L'ORGIA DE LA MORT 7.5.21

Segons els llibres d'història, a l'Edat Mitjana la fi de la pesta es va celebrar amb unes grans orgies. Les orgies no sabem si es celebraran aquí o a la ciutat de la Llibertat, però si és d'esperar un cert alleujament, una certa eufòria quan la vida recuperi el seu ritme anterior a la pandèmia. En aquesta sentit, el triomf de la desacomplexada Isabel Díaz Ayuso potser s'entén millor. És una idea naïf? Pot ser. També ho és Ayuso sent condescedent en el qualificatiu. Després de mesos vivint amb el sofriment i la sobreinformació de la pandèmia, hi ha una necessitat vital de lliurar-se del dol i vestir-se de optimisme, d'esperança. 

La veritat és que deu ser perillós caminar aquests dies per la Ciutat de la Llibertat cervesera amb tots els ex que deuen haver sortit ja dels seus caus. Com zombies ranquejants i pàl·lids caminaran ocupant carrers i avingudes, bars i terrasses disposats a trobar-se uns amb altres amb els seus ex, dient-se "amb el que jo et vaig estimar i tu amb mi no et pots trobar". Només els ex, poden evitar la orgia, que passarà a ser l'orgia dels ex-vivents. Esperem que super IDA tingui raó i els madrilenys no se'ls trobin pel carrer d'Alcalá amb la falda almidoná. Encara que de moment, a la Comunitat de Madrid l'única orgia que s'ha organitzat és l'orgia de la mort, encara que això sembla no tenir la menor importància per als madrilenys.

A propòsit de la Comunitat de Madrid i la seva nova lideresa, unes paraules de José Antonio Primo de Rivera en el seu discurs al Círculo Mercantil nde Madrid al 1935:

"Para adueñarse de la voluntad de las masas hay que poner en circulación ideas muy toscas y asequibles, porque las ideas difíciles no llegan..., y acabarán por triunfar aquellos a quienes las majaderías les salen como cosa natural"

Nombre de persones mortes a causa del coronavirus a Espanya a data de 5 de maig de 2021, per comunitat autònoma.

MADRID             6.8 mill. habitants  15.016 morts

CATALUNYA        7.7 mill. habitants  14.191 morts

ANDALUSIA        8.5 mill. habitants    9.666 morts

VALENCIA           5.1 mill. habitants    7.318 morts

L'OBELISC DE CELRÀ 7.5.21

L'obelisc de Celrà va aparèixer divendres passat a la rotonda que hi ha situada davant l'escola l'Aulet. Va coincidir, precisament, amb l'inici de la festa major. Era diferent dels que havien aparegut feia poc a Platja d'Aro (Baix Empordà) i també en altres parts del món. L'escultura, en aquest cas, era de color negre i tenia unes ratlles corbes inscrites als laterals. Ara, l'Ajuntament ha esvaït dubtes sobre la seva autoria. El va instal·lar el mateix Ajuntament per reivindicar la cultura local i captar l'atenció dels mitjans "cap als fets noticiables de comarques" L'Ajuntament fa dos anys que treballa per crear aquesta nova marca, que es complementa amb l'eslògan 'Fem camí amb la cultura'. Segons el consistori, la frase és "tota una declaració d'intencions" per fer visible "el compromís que té el municipi amb les arts i la cultura en general". I que engloba tant circ com dansa, música, festes populars i arts plàstiques. La nova marca es materialitza en una nova web, on s'hi recullen totes les activitats culturals del municipi estructurades en tres àmbits (la creació, l'exhibició i la formació). 

No sé jo si el lloc on el varen ubicar era el més idoni per cridar l'atenció, De moment mitjans tan importants com el Cagarruta News of the world, the Daily que Daily i olé, el Paparrutxa news o el Mundo turai, se n'han fet ressó, i és que la idea a banda de brillant, és original. A ningú, des de Kubrick a 2001 se li havia ocorregut plantar un obelisc en tot el planeta Terra. De totes maneres s'ha d'agraïr a l'Ajuntament de Celrà per la seva la idea de publicitar la vila, pitjor ho han fet a la localitat de Noto al Japó: 

La ciutat japonesa de Noto, situada a la prefectura d'Ishikawa, ha destinat gran part dels ajuts a la construcció d'una estàtua de dotze metres de llarg amb la forma d'un calamar gegant. El cost estimat del 'monument' ha estat de 27 milions de iens (aproximadament, 200.000 euros), cosa que ha generat moltes crítiques per part dels habitants de la localitat.

La ciutat de Noto és famosa pels seus calamars i al Japó és habitual que aquells llocs que tenen una mascota o una estàtua gegant siguin reclam per al turisme. El govern local, per la seva banda, ha explicat que, d'aquesta manera, es donarà a conèixer la seva localitat com "municipi pesquer", el que, a llarg termini, reportarà notables ingressos econòmics gràcies als nous visitants.

Les crítiques a la gestió de govern es deuen, a més, al fet que Japó està immers en la quarta onada del coronavirus, tot i que les seves xifres són molt inferiors a les de països com Espanya. En concret, la prefectura d'Ishikawa només ha comptabilitzat 76 morts des del començament de la pandèmia.

I mentrestant, a Basilea...

El servei migratori de Basilea ha decidit desfer-se dels captaires als carrers de la ciutat suïssa oferint-passatges de tren i 20 francs (uns 22 dòlars). Qualsevol que ho sol·liciti i es dirigeixi a les autoritats podrà viatjar gratis a una destinació d'Europa a canvi de comprometre per escrit a no tornar a Suïssa. En el cas que violin el compromís i els tornin a trobar en el territori de país, correran el risc de ser deportats. Fins al moment, s'han inscrit 31 persones en la iniciativa: 14 de Romania, 7 de Bèlgica, 7 de Alemanya, 2 d'Itàlia i 1 de França.

No obstant això, alguns indigents procedents de Romania, a el parer estarien optant per certes ofertes de vols. Una companyia aèria té rutes de Basilea a Bucarest per 60 francs i ja s'han fet diverses reserves per als romanesos, segons ha confirmat Roger Berberat, de l'agència Travelpoint, a el diari local Basler Zeitung. No obstant això, l'aerolínia Wizz Air, que opera els vols barats a Romania, aparentment no té cap problema amb passatgers així, doncs el seu sistema de reserva accepta dates fins 2077.

De fet el servei migratori de Basilea no ha inventat res de nou, això ja ho va fer encara que sense tanta finor Jesus Gil i Gil i Tal i Tal a Marbella quan era alcalde. És ben certa la frase aquella que diu: Cada terra fa sa guerra, i cada ajuntament fa el que li surt de la penjarella al seu moment.

EL CAS DE LA BOSSA DE COLOSTOMIA 6.5.21

Dos agents de la Guàrdia Civil s'enfronten a dos anys de presó després d'haver discriminat i vexat un home malalt de càncer a l'aeroport del Prat per no parlar en castellà. Els fets, que van ocórrer el 2019, arriben aquest dijous a judici al jutjat d'instrucció número 3 del Prat de Llobregat. A Catalunya, només existeix un precedent d’un cas de discriminació lingüística que hagi arribat a ser investigat per la via penal. Charlier, que sap parlar català però no castellà, es va veure obligat a abaixar-se els pantalons en públic per mostrar la bossa recol·lectora que porta arran d’una operació per càncer de colon.

El fets varen ocòrrer l'any 2019, en vaig parlar en aquell moment, pero es bo recordar-ho ara que els Guardies Civils s'enfronten a una condemna que segurament no compliran, es el que té no ser independentista, t'estalvies molts problemes. Pel de la ESO, els Guardies Civils són uns essers essencials que s'han de vacunar urgentment, abans que dependentes de supermercats, conductors, reposadors i altres que si són essencials, i no paràsits.

EL CAS DE LA BOSSA DE COLOSTOMIA (17 de desembre de 2019)

Un jubilat belga, que resideix a Catalunya des de fa quatre anys, ha estat denunciat per la Guàrdia Civil per negar-se a mostrar la bossa de colostomia, artefacte per on evacua la matèria fecal, que porta des de fa dos anys a causa d'una intervenció per un càncer de còlon. Els fets van tenir lloc a l'aeroport del Prat de Barcelona el passat dilluns dia 9 de matinada quan Kris Charlier, de 70 anys, es disposava a agafar un vol a Brussel·les, segons ha avançat RAC1.

