El rei Felip de Bèlgica ha entonat un discret mea culpa per "les ferides del passat" belga al Congo. "Lamenta profundament", una colonització marcada "per les atrocitats comeses contra les poblacions locals". Ja tocava! Són paraules forçades per l'onada contra el racisme que ha desencadenat l'assassinat de George Floyd a Minneapolis.
Aquestes paraules de penediment corregeixen lleument les que va pronunciar fa exactament 60 anys a Léopoldville (l'actual Kinshasa) l'oncle del rei actual, Balduí, famosíssim a l'Espanya de Franco en virtut del seu matrimoni amb l'aristòcrata espanyola Fabiola de Mora i Aragó. Balduí era una de les poques portes clarament obertes al règim de Franco a Europa. La parella sortia cada setmana a les revistes de el cor.
Balduí va assistir amb l'orgull ferit a la cerimònia de formalització de la independència del Congo. Bèlgica cedia la immensa colònia perquè no volia passar per la humiliant experiència de França amb Algèria. En el seu discurs, va arribar a descriure la independència del Congo com la culminació de "l'obra civilitzadora" del seu avantpassat Leopold II. Abans de convertir-se en colònia de Bèlgica, Leopold II posseïa aquesta immensa porció d'Àfrica com a propietat estrictament privada.
Es va fer immensament ric espoliant el país i esclavitzant la seva gent. Als negres que no recollien la quota mínima de cautxú, els tallaven les mans. L'escriptor Joseph Conrad va descriure el territori del riu Congo com "el cor de les tenebres". En el moment de l'agonia, Kurtz, protagonista de la novel·la, resumeix la seva vida i la del territori: "L'horror, l'horror".
El dia abans que Balduí pronunciés el seu discurs, va desfilar en un descapotable amb el primer president de país, Joseph Kasavubu. Tot d'una, un home se'ls acosta, s'inclina cap al rei i s'apropia de la seva espasa. El van detenir. No volia l'arma per assassinar-ho, sinó tan sols donar la nota. Tots els negres que dibuixa Hergé són d'aquest estil: o ximples o estúpids. Temen als lleons, circulen en trens de llautó i adoren a Tintin.
Kasavubu va pronunciar un discurs convencional. Però el primer ministre Patrice Lumumba va dir al rei: "Les nostres ferides estan molt fresques i són massa doloroses per ser oblidades". Al cap d'un any, Lumumba era liquidat. Els belgues i els propietaris de mines van forçar l'escissió de Katanga i van lliurar el país a Joseph Mobutu, arquetip dels dictadors africans. El país més ric en naturalesa i mines és un dels més pobres del món. L'horror continua, i la immunitat impune del Rei Leopold II de Bélgica també.
Antoni Puigverd - lavanguardia.com - Als anys 60 no només hi havia el menysteniment d'Hergé vers els congolenys, també a casa nostra hi havia cançons com aquesta de Dodó Escolá.
Aquestes paraules de penediment corregeixen lleument les que va pronunciar fa exactament 60 anys a Léopoldville (l'actual Kinshasa) l'oncle del rei actual, Balduí, famosíssim a l'Espanya de Franco en virtut del seu matrimoni amb l'aristòcrata espanyola Fabiola de Mora i Aragó. Balduí era una de les poques portes clarament obertes al règim de Franco a Europa. La parella sortia cada setmana a les revistes de el cor.
Balduí va assistir amb l'orgull ferit a la cerimònia de formalització de la independència del Congo. Bèlgica cedia la immensa colònia perquè no volia passar per la humiliant experiència de França amb Algèria. En el seu discurs, va arribar a descriure la independència del Congo com la culminació de "l'obra civilitzadora" del seu avantpassat Leopold II. Abans de convertir-se en colònia de Bèlgica, Leopold II posseïa aquesta immensa porció d'Àfrica com a propietat estrictament privada.
Es va fer immensament ric espoliant el país i esclavitzant la seva gent. Als negres que no recollien la quota mínima de cautxú, els tallaven les mans. L'escriptor Joseph Conrad va descriure el territori del riu Congo com "el cor de les tenebres". En el moment de l'agonia, Kurtz, protagonista de la novel·la, resumeix la seva vida i la del territori: "L'horror, l'horror".
