ELS YOUTUBERS ANDORRANS 22.1.21

 

💭Són criatures lògiques d’una societat tecnoutòpica i individualista en la qual ningú deu res a ningú. Els ‘youtubers’ són homes fets a si mateixos des de zero, sense ajuda: el decantat més pur de l’individualisme capitalista. Creuen que ho mereixen tot i que qualsevol cosa se’ls roba. Nois que, fent el contrari del que els deien a l’escola i a casa, és a dir, jugar als videojocs a l’habitació, s’han convertit en estrelles que fan empal·lidir la fama de Buenafuente, Jorge Javier o qui us passi pel cap. Han aconseguit aixecar el seu imperi sols i ara els diuen egoistes. Explica’ls tu per què han de pagar impostos. Explica’ls tu que, si haguessin nascut a Somàlia, ni pagarien impostos ni serien ningú. La bandada nia a Andorra perquè per generar tràfic i diners els sobren els hospitals públics. Allà no els cobren perquè una ciutat estat hipertrofiada de divises amb prou feines necessita serveis, surt barata, connectada al món com està per les carreteres dels països on sí que paguem a Hisenda. Digues-los tu ara que a Espanya hi ha milions de dones que van parir els seus milions de seguidors, aquests que els han fet rics, en hospitals sufragats amb els diners dels nostres impostos. Digues-los tu que és aquesta xarxa col·lectiva i antiga, i no el mar, el que separa Espanya del Marroc.

Els ‘youtubers’ andorrans creuen que van néixer on havien de néixer i que tot estava disposat. Suposen que un país com Espanya forma part de l’ordre natural, com les fruites que creixen a les pomeres, i que es pot talar un bosc si destorba a la teva plantació. La societat és una cosa vella i injusta que no els oferia sortides. Miren la gent de la seva edat i es riuen a la cara del ministeri fiscal. Van ser ells, amb la seva simpatia i la seva personalitat, els que van trobar la manera de fer uns diners amb què els seus pares no van poder ni somiar. Així que eren ells els que tenien raó, i no tots els que els van aconsellar estudiar.

Em sorprèn que ningú digui, davant l’escàndol d’aquests joves magnats de fortunes fugisseres, que entorn del 50% de la seva generació està a l’atur, sense esperances. ¿A aquesta societat han de donar-li ara els diners? ¿Què els hauria donat aquesta societat? Amb sort, pencar al Burger King o al Zara, o pedalar per a Glovo. Així que, ¿qui els explicarà per què estan equivocats? No ho entendran. Un paio de vint-i-cinc anys que guanya sis milions més a l’any del que guanya la gent de la seva edat no tolera pagar-ne dos.

Ja us dic, m’és més fàcil entendre el Rubius o The Grefg, consagrats al capdamunt de l’egotisme, residents ara en un paradís fiscal, que a Ibai: un noi que no ha conegut en la seva vida adulta res més que l’èxit, que desperta les simpaties més incandescents a gairebé tot el món i busseja entre contractes milionaris, i que no obstant ha decidit quedar-se. Va fer un vídeo explicant que a ell no li sembla malament cedir la meitat de la seva fortuna a Hisenda perquè continua vivint de collons amb la resta, i jo només em pregunto: com és possible que tingui els peus tan ben posats a terra. Adoro aquest noi.

Normal que sigui una excepció. Els ‘youtubers’ són criatures lògiques d’una societat tecnoutòpica i individualista en la qual ningú deu res a ningú. El resultat d’un món cuit a foc lent en la volatilització dels vincles i la corrosió del comú. Per això tants papanates morts de gana han sortit a Twitter a dir que la fuga a Andorra dels ‘youtubers’ els sembla bé. Mirem el dit que assenyala el sol des del fons d’un abocador moral que hem aixecat nosaltres solets.- - Juan Soto Ivars.

