VELLES FOTOGRAFIES 30.3.22

Catifa de flors al carrer de Vilarrubies a Sabadell (1955). amb motiu de Corpus Chirsti

- A casa tenim tres caixes de sabates plenes de fotografies, de velles fotografies dels pares, i nostres, moltes en blanc i negre, d'aquelles tan petites, i.... també de més grans i en colors. Però fa molt de temps que no n'incorporem a les capses, ja no les portem a revelar. ni les imprimim, totes són a la xarxa, la memòria física del passat ha acabat fa temps, ara, el passat més recent, el present i el futur romanen en un fràgil i esmunyedís núvol, que en qualsevol moment es pot dissoldre, com els núvols, sense deixar la llavor de l'aigua de la seva pluja.

A les nenes els hi agrada molt mirar les fotos antigues, ho fan sovint quan vénen a sopar a casa; s'ho passen pipa, però no sé si són conscients que als seus fills i nets quan siguin grans no els hi podran ensenyar més fotos que les que tenen a la xarxa, i no serà el mateix, ja no serà mai més el mateix, és com agafar un llibre vell de tapa dura i olor de rescumit i obrir-lo emocionat, o engegar una freda tauleta.

En Biel, que té dos anys i mig, té més fotos seves a la xarxa que jo en tota la meva vida, de fet, no sé si són conscients els pares que exposen impunement la vida, el dia a dia dels seus fills des que neixen i a mida que van creixent, fins que ells ja adolescents continuen penjant fotos seves; tota una vida a travès d'instagram, whatspp o facebook, una vida fràgil i nihilista que no té la consistencia de la foto revelada d'abantes, que de fet banalitza amb la seva promiscuitat el valor d'quella foto feta en l'instant precís, la foto que perdura en el temps, la foto que no sabies si havia sortit bé o no fins que no es prudouia el procès de revelat.

Hi ha una magia que es perd actualment vers les fotografies antigues, més artesanals i espontànies que captaven l'instant, el moment just, únic. Tant que m'agrada fer fotos de paisatges o de la naturalesa en general, en canvi, detesto (de fet en tinc molt poques) que em facin fotos, o fer-ne jo als altres, llevat que siguin desconeguts que em poden interessar des del punt de vista purament artístic. Sempre que em veig en una foto penso que té el problema que per una banda és provisional, però per l'altre perdurarà en el temps, per tant no deixa de ser una imprudència o una lleugeresa deixar-se retratar, car la visió posterior francament sol ser depriment. 

Recordo haver fet una foto a una nena a Ourika (Marroc) i la guia em va dir que no es podien fer fotos a la gent sense el seu permís, car els hi prenies l'ànima; no sé si es va quedar amb mi o és cert. 

De fet, si mai faig una fotografia a alguna persona que m'interessa, sempre demano permís; potser influenciat pel cas d'Ourika, o, simplement perquè entenc que en retratar a una persona si és cert que li robes la seva intimitat del moment, de l'instant. Ja vaig explicar fa temps, que no m'agradaven les velles fotografies, i segueixo pensant el mateix. I menys encara m'agrada la banalització actual, aquesta exposició pública i impúdica d'una persona sense el seu consentiment que el dia de demà por passar factura a l'infractor, mitjançant la reclamació pertinent de qui ha estat exposat al públic sense el seu permis. 

EL PROCÉS, COM L'ASE DE BURIDAN 30.3.22

Les desgràcies s'acumulen a Europa, però l'independentisme continua dubtant. Com l'ase de Buridan, ha quedat paralitzat entre dues opcions: persistir al processisme o pactar amb qui convingui per facilitar la gestió de la Generalitat. Un dels partidaris de mantenir el foc de la confrontació és Quim Torra. Totes les seves desobediències van ser calculades per suscitar efecte entre els fidels i, alhora, per evitar danys personals. Les pancartes no l'han situat davant del Suprem. Només li causen inhabilitació i multes, perfectament compensades pels suculents estipendis que rep de les arques públiques com a premi d'inhabilitació. Entrevistat a Catalunya Ràdio, ha criticat Puigdemont i Junqueras per haver desaprofitat l'1 d'octubre. Sosté que tot president que vulgui la independència “acabarà malament” i per demostrar-ho es posa ell mateix d'exemple. Dóna per fet que tornarà a ser inhabilitat al nou judici que l'espera.

Junqueras s'ha passat anys a la presó, Puigdemont potser mai no tornarà a casa. Però Torra els alliçona, aprofitant la promoció d'un llibre de memòries escrit al solemne despatx d'expresident, pagat amb diners públics. Situat a la Girona medieval, el palau ja havia estat restaurat, però va haver de ser sotmès a noves obres públiques per adaptar-lo a les necessitats de la víctima represaliada.

La història de l'art ens ensenya que el manierisme és la fossilització amb finalitat decorativa d'un estil determinat. Tan gran va ser l'impacte de Leonardo, Rafael i Miguel Ángel que, entre el 1530 i el 1580, es creia que la pintura ja no podia anar més enllà. Per això, la realitat va deixar d'interessar els artistes nous, que es van dedicar a imitar de manera impostada i artificiosa l'estil dels seus grans predecessors. El mateix fenomen es va produir en l'arquitectura i la pintura, fins que va arribar el Barroc, amb els seus contrastos fortíssims. La naturalitat del procés es va esgotar. Ara queda el manierisme processista, que, com saben els que en viuen, no porta enlloc. La imitació artificiosa del procés és una forma dolça i lenta de claudicar.