Tot es va precipitar quan va arribar a l'arc de seguretat de la terminal 2. Els vigilants van advertir un bony que es notava a un costat dels pantalons (a l'alçada de la cintura) i li van demanar que s'aixequés el jersei per comprovar què hi havia sota. "Els vaig explicar que no era possible, que al seu dia el van operar i que el que tenia aquí era un estoma [bossa de colostomia]", explica Charlier. Segons la seva versió, els agents no només van fer cas omís a les seves explicacions, exigint-li de nou que s'aixequés el jersei, sinó que a més es van mofar de la paraula que acabava de pronunciar.

Charlier va continuar negant-se. "No ho ensenyo ni a la meva dona a casa, de manera que tampoc ho faré aquí en públic". Va ser en aquest instant quan els vigilants van decidir trucar a dos agents de la Guàrdia Civil que estaven a pocs metres de la seva posició. Els agents van rebre la mateixa explicació. El jubilat belga afirma que, com havia fet abans amb els vigilants, es va dirigir en català als representants de la Benemèrita, però a diferència dels primers, aquests últims li van demanar que els parlés en castellà perquè no l'entenien.

"Sóc flamenc, de Bèlgica, parlo neerlandès, anglès, francès, alemany i català, però no parlo castellà, encara que ho entenc una mica. Parlo català per poder-me entendre amb la gent que viu aquí. Al meu poble [Bigues i Riells] tothom parla català", els va explicar. Però, segons ell, els agents no es van mostrar molt receptius: "Aquí estem a Espanya i es parla espanyol", assegura que li van respondre.

Explica Charlier que els agents de la Guàrdia Civil li van exigir que parlés en espanyol, idioma que no domina aquest ciutadà belga. En aquest instant, i segons la versió de l'afectat, els agents el van agafar "del braç", se'l van endur a un "despatx" i van avisar a una patrulla, que arribaria "cinc minuts després amb quatre agents més". I tot això, explica, tot i que finalment va accedir a ensenyar-"la bossa amb caca".

En aquest lloc el van fer despullar completament, "amb excepció dels pantalons". Relata que en aquest moment, els agents, entre ells, van parlar de que no li "deixarien volar i que parlarien amb el pilot per dir-li que era massa perillós perquè pugés a l'avió".

La versió de la Guàrdia Civil s'assembla poc a la de Charlier. Fonts de la Benemèrita han explicat a La Vanguardia que, "com marquen els protocols de seguretat", els vigilants només li van demanar que mostrés el bony que se li apreciava sota del jersei - "havíem de saber amb certesa el que portava per garantir la seguretat de tots els passatgers i la seva pròpia ", subrallen- i que a partir d'aquest moment el passatger "va mostrar una actitud agressiva". Diuen tenir proves fotogràfiques que confirmen la seva "actitud altiva".

En aquest sentit, l'afectat admet que, efectivament, "hi va haver un instant" en que va elevar "la veu" perquè "estava enfadat", i que en un moment de la conversa els va cridar: 'Voleu veure la borsa, voleu veure-la! ".

Les mateixes fonts també asseguren que és "absolutament fals" que els agents de la Guàrdia Civil li diguessin al viatger que "parlés en espanyol perquè això és Espanya". I fins i tot asseguren que un d'ells, el cap de torn de nit, "va parlar amb ell en francès". Charlier confirma aquest extrem però matisa que "va ser ja a al final, quan tot havia succeït".

Després de romandre una hora amb els agents de la Benemèrita al despatx, i que li registressin les seves maletes, els policies li van retornar el seu carnet d'identitat i la targeta d'embarcament. A partir d'aquí, va accedir a l'avió sense problemes. Però just abans d'enlairar-se, quan ja estava instal·lat al seu seient, personal de Ryanair (la companyia amb la qual volava) el va convidar a baixar de l'aeronau.

Finalment, es va quedar sense poder viatjar. I no només això, va tornar a Bigues i Riells amb dues denúncies administratives sota el braç: una per desordre públic i una altra per negar-se a cooperar.

Les fonts de la Guàrdia Civil consultades per aquesta redacció adverteixen que va ser "el pilot qui va decidir que el passatger no viatgés" després que la Guàrdia Civil li informés del que ha passat prèviament: "Es va informar a l'comandant, com estipula el protocol i els plans de seguretat, de la presència d'un passatger conflictiu, sense donar més detalls". Charlier, acompanyat per membres de la Plataforma per la Llengua, ha presentat aquest migdia davant la Delegació de Govern a Barcelona una denúncia pels fets."

Vistes les experiencies de casos anteriors, si algú creu la versió de la Guardiacivil, que s'ho faci mirar, ara entendreu l'acudit en que algú es preguntava perquè els Guàrdies Civils patrullaven de dos en dos: doncs perquè un sabia llegir i l'altre escriure. Guardia Civil, apatrullando el Principat.

PEDRES I FRONTERES 6.5.21

Un agricultor belga de la localitat de Erquelinnes, que va moure una pedra de 150 quilos per engrandir el seu terreny i passar amb el seu tractor, ha desplaçat accidentalment la frontera entre Bèlgica i França en 2,29 metres. El pagés d'aquest municipi del sud de Bèlgica que toca amb el nord de França va modificar així una frontera delimitada pel Tractat de Courtrai de 1820 i va engrandir el territori belga, en benefici del seu poble i en detriment del francès Bousignies-sud-Roc.

Com explica Monzó avui en el seu article, anem a veure: ets un pagès amb tractor i, cada tant, al límit del terreny que llaures, trobes una pedra que et dificulta maniobrar. ¿Què fas? Suposo que al principi maleir que hi sigui i, després, quan passa el temps i t’atipes de maleir-la sense que la pedra prengui la decisió de fotre el camp, baixar del tractor i moure-la fins que queda fora del recorregut de les rodes. Això és el que ha passat ara a Bèlgica, a l’extrem sud del país, al municipi d’Erquelinnes. Com que la pedra pesa 150 quilos, calculo que l’home –que pel que consta no es dedica al noble esport de l’aixecament de pedres que practiquen els bascos– la devia arrossegar amb una cadena i l’ajut del mateix tractor.

El problema és que no es tracta d’una pedra qualsevol sinó d’una fita fronterera. Erquelinnes és un poble belga, való per ser més precisos, que limita amb el poble francès de Bousignies-sur-Roc, i la fita marca els límits estatals que es van fixar fa dos segles al tractat de Kortrijk, després de la derrota de Napoleó a Waterloo. Per a més evidència que no és una pedra qualsevol, a més d’estar pulcrament tallada en forma de paral·lelepípede mostra, en tipografia Bodoni, una data que ho explica tot: 1819 .

Que el pagès hagi mogut la fita fa que ara la frontera s’hagi desplaçat cap al sud. Exactament, 2,29 metres. Bèlgica s’ha fet 2,29 metres més llarga, en detriment de França, que s’ha fet 2,29 metres més curta. Ningú no se n’hauria adonat si no fos per un senyor que fa uns dies hi passejava i va veure que alguna cosa no quadrava.

La pregunta que em faig, és, no es podria moure una pedra d'aquestes de la frontera amb Andorra fins l'Ebre i la franja?, de Salses a Guardamar, de sempre m'ha fet il·lusió ser Andorrà. De fet ja he apuntat en més d'una ocasió que aquesta seria una manera en que Catalunya s'independitzes d'Espanya sense ensurts ni aldarulls innecessaris. Per cert, un país que no és capaç d'anar a la presó a alliberar a Cuixart les vegades que faci falta, no es mereix la independència, ni a Jordi Cuixart. Deia Melero referint-se a Pujol, que veia en ell a un home sol, doncs a Cuixart, tots, indepes i equidistants també l'hem deixat sol, i aquesta és la nostra vergonya.

CAMBALACHE 6.5.21

"La meva poca fe és només per a la gent honesta que no té pàtria" - ¿Edat? Escassa. Sóc de Barcelona. Sóc advocat. Casat amb Ana, tenim dos fills, Pau (21) i Javi (19). ¿Política? No ens va a millorar. ¿Religió? Ateu, però si hi ha Déu no hi seré en contra. M'agrada beure, fumar i parlar amb dones, entrenament en un ring i escric sobre rock & roll - Javier Melero - advocat.