VOLS OCUPAR? PREGUNTA A ARRAN 22.1.21

El Govern ha modificat la norma aprovada el desembre que permetia el llançament en tots els casos en què hi hagués delicte, per matisar que no es podrà expulsar els ‘okupes’ d’una vivenda quan l’entrada s’hagi produït sense «intimidació o violència». Així, a la nova redacció, introduïda a través d’un decret llei de protecció als consumidors vulnerables, s’estableix que només es permetrà el llançament «quan l’entrada o permanència en l’immoble s’hagi produït existint intimidació o violència sobre les persones». 

Així queda recollit al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del reial decret llei de protecció als consumidors vulnerables que introdueix aquest canvi respecte a la modificació aprovada el desembre del reial decret llei de mesures urgents complementàries en l’àmbit social i econòmic per fer front a la Covid-19.

Francament, no ho entenc, ningú té dret a ocupar una vivenda d'un altre, altre cosa es que tothom tingui dret a tenir una  vivenda digna com resa la Sacrosanta Constitució que ens varem donar entre tots, però no a ocuparla, faltaria més.  Aquesta decisiò del Gobierno de España és un alicient perquè la gent ocupi encara més vivendes, i aixó si que és un efecte crida i no el dels inmigrants de l'estret, i també és una gran noticia pels presumptes joves delinquents d'Arran, que així podran veure com el seu manual d'ocupació és útil per a tots els barruts que com ells vulguin ocupar una vivenda que no es seva, per la cara, dura, molt dura, per cert. 

DIA MUNDIAL DE L'ABRAÇADA 21.1.21

💭 Avui és el dia mundial de l'abraçada. Quan al 1986 Kevin Zaborney treballava en un centre de delinqüents juvenils a prop de Nova York, es va adonar que un dels principals problemes que patien els nois era la falta de mostres d'afecte, No només aixó, va comprovar que les abraçades els feien sentir millor. Així és com va nèixer el dia mundial de l'abraçada, que se celebra cada 21 de gener.

Poques vegades s’ha escrit tant sobre l’abraçada com en aquests mesos de pandèmia. No sobre els petons, no sobre les encaixades: l’abraçada. Una abraçada és democràtica. No se li nega a ningú, o a gairebé ningú. De les coses que estranyem de la vida prèvia a l’arribada del coronavirus, abraçar-nos és potser la que encapçala la llista», resava un article del ‘New York Times’ publicat el juny passat, cap al final de la primera onada de coronavirus. La seva autora, Tara Parker-Pope, elaborava una guia il·lustrada dels succedanis d’abraçada permesos en temps de pandèmia: abraçades sense ajuntar les galtes, abraçades sense mirar-se a la cara. Estrènyer l’altre entre els braços s’ha convertit en el símbol més eloqüent del que la pandèmia ha vingut a arrabassar: la senzilla i quotidiana expressió dels afectes. Hi ha abraçades famoses com la de Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov en plena desescalada nuclear, el 1988, pero hom prefereix l'abraçada senzilla i sincera d'un amic, de les persones que estimes. Sóc molt d'abraçar, ho reconec, m'agrada i des de fa massa temps no puc abraçar més que a la meva dona.

PROVOCACIÓ 21.1.21

 

💭Que l’exili dels republicans i el de Carles Puigdemont no tenen res a veure és obvi. La desigual situació històrica, política, econòmica i emocional d’uns i l’altre els converteix en incomparables. I també sembla obvi que Pablo Iglesias ho sabia quan va voler equiparar-los. A algun propòsit polític respondrà la desmesura, però ¿i si no tot és tacticisme? 