El gran pacte per la llengua era una notícia esperançadora. Trencava per primera vegada els blocs que han empetitit el país; permetia una defensa transversal de la immersió; i reconeixia els catalans que parlen en castellà. Era una manera de tornar a teixir la catalanitat i de reconstruir el mínim comú denominador al voltant de la llengua. Però el manierisme encara té capacitat seductora. Està encara en condicions de renovar les brases del xoc i la divisió entre catalans. Costarà molt de recoser aquest país. Potser no arribem a temps. Era tanta la set i la gana de l'ase de Buridan que dubtava entre saciar-se a la galleda d'aigua o apaivagar-se amb el munt de fenc. Va morir d'inanició. Va ser incapaç de decidir si era millor començar a beure o començar a menjar. - Antoni Puigverd - lavanguardia.com.

EL BÉ GIFFEN 29.3.22

 

Anomenem bé Giffen a tot aquell bé que incompleixi la Llei Normal de la Demanda, és a dir, aquells que veuen la seva demanda augmentar en les situacions on el seu preu també augmenta. Aquesta estranya situació sol passar amb els béns de subsistència, on persones amb condicions econòmiques crítiques es veuen obligades a continuar comprant-ho per poder viure. El terme "bé Giffen" fa referència a l'estudi realitzat durant la fam d'Irlanda, l'any 1845, per l'economista britànic Robert Giffen, que va analitzar les causes d'una pujada en el preu de les patates mentre la demanda també continuava augmentant. Irlanda, en aquells anys, passava per una crisi alimentària extremadament greu, per culpa d'uns paràsits que van arruïnar gran part de les collites nacionals. En aquest context, Robert Giffen es va adonar que la patata, malgrat les extremes circumstàncies i el seu encariment, era cada cop més demandada per part dels ciutadans irlandesos, mostrant un comportament atípic en una situació de tal calibre.

Tot i que molts autors afirmen que es tracta d'un mal exemple, ja que hi ha altres circumstàncies externes (la crisi al sector agrícola) que podrien haver motivat l'augment de la demanda malgrat els elevats preus, és innegable que el comportament dels consumidors davant d'aquest producte no seguia la corba de demanda d'altres béns normals. La microeconomia és la branca de l'economia encarregada d'estudiar el fenomen que produeix aquest tipus de bé als mercats. La peculiaritat comentada anteriorment fa que la corba de demanda d'un bé Giffen sigui completament diferent de la que presenta un bé normal.

En aquest cas, si fem una representació gràfica, on incloem la demanda a l'eix d'abscises i el preu a l'eix d'ordenades, la corba de demanda d'un bé normal té un pendent negatiu. Com més valor del preu hi haurà un menor valor de la demanda, ja que són poques les persones que tenen la capacitat adquisitiva de comprar un bé excessivament car. A mesura que el preu d'aquest bé disminueix, la demanda augmenta proporcionalment, ja que són més els consumidors que es poden permetre comprar el producte.

Homenatge als afectats per la"Potato famine" a Dublín. (krhphotos.my-expressions.com)

Als béns Giffen passa completament el contrari, ja que la seva corba de demanda presenta un pendent positiu. En un punt on el preu és relativament baix, la demanda també ho serà, ja que les persones es limitaran a consumir exclusivament la quantitat de producte que calgui per subsistir. En canvi, a mesura que el preu del producte augmenta, aquests consumidors entenen que han de comprar el producte com més aviat millor per si aquest s'esgota i no poden tornar a comprar-lo, per la qual cosa la demanda augmenta gradualment al costat del preu.

S'han de donar dues condicions fonamentals perquè puguem considerar un producte com un bé Giffen: Ha de ser un bé inferior, és a dir, tots aquells productes que s'encarreguin de cobrir les necessitats bàsiques dels consumidors i, per tant, augmenta la demanda quan la renda dels consumidors disminueix. En aquest sentit, el bé ha de ser pràcticament indispensable per a la subsistència del comprador.

A més de ser un bé inferior, és indispensable l'escassetat de productes substitutius per considerar un bé com a Giffen. Els consumidors, en aquests casos, no poden tenir una altra opció disponible en cas que el bé inicial augmenti el preu, sinó que es veuen obligats a comprar aquest producte en no haver-ne d'altres que satisfacin la mateixa necessitat.

Per veure la definició més clara, veurem un exemple d'un bé Giffen. Imaginem una situació en què els habitants d'un poble rural asiàtic molt poc desenvolupat s'alimenten pràcticament d'arròs, que compren a un preu de 150 iens el quilo. La gran majoria del pressupost dels ciutadans va destinat cap a l'arròs, i una altra porció la gasten en carn que porta un comerciant d'un altre poble dues vegades per setmana, la qual compren per 1000 iens el quilo. De sobte, una mala temporada afecta el bestiar i les plantacions d'arròs, per la qual cosa els comerciants es veuen obligats a apujar el preu de l'arròs i la carn, a 300 i 3000 iens per quilo, respectivament. En aquesta situació, la carn deixa de ser un aliment substitutiu ja que el preu és inassolible per als habitants, per la qual cosa han d'omplir aquest buit consumint molt més arròs. En termes econòmics, podríem considerar l'arròs com un bé Giffen ja que, malgrat un augment en el preu, els ciutadans augmenten el consum en ser l'única manera que tenen menjar.

Tot i que és un terme molt poc conegut fora del camp de la microeconomia, és cert que el concepte de bé Giffen mostra una realitat en zones del planeta poc desenvolupades, ja que representa l'extrema necessitat de comprar un producte per subsistir, independentment que el preu del mateix augmenti desproporcionadament.