Vaig quedar amb Melero a Belvedere, la seva cocteleria de capçalera (sense desmerèixer cap altra de les de l'Eixample barceloní, el seu poble, on li fien a les botigues i el saluden al passar). Desfilen amb els seus noms aquestes cocteleries, bars, restaurants i algunes persones en escenes (tòrrides diverses: aquesta cita amb una jutge...!) De Cambalache (Ariel), relat amb aires de novel·la que narra peripècies seves "a l'Espanya de Pujol ". Veig a un advocat matador amb tirada a bars per destensarse de tribunals, a un Bogart, a un cronista curiós per naturalesa (i gairebé temerari), il·lustrat i sarcàstic, a un descregut a què salven del nihilisme unes poques complicitats humanes... i tots els plaers que la vida ens brinda sense voler. Víctor M.Amela el va entrevistar a la vanguardia fa uns dies. Com no hi ha l'edició de 'la Contra' en català, i es bastant llarga l'entrevista, la deixo en la llengua vernácula de Castella. El que faci falta per no parlar de Madrid ni de IDA, ni dels que encara no han format Govern i no se a que collons esperen.

- De dónde viene su familia?

Jordi Pujol lo pregunta siempre: del Matarranya, Teruel.

- ¡Nuestra Toscana!

Pujol me bendice como catalán integral porque allí hablan catalán, que llaman chapurreau . Pero yo soy del Eixample, y no podría vivir en otro sitio.

- Evoque una escena de su niñez.

Cine Oriente, verano: una película del Oeste, se descorre el techo... y veo las estrellas.

- ¡Cine de verano en pleno Eixample!

Luego fue cine X , hoy sex shop : el mundo va a peor, aunque no voy a dramatizar..., considerando que venimos de Auschwitz.

- ¿Que quería ser de mayor?

Historiador. De historia hablo con Jordi Pujol: que si Pétain, que si De Gaulle, que si el káiser Guillermo II era o no era homosexual... ¡Ah, qué charlas más buenas!

- ¿Desde cuándo Jordi Pujol y usted se ­conocen?

En 1976 yo tenía 18 años, era botones en Banca Catalana... y me tocó llevarle un sobre. Me preguntó mi apellido, de dónde era...

- ¿Qué pensaba usted de Jordi Pujol?

Que era un burgués y un borde. De joven no había nadie más a la izquierda que yo.

- ¿Qué impresión se llevó de Pujol?

Un hombre solo.

- ¿Y qué impresión tiene hoy de él?

Un hombre solo.

- Tiene familia.

Pero no tiene grandes aptitudes como padre, marido, tío, hermano: las tiene únicamente para las ideas, la política, la historia...

- ¿Cuándo volvió a tratarle?

Trabajé en los 90 en una institución de la Generalitat y me tocó escribirle un discurso: apenas lo retocó (solo cambió “España” por “Estado español”). Y, ya desde el 2012, como abogado, he llevado casos de su familia.

- Por cierto, habrá juicio a la familia Pujol como “organización criminal”...

Qué soplapollez: que dos familiares delincan no implica previo concierto para delinquir.

- ¿Qué ha sido lo más duro para Pujol?

Uno: soñaba que su hijo Oriol le sucediera, y se derrumbó al verle apartado de la política por el caso ITV... Y dos: difundir su propia confesión pública en el mes de julio del 2014.

- Pedía perdón por haber ocultado pasta.

Le desaconsejé confesar, ¡que aquí solo perdonamos a los muertos! Pero siguió adelante.

- ¿Por qué cree usted que no le hizo caso?

Como campeón de la moralidad pública que él había proyectado ser... sintió sobre sí el enorme peso de la culpa, junto al imperativo de contrición, dada su formación cristiana.

- ¿Tiene Pujol más dinero escondido?

Cinco millones de euros, confesó, y no hay más. Cada catalán creerá lo que desee, claro.

- ¿Esa confesión detonó el procés ?

Lo detonó que desde el 2003 Pasqual Maragall pretendiese adelantar a Pujol por el carril del nacionalismo. Eso provocó dos cosas: se fundó Ciudadanos y Pujol se extremó.

- ¿Hacia el independentismo?

Sí, en competencia con ERC. Y esa puja nacionalista... le dio mucha vida a Ciudadanos.

- ¿Le tentaron para meterse en política?

Soy narcisista, insolidario y no me va el trabajo en equipo: ¡no funcionaría, está claro!

- Y defendió a dos consellers independentistas en el juicio del procés , en el 2019.

Meritxell Borràs, absuelta: no desvió recursos al 1-O. Quim Forn: cárcel por sedición.

- “Juicio justo, sentencia injusta”, opinó.

Lo dice Amnistía Internacional: el juicio fue un artefacto procesal impecable. Pero... ¿sedición? ¡No! El 20-S y el 1-O solo hubo disidencias masivas sin violencia suficiente.

- ¿En España hay o no hay justicia?

Hay justicia. Mejorable, siempre. Mire, los políticos nacionalistas catalanes hicieron su gran aportación: el juez Pascual Estevill...

- Insuperable corrupto, sí. Y, oiga, ¿es usted un nacionalista español?

Quite, quite... Una nación –y me acojo a Renan– es un grupo de personas mintiendo colectivamente sobre su pasado.

- Pero ahí está ¡España!, ahí ¡Catalunya!

Mitos ordeñados en el siglo XIX. Cada nación ridiculiza a otras, y todas tienen razón.

- El 80% de catalanes, autodeterministas.

¡Qué mentira! Un fake repetido machaconamente... hasta que un día un 80% imploremos ¡por puro agotamiento! un referéndum.

- Con un Estado propio, ¿los catalanes mejoraríamos nuestro bienestar?

¡Gran acto de fe! Mi poca fe la reservo para mis hermanos filosóficos de los bares y para la gente honesta que no tiene una patria.

- Los españoles, ¡qué desastre!, le dirán.

Tras la muerte de Franco he compartido fraternalmente con compatriotas luchas, ilusiones, decepciones, engaños: ¿convertiré hoy a mis hermanos en extranjeros? ¡Nunca!

- Resuma sus principios, Melero.

Entre la persona y sus ideas..., ¡la persona! Y sin tomarnos muy en serio, por supuesto.

- ¿Avanza el mundo, Melero?

Se va a tomar por culo, como siempre, pero tampoco eso tiene demasiada importancia.

- Algo juzgará importante, Melero...

Sí, unas piernas muy largas en la penumbra (cuando no había pubis depilados).

ELS MORTS NO ES COMPTEN 5.5.21

La campanya per a les eleccions de Madrid, el to general molesta perquè els extrems, per no desaparèixer, han imposat el seu radicalisme primari i binari entre comunisme i feixisme. UP recolza a grups antifeixistes que rebenten amb violència mítings de VOX, a qui consideren part de la dreta criminal, quan agradi o no, es tracta d'un partit legal amb perfecte dret a exposar el seu ideari, mentre la candidata de VOX es vanta de haver expulsat d'un debat al candidat d'UP i vaticina que aviat també el faran fora de la política nacional,fet que ja s'ha produït, com hem sabut que així serà a partir d'ahir a la nit. En la campanya han sobrat desqualificacions tosques i no s'han debatut ni idees ni programes. Els sobres amb bales són un pas més que ens condueix cap a la infàmia. Que en els debats faltin idees i sobrin insults i eslògans és alguna cosa a la que per desgràcia ja hi estem acostumats.

Els nostres polítics són de baix nivell intel·lectual i alguns també de baixa catadura moral. Però són els que hem triat i cal respectar-los fins que els canviem per uns altres. Hauríem d'exigir-los, això sí, que aprovessin tots un curset de democràcia, quatre idees sobre el respecte per l'adversari, la divisió de poders, l'estat de Dret, les llibertats i drets individuals, la importància de negociar les diferències i no imposar la pròpia voluntat. I aprofitar per explicar-los també coses tan bàsiques com que no és democràtic violar les lleis que no agraden ni desobeir la Constitució, organitzar referèndums al·legals o promoure la desobediència civil. Perquè al menysprear els usos democràtics els polítics estan atiant la polarització creixent què vivim, un frontisme que voldríem oblidar i que no augura res de bo, com s'ha demostrat amb la victòria aclaparadora d'ahir a la Comunitat de Madrid d'una política execrable i amoral com Isabel Díaz Ayuso. 