Que Espanya és una democràcia plena ho reconeixen la comunitat internacional i tots els rànquings que mesuren la qualitat democràtica dels països. Però sobre les seves espatlles encara queden restes de caspa franquista, també del seu combat. Davant la dictadura es van forjar aliances que prevalen en la memòria sentimental. Encara hi ha certa esquerra espanyola que creu veure en el nacionalisme català un company de viatge contra els abusos de l’Estat (que haver-n’hi, n’hi ha), tot i que bona part d’aquest nacionalisme es trobi als antípodes del progressisme. Iglesias s’encoratja amb la provocació, però no entén la desesperança que causa en bona part de l’esquerra catalana no nacionalista. Avui, una mica més sols davant l’estratègia independentista de fagocitar tots els terrenys ideològics. - Emma Riverola - elperiodico.cat/ca/ 

El exilio republicano, por Daniel Fernández Abellá

A finals de 1938, després de l'enfonsament del front de l'Ebre, Franco va començar la seva ofensiva a Catalunya. la caiguda de Barcelona va precipitar un èxode anunciat. Entre el 28 de gener i mitjans de febrer de 1939, uns 500.000 refugiats van creuar la frontera entre Andorra i la Mediterrània. les autoritats franceses van aprovar primer el pas de dones, nens, ancians i militars ferits, i, més tard el dels militars de l'exèrcit republicà.

'FEEDERS' 21.1.21

💭La decadència d'una societat comença a manifestar-se quan aquesta, instal·lada entre el cofoisme, i la desidia que provoca l'avorriment manifesta els primers símptomes d'aquesta decadència a través de les petites absurditats quotidianes, i m'agradaria ressaltar que la nostra, ja fa una temporada que ha començat a caure en aquest estat. Vegis si no el cas dels 'feeders'. L'obsessió per perdre pes no té cabuda dins d'un dels fetitxes sexuals amb menys visibilitat: el 'feederisme'. La pràctica del 'feederisme' advoca per trobar el plaer en menjar i en engreixar-se. 

"S'ha acabat l'haver de justificar el nostre pes al·legant un metabolisme lent. Ara podem admetre amb orgull que ens encanta el que la societat, aquesta que avorreix obertament el sobrepès, crida golafreria. Estem grassos perquè mengem molt, i això ens encanta", assegura un usuari del bloc 'Bigger Fatter'. Mentre que les revistes femenines bombardegen al lector amb dietes miraculoses, les xarxes socials alcen el 'hashtag' #foodporn sense contemplacions. 

Potser ara veure com algú menja, mentre ho fem emparats per la fredor de la pantalla, sigui el 'voyeurisme' com el d'intentar pal·liar la dolorósa fam a què ens sotmetem voluntàriament (problemes del primer món). En aquest entorn, Park Seo-yeon guanya més de 9.000 dòlars al mes per gravar-menjant cada nit seguint el corrent del 'mok-bang', que consisteix precisament en donar-se un generós festí que fa la digestió a YouTube, on els clics s'encarreguen de prendre el paper dels enzims digestius i la que s'engreixa és la cartera. Els usuaris paguen per veure com altres mengen quantitats ingents de menjar. 

Park Seo-yeon, coneguda com la Diva, és capaç de sopar 30 ous ferrats, cinc paquets de sopa i una caixa de potes de cranc acompanyada de crestes de carn. Però la pantalla de l'ordinador no és l'única que ens permet salivar veient com altres gaudeixen de delicioses orgies 'gourmet': a través del mòbil, el 'food porn' ha trobat la seva millor cabuda a Instagram, on els plats es degusten a cop de 'likes'. Avui més que mai el menjar és un focus de plaer, potser perquè l'obsessió per aconseguir el cos perfecte s'hagi convertit a l'acte de menjar en l'última transgressió.

Però tornem al 'feederisme', on no hi ha pantalles que s'interposin entre el menjar i el subjecte. Aquest fetitxisme sexual inclou dues figures: el 'feeder', encarregat d'alimentar la seva parella, i el 'feedee', l'alimentat la comesa del qual és engreixar-se sense límits. Curiosament, el 'feederisme' sol néixer en persones primes, que creuen que la seva forma física limita la seva vida sexual. Al web 'Fantasy Feeder', un usuari explica la seva condició. "Ets conscient que no estàs tan en forma com hauries de, i també coneixes els riscos per a la salut associats a l'excés de pes, però ho acabes per considerar un mal menor comparat amb el plaer que obtens a l'engreixar. Et mires davant del mirall i admires el teu greix quan t'agafes els mitxelins i eleves el teu budell per veure quant ha crescut", explica. Aquí neix el terme 'bloating' (distensió abdominal), que se sol aconseguir mitjançant la ingesta massiva de líquid o menjar.