EL CERCLE DE LA VIDA 20.2.21

💭El sentit de la vida està en l'art deia Oscar Wilde, pero el cercle de la vida és molt més ampli i complex. En aquest article, Xavier Mas de Xaxàs ens dona una visió global sobre l'abans, el durant i el després de la humanitat, una visió amplia que s'agraeix davant la mediocritat de la opinió del dia a dia i la constant politització del tot el nostre entorn. Hi ha gent que és capaç de mirar més enllà, de volar más alt i explicar-ho de manera amena, Mas de Xaxàs és un d'aquests pocs. Llegint el seu article arribem a la conclusió que només ets pot salvar l'humanisme tecnològic i la burocracia.

"Uns moren perquè altres visquin. Aquest és el cercle de la vida sobre el qual la humanitat porta tres mil segles expandint-se. No és molt. La humanitat està en la seva infància. La capacitat de supervivència natural de l'Homo sapiens pot arribar milions o milers de milions d'anys. Falten moltes galàxies per conquerir abans de l'apocalipsi, tot i que sempre ens quedarà algun que un altre catastrofista recordant-nos com es van extingir els dinosaures. 

La humanitat, en tot cas, no ha d'esperar que un meteorit la faci desaparèixer. Va aprendre a suïcidar-se com a espècie quan va descobrir i va utilitzar la bomba atòmica. Això va ser fa 75 anys. Avui hi ha unes 13.400 armes nuclears, suficients per convertir el planeta en un món inhabitable i matar desenes sinó centenars de milions de persones. Molts sobreviurien a l'holocaust nuclear perquè ni amb un arsenal tan impressionant es poden assolir tots els racons del planeta, però, sens dubte, la seva existència seria miserable. La covid i la crisi climàtica anticipen reptes encara més grans per a l'home, com el domini de la intel·ligència artificial, però hi ha motius per a l'optimisme

Hem sobreviscut a la guerra freda, quan més a prop vam estar d'aquest final anunciat, i estem sobrevivint també a l'era industrial, que no és poc donat que la nostra economia productiva onplena l'atmosfera de CO2 i altres gasos que fan pujar la temperatura. La crisi climàtica transformarà el món i acabarà amb moltes espècies i collites, però no amb tots nosaltres. Uns quants supervivents encara podran trobar aigua i un tros de terra fèrtil per conrear. Abans ens s'extingirà un virus, potser un fabricat en un laboratori i alliberat per un governant paranoic o una secta nihilista. L'amenaça més seriosa que tindrem, però, sembla que seran les màquines. Gràcies a la intel·ligència artificial, hi ha màquines que aprenen soles. Aviat podran encarregar-se de tot el treball intel·lectual i arribarà un dia en què seran més intel·ligents que nosaltres. Espanta pensar que puguin pensar per si mateixes i desenvolupar els seus propis valors, un codi ètic que no estigui alineat amb el nostre. Espanta pensar, així mateix, que podran matar-nos i que sense elles nosaltres no podrem prosperar.

No crec que ningú vulgui renunciar al progrés. Transformar l'economia productiva, fer-la més neta i més justa, així com menys dependent del benefici, no implica renunciar al progrés, al contrari. La crisi de les democràcies liberals i del capitalisme que les sustenta obliga a repensar la relació cost-benefici per frenar la desigualtat i resoldre les crisis que ens atropellen la vida, començant pel virus i seguint per l'escalfament global. És el que fan, sense anar més lluny, el pla de recuperació de la UE i el programa que, amb participació ciutadana, ha dissenyat França per tenir una economia sense emissions el 2050.

El 2020 ens ha posat molt a prop del precipici i, malgrat tot el que s'ha fet malament, tot i els 2,3 milions de morts, la gran majoria de persones i països han respost. També ha estat possible desenvolupar una vacuna en temps rècord i ara s'està produint en unes quantitats i a unes velocitats mai vistes. De l'Institut Serum de Pune (Índia), que és la principal fàbrica de vacunes de l'món, surten cada dia 2,3 milions de dosis de la AstraZeneca.

La Unió Europea, a més del pla conjunt de recuperació, també ha posat en marxa un pla conjunt de vacunació. És veritat que no ha funcionat gens bé i que amb prou feines s'ha pogut vacunar el 3% dels ciutadans, quan a Gran Bretanya van pel 15% i als Estats Units, on cada dia es posen 1,3 milions de vacunes, han superat el 8%, però tot i el caos polític, la UE ha demostrat una genuïna voluntat de cooperació perquè cap dels 27 estats que la formen es quedi enrere. Itàlia, el primer país colpejat i un dels més castigats per la pandèmia, tindrà un govern dirigit per Mario Draghi, un dels més prestigiosos gestors europeus. El donen suport a la Lliga i el Moviment 5 Estrelles, forces que fins ara eren populistes, xenòfobes i antieuropeistes.

La burocràcia, tantes vegades injuriada, demostra una eficàcia molt superior a la dels polítics per resoldre problemes complexos. Els governs que s'han posat a les seves mans han combatut millor al virus. Després de molts anys apel·lant a l'emoció i a el catastrofisme, parlant molt de suposats perills, com, per exemple, la immigració, però fent molt poc per solucionar el dèficit demogràfic, Itàlia demostra que avui hi ha una oportunitat per a la gestió seriosa i tranquil·la dels assumptes més greus.