És l'economia estúpids ha estat la bandera d'Isabel Díaz Ayuso, Madrid és Llibertat, salvar l'economia per damunt de tot, i els restauradors de 'la Villa y Corte' aplaudint amb les orelles, Si bé és cert que Ayuso ha salvat negocis, lidera amb molt de marge les morts d'ancians i els contagis. Encara que igual aquest és un detall sense importància, ja advertia Bartolomé Soler a Gironella que els morts no es compten, i als ciutadans de la Comunitat de Madrid es veu que tampoc els importen.

LLIBERTAT O MÒBIL 5.5.21

Estic segur que sabeu on teniu el llibre de família. Al calaix, al costat dels passaports o sota de mitjons, calces i calçotets. Així ho indicava un estudi fa anys, encara que no tants com els que aquest Llibre és entre nosaltres: va néixer l’any 1915 i conté les dades de la nostra vida civil. Doncs bé, el llibre de Familia analógic, s’ha acabat. No es formalitzarà ni un sol llibre de família més a tot Espanya, almenys en el format habitual. Adeu a aquell paper de mala qualitat i tapes blau cobalt amb lletres daurades, adeu al segell en sec del Ministeri de Justícia. El substituirà un registre electrònic individual on podrem consultar les nostres dades.

No sé si el Llibre de Familia digital serà capaç de ser tan personal, sense aquella cal·ligrafia antiga, les faltes d’ortografia del funcionari de torn. Ja no hi haurà la possibilitat d'errors de transcripció (espero) com la familia de la meva dona que una part duen el cognom Hilario i l'altre Lario, per alló de Bés i Lario, i que el funcionari caligrafista va corretgir per Bés Hilario, en uns si i en altres no.

I així és com mica en mica es van carregant la nostra identitat analógica. Sí, ja sé que serà molt més còmode, que en cas de separació ningú no podrà segrestar el llibre, i en cas d’incendi continuarem fitxats i no orfes de filiació civil. A més, el nom en singular, llibre de família, com a títol es anacrònic, ates actualment hi ha moltes families, no només la de tota la vida que tant enyora l'Esglesia católica.

I és que tot va per ací, ahir em varen posar la segona dosi de la vacuna, vaig preguntar a la infermera com podia demostrar que ja estaba vacunat. Resposta de manual: Vagi a la pàgina lamevasalut.cat, i allí es podrà baixar el document que valida que ha estat correctament vacunat. Com no tinc impresora, m'hauré de baixar el certificat al mòbil, a veure si m'en surto, i si no a esperar que vingui alguna de les filles a casa perquè m'el baixi. Protesto señoria: De la mateixa manera que em varen donar un paper per vacunar-me la segona vegada, no me'n podien donar un que digui que ja estic vacunat?. No saben els de La Generalitat en funcions de disfuncions eternes que hi ha gent que no té ordinador ni mòbil?. LLibertat o mòbi, aquesta és la diferència.

CUIXART, CRIMINAL O MÀRTIR? 4.5.21

El diari nord-americà The New York Times ha publicat aquest dimarts un extens reportatge sobre la figura del president d'Òmnium Cultural i pres polític català, Jordi Cuixart. A la secció d'Internacional, el rotatiu analitza totes les conseqüències del seu empresonament i què suposa realment per a l'estat espanyol mantenir Cuixart a la presó. El reportatge, sota el nom de Criminal or Marty? A Prisoner Poses a Political Dilemma For Spain (Criminal o màrtir? Un pres posa un dilema polític per a Espanya), dona veu a diverses personalitats polítiques i activistes de tot el territori per explicar la seva situació.

Destaca la posició de la ministra d'Afers Exteriors del govern espanyol, Arancha González Laya, que compara Cuixart i els fets que el duen a la presó arran de la sentència del procés, amb els ideals independentistes d'ETA o els presos de la banda terrorista. "No són presos polítics. Són polítics que han trencat la llei", assegura. 

El NYT també parla amb la directiva d'Òmnium i explica les situacions de diversos presos i exiliats catalans, com el cas del president Carles Puigdemnt, a Waterloo. En algun moment, Espanya haurà de reflexionar i preguntar-se: 'Què faran amb mi?'", reflexiona Cuixart amb el periodista del rotatiu nord-americà. "Eliminar-me? No poden", sentencia. Podeu llegir-lo en aquest enllaç.

REDUCTIO AD FASCISMUS 4.5.21

El filòsof Leo Strauss afirmava que, es parlés del que es parlés, a la fi s'arribava a un punt en què apareixia Hitler. Per això aconsellava, per mantenir un debat mitjanament intel·ligent, evitar la fal·làcia de la reductio ad Hitlerum: Un punt de vista no queda refutat pel simple fet que, casualment, hagi estat compartit per Hitler! Suposo que us vindran a la memòria infinitat d'exemples a l'això. Hitler no fumava, era vegetarià i li agradaven els nens, el que no és raó suficient per posar-se a fumar, menjar carn o deixar anar algun bufetada a les pobres criatures.

A partir de la campanya madrilenya, la 'reductio ad Francum' ha mutat en una 'reductio ad fascismus'. Ni cal dir que també a Espanya tenim, encara que més modestament, la nostra pròpia versió de tals vicis intel·lectuals; la que podem denominar com reductio ad Francum, que val per a titllar de franquista qualsevol cosa que s'oposi al marc mental en què ens sentim inclosos. Tant és que es tracti dels bous, la caça de la perdiu, estiuejar a Quintanilla de Onésimo, les pel·lícules del gran Mariano Ozores o les resolucions dels tribunals que no sintonitzen correctament amb el nostre majestàtic i inatacable punt de vista.

El comodí del franquisme resulta especialment útil per a una classe política dotada d'una llegendària habilitat per inventar problemes i, tot seguit, procedir a agreujar-los. Porta a una situació en què ja no és necessària la crítica d'un comportament o una ideologia pel seu allunyament dels paràmetres del que és raonable o civilitzat, del just o del que és socialment beneficiós. Només cal la desqualificació tirant mà del nostre difunt tirà, un tipus que si no arriba a ser pel fet biològic s'hagués passat uns quants anys més inaugurant coses i apareixent en l'Hola! amb tota la parentela.

Però el més interessant és que, molt especialment a partir de la campanya electoral madrilenya (ja saben, la qual ha precedit a les eleccions que avui decidiran el destí de la galàxia i de qualsevol ésser viu), la reductio ad Francum ha mutat en una reductio ad fascismus francament vistosa, per la qual, ara per ara, Espanya sembla emmalaltir de la major dotació de feixistes per metre quadrat del planeta. Des de la seva tomba a Predappio, Mussolini no deu sortir de la seva sorpresa davant aquest èxit sobrevingut. Afortunadament, per cada feixista detectat apareix simultàniament una nova legió d'antifeixistes amb el que a la fi es manté l'equilibri de la Força, encara que sigui a costa que resulti difícil entendre com hi cabem tots aquí.

El que passa és que quan es comença a qualificar a l'altre de feixista el difícil és parar. Així, resultarà que és feixista la senyora Monasterio, encara que no formi part d'un partit il·legal ni estigui cometent cap delicte d'associació il·lícita, ni pretengui imposar un Estat totalitari que prohibeixi el pluralisme polític i prescrigui l'extermini de minories considerades agents patògens. No, la senyora Monasterio ingressarà en la categoria de feixista per la senzilla raó que així tenen a bé qualificar-la els seus oponents i, és clar, com és feixista, de res cal debatre amb ella. Una fórmula d'èxit perfectament descriptible i que té com a efecte engreixar a Vox, de la mateixa manera que la por s'engreixava al pallasso Pennywise d'It.Pel mateix preu també es pot titllar de feixista a la senyora Ayuso, encara que el més atemptatori contra la democràcia liberal que hagi emprès sigui permetre prendre canyes a la tarda. De fet, i aprofitant la foto de Colom, es pot arribar a titllar de feixista fins a el senyor Bal, un sofert socialdemòcrata que cada cop s'assembla més a un personatge sortit de L'enterrament de l'comte d'Orgaz. I aquí no acaba la cosa. A la que critiqui la política de comunicació d'algun mitjà, el senyor Iglesias també serà qualificat de feixista (encara que observo que la premsa de dretes té més tendència a assimilar-lo amb el nazisme, l'estalinisme o el terrorisme, segons els dies). També els independentistes catalans -dels quals es diu que manipulen els nens a les escoles, abdueixen als ciutadans amb una política totalitària, prohibeixen el pluralisme i manipulen els mitjans de comunicació- són etiquetats, segons el mitjà, de feixistes o de nord-coreans , i així successivament.

