recolzat pel govern de Iugoslàvia presidit per Slobodan Milosevic.
Tot aixó passava aquí al costat i els dirigents europeus malgrat constatar-ho, es rentaven les mans i van ser incapaços de entrar en acció, de prendre mesures contundents contra la barbàrie genocida del règim de Milosevic. Fou aquesta passivitat de tot el món occidental que va donar ales als txétniks per massacrar el poble bosnià.
Hauria pogut posar una foto més crua que representés millor la tragèdia i l'horror d'aquells dies, no m'ha semblat oportú, l'imatge calma de les tombes envoltades d'herba és una petita porta oberta a l'esperança que realment mai més es torni a repetir una tragedia d'aquesta magnitud, però l'esperança com l'herba i les vides dels morts enterrats és fràgil, terriblement fràgil.
*
M’agradaria assegurar vint-i-cinc anys després que uns fets com aquests no es podràn repetir, o no s’haurien de repetir mai més, però no hi ha ningú a Europa que ho pugui garantir. Europa com sempre mirant cap l'altra banda.

´.

HO SENTO, PUC SENTIR-HO 12.7.20

"Dave, aturat, Dave, ¿t'aturarás, Dave?" Així la supercomputadora HAL suplica a l'implacable astronauta Dave Bowman en una famosa i estranyament commovedora escena cap al final de 2001 de Stanley Kubrick: Una odissea de l'espai Bowman, que gairebé ha estat enviat a una mort en l'espai profund per la màquina que funciona malament, està desconnectant amb calma i fredor els circuits de memòria que controlen el seu "cervell artificial." Dave, la meva ment se'n va, "diu HAL amb tristesa. Ho sento, puc sentir-ho.

Puc sentir-ho, també. En els últims anys he tingut una sensació incòmoda que algú, o alguna cosa, ha estat jugant amb el meu cervell, remapejant els circuits neuronals, reprogramant la memòria. La meva ment no va, pel que puc dir, però està canviant. No estic pensant de la manera que solia pensar. Puc sentir amb més força quan estic llegint. La immersió en un llibre o un article llarg solía ser fàcil. La meva ment quedava atrapada en la narrativa o en els girs de la discussió, i passava hores passejant per llargs trams de prosa. Això ja no és el cas. Ara la meva concentració sovint comença a derivar després de dos o tres pàgines. Em poso inquiet, perdo el fil, començo a buscar alguna cosa més que fer. Sento com si sempre estigués arrossegant el meu cervell rebel al text. La lectura profunda que solia venir naturalment s'ha convertit en una lluita.

Crec que sé el que està passant. Durant més d'una dècada, he estat passant molt de temps en línia, buscant i practicant surf i afegint de vegades a les grans bases de dades d'Internet. La Web ha estat una benedicció per a mi com a escriptor. La investigació que un cop va requerir dies a les biblioteques ara es pot fer en minuts. Algunes recerques de Google, alguns clics ràpids en hipervincles, i tinc el fet revelador o la cita pithy que estava buscant. Fins i tot quan no estic treballant, sóc tan probable com no estar buscant en els Web-info de la mala herba-llegir i escriure correus electrònics, escanejar titulars i entrades de bloc, veure vídeos i escoltar podcasts, o simplement ensopegar des de l'enllaç Per enllaçar a l' enllaç. (A diferència de les notes a peu de pàgina, a les que de vegades es comparen, els hipervincles no es limiten a assenyalar les obres relacionades, sinó que ens impulsen cap a ells.)

Per a mi, com per a altres, la xarxa s'està convertint en un mitjà universal, el conducte per a la major part de la informació que flueix a través dels meus ulls i orelles i en la meva ment. Els avantatges de tenir accés immediat a una botiga d'informació tan increïblement rica són moltes, i han estat àmpliament descrites i degudament aplaudides. "El record perfecte de la memòria de silici", va escriure Clive Thompson, de Wired, "pot ser una enorme benedicció per pensar". Però aquesta benedicció té un preu. Com va assenyalar el teòric dels mitjans de comunicació Marshall McLuhan en els anys seixanta, els mitjans de comunicació no són només canals passius d'informació. Proporcionen la matèria del pensament, però també donen forma al procés del pensament. I el que la Xarxa sembla estar fent és treure la meva capacitat de concentració i contemplació. La meva ment ara espera rebre informació de la manera en què la Xarxa el distribueix: en un flux de partícules que es mou ràpidament. Un cop vaig ser un bussejador al mar de paraules. Ara fluix al llarg de la superfície com un noi en un Jet Ski.

No sóc l'únic. Quan esmento els meus problemes amb la lectura a amics i coneguts, tipus literaris, la majoria d'ells, molts diuen que estan tenint experiències similars. Com més usen la web, més han de lluitar per mantenir-se enfocats en llargs escrits. Alguns dels blocaires que segueixo també han començat a esmentar el fenomen. Scott Karp, que escriu un bloc sobre mitjans en línia, recentment va confessar que ha deixat de llegir llibres per complet. "Jo era un gran mestre a la universitat, i solia ser un voraç lector de llibres", va escriure. "Què va passar?" Ell especula sobre la resposta: "Què passa si faig tota la meva lectura a la web no tant perquè la forma en què vaig llegir ha canviat, és a dir, estic buscant conveniència, sinó perquè la forma en què penso ha canviat?"....

