BARCELONA, CIUTAT OBERTA

 


💭La visió –no sé si somieig– de Barcelona com una ciutat tolerant, multicultural i avançada és molt grata a la majoria dels seus habitants, que en els últims temps han volgut ser capital de la Mediterrània, urbs ecològica, feminista i gay friendly per situar-se també com a referència internacional en acollida de refugiats, ciutat tecnològica i emprenedora i, per descomptat, pàtria de llibertats i olimp gastronòmic i de la diversió. - Daniel Fernández - lavanguardia.cat.

Sí, hi caben moltes Barcelones a Barcelona i no totes són amables ni són sempre agradables. La massificació turística, els comiats de solteria, les excursions alcohòliques de cap de setmana, la prostitució o la droga dura que ha tornat amb força ens estimem més no veure-ls. Com també ignorem els pisos pastera i l’amuntegament i la dissidència cultural de famílies i comunitats senceres que viuen al costat nostre però al marge. Només cal recordar que poc que ens va agradar aquella pel·lícula d’Alejandro González Iñárritu, Biutiful, malgrat la notable actuació i presència de Javier Bardem. El més suau que se’n va dir és que era tremendista i sòrdida...

Després dels saquejos i els aldarulls recents que s’han acarnissar amb especial intensitat en les botigues i locals del passeig de Gràcia, Barcelona ha consolidat la seva fama com a ciutat de la rebel·lia i la ràbia juvenil. No sé com s’han difós les imatges de la revolta ni quines explicacions circulaven pel món, però en aquests deu dies m’han anat arribant missatges de preocupació de diferents indrets del planeta. S’han compadit i solidaritzat amb nosaltres des d’amics de París –que saben bé de què parlen– fins a gent de Nova York, Londres o Buenos Aires. Per descomptat, la realitat no és exactament el seu reflex en els mitjans o a les xarxes, però aquesta vegada em sembla que el dany a un prestigi ja malmès serà llarg i durador.

Una cosa molt seriosa està passant amb el nostre model cultural i educatiu quan tants joves decideixen dedicar-se a practicar la guerrilla urbana i la protesta irada. Som una societat envellida i el nostre jovent decideix calar-hi foc. O almenys una mica. I no em posin l’excusa del raper antidemocràtic –ell diria antisistema– i la seva entrada a la presó després d’un voluminós periple judicial. El debat sobre la llibertat d’expressió haurà servit de detonador sentimental, sense reflexió ni anàlisi, però no explica i encara menys justifica aquesta kale borroka en què s’han barrejat encaputxats de dessuadora anònima amb peces de marca i piròmans aficionats que de tant en tant lluïen cascos de moto o d’esquí, equipats per al nou esport de risc d’anar contra la línia policial.

En les guerres, una ciutat es declarava oberta quan les autoritats decidien lliurar-la sense resistència a l’exèrcit invasor. Així s’evitava la mort dels habitants i la destrucció del patrimoni. Barcelona ho va fer el 1939 davant les tropes nacionals. París, el 1940, i els nazis van entrar a la capital francesa sense resistència. També els alemanys van declarar Roma ciutat oberta el 1943, i és inevitable recordar la pel·lícula de Roberto Rossellini, Roma città aperta . Avui Barcelona està oberta a un exèrcit nou, el dels impacients i els frívols, també el dels violents i els oportunistes. Són massa diferents per definir-los. Però són joves i haurien de ser el futur. Fa uns mesos l’Ajuntament va triar el lema “ Ciutat oberta” per a la Biennal de Pensament, en una mostra més d’ingenuïtat que d’una altra cosa. Em puc imaginar l’alcaldessa, a l’estil Magnani, corrent rere aquests joves que ja no en volen saber res.

Comparteix:  

Comentaris

  1. Cuando se pudo el slogan de :la millor botiga del món, ya se le categorizo.
    Una tienda grande. No importaba más que vender, que no enseñar, demostrar u ofrecer.
    Ahora la botiga ha tancat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ha tancat temporalment, com en altres contrades. Barcelona tornarà a ser rica i plena. Bon cop de VISA.

      Suprimeix
  2. ¿Ingenuidad?, jajajajajajajaja. Qué buena persona eres.

    ResponSuprimeix
  3. Vaig llegir l'any passat un assaig boníssim de Manuel Vázquez Montalban titulat "Barcelones"
    Un gran llibre d'assaig i història molt amè que ens descriu les diferents capes i realitats d'una ciutat.
    Com passa amb les grans ciutats...no hi ha una sola Barcelona compacta, posa't guapa, cosmopolita, turística, disseny, fashion i millor botiga del món...
    Hi ha diverses Barcelones.
    I amb la pandèmia han resorgit certes Barcelones que no agraden i ara surten al Telenotícies.
    Lo de la Biennal de pensament i lemes de "ciutat oberta" desperten un to d'ingenuïtat que contrasta amb la simplicitat amb la que alguns titulars, tertulians i tuitaires han intentat copsar o resumir.
    És el que comentava en el comentari del post anterior parlant de societat tuit.
    Darrera els aldarulls al carrer a Barcelona (i a altres ciutats no només catalanes) hi ha diversos discursos que van molt més enllà del tema del rapero. És curiós la manera com després d'unes eleccions s'ha solapat el post escenari electoral amb la distorsió i derivades polítiques que ha generat hem passat del pro-alliberament Hasél i la llibertat d'expressió a la frustració del joves (tots els joves? evidentment és un discurs simplista i perillós posar-los tots al mateix sac); hem passat finalment a la captura i culpa d'anarquistes.
    De tot plegat n'hem fet un tòtum revolutum i tal dia farà un any.
    En una societat de drets bàsics la llibertat d'expressió i manifestació sempre, de forma pacífica sempre, la violència evidentment mai.
    M'ha sobtat com determinats joves han comprat tant fàcilment els tuits que justifiquen que la frustració genera aquest tipus d'actes i manis.
    I no cal dir que un ull reventat i les bales de foam acaben d'emmerdar més el tema.
    El que ha passat aquests dies m'ha recordat a l'escenari post-sentències procés i els aldarulls a la plaça Urquinaona. Llavors em va sobtar la rapidesa després dels grans merders com es va acabar tot i no se'n va parlar més.
    Ara ha passat igual.De forma coordinada uns dies hi hagut manis i altres no i d'un dia per un altre deixen de ser titular i S'ha acabat el bròquil.
    I és evidentment que en tot plegat hi hagut diversitat de manifestants i grups i que de forma interessada han aparegut i de sobte han desaparegut.
    En tots aquests dies i davant la complexitat de tot plegat no S'ha sabut (o volgut) destriar el gra de la palla i evident en una societat-tuit genera múltiples sorolls que no ajuden a una reflexió acurada que demostra que hi ha múltiples factors i manifestants com també hi ha múltiples Barcelones.

    ResponSuprimeix
  4. La Biennal imagino ve a ser una espècie de Fòrum, nomès impoorta el nom no el contingut.

    Salut

    ResponSuprimeix

Publica un comentari