Josep Maria Espinàs 'degà' de la premsa catalana, va posar fi a 42 anys d'articulisme diari -els 23 primers a l'Avui, i des de l'any 1999, a El Periódico-. Així ho va anunciar públicament el 12 d'abril de 2018 als lectors des del seu 'Petit observatori', en una columna titulada 'Gràcies per acompanyar els meus anys', on agraia quant li ha aportat el seu ofici i el seu hàbit d'escriure cada dia. Un "hàbit estimulant" que, per decisió personal del periodista i escriptor, es veurà reduït a partir d'aquesta setmana. "Deixo de publicar un article cada dia. En principi, la meva col·laboració es redueix a tres articles a la setmana. Dimecres, divendres i diumenge", afirmava en el seu article.
No recordo exactament quan va deixar de publicar definitivament, crec va ser el febrer/març del 2019. S'entén, 93 anys en aquells moments són molts anys i suposo que la salut quelcom hi devia tenir a veure.
El que ja no s'entén tant és la desaparició de les columnes d'opinió de la Vanguardia de Quim Monzó, ni tan sols surt a la llista de col·laboradors opinadors. Ho explicava ell mateix al Nacional.cat. L'últim article de Monzó a la vanguardia és aquest del 23 de Maig d'enguany:
Aquest món ja no és el meu
"Des que va començar la desescalada, experts i no gaire experts es dediquen a predir com serà el futur postcoronavirus. Literatura al postcoronavirus. Economia al postcoronavirus. Política al postcoronavirus. Cinema al postcoronavirus. Esports al postcoronavirus... A la revista ¡Hola! han anat un pas més enllà i ens expliquen com decorarem les cases quan això s’hagi acabat. És un reportatge interessant que porta per títol “Com serà la decoració d’interiors en l’era post-Covid-19”.
L’acompanyen dues fotos amb espais amples i les parets pintades de blanc. A la primera foto, dos quadros de coloraines a la paret. Una chaise longue blanca, amb coixins de colors suaus. Sobre la tauleta, llibres (un d’ells Casas icónicas de Dominic Bradbury, editat per Nerea), un petjapapers en forma de pantera i un gerro per posar-hi flors però sense flors. A la segona foto, en un sofà blanc, una senyora vestida de rosa que llegeix un llibre, la mar de feliç. Darrere seu, una nena rossa passeja descalça per la catifa, tan feliç com la senyora que llegeix. Les parets també són blanques, igual que la pantalla del llum de peu. Sobre una taula elevada, un gerro blau.
¿Com decorarem les nostres cases quan el coronavirus s’hagi acabat?
L’entradeta del reportatge és una mostra de com no dir res de nou en poques paraules: “Les tendències en decoració estaran enfocades a la recerca de l’ordre, l’austeritat i, sobretot, la comoditat, això sí, sense perdre mai de vista l’estètica”. ¡Com si al llarg dels temps la decoració no s’hagués preocupat per l’ordre, l’austeritat i la comoditat! Com si l’estètica no hagués estat norma bàsica dels dissenyadors d’interiors. També diu que en l’era post-Covid-19 les plantes tindran molt de protagonisme. Es veu que les que teníem a casa fins a la pandèmia no compten.
Una altra de bona: “Els experts asseguren que, encara que s’aixequin les restriccions de mobilitat, la casa continuarà sent un pilar fonamental en aquesta nova normalitat a què ens enfrontem. Igual com passa en la resta de sectors, el món de l’interiorisme també canviarà radicalment en l’era post-Covid-19”. Aquest és un paràgraf sucós. Com si, pel fet que s’aixequin les restriccions de mobilitat, la casa no hagués de continuar sent un pilar fonamental. Com si haguéssim de deixar la casa per sempre, anéssim al Decathlon a comprar una Quechua Arpenaz i ens instal·léssim per sempre més en un parterre de la Diagonal.
Diu la dita castellana: “A río revuelto, ganancia de pescadores”. Mai tants pescadors havien competit per un peix. Espero que aviat algú ens expliqui com seran els botons de puny al post-Covid-19."