.... l'escrit amb les reflexions de Nicholas G.Carr continúa, pero el que he publicat d'ell és ja massa extens per que la majoria no se'l llegeixin o bé ho facin de manera esbiaixada, que és un dels efectes de Google sobre nosaltres que denuncia Carr en el seu escrit. Us deixo l'enllaç sencer (en anglès)

AQUEST MÓN JA NO ÉS EL SEU 11.7.20

Josep Maria Espinàs 'degà' de la premsa catalana, va posar fi a 42 anys d'articulisme diari -els 23 primers a l'Avui, i des de l'any 1999, a El Periódico-. Així ho va anunciar públicament el 12 d'abril de 2018 als lectors des del seu 'Petit observatori', en una columna titulada 'Gràcies per acompanyar els meus anys', on agraia quant li ha aportat el seu ofici i el seu hàbit d'escriure cada dia. Un "hàbit estimulant" que, per decisió personal del periodista i escriptor, es veurà reduït a partir d'aquesta setmana. "Deixo de publicar un article cada dia. En principi, la meva col·laboració es redueix a tres articles a la setmana. Dimecres, divendres i diumenge", afirmava en el seu article.

No recordo exactament quan va deixar de publicar definitivament, crec va ser el febrer/març del 2019. S'entén, 93 anys en aquells moments són molts anys i suposo que la salut quelcom hi devia tenir a veure.

El que ja no s'entén tant és la desaparició de les columnes d'opinió de la Vanguardia de Quim Monzó, ni tan sols surt a la llista de col·laboradors opinadors. Ho explicava ell mateix al Nacional.cat. L'últim article de Monzó a la vanguardia és aquest del 23 de Maig d'enguany:

Aquest món ja no és el meu

"Des que va començar la desescalada, experts i no gaire experts es dediquen a predir com serà el futur postcoronavirus. Literatura al postcoronavirus. Economia al postcoronavirus. Política al postcoronavirus. Cinema al postcoronavirus. Esports al postcoronavirus... A la revista ¡Hola! han anat un pas més enllà i ens expliquen com decorarem les cases quan això s’hagi acabat. És un reportatge interessant que porta per títol “Com serà la decoració d’interiors en l’era post-Covid-19”.

L’acompanyen dues fotos amb espais amples i les parets pintades de blanc. A la primera foto, dos quadros de coloraines a la paret. Una chaise longue blanca, amb coixins de colors suaus. Sobre la tauleta, llibres (un d’ells Casas icónicas de Dominic Bradbury, editat per Nerea), un petjapapers en forma de pantera i un gerro per posar-hi flors però sense flors. A la segona foto, en un sofà blanc, una senyora vestida de rosa que llegeix un llibre, la mar de feliç. Darrere seu, una nena rossa passeja descalça per la catifa, tan feliç com la senyora que llegeix. Les parets també són blanques, igual que la pantalla del llum de peu. Sobre una taula elevada, un gerro blau.

¿Com decorarem les nostres cases quan el coronavirus s’hagi acabat?

L’entradeta del reportatge és una mostra de com no dir res de nou en poques paraules: “Les tendències en decoració estaran enfocades a la recerca de l’ordre, l’austeritat i, sobretot, la comoditat, això sí, sense perdre mai de vista l’estètica”. ¡Com si al llarg dels temps la decoració no s’hagués preocupat per l’ordre, l’austeritat i la comoditat! Com si l’estètica no hagués estat norma bàsica dels dissenyadors d’interiors. També diu que en l’era post-Covid-19 les plantes tindran molt de protagonisme. Es veu que les que teníem a casa fins a la pandèmia no compten.

Una altra de bona: “Els experts asseguren que, encara que s’aixequin les restriccions de mobilitat, la casa continuarà sent un pilar fonamental en aquesta nova normalitat a què ens enfrontem. Igual com passa en la resta de sectors, el món de l’interiorisme també canviarà radicalment en l’era post-Covid-19”. Aquest és un paràgraf sucós. Com si, pel fet que s’aixequin les restriccions de mobilitat, la casa no hagués de continuar sent un pilar fonamental. Com si haguéssim de deixar la casa per sempre, anéssim al Decathlon a comprar una Quechua Arpenaz i ens instal·léssim per sempre més en un parterre de la Diagonal.


Diu la dita castellana: “A río revuelto, ganancia de pescadores”. Mai tants pescadors havien competit per un peix. Espero que aviat algú ens expliqui com seran els botons de puny al post-Covid-19."

Aquest món ja no és el seu, ni per Espinàs ni per Monzó, encara que per diferents motius. Fins i tot la manera d'enfocar l'hora del comiat és una questió d'estil, de saber estar, i en aquest sentit Espinàs ha estat molt més bé que Monzó, una questió de rebequeria la d'aquest últim, suposo, veure'm si temporal o definitiva, o, possiblement Monzó per fi s'ha retirat a escriure la novel·la, la gran novel·la que ens deu a nosaltres i es deu a ell mateix. Tant de bo fos així, fa massa temps que nomès fa forrolla literaria de baixa intensitat.