Una de les webs més populars és 'Fantasy Feeder', on els seus usuaris narren les seves vivències ( "Comparteix i comenta les teves fantasies relacionades amb la grassor en els nostres xats, missatges privats i esdeveniments") i s'obren perfils per conèixer a gent que practiqui aquesta conducta sexual. 'Fantasy Feeder'incluye un apartat dedicat a l'sadomasoquisme i un fòrum en el qual els usuaris comparteixen les seves experiències. "Algunes de les sessions més sexis són en públic, ja que has de dissimular l'excitació. En privat, et pots deixar anar i combinar el sexe amb el menjar. Gaudeixo unint el plaer sexual amb l'acte de menjar. Si com, m'agrada obtenir una gratificació a canvi. Si no ho faig, m'agrada que em donin un flagell per no menjar com un porc ", afirma un 'feedee'a el web' Munchi '. A Espanya hi ha la web 'Spanish Feeders', que es defineix com un lloc "per a homes i dones molt grossos /es que volen ser més grossos/es ( 'feedes') i els seus admiradors, que els ajuden a ser més grossos/es ('feeders').

Tot plegat problemes del primer món, obscenitat pura, tenint en compte la quantitat de gent que té poc o res per posar-se a la boca cada dia i nonomés al tercer món. Són aquests bestieses entre altres les que demostren que hem entrat de ple en la decadencia com a societat. Senyor, envians als barbars, ens els mereixem.

EL NYAP DEL DECRET 20.1.21

💭No donaria en cap cas suport al relat victimista que s'ha activat al conèixer la mesura provisional del TSJC que paralitza el decret d'ajornament electoral. Per descomptat, és una pèssima notícia que siguin els jutges (un cop més) els que decideixin la data electoral. Però cal preguntar-se qui ha fet tan malament les coses com per regalar al TSJC una decisió que mai hauria de prendre, ni crec tingués massa ganes de fer-ho.

El nyap del decret d'ajornament electoral, ha regalat al TSJC la decisió de la data electoral. O sigui que unes eleccions més les convoca el TSJC, no el President de la Generalitat, que per cert, no n'hi ha, i el vicepresident en funcions de president no té capacitat legal per convocar eleccions, tret que que siguin eleccions en funcions d'eleccions, que de fet és el que ha intentat fer el Govern català.

Més enllà dels nyaps i la incompetència que han conduït a aquesta situació, també era una aberració suspendre durant mesos unes eleccions que arriben amb la urgència d'un Govern que està vivint un final agònic. L'Executiu català està fragmentat, barallats entre ells, i sembla evident que no dóna més de si. En aquest punt, allargar les eleccions cinc mesos semblava una irresponsabilitat. Si afegim que es podien buscar mesures sanitàries solvents, com han fet altres països, per tal de poder votar, la decisió encara sembla més intempestiva. Amb tot, la convicció que, aquest cop, la pedra hauria de caure sobre teulada català i no sobre l'endèmica maldat repressiva de Madrid. Perquè, la veritat, la crua veritat per més que des del Govern ho neguin i culpin al PSC: és que ha estat el Govern català qui s'ha disparat tot solet, un tret al peu. Són una colla de ximples, inùtils i incompetents.

NOMÉS ENS SALVARÀ LA REBEL·LIÓ 20.1.21

💭"El capitalisme, es basa en una gran premissa que tot just ha estat qüestionada: tens dret a una porció tan gran dels recursos del món com els teus diners puguin comprar. Pots comprar tanta terra, tant espai atmosfèric, tants minerals, tanta carn i tan de peix com et puguis permetre, sense importar que estiguis privant a un tercer. Si t'ho pots permetre, pots ser l'amo de serralades senceres i de planes fèrtils, pots cremar tot el combustible que vulguis. Cada lliura euro o dòlar et garanteix un cert dret sobre les riqueses naturals del món". 