Israel és un altre bon exemple. La seva campanya de vacunació és modèlica. El 42,5% dels seus 9,3 milions d'habitants ha rebut a l'almenys una dosi de la vacuna i el 26,8% ha rebut les dues. El primer ministre Netanyahu, processat per corrupció i amb eleccions anticipades al març, necessita superar la pandèmia per aconseguir un bon resultat electoral. Però si Israel vacuna millor que ningú, no és perquè Netanyahu hagi negociat bé amb les farmacèutiques sinó perquè Israel té un sistema de salut universal i gratuït que cobreix a tota la població i està digitalitzat. És la burocràcia la que venç el virus, no la política.

Estem doblegant la pandèmia i posant les bases per a una nova economia. Els governs entenen ara que han d'investigar més i cooperar millor. Els seus instints depredadors encara provocaran moltes tragèdies. La pugna per les vacunes, sense anar més lluny, és un fracàs moral dels països rics. Però també és veritat que l'OMS, amb ajuda d'algun d'aquests països rics, treballa per posar 2.000 milions de vacunes en els 77 països de rendes més baixes abans de final d'any. 

El cercle de la vida no s'acaba per a nosaltres. Encara no."

LA VACUNA BERLANGUIANA 8.2.21

 

💭Alcaldes, regidors, diputats provincials, un fiscal en cap, un bisbe, dos guàrdies civils, alguns alliberats sindicals, que es conegui, s'han vacunat sospitosament sense respectar els protocols de vacunació a la Comunitat Valenciana. Perfils, i referents, d'alguns dels poders eterns d'una Espanya on certes pulsions classistes romanen inalterables malgrat la presumpta modernitat democràtica en què creiem estar instal·lats.

Tots ells podrien formar part d'un nou capítol d'aquesta formidable trilogia del genial realitzador valencià Luis García Berlanga, en la qual es retratava les misèries de l'Espanya franquista i que es va iniciar amb La escopeta nacional (1978). Amb la diferència que en lloc d'assistir a una cacera de perdius com a excusa per aconseguir privilegis i suculents contractes exclusius, ara el vedat és el sistema de salut públic, amb l'objectiu que a un li posin la vacuna que eviti contagiar-se del virus que segueix matant a milers de persones. Però si alguna cosa ens va mostrar Berlanga és que perquè hi hagi aprofitats amb pocs escrúpols i cap sentit de la solidaritat és necessari un sistema tolerant amb ells; el que no és nou en la nostra geografia, laxa històricament amb els barruts, aprofitats, xulos i altra fauna. Incapaç de reaccionar amb contundència amb els que incompleixen les normes establertes. Fins se'ls accepten els arguments justificatius, alguns realment infantils, que a el mateix director valencià li haurien partit el pit de riure.

Els subjectes i les subjectes, conscients d'això, no mostren, en general, penediment. Doncs assumeixen dues coses: que tenen dret per sobre de la resta dels mortals a passar-se pel forro els protocols, el que ens remet una altra vegada a certa percepció "classista" de la societat; i que formen part d'un entorn poc hostil amb els pocavergonyes, menys encara si els que han de decidir contra ells és la seva pròpia família política o d'altres institucions. Només tremolen quan la justícia reacciona; que són paraules majors. Durant anys el vam veure a València, amb aquests polítics de vestit ajustat i corbata cenyida que, literalment, es reien dels que qüestionaven la seva actitud corrupta. Temps després, no van ser pocs els que van plorar davant els tribunals quan van notar en els seus culs la dura fusta de la banqueta dels acusats. Era un penediment forçat per l'amenaça de passar molts anys tancats en cel·les de quatre metres quadrats.

Però clar, no és comparable un cas de corrupció amb el d'haver furtat una vacuna. No és un delicte; en el pitjor dels casos una infracció. I aquí està el problema. Seguirem veient més càrrecs públics vacunats sense tenir dret, perquè el context és incapaç de parar-los; i ja se sap que hi ha conductes que es contagien més que el virus, des de la estupidesa a la insolidaritat. I a més romanen en el temps, com aquestes excel·lents pel·lícules de Luís García Berlanga. - Salvador Enguix

SEGUR QUE TOT ANIRÀ BÉ... SEGUR? 7.2.21

💭Falta una setmana per dipositar el vot a l'urna, i, més enllà de qüestions menors -baixar el sou del president un 30% o crear un departament d'igualtat de gènere- cap candidat ha explicat amb meridiana claredat què és el que ens proposa per el futur més immediat. A part de entabar-nos amb l'i el teu mes de torn, les promeses electorals han estat pocas i difuses. Això és així per culpa del tema, del gran tema que fa deu anys que ens contamina el dia a dia i que impossibilita el camí de la normalització plena de l'activitat política a Catalunya. El procés, que tot ho contamina amb la seva toxicitat.

El panorama per votar és complex i confós. Pere Aragonès porta uns mesos traslladant la percepció que ERC aspira a guanyar, no pel que digui o deixi de dir, sinó perquè creu que li toca; el seu partit està cansat de ser el 'pagafantas' de la política catalana. El pànic per haver de seguir amb aquest paper (que és el més probable) és el que fa que se li estigui fent tan llarga la campanya. Mentre, JxCat és una mena de jugador oportunista assegut a la ruleta apostant a tots els números, parells i imparells. Tan aviat la superbia de Laura Borràs anuncia que reactivarà la declaració d'independència si el sobiranisme obté més del 50% dels vots, com es corregeix un dia més tard per dir que no, que això només serà quan sigui possible i que ja es veurà perquè ara no sap no contesta i ves tu a saber. Passa després Carles Puigdemont per l'escenari i afegeix que del que es tracta en realitat és de "desplegar els efectes de l'1-0", encara que ningú pugui aclarir quins efectes són aquests, ja que ningú en percep cap de bo. Tot plegat, fum, fum, fum i un desori, molt en la línia Puigdemont d'embolica que fa fort.