Encara que el més probable sigui que Espanya no estigui plena de feixistes i el que passi és que ja no hi cap ni un ximple més. - Xavier Melero - lavanguardia.com

CARNETS I ASSEGURANCES A TUTIPLÉN 3.5.21

Tenim a les nostres les autoritats competents de la DGT i Ajuntaments, enfrascats amb el tema de la regulació de ciclistes, ciclistas i patinets, patinetas, preocupats per la salut física dels seus ciutadans, o per recaptar una mica més de diners per a les arques municipals. Volen que portin el casc, que tinguin una assegurança i una matrícula. El del casc en les bicis és curiós, a la ciutat on fa més falta no és obligatori, i en tant a la matrícula, abans ja existia, s'anava a comprar a l'ajuntament i si no recordo malament costava 5 pessetes.

Què és el que fa que el conductor o conductora d'un automòbil respecti un semàfor en vermell i el d'una bicicleta o bibicleto, patinet o patineta, vianant o viananta opti per no fer-ho? ¿Tenir un carnet de conduir o la por a la sanció? Què passaria si, en lloc de obligar-lo a treure un document de dubtosa utilitat, s'imposessin multes o es requisasen bicis o mòbils als infractors? ¿I, sobretot, què passaria si en comptes de carnet s'obligués a la matriculació i a la circulació amb la cobertura d'una assegurança? o si apliquéssim aquestes mesures als vianants i vianantes?

El conductor o conductora de l'automòbil, sigui per urbanisme, sigui per temor al càstig, compleix en línies generals amb les normes. I si se salta la llei, multa que li cau. Amb els ciclistes i ciclistas, i també amb els patinets i patinetas elèctrics i vianants i vianantes, no passa això. Saben que la multa els caurà només si tenen molt mala sort o els toca un guàrdia urbà o guàrdia urbana purista. I en el cas dels vianants i vianantas, gens innocents en el respecte de les normes de circulació, aquesta sensació d'impunitat es dispara. Per què els vianants i vianantas se salten el semàfor en vermell sistemàticament, quan només estan autoritzats a fer-ho els jubilats i jubilades d'avançada edat? .Per què travessen la calçada per al mig i si és possible en diagonal per trigar més temps? per què prefereixen passejar pel carril bici en comptes de la vorera encara que aquesta sigui molt ampla? per què canvien de sentit de la seva marxa sense avisar ?. I encara no se li ha acudit a la nostra administració crear un impost sobre el desgast que produeixen les soles de les sabates a les voreres.

De fet el vianant o viananta no cap a la ciutat, se li hauria de prohibir circular-hi a peu o corrent, amb la cosa aquesta del running, abans footing i abans córrer a seques. Si de cas, el vianant o viananta per poder circular per la ciutat ha de complir les premisses indicades anteriorment, carnet de vianant o viananta, assegurança (la de l'Ocaso no val) matricula i casc, i tot i així, segueix sobrant i destorbant a les voreres, que estan per als patinets, bicicletes, amotillos i alguna que altra andròmina tipus Segway, que tenen prioritat.

ESPAÑA 2.5.21

De tots els països d'Europa, el predilecte de Cioran, la seva obsessió, el seu límit i el seu infern, era España. Llegint-lo, ell, fa necessari que un país com España existeixi. En mística i en blasfèmies, en fanatisme, en aquest sentit tràgic de la vida, sang, ímpetu i desesperança, en atzar i fatalisme, tenen les arrels més llargues i més profundes que qualsevol altre país: han portat al seu límit l'experiència de viure, han transgredit tots els límits, tot és excessiu. El que millor podria definir tot això són els toros, impensables fora d'España, ells són en si aquest sentit tràgic, fatalista, fanatisme religiós, sang, mort. No es pot entendre Espanya si no s'entenen els toros.

Qui si ha entès la importància dels toros és Isabel Díaz Ayuso. La Comunitat de Madrid oferirà avui amb motiu de la celebració del 2 de maig a la plaça de toros de las Ventas un festival taurí de caràcter benèfic que suposa el retorn d'aquesta activitat a la regió després de l'aturada produïda per la pandèmia. A aquest festival taurí assistiran unes 6.000 persones, que hauran d'utilitzar mascareta. A més, entre els grups de persones que adquireixin localitats conjuntament (un màxim de sis) hi ha d'haver, almenys, una localitat buida, tant per la fila del davant com per la del darrere i a banda i banda del grup.utilizar mascareta i romandre asseguts en tot moment. A més, entre els grups de persones que adquireixin localitats conjuntament (un màxim de sis) hi ha d'haver, al menys, una localitat buida, tant per la fila del davant com per la part posterior i als dos costats de el grup. Poden criticar-la quan vulguin, mofar-se d'ella i de les seves extemporànies i a vegades surrealistes declaracions, però aquesta senyora és més llesta que la fam. Ella, o MAR el seu peculiar spin doctor.

1 DE MAIG, DIA DEL NO RES 1.5.21

El dia 1 de maig per si algú encara no se n'havia adonat, és l'ùnic dia de l'any en què els representants sindicals treballen, es posen l'americana de pana o el jersei vell i surten al carrer amb les seves pancartes a reivindicar el no res, que és el que fan la resta de l'any, res. Bé, això sí, cobrar de l'estat per indolents i per fer el dropo que és el seu estat natural i condició indispensable per a ser sindicalista. Actualment, clar, abans n'hi havia de sindicalistes, però és una espècie que amb el pas del temps s'ha extingit. A tall d'inventari recordar al mestre Fuster quan deia: Un sindicat que està en mans dels de dalt - siguen aquests els que siguen - serà sempre un instrument d'opressió classista. 

El de la samarreta bermella que està meditant és l'enllaç sindical de la banda de New Orleans. El dubte que em queda és si medita o ha traspassat.

DE LA RES POLÍTICA

A un príncep, no li fan falta aquestes qualitats ja mencionades (integritat, religiositat, clemència...) però no està de més que sembli que les té. Maquiavelo. El Príncep.

Quan sento dir als nostres polítics allò tan bonic que tot ho fan per al seu país, sempre tinc el dubte raonable de si es refereixen a Catalunya, Andorra o bé a Süissa. 

+*+

Els adverbis mai i sempre, obligatòriament haurien d’anar precedits del seu homònim gairebé, sobre tot en política.

*

Una de les dades per entendre la mentalitat dels espanyols, és que només a ells se’ls podia ocórrer parlar de reconquesta, després de vuit-cents anys de patir la dominació àrab.

*

L’exili, a part de la negació de la llibertat pàtria, és el pitjor càstig per a un intel·lectual compromès, i no se l’hi pot retreure aquest fet, car des de l’exili es poden resguardar els vincles i els sentiments patris, que permetran ser mantinguts i retrobats en recuperar la llibertat, puix, els que es queden, corren el perill, malgrat la seva animadversió pels opressors d’acabar col·laborant o transigint davant d’ells.

*

La presó del polític és la seva pròpia incompetència.

*

Pel maig del 68, pensàvem utòpicament que sota les llambordes hi havia la platja, però més endavant ens varem adonar desencisats que l’únic que hi havia eren les clavegueres de l’Estat.+

+

Per cert, potser ja seria hora d’anar canviant la lletra de l’himne nacional de Catalunya, encara no entenc com no ens han acusat d’apologia del terrorisme, donat el seu contingut. I és que aquí, que som tan primmirats en aquestes coses, en aquest sentit crec ens ha mancat sensibilitat.

*

Parlant de fets de fa anys, confesso públicament a fi i efecte que en quedi constància, que el maig del 68 no era a París, ni a la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, o a la Caputxinada, ni menys encara he estat fitxat pel TOP. En aquelles èpoques estava enfeinat en viure la joventut sense preocupar-me de res, mal que ara em pesi. Però ja està fet i així va succeir.

*

Deia el vell polític gàllec que la política té estranys companys de llit. Però n'hi ha que a més d'estranys són menyspreables.

*

La política és també l'art de dir una cosa, pensar-ne una altra, fer-ne una tercera, i cobrar la comissió.