El capitalisme té tres característiques innates que ens condueixen cap a la destrucció... en primer lloc, que genera i es basa en el creixement perpetu... en segon lloc... la idea que el nostre dret a tenir riquesa natural equival a la quantitat de diners que tenim al banc o podem demanar prestat. Per tant, podeu treure tanta riquesa natural a la gent com vulgueu... La tercera característica és la que garanteix realment que la gent vagi de bracet amb el capitalisme, la idea que tothom pot perseguir (i es pot esperar trobar) el seu luxe privat.

Mentre, les persones de l'est del Congo són massacrades per facilitar les actualitzacions de telèfons intel·ligents de sempre menor utilitat marginal. Els boscos es talen per fer "jocs de taulers de formatge de fusta en forma de cor personalitzats". Els rius estan enverinats per fabricar peixos parlants. Es tracta d’un consum patològic: una epidèmia de bogeria col·lectiva que consumeix el món, tan normalitzada per la publicitat i els mitjans de comunicació que gairebé no notem el que ens està passant. Realment, som tòxics els humans.  

Hi ha qui parla de refundar (de nou) el capitalisme, que tant critica George Monbiot, però es un va intent, el capitalisme és tòxic per naturalesa i no té solució possible, es fagocitarà fins les últimes consequencies mentre va creant aquest desordre económic i ecològic global que ens portarà al desastre. Ens avisa de nou Monbiot: Ningú vindrà a salvar-nos del desastre mediambiental i el vot no és suficient per revertir-ho: és necessària l'acció individual ja. Només la rebel·lió salvarà el planeta

'VACUNA' O 'VACCÍ'? 19.1.21

 

💭Al segle XVIII, el metge anglès Edward Jenner va observar que els pagesos que tenien vaques no tenien les marques de verola a la cara, un tret comú a la població d’aleshores, és a dir, que no se n’encomanaven. El fet que el bestiar boví patís una versió més lleugera de la verola i que els grangers que munyien les vaques quedessin immunitzats de la verola humana pel fet d’haver passat la versió bovina de la malaltia va empènyer Jenner a fer recerca en aquest camp i a aplicar una pràctica oriental que, en el seu cas, consistia en la inoculació fent servir limfa de grangers afectats per la malaltia de les vaques. Aquest virus boví en humans el passava a altres humans, de manera que els prevenia de la verola humana, que era molt més greu i que en aquella època arribava a matar un de cada deu malalts.

Després Louis Pasteur i companyia van millorar i perfeccionar aquesta tècnica, però va ser Jenner el pioner d’aquest sistema, a partir de la variolae vaccinae , la verola dels bovins. I justament a partir d’aquesta paraula llatina, vaccinus , derivat de vacca –la nostra vaca– i que volia dir ‘relacionat amb les vaques’, es va crear la paraula anglesa vaccine (vacuna).

Els científics francesos també van fer servir el mateix mot, adaptat a la seva llengua, vaccin , que coincideix amb la forma neerlandesa; l’italià el va adaptar com a vaccino , i el galaicoportuguès com a vacina . En tots aquests casos es va recórrer a l’adjectiu d’origen llatí que feia referència a les vaques, als bovins. En castellà, però, l’adjectiu corresponent es va agafar directament de vacuno ( ganado vacuno ), i per això, d’aquest preparat que estimula la formació d’anticossos per aconseguir immunització contra diverses infeccions, en diem vacuna .