El dia abans que Balduí pronunciés el seu discurs, va desfilar en un descapotable amb el primer president de país, Joseph Kasavubu. Tot d'una, un home se'ls acosta, s'inclina cap al rei i s'apropia de la seva espasa. El van detenir. No volia l'arma per assassinar-ho, sinó tan sols donar la nota. Tots els negres que dibuixa Hergé són d'aquest estil: o ximples o estúpids. Temen als lleons, circulen en trens de llautó i adoren a Tintin.
Kasavubu va pronunciar un discurs convencional. Però el primer ministre Patrice Lumumba va dir al rei: "Les nostres ferides estan molt fresques i són massa doloroses per ser oblidades". Al cap d'un any, Lumumba era liquidat. Els belgues i els propietaris de mines van forçar l'escissió de Katanga i van lliurar el país a Joseph Mobutu, arquetip dels dictadors africans. El país més ric en naturalesa i mines és un dels més pobres del món. L'horror continua, i la immunitat impune del Rei Leopold II de Bélgica també.
Antoni Puigverd - lavanguardia.com - Als anys 60 no només hi havia el menysteniment d'Hergé vers els congolenys, també a casa nostra hi havia cançons com aquesta de Dodó Escolá.
.png "English"){kind=small}
10 Comentaris
Durant les darreres dècades s'han publicat molts llibres sobre aquells horrors, fa anys, a la Virreina, vaig veure el documental en el qual es veia el discurs de Lumumba i la cara que anava posant el Fabiolo,al qual, per cert, fins i tot havien volgut fer sant. Molts nois belgues que feien el servei militar de grans no podien oblidar el que havien hagut de fer i també van denunciar el tema. No hi ha cap país innocent però els espanyols sempre tenim la dèria d'autoflagelar-nos més del compte, encara no entenc perquè. Els tintinaries s'ho haurien de fer mirar, per cert, tant que aquí som primmirats amb 'els nostres negreros'
ResponEliminaper aixó l'escrit de Puigverd, no nom és Colon es culpable, El Fabiolo o el Leopoldo ho eren molt més.
EliminaI també cal pensar que, malauradament, a Lumumba el van assassinar de fora directa els 'dolents'del seu propi país, als quals han hagut de patir fins ara, no hi ha un pam de net. Dodó Escolà,per cert, va recapacitar i va retirar la cançó de la circulació.
ResponEliminaaixó del Dodó em sembla bé, no ho sabia.
EliminaAquello fue terrible, terrible.
ResponEliminaNo debemos olvidarnos de los italianos, Graziani, y la Somalia italiana. Un año de crueldad inmensa de la que nadie dice nada y todo parece ser olvidado.
No hay país europeo que haya dejado buen recuerdo en sus colonias, y eso no se borra de hoy para mañana.
Salut
Lo de Somalia va ser terrible, però com deia Lumumba Les nostres ferides estan molt fresques i són massa doloroses per ser oblidades, per cert que a la Vanguardia d'avui Jaume Masdeu diu que estan a punt de fer justicia sobre el seu assassinat fa 60 anys.
ResponEliminaBastante ya nos mata la vida como para tener que soportar esa crueldad humana (madre de todos los horrores del pasado) que desgraciadamente sigue existiendo.
ResponEliminaAhora mismo me remontaría cuatrocientos años atrás para hablarte de Bartolomé de las Casas (de cómo defendió a los indios, pero no a los negros), y de Francisco de Vitoria (el Padre Vitoria) y su posición ante la esclavitud desde el prisma del Derecho. Y como nada de lo jurídico te gusta, procuraría no decir solo bla bla bla, para mantenerte atento.
Vale. Quien mas quien menos cometio barbaridades en otra epoca y con otros criterios eticos y morales.
ResponElimina¿Con otros criterios, dices? ¿En otra época? ¿Acaso es el facilismo automático del surco verbal acostumbrado lo que nubla la vista a los poetas? Pues muchos horrores subsisten y no hay soluciones a la vista. ¿Alguna idea?
EliminaCuídese usted también. Todo lo que pueda.
1-2
Me refiero a que la moral no era la misma hace 500 años que ahora, o sea, no justifico las barbaridades que se cometieron, pero muchos de ellos no eran conscientes de que lo fueran en aquellos momentos.
ResponElimina