ELS PERILLS DE LA SENSATESA



💭Cioran no es considerava un filòsof en el sentit ortodox del terme; ni tan sols escriptor, de fet, detestaba escriure Provocador a ultrança, aquest pensador romanès va animar durant la seva vida innombrables controvèrsies contra l'establert, contra les idees constituïdes en norma o el dogmatisme. Fascinat per instaurar un pensament a contra corrent, en el qual el cinisme té un lloc preponderant, va escriure la seva obra aforística sense cap concessió. Entre Diògenes de Sinope «el Cínic» i Epicur de Samos, funda una filosofia, al segle XX, afí a la d'aquests filòsofs hel·lènics, en la qual l'amargor era sublimada per la ironia. Això diu la Wikipedia, però hi ha més, Cioran trenca amb tota la concepció de la filosofia anterior i contemporània, de fet detesta als filòsofs, es detesta si mateix, detesta a tothom, o això creia. En la seva obra, trobem l'acidesa de l'expressió en l'aforisme, sempre amb ironia, però també amb cert humor amarg, en aquest sentit potser es mofava del món, dels premis, dels periodistes, de l'acadèmia, per això mai va escriure la seva tesi doctoral, els intel·lectuals li semblaven avorrits i únicament va elogiar la música de Bach. No deixa de ser curiós que sent Cioran considerat l'apologista del suïcidi morís als 84 anys, al llit i patint demència senil. 
L'amic Pep Ribal va traduïr i editar en català 10 exemplars del 'breviari de putrefacció' i de 'la incoveniència de nèixer', jo en tenia una de cada que en Pep em va regalar, pero els vaig deixar a un estudiant de filosofia i ja no el vist mai més.

ELS PERILLS DE LA SENSATESA (Le xut dans le temps, 1966)
.
Quan es té en compte la importància que per a la consciència normal revesteixen les aparences, és impossible acceptar la tesi del Vedanta segons la qual "la no-distinció és l'estat natural de l'ànima". El que aquí s'entén per estat natural és la vigília, estat que, precisament, no té res de natural. L'ésser viu percep existència per tot arreu: des del moment en què està despert, que ja no és naturalesa, comença a descobrir la falsedat en l'aparença, l'aparent en la realitat i acaba per sospitar fins i tot de la realitat. No més distincions, per tant, no més tensió ni drama. Contemplat des de molt amunt, el regne de la diversitat i del múltiple s'esvaeix. A un cert nivell del coneixement, només el no-ésser es sosté.

No vivim sinó per manca de saber. Des del moment en què sabem, ja no ens abastim de res més. Mentre estem en la ignorància, les aparences prosperen i provoquen una sospita d'inviolabilitat que ens permet estimar i detestarles, estar en lluita amb elles. Però, com mesurar-nos amb fantasmes? I en això es transformen les aparences quan, desenganyats, no podem promoure-ja al rang d'essències. El saber, el despertar, millor dit, suscita entre elles i nosaltres un hiatus que, per desgràcia, no és un conflicte, ja que si ho fos tot estaria millor, sinó la supressió dels conflictes, la funesta abolició de la tragèdia.

Contràriament a l'afirmació del Vedanta, l'ànima és portada amb naturalitat cap a la multiplicitat i la diferenciació, només floreix enmig de simulacres i es marceix si arriba a desemmascarar-la i alliberar d'ella. Desperta, l'ànima es priva dels seus poders i no pot ni desencadenar ni sostenir el menor procés creatiu. L'alliberament és el pol oposat de la inspiració, abocar-s'hi equival, per a un escriptor, a una dimissió, és a dir, a un suïcidi. Si l'escriptor vol produir, que segueixi les seves bones i les seves males inclinacions, les males sobretot, perquè si s'emancipa d'aquestes, s'allunya de si mateix: les seves misèries són les seves oportunitats. El mitjà més segur perquè faci malbé els seus dons és que se situï per sobre de l'èxit i del fracàs, del plaer i del penediment, de la vida i de la mort. Si insisteix en alliberar-se, es trobarà un bon dia exterior al món i a si mateix, capaç encara de concebre algun projecte, però desesperat davant la idea de realitzar-lo. Més enllà de l'escriptor, el fenomen té un abast general: a qui li importa l'eficàcia de fer una disjunció total entre viure i morir, agreujar les parelles de contraris, multiplicar abusivament les irreductibilidades, delectar-se en l'antinòmia, quedar, en definitiva, en la superfície de les coses. Produir, "crear", és prohibir la clarividència, és tenir el valor, o la sort, de no distingir la mentida de la diversitat, el caràcter enganyós del múltiple.

Una obra no és realitzable llevat que ens ceguem respecte a les aparences: des del moment en què deixem de atribuir-hi una dimensió metafísica, perdem tots els nostres recursos.

Emil Michel Cioran - a Le xut dans le temps, 1966 - del bloc Descontexto

Comparteix:  

Comentaris

  1. Es un tema muy profundo, metafísico, mi materia por excelencia en filosofía, pero Ciorán no es fácil, y todo lo que pueda decir sería cuando menos mal interpretado. Él no se interpretó a si mismo, desde luego. habló del suicidio, si, pero no hizo como Sartre, su correligionario existencialista, más consecuente en sus hechos. Ciorán dejó un legado para estudiar, pero él no lo siguió.
    Ya te digo que es un tema complejo. Prefiero quien me da ejemplos (Sartre) a quien me da consejos, y como el primero se puede decir: soy libre para decidir.
    salut

    ResponSuprimeix
  2. Cioran era congruent en la seva incongruencia, lo que el fa més humà, i no tenia a Simone de Beauvoir al seu costat.

    A unos de ellos, que se esconderán, por seriedad o por excusas deterministas, su libertad total, los llamaré cobardes; a los otros, que tratarán de demostrar que su existencia es necesaria, cuando es la contingencia misma de la aparición del hombre en la tierra los llamaré ruines - Sartre - manifest de l'existencialisme.

    ResponSuprimeix
  3. No soc una persona depresiva, en general quan tinc moments de tristesa, no em duren gaire. Però vaig passar, fa anys, una mala època, divorci, atur, solitud ... i vaig llegir alguns llibres de Cioran. El sicòleg mel va desaconsellar. Guardo els llibres i de tant en tant els rellegeixo perquè m'agrada el seu estil d'aforismes, que són com poemes de la desesperança. I perquè el excés d'optimisme tampoc és bo. Recordo a Lluis Carandell que deia: soc tan optimista que pel matí pren un café sense sucre i em llegeixo un article de Haro Teclen ... per compensar. A mi em passa igual, per compensar ... una mica de Cioran.
    "Trencar amb els deus, amb els avantpassats, amb la llengua i amb el país propi, trencar sense mes, és certament una experiència terrible, però també exaltadora, una experiència que busquen àvidament els desertors i mes encara, els traïdors"
    Pren nota d'aquests llibres, perquè totes els tinc jo són en castellà.
    Salut, amic

    ResponSuprimeix
  4. En Pep Ribal en va auto editar només 10 exemplars en català. pero en castellà a Google tens molts PDF amb la seva obra. Diuen que un pesimista es un optimista ben informat.

    Salut

    ResponSuprimeix

Publica un comentari