*

de: el marmessor de la ignorància (2001)

VEURE'NS ENVELLIR 30.4.21

La fotògrafa nord-americana Nancy Floid es va proposar observar el seu propi procés d'envelliment. Va començar el 1982, quan tenia 25 anys. La idea era fer-se una fotografia cada dia, registrar la metamorfosi i l'impacte del temps en el seu cos, de vegades sola asseguda en una cadira de la seva sala d'estar, dreta al porxo, envoltada d'amics o a l'hospital fent companyia a algun familiar. En algun moment es va cansar de la rutina diària, saltant-se setmanes o fins i tot mesos sencers, però sense abandonar mai del tot un projecte al que ha dedicat quatre dècades i que ara acaba de veure la llum en el llibre Weathering Time.

El problema d'envellir rau en que no som del tot conscients del fet propi en si. En veuren's cada dia al mirall no apreciem tant el deteriorament, un  deteriorament que hi és i que si apreciem en els altres, sobre tot si fa temps que no els hem vist. Jo no sóc vell, penso, de fet, una persona passa de gran a vella quan es mou com una persona vella, quan té aquella mirada perduda, les passes curtes arrossegant els peus.

Deia fa uns anys: Quan jo sigui gran, espero no comportar-me com un vell, o aixó em penso. Després..., després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la gent gran, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d’una certa edat, no és pas culpa seva, car sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l'edat per fer mes suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-lo doncs de la psíquica. I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible.

Explica Teresa Sesé a la Vanguardia que el mestre japonès Hokusai va ser sorprès un dia plorant a la seva taula de treball perquè sentia que encara no havia après prou sobre dibuix. Tenia 80 anys. En el seu llit de mort, vuit anys després, va clamar: "Si el cel em concedís deu anys més, encara podria convertir-me en un gran artista". 

Deia Cioràn que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom pensa que més aviat es tracta d'una venjança, molt cruel per cert.

PALLASSOS, TENORS I SENGLARS 29.4.21

A Espanya la política està últimamen massa polaritzada i crispada. Però no més que en altres països. Recordem el Pío Cabanillas: “De cara a terra, que venen els nostres!”. O el republicà Estanislau Figueras als seus ministres: “Senyors, els seré sincer: estic fins als collons de tots nosaltres”. O alló de, hi ha amics, enemics i companys de partit.

El fenomen no és nou, ja José Ortega i Gasset va encertar a dir la següent frase en una sessió de les Corts de 1931: "No hemos venido aquí a hacer el payaso, el tenor ni el jabalí". Veient el que passa a cada sessió de Congrés, podríem creure que les tres espècies segueixen a la Cambra. Especialment, els senglars, terme que va passar a aplicar-se als diputats que promovien escàndols o bastonejaven els pupitres per impedir que s'escoltessin les intervencions dels oradors. Alguns fins i tot anaven a les sessions proveïts de xiulets per esbroncar als seus adversaris. El seu portant-veu més descarat era el ministre de Justícia Álvaro de Albornoz que enarborava lemes com "no més abraçades de Vergara, no més pactes del Pardo... si creuen que poden fer la guerra civil, que la facin" per justificar la dissolució de la Companyia de Jesús, la supressió del pressupost de Culte i Clero i altres mesures contra l'Església. El curiós és que els senglars es sentien orgullosos de ser qualificats amb aquest malnom, així que no és d'estranyar que en cada partit, encara en els nostres dies, hi hagi qui es consideri com a tal per fer mèrits davant la direcció.

El problema rau en que abans els senglars eren alguns parlamentaris determinats, com Fonso Guerra al PSoE - com a exemple -, o José Mari Aznar amb el seu: "Váyase señor González", pero últimament, sobretot a les bancades de Pp, VOX i el que en queda de Cs, ho són gairebé tots, amb l'especial guest star de Gaby Rufián, dÈRC (Esquerra rebequera de Catalunya).

De què ve la crispació ara? Polítics que han compartit escó i han sopat junts es llancen dimonis per la boca. La causa no és l’oposició dreta/esquerra: fa temps que cap no queda clar aquest concepte. Ni la persistència de les dues Espanyes, i encara menys cal atribuir la polarització a qüestions de família, raça o religió. Tampoc a la geografia, per ser uns del centre i d’altres de la perifèria. I hi continua havent, sí, rics i pobres, explotadors i explotats, però no és la causa de la contesa. Es parla de la psicologia caïnita del poble espanyol, el que no deixa de ser un tòpic. La rancúnia i odi comm l'estupidesa són universals, el que passa és que la política a banda de judicialitzar-se, s'ha futbolitzat, com a consequencia la política de l'insult, de la desqualificació està a l'ordre del dia i té a veure amb la falta de formació democràtica a Espanya i, sobretot, la dificultat d'acceptar del pluralisme, d'intentar entendre a l'altre, o almenys escoltar-lo e intentar rebatre els seus arguments amb amb altres arguments, però per això es necessari un nivell democràtic e intel·lectual del que n'estan mancats els nostres pòlítics, que amb les seves limitacions transformen el parlament en un galliner. 

L'estofa és baixa, molt baixa i només faltaven els de VOX per acabar-ho d'adobar. Per aixó els ciutadans ens identifiquen amb el bo de l'Estanislau i els diem a aquesta patuleia: Senyories, ja n'estem fins als collons de tots vostés i vosteses. A fer la mà...

UNA ALTRA MANERA D'INFORMAR 28.4.21

Entre roses i llibres, la notícia amb prou feines va tenir ressò. Ja ni veiem els rostres, si alguna vegada els vam veure. Les xifres tenen un efecte efervescent. Impressionen en un primer moment, però s’esbraven al punt en la memòria. 130 persones van morir al naufragar la pastera en la qual viatjaven a les costes de Lampedusa. Durant 48 hores van navegar a la deriva. Una oenagé les tenia localitzades, però ni Itàlia ni Malta ni Líbia van voler rescatar-les. Tampoc Frontex, el servei de fronteres europeu, va respondre al SOS. 

Quan el resultat de la política es tradueix en deixar morir persones sense prestar ajuda, moltes coses funcionen malament, pitjor que malament. Per començar, una Europa que cedeix al simplisme. Aquest que guanya vots exaltant la identitat, convertint l’altre en invasor i una societat d’acollida, en l’imperi de la por. Et genero el temor, t’ofereixo seguretat i, a canvi, em quedo amb els teus valors, allò que et fa més justa, més equitativa, millor. La ideologia de la mort no s’aturarà en aquest mar famolenc, ni en aquests rostres que no volem veure. S’instal·larà cada vegada més forta entre nosaltres. Dividint-se, convertint-nos en estranys. Fins que l’egoisme ens devori. 

A vegades no calen moltes paraules ni analísis profunds per denunciar una injusticia o una omisió com és aquest cas, i el pitjor és que com diu Emma Riverola en aquest article que acabeu de llegir, hi ha noticies que a penes tenen ressò, o en tenen si convé e interessa en un moment determinat. Si us hi fixeu, des de l'inici de la pandèmia no es parla de pasteres, de naufragis, de rescats en la Mediterrània, han desaparegut del panell de noticies dels mitjans, i aquest fet no és nomès el fracàs d'Europa com a un conjunt d'acollida, és també el fracàs de la comunicació dels mitjans, que són incapaços de mantendre l'atenció informativa sobre tots els focus noticiables que es produeixen cada dia; aquesta atenció va a tongades, segons ho considera oportú l'emisor, i evidencia que s'hauria de reinventar la manera d'informar, el nou periodisme hauria de ser capaç de sintetitzar la informació i augmentarla, ampliar el camp de la seva informació, potser seria interesant menys literatura i més twitter, menys opinió i m és informació; en certa manera, la pàgina web de la Vanguardia va en aquesta línia d'informar sobre molts fets d'actualitat en poc espai i aconsegueix fer-ho de manera accesible i amena, però encara no és suficient, caldria un esforç més gran, i és que la manera de comunicar ha estat superada per la saturació d'informació, cal informar d'una altra manera, perquè la gent és comença a informar d'una altra manera, lluny dels mitjans tradicionals.

LA GENERACIÓ SILENCIOSA 27.4.21

Als nascuts  entre 1926 i 1945 se'ns considera "la Generació silenciosa"; a mi, per un any em va tocar, car si hagues nascut al 1946 seria de la generació dels Baby boomers, que abelleix més, i fa fe fi amb l'anglicisme que ja vegeu que ve de vell.

