Kumba, definició: Persona de bons sentiments i millor intenció. Creu en l’amor. Estima totes les criatures vives, excepte els neoliberals. És humil, solidari i altruista. Dóna i no espera res a canvi. Té una visió espiritual del món, altrament consciència, i considera la humanitat com els seus germans. En la versió regional, és catalanista i progressista. És contrari a l’explotació de l’home per l’home, és profundament pacifista i vol transformar el món per fer-lo millor. És dialogant i no tolera que li portin la contrària. Li agrada Lluís Llach, el cançoner folk, el rock català i U2.
Frase clau: «Els bons líders dirigeixen el ramat des de darrere». Nelson Mandela.
L'ha fet bona Manuel Delgado amb aquest tuit sobre el kumbainaisme, a ran del llibre d'Oriol Malló: "Confessions d'un Kumba resentit". Si el voleu llegir, a baix teniu el pdf. Són 110 pàgines, millor doncs comprar el llibre, val la pena.
CONFESSIONS D'UN KUMBA RESENTIT. - pdf
M'ha interessat la part en la que parla de Xesco Boix. JO VAIG MATAR A XESCO BOIX - (us deixo un fragment)
E1 21 de juliol de 1984, el cantautor-animador per antonomasia, Xesco
Boix, es deixava morir a la via del tren del Maresme a l’alçada de Malgrat
de mar on estava reclòs en una comunitat terapèutica per curar-se d’una de
les seves habituals i cada cop més terribles depressions. Mesos abans els tres fundadors del Partit Antikumbaià de Catalunya
–
Roger Vilaplana,Jordi Fexas i jo mateix--
havíem enganxat cartells a l’Institut Sants
-LesCorts amb una imatge típica del Xesco
–
guitarra acústica, barba profusa, un punt retallada, i gorra blava al cap-- amb una diana de visor adaptat al
fusell d’un franctirador. Volíem la seva eliminació física com a símbol de tot allò que odiàvem en nosaltres mateixos. Per culpa d’ell i dels seus,
Catalunya no podia ser un país normal on hi hagués rock en català i ens
resignavem a escoltar la Dharma o l’únic grup que intentava ser
postmodern, els Duble Buble, de Vic, que és el que aquells tres estudiantsde COU preteníem. Volíem deixar enrere Cavall Fort i Tretzevents, Jan i Trencapins, Jep i Fidel, els barrufets i Gil Pupila. I Asterix i Obèlix...
...Ens suicidàvem amb 5 anys i Xesco Boix disparava la bala amb les seves cançons. I això el va condemnar. I potser ens va condemnar a molts. Vam idolatrar els nostres pares, les nostres mares, com si la vida mateixa depengués de la seva aprovació. Vam convertir-nos en ells i no els vam jutjar ni els vam matar. Nosaltres ja estàvem morts. Per dintre. Socarrimats. En les seves terribles depressions, quan fugia a cantar pels corredors dels metros d’Europa, Xesco Boix potser s’adonava que no salvava nens. Els destruïa. Era còmplice, actor, en grau major d’un petit gran holocaust. I si mirava de fit a fit un nen que no captava el missatge, veia la por en el seu sulls. Però ell tampoc tenia sortida. Aquell «sofriment tan immens i difícil d’explicar» que li comentava a un amic en aquella «sòrdida» comunitat terapèutica poc abans d’acabar la comèdia. Aquella taca negra que l’anava menjant per dins assenyalava la definitiva volatilització de l’ànima que ell mateix havia sacrificat de nen a l’altar del monserratinisme ambiental i familiar. Allò que havia d’haver estat la sortida – tornar als nens, tornar a ser un nen - era la definitiva confirmació del contrari: ell era l’assassí de nens. Pel poc que li quedava d’ell mateix, ja no es podia mirar al mirall. I com que mai va saber que els dimonis que el turmentaven comencaven pel seu propi pare, la seva pròpia família i el fet luctuós d’haver-se empassat, tan aviat, el simulacre d’una pau i un paradís fundat sobre el crim i la il.legalitat, el darrer homenatge que es devia era acabar amb el personatge perquè d’ell mateix ja no en quedava res de res. Era un mort en vida. I jan’hi havia prou. Tenia 38 anys.