Mentrestant, al PSC, Salvador Illa ens convida a tancar els ulls perquè en obrir-los una dècada sencera d'abulia, aquest malson del procés s'hagi evaporat. La Catalunya del 2021 enllaçarà amb la de l'any 2010, i qui dia passa, any empeny. No se sap que opina sobre els indults o sobre l'amnistia ni de la taula de negociació pactada amb ERC tampoc, excepte considerar que està bé que existeixi. Vaja, que no es mulla i fa bé, no ho necessita.

La resta de forces son outsiders que es comporten en la seva línia habitual, queda el dubte de si el PDcat obtindrà algun representant, fins on caurà C's, i si VOX fara el sorpasso al Pp del emoticono que mono Fernández, però tot aixó és tarregada ambs massa sotacarros.

El problema és que entre els aspirants a la victòria costa veure clar què és el que ens proposaran el 15F. De fet, no ho saben ni ells, tot dependrá dels resultats electorals que apunten a un quasi triple empat entre PSC,ERC i Jxcat. I, ben pensat, potser sigui millor així, perquè cada vegada que hem votat amb promeses sólides sobre de la taula - un referèndum, la independència exprés - bé, el que es diu bé, no ens ha acabat d'anar. A veure si a partir de diumenge vinent votant sense acabar de saber exactament que anem votar, ens va més bé. Segur que tot anirà bé. Segur?

ASÈPTICS MONS URBANS 7.2.21

💭Els homínids som bàsicament biófils, sentim passió per la natura. Encara que molts no ho sàpiguen o que una gran part romanguem atrinxererats en asèptics mons urbans. La realitat és que n'hi ha que necessitem la natura tant o més que el menjar. L'actual dependència a internet supermercats, cotxes, televisió, etc... ocupa tot just un mínim instant de la nostra història. El veritablement instintiu, el que ens ha salvat de l'extinció, és aquest vincle que mantenim amb l'entorn natural. Per això ens sentim tan bé quan trepitgem el camp o caminem descalços per la platja. Perquè és quan tornem a casa nostra, la de veritat. I quan no podem estar a prop del que és viu, ho reinventem envoltant-nos d'alguna planta, animals de companyia, fotografies o amulets.

Les persones estem irremeiablement vinculades a la natura, un contacte essencial per aconseguir el nostre ple desenvolupament psicològic i físic, una natura que no cuidem gaire, i aquest és un pecat que pagarem car, mentrestant però, i amb la que està caient, tots preferim una bona passejada molt més que quedar-nos a casa. N'hi ha que es vanten de ser més urbans que un semàfor, però no és cert, són els 'pixapins' o 'camacos' una especie desenvolupada al segle XX, que ha oblidat d¡on ve. Ja ens ho diu el refrany: De la terra venim i a la terra tornem, per sempre. Aprofitem-ho doncs, retrobem-nos amb la natura, ara que encara i som a temps.

COBEJÓS DE CEL I TERRA

Passejant per camins assolellats,
allí on l’herba marca la ratlla
de la llengua de terra del camí,
les petges que no esborrarà el vent
em porten cap enlloc.
Sento la olor de la terra humida
per la pluja que suara l’ha remullat.
Després en aclarir-se el cel,
en escampar les boires de coto
el sol l’asseca i escalfa,

la terra fumeja en evaporar-se l’aigua
abandonada pel curt ruixat.
I jo respiro a fons, cobejós de cel i terra,
de tanta bellesa que fa que frueixi
com un infant àvid de vida,
oblidant neguits angunies i maldecaps,
gaudint de la natura amb l'intensitat
de qui intenta aprofitar l'instant

abans no spesvaneixi.
Les cames com si no avancessin
alenteixen el seu pas, poc a poc,
en un intent d’aturar el temps
de suspendre el paisatge en l’infinit
d’un bucòlic instant etern,
enrocat en si mateix, per sempre.

-

*
.

VISCA ELS BARS! 6.2.21

💭D'on es dedueix que es pot ser un professor universitari i alhora un pobre idiota que se les dóna de gracioset. Sense beure no es pot viure! "És el crit desesperat que llança des de Sant Sebastià el protagonista d'un nou vídeo viral contra les restriccions en l'hostaleria arran de la pandèmia de coronavirus. Aquest home, que assegura ser professor universitari, assegura que "no es poden tancar" els bars i els restaurants pel fet que "cal beure per viure, cal".

"De tancar, que tanquin les esglésies! Que tanquin les estacions d'autobusos! Que tanquin les subdelegacions de Govern! No es poden tancar els bars!", Emfatitza aquest home. "Això és una bogeria! Això no pot ser! Visca els bars! Visca l'hostaleria! Visca aquest país! Visca la gent amb set! Visca nosaltres!", Acaba el seu discurs, després del qual beu una copa de vi blanc que li lliuren segons abans. Vés tu a saber quantes copes de vi s'havia begut l'home abans de parir el lamentable vídeo.

