💭Dos homes sense llar han mort en les últimes hores a Barcelona, Mohamed de 37 anys i Amine de 32. L'autòpsia haurà de dirimir si han mort a causa d'hipotèrmia i si, en conseqüència, són dues víctimes de l'episodi de fred i pluja que ha agreujat dramàticament les condicions de vida dels sense sostre. Els dos tenien 38 i 32 anys, respectivament, i pernoctaven a l'ras. El més jove ha estat trobat al parc de la Ciutadella. El Més gran, a la plaça de Poeta Boscà, al costat del mercat de la Barceloneta. Cap dels cadàvers presentava indicis de violència, segons fonts policials.

La noticia és terrible, com ho és saber que des d'Arrels estimen que a BCN hi ha 1.200 persones sense sostre dormint al carrer, això succeix en una smart city al segle XXI, mil duescentes persones són moltes persones, esgarrifa nomès de pensar-ho cada nit quan te'n vas a dormir, i no s'acaba de trobar la manera de solucionar aquest greu problema, malgrat alguns esforços de l'Ajuntament per paliar la situació i la col·laboració desinteresada d'entitats com Arrels, que no donen l'abast.

Fonalleras i Riverola coincideixen avui a parlar del tema que ja ha desaparegut de la majoria de digitals engolit per altres noticies. Sense sostre i Sense ànima. Emma Riverola es pregunta ¿Quan són dos batecs?


Sense sostre - N’hi ha a moltes ciutats. Gent sense filiació ideològica o religiosa coneguda, sense més interès que el de «donar suport tangible» a les persones que viuen al carrer. A Girona, per exemple, es van agrupar a partir del missatge d’un ciutadà a Facebook on deia que repartiria sopar entre tots els sensesostre del barri. Era conscient que «això no canviarà res», però animava qui volgués afegir-se a la iniciativa, que no consistia només en un aliment calent, sinó també en una estona de conversa, com va deixar escrit, «perquè el que volen és xerrar amb algú i sentir-se 'persones normals'».

Aquella crida es va convertir en un grup i, després, en una associació –Som Sostre– que, en tot aquest temps, no ha parat de sortir al carrer per oferir menjar, conversa i escalfor. Fa uns dies, me’ls vaig trobar mentre recorrien la ciutat en una furgoneta. Hi havia una persona que coneixia, una dona ferma i decidida que treballa netejant oficines. Em va explicar el que feien, com ho feien, també les enormes dificultats d’aquest període tràgic. Amb el somriure de sempre, sense defallir. Potser no salvaran el món, gent com ella, però fan que sigui menys esquerp, menys ombrívol. - JM. Fonalleras


Sense ànima - Passejar. Córrer. Riure. Plorar. Abraçar-se. Besar-se. Acomiadar-se. Pensar. Somiar. Avorrir-se. Recordar. I un pas. I un altre. I un altre més. Milions de passos sobre l’asfalt. Un infinit d’empremtes modelant l’ànima de la ciutat. Vent sobre sorra. Aigua sobre les roques. Sentir, viure... i morir. Dos homes han mort als carrers de Barcelona. No tenien ni 40 anys. Probablement els va matar el fred. No, els va rematar el fred. Abans, van anar morint. Ells també desgastant-se per la inclemència. Cada porta tancada, una ferida. Cada menyspreu, una laceració. 

Morir als mateixos carrers en els quals d’altres passegen, corren, pensen, riuen, es besen o s’avorreixen. Asfalt de cementiri. ¿Es van adonar que morien? Allà, a tan sols uns metres de centenars de milers de llars. Potser veien uns llums presos. Potser somiaven amb un refugi calent. Potser ja ni tan sols sentien. Els seus cors es van aturar. I Barcelona va deixar de sentir dos batecs. ¿Quants són dos batecs? ¿És molt? ¿És poc? És tot. Dues nafres dolençoses. L’esquinç d’una ciutat sense ànima. - Emma Riverola