Què ha passat en català? Doncs que ha fet el mateix camí que les llengües esmentades –i de segur que n’hi ha més– llevat del castellà, i de l’adjectiu llatí referit a les vaques, tenim la mateixa paraula, que fem servir en masculí: vaccí . Amb l’arribada de la covid, s’ha despertat el debat entre fer servir la forma patrimonial ( vaccí ) o la forma que ens ha arribat a través del castellà ( vacuna ). Per a molts parlants, aquest debat és inexistent: sempre n’han dit vacuna i ­així ho han vist escrit fins i tot en els carnets de vacunació del Departament de Salut. Que ara hi hagi qui pretengui que, amb la revifada de la covid, en diguem vaccí , és vist per alguns com una marcianada. Jo en dic vacuna i, com la immensa majoria de la població, així ho seguiré fent. Però paga la pena veure que, si la història de la llengua catalana no s’hagués vist interrompuda, perseguida i minoritzada des del segle XVIII, avui en diríem vaccí amb la mateixa naturalitat que ho diuen en anglès, en francès, en italià, en neerlandès o en galaicoportuguès. - MAGÍ CAMPS.

LA MIRADA D'ADÚ 19.1.21

💭No sóc crític de cinema, ni s'em dona gens bé fer-ho, aixó es un espai reservat a Allau i Júlia Costa, i per suposat no a Boyero l'anticrític. Però ahir vaig veure una pel·lícula que em va impresionar, em va fer patir i em va posar més d'una vegada un nus a la gola. Us parlo d'Adu, segon llargmetratge de Salvador Calvo. 

Adú, s'atura davant d'una tragèdia humana de tals proporcions que costa pair en els seus 90 minuts. I costa precisament perquè la pel·lícula no explica res excepcional, sinó una cosa quotidiana: nens enganyats per màfies, perduts al mar, amagats en el tren d'aterratge d'un avió, prostituint per poder menjar, malalts o moribunds en la seva desesperada recerca d'un món millor. Sense carregar mai les tintes i amb bon pols, Calvo condueix una pel·lícula destinada a àmplies audiències a llocs comuns que no resulten ni tan obvis ni tan amables com solen ser en aquest tipus de grans produccions.

Plantejada com un tríptic sobre l'emigració, la pel·lícula discorre per tres històries: la que dóna títol a la pel·lícula és la d'un nen de sis anys que fuig des Camerun a Espanya amb la seva germana primer i un adolescent després; la d'un espanyol que treballa en una reserva d'elefants i que es retroba a Àfrica amb la seva filla; i finalment la d'un Guàrdia Civil que treballa a Melilla i que es veu implicat en la mort accidental d'un refugiat congolès que intentava saltar la tanca. Tres relats que pretenen conformar un dolorós mapa d'anada i tornada sobre un continent condemnat fins fora mida per la cobdícia i la misèria humana. Només cal contemplar el pla amb el qual arrenca la pel·lícula, una massa humana registrada en blanc i negre en una terminal policial intentant creuar com zombies embogits una tanca, per sentir aquesta incomoditat al que ens enfronta aquest film.

De les tres històries, la qual vèrtebra la pel·lícula, la més difícil i la més aconseguida és la del nen Adu. L'ambientació i els tres nens que la interpreten funcionen tan bé que la resta sembla accessori. En realitat, ho és. La història del pare i la filla que donen vida Luis Tosar i Anna Castillo i la de l'Guàrdia Civil que interpreta Álvaro Cervantes, no acaben de complir del tot la seva missió de contrapunt i evidència d'aquest fracàs col·lectiu de el present.

Punt i a part és la interpretació dels tres protagonistes, en concret la interpretació d'Adu (que és de Benin), es impresionant, així com la de la seva germana Safi, i Massar, el mag. La mirada d'Adu, tan neta que ho contempla tot des de la seva innocència és un regal pels ulls, i el doblatge que de vegades és un llast, aquí és impecable. No sé com els ulls d'un nen poden dir tantes coses.

Llegeixo que Adu ha estat seleccionada per als Goya, no em sorprèn és un gran i senzilla pel·lícula, en la que tot esta en ordre, tot és al seu lloc, sense estridències, ni escarafalls i amb el protagonisme en segon pla d'una vella i atrotinada però important bicicleta, tot i no ser verda.