Quan ell va morir, els kumbes ja eren legió. I els seus acòlits, cantants-animadors, els pares i mestres, tots aquells que el van divinitzar, van retre-li sentits homenatges populars: «Un jorn de l’estiuada, quan feia molta calor, vas anar a veure la mar tot passejant. La guitarra a l’espatlla, les cançons dins el sarró, caminant damunt les ones vas marxar», cantava, canta, Toni Giménez, talment fos Jesucrist reencarnat. I remata, amb música de Pete Seeger: «Sabem que ets amb nosaltres, que ets present als nostres cors. Ets la veu de l’esperança, amic Francesc. Ets la lluita que dins nostre ens farà tirar endavant, per lluitar per als infants, la llibertat». Sobre les cendres del suicida, s’instaura, es consagra una nova religió. De fet, ja ho estava. Només faltava un sant. I Xesco Boix ha passat al santoral kumba com el fundador. Celebrem-ho. Segrestar l’ànima dels nens perquè mai més la recuperin, el veritable credo del kumbaisme, és hores d’ara cosa natural. Tan que el mot kumba, de tantes victòries que arrossega, s’ha dissolt i permeabilitzat en la societat catalana que ja no necessita d’adjectius per definir el triomf absolut d’allò que va començar fa cinquanta anys. També m’ha costat 38 anys entendre -ho. Jo no vaig matar Xesco Boix. Jo vaig morir amb Xesco Boix.
Tags:
ANTERIORESS
Boix va ser un gran engany, a desgrat d'ell mateix. Encara recordo amb una esgarrifança quan, al programa Voste pregunta, un nen va trucar i li va dir que quina sort tenia el seu fill, amb un pare tan maco. De fet és gairebé un símbol d'una Catalunya cofoia i autoenganyada, però depressiva i suïcida. Jo no sabia res de les seves depressions fins que no es va suicidar, cosa que van trigar a admetre, de forma oficial, recordo que érem a un càmping amb la família, molt a prop d'on va morir.
Jo mateix el tenia en un pedestal, potser per que una vegada el vàrem veure actuar amb la familia a Camprodón, o per tota la llegenda que hi ha vers la seva figura.
De fet, ell no hi va pujar mai en un pedestal. Jo el vaig veure actuar i era assegut a terra, a la meva alçada. Jo tenia 10 anys.
No entenc de quin engany parles.
Poco se de esta persona, casi nada.
Poco puedo decir.
Salut
Hi ha una tendència a mitificar personatges diversos que ens hauríem de fer mirar. Per altra banda tampoc els hem de treure tot el mèrit, encara que fossin 'humans'. Sovint les biografies oficials amaguen les febleses de la gent per no fer trontollar els nostres ídols. Tant Boix com el seu germà, que també era músic, van desenvolupar problemes mentals, qui sap si genètics, agreujats quan van fer el servei militar de l'època que suposo que els va enfrontar amb el miserable mon real. Llegir biografies serioses acaba amb moltes mitificacions absurdes però aleshores es pot caure en el contrari, condemnar sense relativitzar.
Ningú passa la prova del cotó, a la que rasques una mica en la seva biografia poc de bo hi surt.
Tots els éssers humans tenen les seves febleses, però això no vol dir que no tinguin un gran valor. L'únic greu de debò és el perfeccionisme que només és capaç de valorar allò que no plora o que no ensopega, i el filldeputisme que odia dissimuladament tot el que fa olor de bondat per orgull, arrogància, o...
Miguel, si tienes interés en internet hay mucha información y también música suya.
Per altra banda les famílies com la seva, amb tanta cultura i tanta gent d'upa, també son un llast feixuc, en molts casos. A sobre el van fer anar als jesuïtes d'aleshores. Tot pesa.
la culpa doncs, es dels jesuites...
La culpa de què? Això de la culpa és un llast judeocristià dels que s'atorguen l'esnobisme de no ser-ho.
Tampoc no entens com estava ingressat en un centre tan sòrdid. Ja eren els anys vuitanta.
No sé perquè estava ingressat en un centre sòrdid, de sobte hi ha molta sordidesa en la seva vida.
Quina sordidesa? És per aprendre'n.
La culpa no és de ningú, sinó d'un cúmul de circumstàncies, de l'època i, segurament, també, de la genètica, molta gent va patir a la mili i a l'escola i a casa i no va acabar així. Tots som producte de moltes coses,però estic d'acord en què això del kumbaianisme no ha estat tan positiu com pensàvem de joves. També era l'època, és clar. Vam créixer amb Puff el drac màgic i mira que la cançó ja no acaba gaire bé, el meu fill plorava quan l'escoltava, és tot un símbol.
