SEGUR QUE TOT ANIRÀ BÉ... SEGUR?

💭Falta una setmana per dipositar el vot a l'urna, i, més enllà de qüestions menors -baixar el sou del president un 30% o crear un departament d'igualtat de gènere- cap candidat ha explicat amb meridiana claredat què és el que ens proposa per el futur més immediat. A part de entabar-nos amb l'i el teu mes de torn, les promeses electorals han estat pocas i difuses. Això és així per culpa del tema, del gran tema que fa deu anys que ens contamina el dia a dia i que impossibilita el camí de la normalització plena de l'activitat política a Catalunya. El procés, que tot ho contamina amb la seva toxicitat.

El panorama per votar és complex i confós. Pere Aragonès porta uns mesos traslladant la percepció que ERC aspira a guanyar, no pel que digui o deixi de dir, sinó perquè creu que li toca; el seu partit està cansat de ser el 'pagafantas' de la política catalana. El pànic per haver de seguir amb aquest paper (que és el més probable) és el que fa que se li estigui fent tan llarga la campanya. Mentre, JxCat és una mena de jugador oportunista assegut a la ruleta apostant a tots els números, parells i imparells. Tan aviat la superbia de Laura Borràs anuncia que reactivarà la declaració d'independència si el sobiranisme obté més del 50% dels vots, com es corregeix un dia més tard per dir que no, que això només serà quan sigui possible i que ja es veurà perquè ara no sap no contesta i ves tu a saber. Passa després Carles Puigdemont per l'escenari i afegeix que del que es tracta en realitat és de "desplegar els efectes de l'1-0", encara que ningú pugui aclarir quins efectes són aquests, ja que ningú en percep cap de bo. Tot plegat, fum, fum, fum i un desori, molt en la línia Puigdemont d'embolica que fa fort.

Mentrestant, al PSC, Salvador Illa ens convida a tancar els ulls perquè en obrir-los una dècada sencera d'abulia, aquest malson del procés s'hagi evaporat. La Catalunya del 2021 enllaçarà amb la de l'any 2010, i qui dia passa, any empeny. No se sap que opina sobre els indults o sobre l'amnistia ni de la taula de negociació pactada amb ERC tampoc, excepte considerar que està bé que existeixi. Vaja, que no es mulla i fa bé, no ho necessita.

La resta de forces son outsiders que es comporten en la seva línia habitual, queda el dubte de si el PDcat obtindrà algun representant, fins on caurà C's, i si VOX fara el sorpasso al Pp del emoticono que mono Fernández, però tot aixó és tarregada ambs massa sotacarros.

El problema és que entre els aspirants a la victòria costa veure clar què és el que ens proposaran el 15F. De fet, no ho saben ni ells, tot dependrá dels resultats electorals que apunten a un quasi triple empat entre PSC,ERC i Jxcat. I, ben pensat, potser sigui millor així, perquè cada vegada que hem votat amb promeses sólides sobre de la taula - un referèndum, la independència exprés - bé, el que es diu bé, no ens ha acabat d'anar. A veure si a partir de diumenge vinent votant sense acabar de saber exactament que anem votar, ens va més bé. Segur que tot anirà bé. Segur?