GAROLERA CANTA I LA MUNTANYA BALLA

Fa gràcia que ara en Garolera ens desperti de la letargia estival per dir-nos que no llegim un llibre que ja hem llegit tots. - Bernat Puigtobella.

Narcís Garolera desaconsellava diumenge passat a Twitter la lectura de Canto jo i la muntanya balla (Anagrama), d’Irene Solà. A Núvol l’hem llegida, aquesta novel·la, ens ha agradat, n’han parlat Rita Rakosnik aquí i Gerard E. Mur aquí. Fins i tot li hem donat el premi Punt de Llibre. Anagrama ja n’ha venut més de 25.000 exemplars i és probable que l’hagin llegit moltes més persones, que en deuen haver compartit exemplars. Fa gràcia que ara en Garolera ens desperti de la letargia estival per dir-nos que no llegim un llibre que ja hem llegit tots.

Garolera dona arguments molt febles per desaconsellar-ne la lectura. Retreu a Solà que no posi l’accent diacrític a ‘ossos’, un mot que va quedar afectat per la reforma dels diacrítics. És a dir, utilitza l’escriptora per carregar contra l’Institut d’Estudis Catalans.  Li recrimina que faci un ús transitiu del verb dormir, sense tenir en compte que en català diem sense problemes expressions com ‘dormir la mona’. Es mofa dels dibuxos de Solà comparant-los amb uns versos de Verdaguer, dues expressions artístiques que no són commensurables. El pitjor de tot és que Garolera fonamenta la seva recomanació únicament en la seva autoritat acadèmica, dient que en desaconsella la lectura “com a catedràtic emèrit de filologia catalana”. No té més arguments. No demostra tampoc amb cap dels seus comentaris que s’hagi acabat el llibre.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la original, que trenca motlles. És plena de prosopopeies (hi parlen els núvols, un cabirol, etc.), però el dolor que la travessa és profundament humà. És subtil, no mastega les coses dues vegades, ni cau en obvietats. No és la novel·la perfecta, però les novel·les amb la seva força no solen ser-ho tampoc, ni ho necessiten. Solà no fa un relat lineal, sinó que salta d’una cosa a l’altra i al principi, abans no et situes, exigeix una certa concentració i una capacitat per retenir noms de personatges sense un lligam aparent. Si entres al seu bosc buscant-hi bolets, sense aixecar el cap, com fa Garolera, t’hi pots perdre. Que la novel·la hagi tingut tan èxit malgrat aquest petit esforç que demana, em fa sentir una mica de confiança en el futur de la lectura.

El tuit de Garolera ha estat contestat amb mostres de menyspreu per part dels que hi han vist el paternalisme patriarcal sobre una dona jove; molts li han engaltat la coberta de la novel·la per dir que se la llegirien; n’hi ha que han confessat que tampoc els havia agradat el llibre, i ja se sap que d’aquests, com més es llegeix un llibre, més n’hi ha; d’altres li han retret que hagi posat el mèrit o demèrit en el recomanador i no en el llibre. Garolera ha donat respostes erràtiques. Ha insultat a algú titllant-lo-li de “pet merdós i galàpet inflat”, en una piulada que ha acabat esborrant, i ha arribat a dir que Irene Solà podrà escriure en el futur obres tan bones com les de Rodoreda. Puntillós, ha contestat un per un tots els comentaris i ha recomanat a tort i a dret les seves memòries, Galeries del record. Memòries d’un filòleg (Edicions de 1984).

A Núvol ens hem llegit també aquestes memòries i quan es van publicar en vam parlar amb ell. En una entrevista que li va fer aquí Joan Tardà aquí, ens explicava que va estudiar durant vuit anys en un seminari, on va cursar estudis teològics. L’empremta del seminari va ser tan profunda que a l’entrevista confessava: “Avui, encara no tinc el valor de negar l’existència de Déu. Tampoc d’admetre-la”. De ben jovenet es va decantar per la filologia, i ha fet edicions crítiques de Jacint Verdaguer, Josep Pla o Josep M. de Sagarra, entre d’altres. L’editor crític sol llegir de manera molt primmirada. Ha de detectar els errors en edicions prèvies per poder restituir el text original i oferir la solució filològica més prístina. La deformació professional que comporta aquesta dèria no és innòcua, com s’ha vist en l’enfilall de tuits que ha fet sobre Canto i jo i la muntanya balla, on fa una esmena a la totalitat agafant el rave per les fulles. Garolera és d’una raça de filòlegs que han fet una gran feina a l’hora de fixar textos, netejar-los d’impureses i presentar-los al lector, però sovint són tan recalcitrants que els arbres no els han deixat veure el bosc, com s’ha demostrat en la lectura que fa d’Irene Solà, on té greus problemes per distingir un plantígrad d’unes restes òssies. Són filòlegs que s’han cremat les celles per polir-nos els clàssics, i els ho hem d’agrair, però a l’hora de pensar críticament no han ampliat el camp de batalla, i no passa res, potser no era la seva feina. La crítica i el cànon en aquest país l’han fet  escriptors com Carles Riba, Joan Fuster, Gabriel Ferrater, Maria Mercè Marçal, Enric Casasses, Toni Sala, etc. Garolera s’ha guanyat un prestigi filològic indiscutible, però no pas l’autoritat (emèrita o no) per dir-nos el que hem de llegir. I si la tenia, l’acaba de dilapidar. Que ara vingui i ens recomani de no distreure’ns amb una novel·la és més propi d’un director espiritual preconciliar que no d’un professor universitari. Mentrestant, la muntanya balla. - Bernat Puigtobella.

VES QUE EN GAROLERA NO HAGI CREAT UN EFECTE STREISSAND AMB LA NOVEL·LA, mentre els de 'Edicions de 1984' pretenen que llegim les seves memòries, aprofitant que l'Onyar passa per Girona.