Aquestes imatges van córrer com la pólvora a les xarxes socials i van obtenir tant comentaris a favor dels que donen suport a les seves idees i estimen que té "tota la raó de món" com dels que adverteixen sobre el perill de la seva proposta. A algun li fa "por" que s'expressi d'aquesta manera, una docent recorda que "no tots els professors universitaris" són així (afortunadament), i un altre matisa que "en alguna cosa té raó", ja que 2020 hauria estat "insuportable" sense alcohol. Finalment, hi ha qui li recorda que ningú li prohibeix beure i que en els supermercats també venen alcohol, que fins i tot és més barat que als bars. No sé, potser és un còmic, o un paisà que es fa passar per professor, tot és possible i coses més rares s'han vist com el desaparegut Punset anunciant pa de plàstic.

LA LLEI DEL SILENCI 6.2.21

💭Luis Bárcenas, uns dies abans de seure de nou a la banqueta dels acusats, va lliurar a la Fiscalia Anticorrupció un escrit en el qual reconeix que el partit Popular tenia una caixa B des de 1982. Ampliava i detallava el que ja havia confessat ell mateix el 15 de juliol de 2013. Una comptabilitat alternativa la qual documentació l'extresorer li havia mostrat a Mariano Rajoy quatre anys abans. Exactament el mateix 2009 quan Bárcenas va abandonar el càrrec, tot i que seguiria com a senador uns mesos més. Havia esclatat el cas Gürtel i arran de l'amplíssima investigació del que va ser un gran terratrèmol, les seves rèpliques van deixar en l'aire unes quantes esquerdes que es van convertir en altres tantes peces separades. Una d'elles el portarà dilluns que ve davant la mateixa justícia que ja el va condemnar a 29 anys de presó.

El que ha cridat l'atenció és que, segons l'ara voluntari col·laborador judicial, quan Rajoy va tenir el document comprometedor a les seves mans el va passar immediatament per la màquina trituradora creient que així desapareixia la prova de el delicte. Qualsevol guionista novell advertiria que el protagonista s'hauria quedat una còpia, i així va ser. Afegeix el delator que existeixen dossiers comprometedors i gravacions de converses en què consta que era habitual que les aportacions fossin en agraïment als serveis prestats en forma d'adjudicacions de contractes. I que davant el risc d'explicar-ho, la família Bárcenas ha estat sotmesa a fortes pressions, espionatge i fins i tot robatoris domiciliaris.

Que l'exgerent i extresorer hagi trencat ara el seu silenci és perquè la seva lleialtat a les files que el van encastellar no ha estat compensada. I que aquella famosa exhortació que li va enviar Mariano Rajoy en un whatsapp - "Luis, sigues fort" - no ha tingut la seva conseqüència. Ell va creure que callant per preservar la reputació del partit, la seva esposa, evitaria les reixes. Però ella hi és des del 8 de novembre passat, condemnada a 13 anys per una altra branca de la causa. I així és com, devaluat el preu que Luis Bárcenas estava disposat a pagar, trencant aquest la llei del silenci, el PP ha entrat en fallida, encara que Pablo Pablito Pablete Casado manifesti que tot això és cosa del passat i no té res a veure amb l'actual Partit popular. Ja s'ho anirà trobant, ignora potser que el passat sempre torna a sotjar-nos, i és implacable.

EL BISBE DE TENERIFE 5.2.21

 

💭El bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, va enganyar la Conselleria de Sanitat de les Canàries per vacunar-se contra la Covid el 13 de gener, malgrat que no figura entre els grups prioritaris de risc fixats pel ministeri i la Conselleria de Sanitat per rebre la immunitat. El 28 de gener, la cadena SER a Tenerife va avançar que el bisbe havia rebut la primera dosi de la vacuna de Pfizer 15 dies abans a la Residència Sacerdotal San Juan de Ávila, del centre històric de La Laguna. Els residents i el personal laboral figuren a la llista de la primera fase de la vacunació de Sanitat, ja que es tracta d’un centre de gent gran i compleixen amb el protocol. El mateix Bernardo Álvarez ho va confirmar i va justificar la seva inclusió a la llista –i per tant la seva vacunació– al tenir la residència al geriàtric per a sacerdots retirats. El bisbe, no obstant, no viu a la Residència Sacerdotal San Juan de Ávila ni té contacte amb els interns.

Bernardo Álvarez viu en realitat en una casa de planta baixa del número 29 del carrer Tabares de Cala. A 100 metres, al carrer Anchieta número 17, hi ha la residència sacerdotal. Els dos immobles són independents l’un de l’altre, tot i que comparteixen un pati interior, que també dona a la Casa Salazar, un palau d’estil barroc que és la seu del Bisbat de La Laguna. Aquestes dependències religioses estan separades unes de les altres per vivendes alienes al bisbat. El bisbe no té contacte amb els usuaris del centre de gent gran des de la declaració de la pandèmia, ja que aquests no poden sortir de l’edifici, perquè forma part de la població més exposada al virus i estan protegits per severes restriccions. EL DÍA va acudir ahir a la residència sacerdotal per contrastar si allà resideix el bisbe o hi passa temps. I no és així. Una de les monges que s’encarreguen de la cura dels interns ho va corroborar: «El bisbe no viu aquí, sinó en una altra casa. Tampoc hi esmorza, ni menja, ni sopa. No té contacte amb els interns».

