💭
Parlava avui la gent de la normalitat, que ja que hi ha mort, una terrassa és la vida, tot amb motiu de l'obertura temporal de bars i restaurants. Dic temporal per que molt em temo que d'ací a 15 dies tornaran a estar tancats. Tant de bo m'equivoqui, però el lamentable espectacle que he començat a veure aquest matí apunta cap a un nou tancament.

Reconec que no sóc gens de bar, ni a la barra ni a la terrassa, al pare si li agradava anar-hi, però jo francament no ho necessito, el cafè me'l prenc a casa i l'esmorzar també, potser hi te a veure que estigui jubilat, però quan treballava era dels d'anar el mínim al bar. Hi ha gent que s'hi passa el dia, i no ho dic pels de les màquines escura butxaques, sinó pels que es passen tot el matí asseguts a una cadira, només badant o xafardejant.

Es pot esmorzar abans de sortir de casa, dinar s'hauria de suprimir, de fet el que seria idònia seria un esmorzar fort a primera hora, no dinar i sopar d'hora com déu mana, un sopar de forquilla i ganivet, però és que aquí anem amb uns horaris molt poc europeus. En el meu cas, em llevo a les 6.15, esmorzo a les 8, dinem a dos quarts d'una, berenar a les 5 (pa amb xocolata), i sopar lleuger a dos quarts de vuit, i a les deu al sobre, llevat que hi hagi partit del Barça. No seria el que suggeria abans de només dos àpats, però això ho aplicaria a l'horari laboral, deixant exempts als jubilats. Hi ha gent que ara està començant a sopar més d'hora i ho consideren estrany, això com dinar d'hora, pero abans es dinava a les 12 i sopava a les 8, com fan a molts llocs d'Europa.

No deixa de ser curiós, que parlin de normalitat pel fet d'anar a un bar a fer un cafè, i per a mi ha estat a l'inrevés, hi he anat precisament quan estaven tancats, a dos d'ells, el d'en Rafi i el de l'Òscar, a fer un cafè, dia si dia no entre setmana, car quan estan oberts no hi vaig quasi mai, i si hi vaig és pel que diran, que no es pensin que estic molest amb ells, atès amb el pare hi anàvem sovint. El que feia aquests dies que només servien per emportar-se cafès o entrepans, és pagar 2 euros pel cafè que val 1.20 €. Si!, ja sé que és solidaritat d'estar per casa, però el que entenc és important és el gest, més important a vegades que els diners que deixis al calaix.

Ara doncs, he tornat a la meva normalitat i ja no hi vaig, i és que la normalitat és mot relativa. Una normalitat, no la meva, sinó la dels altres que no crec duri massa, en Miquel ja m'ha enviat un whatsapp esparverat de com estaven els bars i terrasses avui al paral·lel, i ahir que encara no estaven els bars oberts, en un a la vora de casa, 22 persones (les vaig comptar) i dues criatures, ben juntets, fumant, bevent i amb les mascaretes abaixades fent xerinola. El problema no són els bars ni les terrasses, és el personal que no es comporta ni és conscient de la gravetat de la situació, i aquesta inconsciència l'estan pagant bars i restaurants, i em temo la tornaran a pagar.

Deia una senyora a TV3 asseguda en una terrassa, que ja que hi ha tanta mort, la terrassa és la vida, no ho sé, potser és la vida per a ella, pero la mort per les terrasses i els bars.