Se'ns ha acusat sovint als qui érem joves a finals del 60's de ser excessivament transcendents, quan no esotèrics, preocupats per la quinta essència de les coses, massa conscienciats socialment, utòpics o somia truites, rebels del no possible o apòstols de la demagògia. Una mica de tot hi ha, i és cert que bufàvem bastants coloms també, embrancats amb onirismes hinduistes, fums marejants i una enorme capacitat d'absorbir tot quan arribava als nostres sentits, vingués d'on vingués i sempre i quan no fos excessivament lògic. Ens varem perdre per camins confosos i deixar també prendre el pel (per Lobsang Rampa i algun altre), varem creure que era possible el retorn dels bruixots, i que existia un realisme fantàstic, que tot era possible si s'hi creia fermament, que es podia canviar el món i creiem hi havia la platja sota les llambordes; que s'havia de prohibir prohibir i que podíem aconseguir ser uns éssers lliures i viure en llibertat. I més coses en les que creiem que fins i tot fa una mica de vergonya recordar-les ara que han passat tots aquests anys. Potser varem absorbir massa informació en poc temps, varen passar massa coses en aquells anys de la nostra joventut, tot era nou i es movia molt de pressa, encara no havies acabat de pair una experiència quan ja n'apareixia una de nova, a més a tots els nivells, musical, cinematogràfic, literari, sexual, social... Tot s'esdevenia rapidíssim, solapant-se sovint, i finalment va resultar de mal pair i no fórem capaços de sortir-nos-en, acabant perduts en mig de la superficialitat actual, seduïts pels cants de sirena del benestar i confosos en no entendre que havíem fet malament o que no havíem sabut fer prou bé. 

I han passat gairebé cinquanta anys d'aquells somnis trencats o malbaratats, tot ha seguit igual o pitjor, no s'ha assolit gairebé cap fita de les perseguides, ans al contrari, cada vegada gaudim de menys llibertat i estem més fortament vigilats per a no dir sotmesos per uns Estats obsessionats (aparentment) per la nostra seguretat, que fan que aquesta perilli encara més i sigui més difícil de preservar la nostra intimitat. Després de cinquanta anys com sol passar i ja ve de vell, volíem menjar-nos el món i aquest se'ns ha cruspit, engolits per la maquinaria burocràtica capitalista que ens ha relegat a ser un més dins del no res que som els ciutadans, enmig d'aquest engranatge perniciós que compra voluntats i idees amb el poder del diner i la aparent seguretat. Volíem la llibertat i varem acabar pagant una hipoteca a trenta anys per viure en 70m2, suspesos en l'aire normalment, consumint com a possessos i anant de vacances a llocs inversemblants. 

Deia no recordo qui que si fins als trenta anys no ets anarquista ets un idiota i si ho ets a partir dels trenta també ho ets. Aixó no vol dir que no hi hagi hagut avenços en molts aspectes, però no varen arribar a colmar les espectatives que es varen generar, ni de bon tros, malgrat aixó, segueix vigent que qualsevol temps passat fou pitjor. En el fons, el problema de la meva generació és que ja no som anarquistes però se'ns ha quedat igualment cara d'idiotes, i segueix estant tot per fer, o quasi, però també s'ha de dir que tot és, encara... possible. 

LA MORENETA NO ÉS NEGRA 27.4.21

Avui 27 d'abril, festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, els fidels elevaran les seves oracions perquè la patrona de Catalunya ho arregli tot: pandèmia i política. Servidor, amb molta curiositat i poca fe, delega totes les seves esperances en aquestes pregàries perquè, si no és per intervenció divina..., recordin vostés que tot un conseller d'esquerres, o sigui 'un rojo' com Baltasar va resar a la Moreneta per que portés la pluja durant la sequera de fa uns anys.

A la Verge sembla ser que la van trobar uns pastorets, l'any 880. Sonava música de Xarango i la van seguir fins a la cova. Vam créixer creient que amb una Verge negra els catalans érem multiracials i el súmmum de la tolerància, un altre fet diferencial. Però, ai las! la Moreneta mai va ser negra. El cas és que la verge era blanca. Fa uns vint anys l'abadia benedictina va encarregar un estudi; concloïa que la imatge, del romànic, va ser realitzada en fusta d'àlber. Però com la pintura que es va utilitzar contenia molt plom va acabar per enfosquir-se. També es va dir que el fum de les espelmes enceses pels fidels ajudava. ¿Solució? Van decidir banyar-la en color castany. Una altra versió més actual diu que no és que sigui negra, "és que é un luná," (una piga) que diria Bito Manué.

Montserrat és un nom que ja no es posa a les nenes, com Maria o Josefina, o Antonia, ara estem per les Nereas, Jeniffer i altres. Són els signes dels temps que tot ho desnaturalitzen. Pensàvem que teníem una patrona negra i era una piga, un altre mite que s'ensorra. A veure si el timbaler del Bruc en comptes de tocar el tambor es tocava una altra cosa, el molt sinvergüensa. Hi ha qui diu que si no hagués tocat res, ara seriem francesos, que no sé si hauria estat bo, dolent o el següent.

RELAXING CUP OF CERVEZA 26.4.21

 

Mentre Trump deixava anar sense objeccions els seus instints de mascle malcriat i convidava als seus votants a fer el que els vingués de gust, les esquerres europees es convertien al moralisme, portadores d'una visió restrictiva de l'existència. Si Trump se les donava de bromista i manyuclador, convidava a comprar armes i relativitzava el racisme, l'esquerra exigia depuració del llenguatge, s'apuntava a totes les reivindicacions identitàries (racials o de gènere) i buscava causes d'indignació sota les pedres, començant per les estàtues del passat. El coronavirus ha accentuat totes les innovacions embrionàries: del teletreball a la medicina digital o al boom de les empreses repartidores de menjar. També ha accentuat una tendència inicialment americana: la dreta és la nova representant de l'alegria de viure, mentre l'esquerra, queixosa o irritada, voldria sotmetre la vida a una constant constricció moral. Si Trump parlava pels colzes sense por a què diran, les esquerres exigeixen lligar a la llengua immensos diccionaris inclusius per no ferir les susceptibilitats de les minories. La dreta parla sense objeccions, l'esquerra sotmet el llenguatge a una gimnàstica de culpa i coerció.

Serveixi el llenguatge com a exemple i marc del nou repartiment de papers. La dreta espanyola ataca els adversaris sense por i es riu, no ja de les bales de cetme, sinó de les certeses apocalíptiques que abandera l'esquerra. Canvi climàtic, condició femenina, immigració o identitats minoritàries són defensades religiosament per l'esquerra. La dreta s'enfronta a les injustícies o al futur climàtic amb ànim descregut o provocador. L'esquerra converteix les ciutats en un galimaties idealista: ciclistes i trànsit, negocis i naturalisme, patinets i turisme, urbanisme tàctic. La dreta celebra la ciutat com a eix de negocis, cotxes i festa sense complicar-ho més. L'esquerra renya, moralitza, s'indigna, condemna, s'ofèn. Sempre veu la part més trista i negra de la realitat. La dreta celebra els diners, no reprimeix l'ambició, convida a la gent a passar-ho bé i a despreocupar-se del futur.

La dreta se sap pecadora (corrupció), però prefereix anar-se'n de "rositas". L'esquerra es creu redemptora de la humanitat i descriu el món com una vall de llàgrimes. La dreta és festiva i promou el carpe diem. L'esquerra és depressiva, anuncia desastres i voldria impedir amb prohibicions. La dreta dóna per fet que els votants són imperfectes i no pretén corregir-los, a canvi: surfeja sobre l'egoisme constitutiu de la condició humana. L'esquerra no tolera cap vici social: s'ha tornat puritana, predica des del púlpit amb rictus d'inquisidor. En plena pandèmia, Colau ha volgut canviar als ciutadans complicant-los la vida: prohibint cotxes contaminants i desballestant l'urbanisme. En plena pandèmia, Ayuso ha volgut suavitzar les restriccions, ha procurat que corrin els diners, la cervesa i les tapes.