Aquest món ja no és el seu, ni per Espinàs ni per Monzó, encara que per diferents motius. Fins i tot la manera d'enfocar l'hora del comiat és una questió d'estil, de saber estar, i en aquest sentit Espinàs ha estat molt més bé que Monzó, una questió de rebequeria la d'aquest últim, suposo, veure'm si temporal o definitiva, o, possiblement Monzó per fi s'ha retirat a escriure la novel·la, la gran novel·la que ens deu a nosaltres i es deu a ell mateix. Tant de bo fos així, fa massa temps que nomès fa forrolla literaria de baixa intensitat.
Aquest món ja no és el meu
"Des que va començar la desescalada, experts i no gaire experts es dediquen a predir com serà el futur postcoronavirus. Literatura al postcoronavirus. Economia al postcoronavirus. Política al postcoronavirus. Cinema al postcoronavirus. Esports al postcoronavirus... A la revista ¡Hola! han anat un pas més enllà i ens expliquen com decorarem les cases quan això s’hagi acabat. És un reportatge interessant que porta per títol “Com serà la decoració d’interiors en l’era post-Covid-19”.
L’acompanyen dues fotos amb espais amples i les parets pintades de blanc. A la primera foto, dos quadros de coloraines a la paret. Una chaise longue blanca, amb coixins de colors suaus. Sobre la tauleta, llibres (un d’ells Casas icónicas de Dominic Bradbury, editat per Nerea), un petjapapers en forma de pantera i un gerro per posar-hi flors però sense flors. A la segona foto, en un sofà blanc, una senyora vestida de rosa que llegeix un llibre, la mar de feliç. Darrere seu, una nena rossa passeja descalça per la catifa, tan feliç com la senyora que llegeix. Les parets també són blanques, igual que la pantalla del llum de peu. Sobre una taula elevada, un gerro blau.
¿Com decorarem les nostres cases quan el coronavirus s’hagi acabat?
L’entradeta del reportatge és una mostra de com no dir res de nou en poques paraules: “Les tendències en decoració estaran enfocades a la recerca de l’ordre, l’austeritat i, sobretot, la comoditat, això sí, sense perdre mai de vista l’estètica”. ¡Com si al llarg dels temps la decoració no s’hagués preocupat per l’ordre, l’austeritat i la comoditat! Com si l’estètica no hagués estat norma bàsica dels dissenyadors d’interiors. També diu que en l’era post-Covid-19 les plantes tindran molt de protagonisme. Es veu que les que teníem a casa fins a la pandèmia no compten.
Una altra de bona: “Els experts asseguren que, encara que s’aixequin les restriccions de mobilitat, la casa continuarà sent un pilar fonamental en aquesta nova normalitat a què ens enfrontem. Igual com passa en la resta de sectors, el món de l’interiorisme també canviarà radicalment en l’era post-Covid-19”. Aquest és un paràgraf sucós. Com si, pel fet que s’aixequin les restriccions de mobilitat, la casa no hagués de continuar sent un pilar fonamental. Com si haguéssim de deixar la casa per sempre, anéssim al Decathlon a comprar una Quechua Arpenaz i ens instal·léssim per sempre més en un parterre de la Diagonal.
Diu la dita castellana: “A río revuelto, ganancia de pescadores”. Mai tants pescadors havien competit per un peix. Espero que aviat algú ens expliqui com seran els botons de puny al post-Covid-19."
Aquest món ja no és el seu, ni per Espinàs ni per Monzó, encara que per diferents motius. Fins i tot la manera d'enfocar l'hora del comiat és una questió d'estil, de saber estar, i en aquest sentit Espinàs ha estat molt més bé que Monzó, una questió de rebequeria la d'aquest últim, suposo, veure'm si temporal o definitiva, o, possiblement Monzó per fi s'ha retirat a escriure la novel·la, la gran novel·la que ens deu a nosaltres i es deu a ell mateix. Tant de bo fos així, fa massa temps que nomès fa forrolla literaria de baixa intensitat.
No he entès mai la fama de Monzó, bé, de fet, ja fa molts anys, jo era joveneta, i en uns cursos d'estiu de literatura una conferenciant que devia ser amiga seva ens el va deixar pels núvols, tan sols en salvo els primers contes, que son força originals, per l'època en la qual van sortir. Espinàs és una altra història tot i que jo penso que com la seva etapa a l'AVUI, cap altra.
