SOLITUD

Hi ha una paraula en català preciosa, solitud, soledat pels coreans que defineix la tendència global a viure sol. Els honjok (tribu d'un) van néixer després d'anys de competició forçada en una economia en desacceleració, de manca d'oportunitats laborals i de mobilitat social, i com una forma de rebel·lia davant la tradició de formar joves famílies. Avui els honjok són legió, rebutgen els valors col·lectivistes de la societat sud-coreana i opten per una vida solitària. France Healey, sociòloga i consellera de salut i benestar va decidir investigar aquesta elecció. A Honjok, l'art de viure en solitud (Llibres Cúpula), explora els beneficis que aporta una vida en soledat, la llibertat que neix des de dins i l'autoconeixement que permet una connexió més autèntica amb els altres. "No pots sentir-te sol si t'agrada la persona amb la qual estàs tot sol", deia Wayne Dyer.. A la contra de la vanguardia l'han entrevistat.

Sobre la solitud anava aquest escrit de l'abril de 2017, molt abans de la pandemia i dels honjok:

SOLITUD

El secreto de una buena vejez no es más

 que un pacto honesto con la soledad”

Gabriel García Márquez

La meva vella obsessió: trencar amb tot, retirar-me a una cova ... Ai! Si no temés tant el fred, sé que s'ajuntaria el coratge suficient com per abandonar-ho tot ... Aquesta debilitat m'aplatana i m'empeny a tots els compromisos... deia Cioran, i a propòsit d'ell és del que vull parlar-vos: de la solitud, de la que tant n'abomina en general la gent i que a mi m'agrada, és més, com Cioran l'anhelo, potser perquè no acabo d'entendrem amb els altres homínids/es en general, fins i tot els més propers, o per què durant molts anys de viatge per tot Espanya estic acostumat a estar sol, o relativament sol. Dic relativament, i m'explicaré... de dia mentre la Nuri va amunt i avall traient una pols inexistent al pis o fregant un terra net, jo estic al meu cubicle, amb l'ordinador i la meva música - sol -, falsament sol, car un simple crit, un senyal, fa que desaparegui la meva solitud, que recupero instants després, i és aquesta una solitud a la inversa: podriem dir que es una solitud acompanyada, on cadascú es a casa seva sense barrejar-se. No es doncs la solitud del nàufrag en una illa o del pastor amb el ramat a la muntanya. Cal separar la solitud del fet d'estar sol, de sentir-se sol.

És possible que m'agradi la solitud perquè m'atabalen les masses, si em voleu posar nerviós, deixeu-me al bell mig d'un gran centre comercial curull de gent, tinc comprovat - prou ho sap la Nuri quan anem al Baricentro - que sóc incapaç d'aguantar més de 25/30 minuts sense que em sobrevingui un atac d'histèria relativa, o sia, que sóc capaç més o menys de controlar-me, però em costa.

El més important de la solitud, és que et dona molt de temps, molt de temps per pensar, per raonar, per escriure, per rumiar o simplement per 'laissez faire' indolent a lo Gil de Biedma. Reivindico la solitud com a defensa de la intrusió dels altres en la vida d'un, una intrusió que en la majoria dels casos, mes que alleujar, molesta, us parlo de la solitud relativa.