💭Alcaldes, regidors, diputats provincials, un fiscal en cap, un bisbe, dos guàrdies civils, alguns alliberats sindicals, que es conegui, s'han vacunat sospitosament sense respectar els protocols de vacunació a la Comunitat Valenciana. Perfils, i referents, d'alguns dels poders eterns d'una Espanya on certes pulsions classistes romanen inalterables malgrat la presumpta modernitat democràtica en què creiem estar instal·lats.

Tots ells podrien formar part d'un nou capítol d'aquesta formidable trilogia del genial realitzador valencià Luis García Berlanga, en la qual es retratava les misèries de l'Espanya franquista i que es va iniciar amb La escopeta nacional (1978). Amb la diferència que en lloc d'assistir a una cacera de perdius com a excusa per aconseguir privilegis i suculents contractes exclusius, ara el vedat és el sistema de salut públic, amb l'objectiu que a un li posin la vacuna que eviti contagiar-se del virus que segueix matant a milers de persones. Però si alguna cosa ens va mostrar Berlanga és que perquè hi hagi aprofitats amb pocs escrúpols i cap sentit de la solidaritat és necessari un sistema tolerant amb ells; el que no és nou en la nostra geografia, laxa històricament amb els barruts, aprofitats, xulos i altra fauna. Incapaç de reaccionar amb contundència amb els que incompleixen les normes establertes. Fins se'ls accepten els arguments justificatius, alguns realment infantils, que a el mateix director valencià li haurien partit el pit de riure.

Els subjectes i les subjectes, conscients d'això, no mostren, en general, penediment. Doncs assumeixen dues coses: que tenen dret per sobre de la resta dels mortals a passar-se pel forro els protocols, el que ens remet una altra vegada a certa percepció "classista" de la societat; i que formen part d'un entorn poc hostil amb els pocavergonyes, menys encara si els que han de decidir contra ells és la seva pròpia família política o d'altres institucions. Només tremolen quan la justícia reacciona; que són paraules majors. Durant anys el vam veure a València, amb aquests polítics de vestit ajustat i corbata cenyida que, literalment, es reien dels que qüestionaven la seva actitud corrupta. Temps després, no van ser pocs els que van plorar davant els tribunals quan van notar en els seus culs la dura fusta de la banqueta dels acusats. Era un penediment forçat per l'amenaça de passar molts anys tancats en cel·les de quatre metres quadrats.

Però clar, no és comparable un cas de corrupció amb el d'haver furtat una vacuna. No és un delicte; en el pitjor dels casos una infracció. I aquí està el problema. Seguirem veient més càrrecs públics vacunats sense tenir dret, perquè el context és incapaç de parar-los; i ja se sap que hi ha conductes que es contagien més que el virus, des de la estupidesa a la insolidaritat. I a més romanen en el temps, com aquestes excel·lents pel·lícules de Luís García Berlanga. - Salvador Enguix