Tampoc era tan greu la mili, pel que sembla més aviat els problemes li venien de casa seva, del seu pare.
Jo sí que crec que la mili era molt i molt greu, a banda de què li va tocar en un submarí i s'angoixava molt. Depenia de la sort, això de la mili, conec nois que ho van passar molt malament i d'altres que no tant, hi havia allà suïcidis que s'amagaven o es feien passar per accidents. Moltes coses que abans semblaven 'normals' no ho eren gens i, com que tothom, mes o menys, la feia... I de pares lamentables o autoritaris també n'he conegut molts, segurament pitjors que el seu. Jo crec que el més rellevant, tot i que agreujat per les circumstàncies, és la depressió, sovint amb factors hereditaris i genètics, causa d'una gran part de suïcidis, i que té alts i baixos però no es cura mai del tot, el suïcidi es un tema que encara és tabú tot i que, per sort, la percepció va canviant encara que costi. Atribuir els problemes a un factor o un altre no em sembla adient quan tantes coses hi convergeixen.
Doncs jo a la mili no ho vaig passar malament, clar que la vaog fer a Palma de Mallorca i a la Subinspección General de Baleares, on francament estàvem molt bé, podiem anar de paisà, etc, de fet jo treballava a la gestoria del Capitan Habilitado, y cobrando, eh!
De fet, d'ell i encara es diu ara den general, la informació era que l'havia atropellat el tren.
Quan al submarí si m'arriba a tocar a mi, ja estaria fent-li companyia al Xesco, amb la meva claustrofobia no ho hauria resistit.
El Pere també la va fer a Mallorca i va estar molt bé i s'ho va passar molt bé, el meu germà la va fer a Cartagena i tampoc ho va passar tan malament, però no es pot jutjar res per la pròpia experiència, també tenia amics que ho van passar molt malament i que em van explicar coses que no podien comentar ni sortien als diaris, també novatades cruels, per exemple, a banda d'abusos dels superiors. Jo crec que avui s'admet el seu suïcidi, fins i tot a viquipèdia crec que ho diu. La meva filla va anar a EGB amb el fill d'una cosina seva que també era músic, un noi molt alegre i que, malauradament, va morir d'accident durant el viatge de nuvis, l'Oriol Canals. Crec que era la mare d'aquest noi a qui una vegada vaig sentir explicar, per televisió, això del submarí i del pes familiar.
Pel que fa a la mili, té una història molt llarga i encara el tema militar és, també, tabú, en molts aspectes. Falta informació.
A Palma pensa que la majoria dels militars o melitars com els deia ma mare, eren mallorquins, n'hi havia un de rang sargent primer, clavat a l'Alberto Sordi i erta un catxondo total, i el dos que hi havia madrilenys d'Estat Major, un Comandant i un Capità eren bona gent, al comandanrt m'el vaig guanyar fent-li dibuixos que no trobava, i el Capità l'hi vaig salvar el cul un parell de vegades i era un home agraït.
Pensa que on estàvem nosaltres a les Bòvedes, -ara és un llac sota la Caterdral - tots els caloios ho eren fills de militars mallorquins o represaliats polítics de casa bona quje feien la mili allí, a mi em varen agafar per que tenia bona lletra per passar a net els llibres oficials del Capitan habilitado.
Un germà seu també músic cantava amb el doctor Estivill a Falsterbo i va desenvolupar una esquizofrènia, el Joan Boix, tots dos sembla ser que eren bipolars, ara això es diagnostica però fa anys no tant i, a més a mes, s'amagava.
Ara bé, jo m'ho havia passat molt bé cantant amb ell a les Escoles d'Estiu i amb els meus fills, a actuacions diverses, teníem tots els cassettes, d'ell, del Giménez, de l'Angel Daban i d'una pila.
els bipolars són un serios problema, fins i tot per a ells mateixos, en conec dos casos, un d'ells un antic i conegut blocaire ara desaparegut. L'altre l'exdona d'un company de feina.
Tota una època, també érem joves i tot es veu més lluminós, fins i tot amb la mili.