El bisbe, per tant, no hauria d’haver figurat a la llista de la vacunació aprovada per Sanitat, perquè ni viu ni passa temps al centre de gent gran i no compleix amb el protocol. Però tant Bernardo Álvarez com el bisbat van assegurar, per justificar la seva vacunació del 13 de gener, que residia al centre de gent gran. L’endemà que la cadena SER de Tenerife informés que Bernardo Álvarez havia rebut la primera dosi de la vacuna contra el coronavirus Covid-19, el Bisbat de la Diòcesi de La Laguna va emetre un comunicat en què va assegurar: «El bisbe ha rebut la primera dosi juntament amb els sacerdots grans que viuen a la Residència Sacerdotal San Juan de Ävila, les religioses, responsables del centre, personal de la casa i de l’empresa externa que s’ocupa de la neteja». La nota va afegir: «El prelat de La Laguna estava inclòs a la llista enviada a les autoritats sanitàries ja que manté el seu domicili en aquest lloc, concretament en un apartament adjunt, amb els residents del qual té freqüents contactes i comparteix alguns serveis que es presten». Aquesta informació no es correspon amb la realitat. Tot i que al padró consta com la seva residència el centre de gent gran, en realitat viu a la casa de planta baixa del carrer Tabares de Cala. Tampoc manté contactes amb els sacerdots jubilats de San Juan de Ávila ni utilitza aquestes dependències des que va començar la pandèmia. EL DÍA va contactar ahir amb Bernardo Álvarez, però el bisbe va rebutjar qualsevol aclariment. A continuació, el diari va preguntar al gabinet de comunicació del Bisbat de Tenerife, que té la seu a La Laguna. Es va remetre al comunicat del 29 de gener sense més precisions. El bisbat manté que l’apartament en què resideix Bernardo Álvarez forma part de la residència, però realment és una casa independent, i només es comuniquen a través d’un pati interior. És ben cert que els camins del senyor són inescrutables i poden portar fins a un presumpte pati interior, i sembla que Bernardo Álvarez com altres Bisbes i bestiar de rang similar, es refien més de la ciencia que del seu pare i creador. Aquests si que son bèsties assedegades de la vacuna. Miserables....

VOTAR ÉS SEGUR 5.2.21

💭La pandèmia encara és lluny de ser superada i tant els problemes en la distribució de les vacunes com el risc d’aparició de noves variants de la covid aconsellen que s’actuï amb summa prudència. Però el que no es pot negar és que totes les dades relatives a l’evolució de l’epidèmia van millorant a Catalunya. Per aquesta raó, la Generalitat ha decidit mesures més laxes a partir de dilluns i es permetrà la mobilitat comarcal, l’obertura dels gimnasos o l’ampliació d’una hora més en la restauració. Són petits gestos que ajuden a insuflar optimisme a la ciutadania de cara a la participació electoral el pròxim 14-F.

Com sabem, fins a un 20% de les persones que han estat designades per ser presidents o vocals de meses electorals han presentat al·legacions per no anar-hi. És fruit de la tensió d’a­quests dies en què hi ha hagut interessos creuats per endarrerir el calendari electoral i s’ha arribat a argumentar que votar al febrer no era segur. Si hem de fer cas als responsables logístics del 14- F que no són altres que els mateixos alts càrrecs de la Generalitat, la seguretat del 14- F és total. És més, el director general de Participació Ciutadana, Ismael Peña-López, afirma que les seus electorals seran l’espai més segur contra la covid. El Govern s’ha compromès a garantir-ho no només per als ­electors (mascaretes, gel, distància, aforament) sinó per als membres de la mesa que tindran, a més d’una mascareta Ffp2, una pantalla facial, i disposaran d’un vestit de protecció per a l’hora del recompte. Per tant, és bo que hi hagi prudència i respecte a l’hora d’anar a votar, però la por ha d’erradicar-se per complert.

Aquesta negativa a participar ja sia en la mesa o a l'hora d'anar a votar, no és per precaució ni por davant la pandemia, en la majoria dels casos és oportunisme (poques ganes d'anar-hi) o una questió merament política, atiada convenienment pels procesistes amb l'ajut de l'altaveu de TV3. Una convocatoria que si es va produïr en aquestes dates va ser per conveniència del President pancartero, que no les va voler convocar quan tocava un any abans.

S'ha de dir també, que no és cert que el Govern no volia que es votés el 14-F per la situació de risc per la pandèmia, atès va ser el mateix Govern qui va designar aquesta data, no fotem!. Malgrat que sempre hi ha interessos polítics que fan càbales sobre a qui beneficiaria més o menys una caiguda de la participació, s’ha d’animar el vot i, per això, cal insistir, com fa Peña-López, que votar el 14- F és segur. Més segur que anar al supermercat o a fer cues a les oficines de Correus per votar per correu. Coses de la vida.

UNA PEL·LÍCULA DE BERLANGA 5.2.21

 

💭Em sembla una mesquinesa política que el Govern de la Generalitat no assumís al seu dia la defensa de l’exconseller Santi Vila pels acords presos pel Consell Executiu en relació amb no tornar inicialment al monestir de Sixena una sèrie de peces religioses que estaven al dipòsit del MNAC i al Museu de Lleida. Acords que estaven basats a més en les instruccions de l’equip jurídic. No és menor la indignitat de la Caixa de Solidaritat, creada per pagar les despeses judicials dels líders independentistes, que sí que va assumir la fiança de Lluís Puig en la mateixa demanda, però va rebutjar ajudar Vila. Deu ser que hi ha independentistes bons i dolents. Els primers deuen ser els que circulen per la política sense fre de mà i els segons, els que s’aturen davant el precipici. Tot molt exemplar, propi dels que tenen un manual d’ètica en el qual hi falten pàgines.

