PATERNALISME IMPÚDIC

💭Avalar el ressentiment des del confort, és empènyer els joves al nihilisme - Antoni Puigverd

La ràbia dels joves. Un gran corrent d’opinió (nacionalista català, esquerra alternativa) ha emmarcat les batalles campals d’aquests dies. Estaríem davant d’una explosió perfectament comprensible de malestar juvenil. Un nou 68. Un foc necessari que ha de purificar aquesta societat injusta i indiferent que deixa els joves sense futur. Aquest corrent moralista sotmet a un recelós escrutini crític els Mossos que han intentat evitar que els joves irats destrueixin comerços, vitralls modernistes o mobiliari urbà. Es veu que, com passa amb la pluja o la sequera, la violència juvenil no es pot evitar. Hi ha qui creu que la violència és una catarsi necessària, un crit d’alerta que, sense els focs, ningú no es­coltaria.

Que diverses personalitats dels partits del Govern en funcions hagin comès la frivolitat d’afegir-se a aquest corrent de pensament fins al punt de qüestionar la policia del país, no sé si per afalagar la CUP o per pujar a l’onada moralista, demostra que l’infantilisme s’ha enquistat de manera gairebé irrecuperable entre els nostres principals dirigents.

Primer. De tant referir-se als joves en abstracte, ha passat desapercebuda una dada molt rellevant de les eleccions de l’altre dia: els joves dels barris més humils són votants de Vox, no pas defensors de Hasél (al qual no dedicaré ni una ratlla; la llei mordassa és un gran error democràtic, que s’esmenarà quan el Govern d’Espanya sigui fort, cosa que a aquest pas no passarà mai, perquè just quan la dreta està més desconcertada, Echenique i Colau s’estimen més l’aplaudiment volàtil dels joves irats que no pas consolidar la molt precària majoria governamental). Per descomptat, el nivell econòmic familiar no relativitza el problema juvenil, que és molt gros. Per això és tan perillós aproximar-s’hi amb paternalisme. Serveixi d’exemple el terrorisme de la Itàlia dels setanta, conseqüència de l’embut universitari d’aquells anys: molts joves accedien a la universitat, però no trobaven sortides a l’alçada dels seus títols. L’actual embut universitari no es desembossa amb adulació paternal, sinó amb solidaritat intergeneracional (això és: reduint el confort propi). Avalar el ressentiment és empènyer els joves al nihilisme.

Segon. Certament, el malestar juvenil és una gran ferida oberta. I respon a moltes causes. Algunes de fons: com el bloqueig del seu futur. D’altres de més anecdòtiques, com les repressions que ha imposat la pandèmia. Els joves han hagut de prescindir dels seus divertiments habituals: la beguda en colla, els festivals massius de música, les discoteques, la pàtria de la nit. Han hagut de quedar-se a casa a llegir, estudiar o escoltar música. Sort que han pogut fer esport! Llevat de la impossibilitat de classes presencials, no està escrit que les altres limitacions siguin tràgiques. Poden haver estat beneficioses: entrenen per a la dificultat i ajuden a distingir l’essencial de l’accessori.

Tercer. Qui realment s’interessa pel futur dels joves no adula la seva ràbia, sinó que els acompanya a l’estudi i a l’excel·lència. També impulsa reformes per facilitar l’accés a la formació adequada, al treball i a l’habitatge. Molts dels polítics, periodistes o sindicalistes que han aplaudit o justificat la violència han bloquejat durant dècades el desplegament d’un veritable ensenyament professional. Una reforma que tothom reclama però que mai no arriba. Se sap de fa anys que l’economia actual demana bons especialistes pro­fessionals (amb capacitat d’adaptació als canvis) i menys universitaris. ¿Com poden tenir la barra de comprendre la violència els mateixos que han empès els joves a l’embut universitari i a la falta de formació? Hi havia qui ­oferia pa i circ. Ara hi ha qui proposa alcohol i ràbia.