El Pere va estar a la Caixa de Reclutes, em sembla que ja no hi ha l'edifici, ell hi va anar per casualitat però hi havia molts 'enxufats', i a sobre podia sortir de gresca, amb les turistes d'aleshores, he, he...
La plaça Gomila era el nostre lloc habitual d'esbarjo, pensa que la majoria de porters de discoteca eren militars, sargemtos, cabos, sargentos primers.
Jo soc dels que va fer l EGB i crec que n esteu fent un gra massa respecte del Xesco Boix.
Per a mi tot l esforc que van fer molts formadors(mestres) a l epoca que erem va ser un gran sacrifici.
Amb aquells ajuntaments socialistes que no tenien un duro al calaix.I vaja si el van aconseguir el duro.
I mireu,no em parleu de realitats que jo he treballat de moltes coses diverses en aquesta vida i vaig acabar reventant.Em sembla que no veig que ningu parli de la depression com es mereix.Es que no recordeu el sanatoris?.
Tan de bo mai haguessiu de pasar una forta depressio acimpanyada d una ansietat de cavall.
Alguna vegada us heu preguntat si Xesco Boix ja havia vist coses que als vostres ulls no van arribar mai?.
Nomes que una persona sigues.capac de en la situacio mental que ell estava poguer cantar per a nens es un gran esforc.
Us dire una cosa que jo ja tinc molt clara.Avui en dia que tota informacio esta a la xarxa.Que o qui us permet imaginar?.
A mi el que m avergonyes mes que la vida d aquella persona humild es el cercle vicios en el que van entrar els ajuntaments despres d aquells primers anys i ara ho volen revertir.
Em deia una noia.Cogete una hipoteca que el piso asi sera tuyo.
No se que es pitjor Xesco Boix o el Monopoli.
Opinions ni ha de tots tipus pero d opinions estupides tambe.
Uns van fer servir el seu servell per cantar,vosaltres el feu servir per criticar.
Jo no critico, opino sobre qualsevol tema, lo qual no té res de negatiu. A més l'article és de Manuel Delgado, un antropòleg molt interessant i lúcid. Quan algú es fa dir LA VERITAT, ja no anem bé, perquè la veritat no és de ningú i de tots alhora, la veritat és un vidre en mil trossos i cada un de nosaltres en té un d'ell, només quan es tornen a ajuntar s'assoleix la veritat.
Salut.
Hola Francesc
Evidentment que jo no tinc la veritat absoluta pero sembla que a vegades sembla que alguns la tinguin.Jo l unic que volia es centrar el debat soble Xesco Boix.Es a dir,hi ha gent que diu que no tocaba de peus a terra.Home,si tenim en compte que a l epoca del franquisme tot aquell que aixecava una ma per discrepar acabava a presso i qui mes qui menys apallissat i encara que no t hagues tocat de prop amb tan sols veure que et podia tocar el numero per rebre el mateix no agrada a ningu,siguem francs.
De la part d estar de peus a terra,be,depen tothom ha inaginat un millor mon per als nostres fills.No es tractaria d anar tombant la truita a veure si es mes o menys com jo vull.
Jo no el mitificaria,pero si es veritat que la firna de cantar era molt mes dinamica i participativa amb els nens i nenes que avui en dia.Mira Francesc,si filem prim...jo tenia i tinc un llibre que feiem servir classe de catala a segon d EGB que es deia el castell d Iras i no tornaras.No se si el recordaras.
Alla ja es parla de la mort com quelcom necesari per aconseguir poder.
Avui s han de tractar els nens amb pinces,abans si et portaves malament a casa potser t enduies algun mastegot.
Com es diu en castella: no tanto ni tampoco.
Acabo.Parlant de veritats,si em diguessis que ho va dir un psquiatra o un psicoleg o dones del mateix ram...pero per a mi que aquell antropoleg no tenia altre cosa que fer que analitzar al Xesco.
Potser tambe existeix la possibilitat de revenja.
Aquesta patata us la passo a vosaltres.
ANTROPOLEG AVORRIT O REVENJA A TRASPEMPS?
A mi la meva mare em va dir que un dels possibles motius del suïcidi d'en Xesco Boix va ser la relació que tenia amb la seva dona, a qui la meva mare va arribar a conèixer força bé. Ho deixo com una altra hipòtesi.
Podria ser, ha passat molt de temps, i de fet els homínids solem recordar el que més ens interessa recordar.