No és que no puguem anar a camp, ni als bars; és que ni tan sols a casa podrem ajuntar a la colla per veure el Barça-Madrid - Josep Martí Blanch - elperiodico.cat/ca/

Sis de cada deu espanyols volen mesures més severes contra el coronavirus. Funcionaris i jubilats sumen cinc i Oriol Mitjà, àlies I love myself, és el que fa sis. Això sí, sempre amb empatia, solidaritat i blablablà amb els que van a l'atur o amb aquells que van a arruïnar-se. ¿Empatia? L'empatia envers el proïsme és de baixa qualitat i només arriba fins que li posem un preu que haguem de pagar nosaltres. No cal culpabilitzar-se, venim així de fàbrica.

¡Mà dura! Fins que em baixin la pensió o em retallin el sou perquè el govern ja no pot pagar-lo. Arribats a aquest punt el gall cantaria amb altres notes. Del kikiriki al kikiriko. Però millor no queixar-se. Sempre ens podran dir, i amb raó, que haguéssim pogut néixer abans o haver fet oposicions. En aquest cas jo també demanaria més pals amb una vehemència extrema. Un confinament fins a l'any 3000 amb abonament a totes les plataformes de televisió en estreaming i els senyors de Glovo vingui a donar-li a l'intèrfon. Ara una pizza, ara un cartró de tabac. I aquí me les donin totes fins que les artèries explotessin!

No estem d'humor. Fent comptes ja sabem que el Barça-Madrid d'aquest any serà el més semblant a una vetlla. No és que no puguem anar a camp, ni als bars; és que ni tan sols a casa podrem ajuntar a la colla per fer uns riures o uns plors segons el que s'acabi veient. És la primera vegada en la història que els governs, lluny de seguir rigorosament la regla de acontentar-nos amb pa i circ, ens escatimen les dues coses. Pensaran que això del pa és exagerat. Llegeixin l'informe d'Oxfam que anuncia un milió de pobres més a Espanya a causa de les mesures contra la Covid i que van a sumar-se als deu milions que ja ho són.

Tornant al Barça-Madrid. No sé vostès. Però això no s'assembla molt al que veníem entenent per futbol. Els partits sense públic són entrenaments intensos. Acceptem pop com a animal de companyia perquè menys dóna una pedra i hi ha tanta fam de diversió que fins i tot ballaríem entusiasmats en bucle les cançons de Maluma, OzunayRauw Alejandro.¡Mis felisitasiones! Jo sense tu no torno a enamolalme!

Darrere del que afirmo hi traçabilitat empírica. He preguntat a uns quants amics que segueixen -o seguíen- el futbol amb assiduïtat i encara no s'han après els noms de molts jugadors, tant del Barça com del Madrid. A una setmana del clàssic no hi ha prova més definitiva que per molts esforços que fem per veure una llebre tots sabem que el que hi ha al plat no és més que un gat. Miau.

Anem a la pràctica. En set dies cal decidir amb quines cinc persones hem de quedar per veure el partit. Encara que a la velocitat amb la qual es restringeixen llibertats, i amb tanta gent entusiasmada amb que així sigui, pot ser que arribem a dissabte que ve amb una nova ordre governamental que digui que només podem gaudir de la nostra pròpia companyia. Els que no ens suportem a nosaltres mateixos tindríem un problema. Oriol Mitjà, en canvi, estaria encantat.