ResponEliminaD'acord amb el que dius de Monzó, és el que podia haver estat i no va ser, una espècie d'eterna promesa que no ha arribat a cuallar. Espinàs es diferent, d'acord tambè amb tu que estava millor a la seva etapa a l'Avui.
EliminaNo tardaré en verlo por la calle, vive enfrente de casa y a veces nos damos los buenos dias. Se lo preguntaré.
ResponEliminajo m'ho pensaria, igual t'engega a dides.
EliminaIronía rabiosa y contenida la de Monzó, que yo comparto. Vivimos tiempos de estupidez supina, pero muy interesada. Todos los sectores del mercado, de tufo capitalista en auge o en retirada, que de todo hay, van a lo que van. A río revuelto...Los fuertes de antes o de siempre saldrán más fuerte y los débiles ni sobrevivirán. ¿Tiempos de mudanza? ¿Y cuándo no lo han sido? Solo que ahora, aprovechando el tirón de la epidemia, los mercaderes sugerirán nuevas fórmulas para vender lo que sea. La revista del corazón que cita siempre tan "creativa", es decir CERO. También barriendo para sus tiradas y para sus anunciantes.
ResponEliminaHombre, Hola es una referencia para un tipo determinado de gente, en casa somos más del Pronto, 1 euro y te enteras de casi todo.
EliminaDe entrada os diré que Monzó no es santo de mi devoción como columnista, pero lo prefiero de la largo a las columnas que publicaba Pilar Rahola en la "Vanguardia", con sus tics de "progre" pequeñoburguesa.
ResponEliminaPero Monzó ha denunciado con cierta intermitencia el nivel de embobamiento que padece nuestra sociedad desde hace décadas. Una opinión a la que me sumo.
Sandeces como "la decoración tras el corona-virus" son propias del medio donde se ha publicado. "Hola" siempre ha sido una revista orientada a una clientela preferentemente femenina con inquietudes intelectuales muy limitadas.
Pero la evolución de los medios de comunicación en las ultimas décadas ha sido moverse hacia el nicho de mercado de "Hola" y similares, buscando las ventas fáciles, y dejando de lado el periodismo de calidad y los asuntos realmente trascendentes.
Y hemos llegado a un punto donde la cultura y la información se han degradado hasta limites preocupantes ( para algunos ).
Se busca llamar la atención a toda costa, el "pantallazo", las visitas en los digitales. Se crean polémicas idiotas sin ningún fin salvo la controversia y el enfrentamiento en si mismos, para facturar mas publicidad.
En fin, yo tampoco me reconozco en este mundo.
Ostia Rodericus, no esmentis la Rahola, que surt a rreu i a tota hora. D'aquest mon que no és el nostre he trobat aquest poema meu de fa temps:
ResponEliminaNo el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar amb l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
- que em faig fa ja massa -,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès se que hi son
però no les trobo,
potser perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.
Maravellòs. Es un sentiment compartit. Jo també em sento dins d´una trinxera, arraconat i perdut.
EliminaHe crescut llegin aautentics gegants del pensament contemporani, i ara que ja han desaparegut, em sento orfe, perdut entre un ramat d´ovelles a las portas del escorxador. El destí ens ha arribat ja.
Esto que sigue es solo una opinión como lectora avalada por una experiencia limitada carente de relevancia estadística, pero muy directa porque es la mía. Demasiada gente que se cree escritora y poeta, para mí ni lo son ni resisten la más mínima criba. Excluyo a los que buscan la humedad del sentimiento sin saber realmente de lo que hablan, de forma reiterada y gratuita, y me quedo con los que logran la quemazón del raciocinio, y con los que trabajan hasta la última palabra de su última línea, sea esta prosa o poesía. También excluyo a quienes no saben callar a tiempo. La escritura no es ni más ni menos que una actividad creativa, pero no la única.
ResponEliminaMe descubro, señora. No se puede decir mas.
EliminaAmén Chiloé, por eso hay escritores y escribidores y pocos poetas, muy pocos.
Elimina