Santi Vila, que pena com a traïdor per haver presentat la dimissió hores abans de produir-se una declaració d’independència que no es van creure ni els mateixos que la formulaven, ha hagut de presentar l’escriptura d’un pis de la seva propietat a Figueres com a aval de la fiança de 216.000 euros que li reclama la magistrada del jutjat d’ instrucció número 3 d’ Osca. Fa un any ja va dipositar 108.000 euros en metàl·lic, facilitats per amics i familiars. Ara el jutge ha enviat un pèrit per comprovar el valor de l’apartament, acceptant el lliurament de l’escriptura per cobrir la resta.

El paperot de la Generalitat hauria de fer enrojolar més d’un, perquè se suposa que un govern és solidari amb les decisions dels seus membres. Però, en aquest cas, ha deixat tirat el seu conseller en el contenciós de les 44 peces del monestir de Sixena, sobre el qual les autoritats catalanes es van cansar de fer patriòtiques declaracions. I posats a sorprendre’ns, que la magistrada demani aquesta barbaritat de fiança, quan la Fiscalia sol·licita només una multa de 5.940 euros per desobediència, no s’explica. El Govern d’ Aragó ni s’ha personat en la causa després que les obres fossin retornades. És l’Ajuntament de Vilanova de Sixena qui pugna per obtenir els seus quinze minuts de glòria, sol·licitant fins i tot la inhabilitació per dos anys i onze mesos de presó per a Vila. L’advocat del Consistori, Jorge Español (sic), ha dit que demanarà el seu ingrés a presó perquè compleixi condemna. Tot com en una pel·lícula de Berlanga. De les de blanc i negre, amb fortor de mitjó suat a la sala. - Màrius Carol - lavanguardia.cat

VOTA ABRAÇADA... 4.2.21

💭La campanya de Ciutadans va començar amb un nyap dels que fan historia, potser perquè C's és el partit de la histèria. De fet, la idea de «Vota abraçada», amb persones que no abraçaven a una altra persona, sinó a ells mateixos, ja tenia un punt de simplicitat considerable, relligar el desig de tornar a tocar la pell de l'altre amb la voluntat de «tornar-nos a abraçar com a catalans». Es va descobrir, però, que les persones no eren ciutadans autèntics i veritables, amb noms, cognoms, sinó que provenien d'un banc d'imatges nord-americà, dels que s'usen per fer campanyes publicitàries quan no tens a mà veritables i autèntics ciutadans i has de tirar de models anònims que tant serveixen per anunciar telèfons com hipoteques, plans d'estalvis o problemes de contenció d'esfínters, però que no poden ser usades en campanyes polítiques.

Cal dir que ja l'han retirat, i encara que sembli difícil caure en un error tan flagrant, potser és que els ideòlegs de ciutadans no donin per més, o potser un pot preguntar-se: ¿i si les nyaps, en lloc de ser nyaps, són estratègies de mercat?, una manera de que encara que malament, o amb certa conya, es parli d'ells. Com diu la cançó:'Con Rivera o sin Rivera, Ciudadanos ya no es lo que era, se ha quedado sin el rey.

MORTS VIVENTS 4.2.21

💭Hi va haver un temps en què els calendaris de paret eren un objecte imprescindible a les cases, de fet nosaltres encara en tenim dos, un a la nevera i l'altre a la meva habitació, toits dos amb els sants del dia. El santoral marcava llavors una doble cronologia, sentimental i climàtica. Avui amb prou feines se celebren els sants llevat dels més coneguts. Dimarts va ser la Candelera, que riu o plora segons li va. Ahir va ser el dia internacional de l'Advocat, i avui és commemora el dia mundial de l’ Orgull Zombi, com si cada dia pandèmic no ens en sentíssim una mica.

Suposo que entusiasmats per aquesta notícia voldreu saber per què se celebra el Dia de l'Orgull Zombi. Tot va començar un 4 de febrer de 1968 quan es va estrenar la pel·lícula 'La nit dels morts vivents', dirigida per George Andrew Romero. Els fans han pres com a referència aquesta pel·lícula per celebrar el Dia de l'Orgull Zombi. Al film, un grup de persones intenta sobreviure a un apocalipsi zombi provocat per causes desconegudes a l'interior d'una granja. George Andrew Romero ha dirigit una gran quantitat de pel·lícules d'aquesta temàtica, convertint-se en un dels referents del génere.

¿Cómo se celebra? us preguntareu si seguiu entusiasmats amb el tema. El coronavirus ha limitat la interacció social, de manera que els fans del gènere zombi tenen opcions molt limitades. De totes maneres, quan la pandèmia no havia marcat les nostres vides, era habitual veure curses o caminades, com la Sitges Zombi Walk, i concentracions zombis en tot el món. Alguns esdeveniments fins i tot permetien als seus participants triar si volien formar part de l'equip dels humans o dels zombis, donant lloc a una curiosa i divertida persecució. En aquesta ocasió, als fans d'aquest temàtica no els queda més remei que quedar-se a casa i espantar els veïns. La pandèmia ens convida a quedar-nos a casa, però les opcions per gaudir d'aquesta jornada són elevades. Si el que busquem és una bona pel·lícula, podem homenatjar George Romero i veure 'La nit dels morts vivents'. o empassar-nos a Netflix les 10 temporades de The Walking Deat, encara que també podem seguir la campanya electoral catalana, hi surten uns quants zombis de diferents opcions polítiques, uns zombis que a l'igual que els de Romero no saben que estan morts, en aquest cas, morts políticament.