Josep Maria Espinàs 'degà' de la premsa catalana, va posar fi a 42 anys d'articulisme diari -els 23 primers a l'Avui, i des de l'any 1999, a El Periódico-. Així ho va anunciar públicament el 12 d'abril de 2018 als lectors des del seu 'Petit observatori', en una columna titulada 'Gràcies per acompanyar els meus anys', on agraia quant li ha aportat el seu ofici i el seu hàbit d'escriure cada dia. Un "hàbit estimulant" que, per decisió personal del periodista i escriptor, es veurà reduït a partir d'aquesta setmana. "Deixo de publicar un article cada dia. En principi, la meva col·laboració es redueix a tres articles a la setmana. Dimecres, divendres i diumenge", afirmava en el seu article.
No recordo exactament quan va deixar de publicar definitivament, crec va ser el febrer/març del 2019. S'entén, 93 anys en aquells moments són molts anys i suposo que la salut quelcom hi devia tenir a veure.

El que ja no s'entén tant és la desaparició de les columnes d'opinió de la Vanguardia de Quim Monzó, ni tan sols surt a la llista de col·laboradors opinadors. Ho explicava ell mateix al Nacional.cat. L'últim article de Monzó a la vanguardia és aquest del 23 de Maig d'enguany:

 Aquest món ja no és el meu
"Des que va començar la desescalada, experts i no gaire experts es dediquen a predir com serà el futur postcoronavirus. Literatura al postcoronavirus. Economia al postcoronavirus. Política al postcoronavirus. Cinema al postcoronavirus. Esports al postcoronavirus... A la revista ¡Hola! han anat un pas més enllà i ens expliquen com decorarem les cases quan això s’hagi acabat. És un reportatge interessant que porta per títol “Com serà la decoració d’interiors en l’era post-Covid-19”.

 L’acompanyen dues fotos amb espais amples i les parets pintades de blanc. A la primera foto, dos quadros de coloraines a la paret. Una chaise longue blanca, amb coixins de colors suaus. Sobre la tauleta, llibres (un d’ells Casas icónicas de Dominic Bradbury, editat per Nerea), un petjapapers en forma de pantera i un gerro per posar-hi flors però sense flors. A la segona foto, en un sofà blanc, una senyora vestida de rosa que llegeix un llibre, la mar de feliç. Darrere seu, una nena rossa passeja descalça per la catifa, tan feliç com la senyora que llegeix. Les parets també són blanques, igual que la pantalla del llum de peu. Sobre una taula elevada, un gerro blau.

 ¿Com decorarem les nostres cases quan el coronavirus s’hagi acabat?

 L’entradeta del reportatge és una mostra de com no dir res de nou en poques paraules: “Les tendències en decoració estaran enfocades a la recerca de l’ordre, l’austeritat i, sobretot, la comoditat, això sí, sense perdre mai de vista l’estètica”. ¡Com si al llarg dels temps la decoració no s’hagués preocupat per l’ordre, l’austeritat i la comoditat! Com si l’estètica no hagués estat norma bàsica dels dissenyadors d’interiors. També diu que en l’era post-Covid-19 les plantes tindran molt de protagonisme. Es veu que les que teníem a casa fins a la pandèmia no compten.

 Una altra de bona: “Els experts asseguren que, encara que s’aixequin les restriccions de mobilitat, la casa continuarà sent un pilar fonamental en aquesta nova normalitat a què ens enfrontem. Igual com passa en la resta de sectors, el món de l’interiorisme també canviarà radicalment en l’era post-Covid-19”. Aquest és un paràgraf sucós. Com si, pel fet que s’aixequin les restriccions de mobilitat, la casa no hagués de continuar sent un pilar fonamental. Com si haguéssim de deixar la casa per sempre, anéssim al Decathlon a comprar una Quechua Arpenaz i ens instal·léssim per sempre més en un parterre de la Diagonal.
Diu la dita castellana: “A río revuelto, ganancia de pescadores”. Mai tants pescadors havien competit per un peix. Espero que aviat algú ens expliqui com seran els botons de puny al post-Covid-19."

Aquest món ja no és el seu, ni per Espinàs ni per Monzó, encara que per diferents motius. Fins i tot la manera d'enfocar l'hora del comiat és una questió d'estil, de saber estar, i en aquest sentit Espinàs ha estat molt més bé que Monzó, una questió de rebequeria la d'aquest últim, suposo, veure'm si temporal o definitiva, o, possiblement Monzó per fi s'ha retirat a escriure la novel·la, la gran novel·la que ens deu a nosaltres i es deu a ell mateix. Tant de bo fos així, fa massa temps que nomès fa forrolla literaria de baixa intensitat.