Aquest article no és una tesi ideològica. És certament una simplificació, però intenta descriure l'aire dels temps després de mesos de restriccions de covid. En plena crisi de l'any 2008, la resposta darwinista (salvar els bancs, baixar un 25 per cent el preu de la feina i deixar que els joves universitaris emigressin o es dediquessin a el repartiment de pizzes) va suscitar un clima popular d'indignació, que va donar lloc a Podem. Doncs bé, després d'un any i mig de pandèmia, la massa civil no vol recordar als morts, sinó tornar a la vida alegre. Ayuso capta l'aire del temps, com anys enrere el va captar Iglesias. Mentre les tres esquerres recorden als morts, Ayuso serveix cervesa. Els temps han canviat. Avui la gent vol gresca, no funerals. ¿I els futurs desastres? Que carreguin els néts amb l'herència! - Antoni Puigverd - lavanguardia.com

QUAN COSTA, DE VERITAT, UN MENA? 25.4.21

Recordareu que aquesta setmana ha aparegut a Madrid un cartell que diu: "Un MENA, 4.700 euros al mes. La teva àvia, 426 euros al mes". Un mena ens costa 4.700 euros al mes. Sí, i en alguns casos molt més. I això mateix ens costa un menor no acompanyat espanyol.

Comentava l'altre dia arran d'aquest cartell de VOX, que l'extrema dreta és capaç de detectar els problemes però incapaç d'aportar solucions, es queda només a la punta de l'iceberg, i precisament en aquest assumpte dels Menas no anaven tan desencaminats en la seva denúncia. En aquest article, Lucía Etxebarria, analitza el conglomerat de centres de protecció de menors d'Espanya, i el resultat d'aquest anàlisi és més que preocupant. Amb els Menes tenim un problema, un seriós problema que ningú té cap interès en resoldre, ni la dreta ni l'esquerra.

"A Espanya hi ha 1.104 centres de protecció de menors. El 82% estan controlats per entitats privades. Arran de la llei del menor de 2000, que va permetre privatitzar, va sorgir un "entramat empresarial al voltant dels menors", en paraules de l'advocat José Antonio Bosch. "Un model que mercantilitza als nens". És a dir: múltiples associacions sense ànim de lucre que cobren per gestionar aquests centres.

L'escàndol de les menors a Balears, que es prostituïen per unes sabates; o de la nena abusada per l'educador social que havia de protegir-la, que casualment era llavors el marit de la presidenta (d'esquerres) d'una comunitat, i el cas es va trobar amb milers de traves i obstacles per a ser denunciat per part de l'Administració, representen la punta d'un iceberg: ja el 2009 Julio Rubio, educador social i escriptor, avisava que les menors en centres d'acollida "pagaven" als encarregats de la seva custòdia amb favors sexuals, a canvi d'un millor tracte i/o permisos per sortir de centre.

Des de l'aprovació de la llei del menor de 2000, diverses empreses i entitats s'han dut calentetes les adjudicacions de centres de tutela, tractament i reforma de menors. Empreses que s'han enriquit perquè l'Administració es desentenia de la supervisió i cura dels menors. A l'abril de 2008, per exemple, es van adjudicar 300.000 euros mensuals per contracte a l'empresa Levantina de Seguridad, perquè s'ocupés de la vigilància de dos centres d'acollida destinats, principalment, a menors estrangers no acompanyats. I qui es va emportar el substanciós mos? Doncs José Luis Roberto, líder del partit d'ultradreta España 2000. Un ciutadà que cridava a «lluitar contra la invasió dels immigrants musulmans que representen un perill, una pèrdua de la nostra identitat i de la nostra seguretat», mentre se suposava que havia de protegir, precisament, a menors migrants musulmans.

Si això no els prova que empreses privades han trobat en la gestió de centres de menors un gran pastís a repartir, sense que els importi molt ni poc el benestar d'aquests menors, és que vostès són molt escèptics. La residència universitària Palau de Barradas, una de les més cares de Madrid, ofereix als seus estudiants allotjament en habitació individual i pensió completa per 1.070 euros al mes. ¿Com pot ser que allotjar un menor en un espai molt menys luxosos, en dormitoris comunitaris, i amb un dinar de batalla, costi quatre, cinc vegades més que això? Sí, d'acord, en els centres d'acollida hi ha seguretat i educadors, em diran vostès. Però és que els educadors no estan precisament ben pagats. Cobren uns 15.000 euros a l'any.

Quan l'entenimentat assenyala la lluna, el boig mira el dit. A ningú li interessa parlar de l'escàndol que suposa que es mercantilitzi amb menors en situació d'extrema vulnerabilitat. El que importa a la dreta és que el 30% d'ells siguin marroquins. I el que li importa a l'esquerra és que els diners no arribin directament a la butxaca als menors. Però està clar que el que no li importa a cap partit són, precisament, els menors vulnerables.

A Y A 24.4.21

La primera ministra socialdemòcrata danesa, admet que el seu objectiu és que el país tingui "zero demandants d'asil". Dinamarca ha deixa't de ser l'exemple de comunitat lliure, respectuosa amb els refugiats, per comportarse com qualsevol país governat per l'extrema dreta o els Populistes. Aquesta és la història D'Aya Abo Daher i 850 sirians més que están en perill de ser deportats del país Nòrdic a Siria.

El 2015, Aya Abo Daher va fugir de Síria amb els seus pares i germans buscant refugi a Europa. Van acabar a Dinamarca, on se'ls va concedir un permís de residència temporal. Ara, pocs mesos abans de la seva festa de graduació de batxillerat, ha rebut un avís que aquest permís ha estat revocat i que ha de tornar a Síria. Aya, de 19 anys, i la seva família són originaris de Damasc, una zona que les autoritats daneses consideren prou segura perquè els refugiats puguin tornar.

Segons l'oenagé Refugees Welcome, a Dinamarca viuen uns 35.000 sirians, més de la meitat dels quals van arribar el 2015. Les autoritats daneses estan revisant els casos d'uns 500 refugiats, als quals recentment s'ha sumat un grup d'uns 350 més a causa de que l'àrea considerada segura s'ha ampliat a tota la regió de Damasc. Aquesta política es basa en un informe elaborat per la Junta de Refugiats, l'organisme que dictamina sobre els casos d'asil, que apunta a una reducció dels combats i a un nombre significativament menor de llocs de control.

La història d'Aya es va fer viral després que ella i el director de l'institut de Nyborg en el qual estudia critiquessin al Facebook aquesta decisió, i el debat es va encendre després de la seva aparició a la televisió. "Per què? Què he fet de dolent?", Es preguntava una vegada i una altra, insistint que" no és segur "tornar a Síria. Segons el seu testimoni, la seva família està en perill perquè els seus dos germans van rebutjar unir-se a l'exèrcit de el règim de Baixar al-Assad. Ells són els únics de la família a qui no els ha retirat la protecció, ja que el Govern danès només permet quedar-als refugiats que tinguin un motiu individual per sol·licitar asil. És a dir, ha d'existir una amenaça directa de persecució política o arrest, però les condicions generals de la zona ja no es consideren una raó de pes.

La primera ministra socialdemòcrata admet que el seu objectiu és que el país tingui "zero demandants d'asil". Des que va prendre el poder al juny de 2019, l'Executiu socialdemòcrata de Mette Frederiksen ha deixat clar que no afluixa el pols a la política migratòria. La mateixa primera ministra va assegurar en un debat parlamentari a principis d'any que l'ambició és aconseguir que Dinamarca tingui "zero demandants d'asil", argüint als desafiaments de cohesió social. Malgrat unes xifres de refugiats ínfimes en comparació amb les veïnes Suècia i Alemanya, la qüestió porta anys acaparant el debat polític, cosa que ha portat els socialdemòcrates a abraçar una línia dura més pròpia de la dreta o l'extrema dreta en altres països, el que li ha reportat un traspàs de vots de l'populista Partit Popular Danès (DF), que va arribar a ser decisiu i ara està en mínims històrics. Ho explica Núria Vila a la vanguardia.

Pel que es veu, no cal ser d'un partit Populista o d'extrema dreta per deportar els refugiats polítics, els socialdemòcrates danesos no tenen cap escúpulo a desfer-se'n, i a sobre tenen la barra de dir que Síria és segura, com pot ser segura mentre hi hagi el el règim de Baixar al-Assad?. Quant cinisme és necessari per justificar una decisió com aquesta, en un país considerat un dels capdavanters de la llibertat i acollida. Això és Europa, i Dinamarca és també de la Unió Europea, forma part d'aquesta Unió Europea contradictòria, insolidària, apàtica, negligent, inoperant, una Unió Europea amb la qual poc hi ha per compartir. Potser el Brexit no hagi estat una decisiòn tan dolenta. No val la pena formar part d'una comunitat inoperant i decadent com aquesta. Tant debó es complís el somni de Saramago i la Península Ibérica es desprengués d'Europa i surés Atlàntic avall, a retrobar-se amb els que en el fons són els seus...