💭La pandèmia de la qual aviat celebrarem el primer aniversari del primer confinament, ha alterat alguns actes quotidians, i no ho dic per portar tot el Santro dia posada la màscara, sinó perquè amb la pandèmia hem après a viure en una cua permanent. La cua com a part de la nostra vida. Cues per demanar la tanda a la xarcuteria de supermercat, per accedir a metro, per comprar el pa, fins i tot per comprar el diari. De la nit al dia, una societat rebel a les cues es mostra submisa a elles, i sense protestar. Les files en ordre i distància adequada s'estan convertint en un costum social. No recordo haver fet tantes cues des que vaig fer el servei militar, encara que aquestes eren en horitzontal norm alment, Fins i tot per recollir menjar d'ajuda social s'han de fer les cues de la fam, com els hi diuen els mitjans, que posen nom a tot.

Josep Pla solia afirmar que el més important de la vida és continuar, sigui com sigui, cada vegada tinc més clar que del que es tracta és - seguint la màxima de partit a partit de Simeone - de viure dia a dia, vagi el 'carpe diem' de tota la vida. i això, a viure que són dos dies, ¿o tres ?.

Encara no se'ns ha anat l'olla amb tant confinament perimetral, comarcal, horaris diferents etc, i per si de cas, caldria aplicar l'exemple a seguir d'un vell acudit d'un presumpte boig que cada dia s'enfilava a una estàtua als jardins del Sanatori on estava reclòs, cridava l'home: sóc pasta per a la sopa, i es tirava. Com ja ho sabien tenien una xarxa preparada i l'agafaven sa i estalvi. Un dia, el director de centre, cansat ja de tanta tonteria va decidir no posar la xarxa ni ningú que l'ajudés, l'home va pujar com cada dia a sobre de l'estàtua i a el veure que no hi havia ningú va dir: Ostres, avui és dijous, toca arròs, i va baixar sense tirar-se de la susdita. No estem bojos, encara, i sabem el que volem.