Original de Paula Vicenti -

💭La societat distreta no és la que en principi es distreu amb qualsevol cosa, sinó aquella que es veu assetjada amb els falsos debats i litigis polítics i socials que la política fa servir per distreure-la. Un conductor distret pot acabar provocant un accident, mentre que una societat distreta mai acaba de ser plenament conscient de l'accident en el qual està embolicada o a punt de veure implicada. - Fèlix Riera

Sembla que l'era digital comença a mostrar-nos una cara oculta i és que tota la informació al nostre abast a través de múltiples dispositius a qualsevol hora del dia i de la nit i des de qualsevol lloc ens està passant factura. I si tenir el món a la butxaca no ens està fent millors ni més savis? Sorgeixen veus d'alarma que el telèfon intel·ligent, aquesta arma poderosa d'informació massiva, s'està tornant en contra nostre per convertir-se en una arma de distracció massiva. Aquestes són les senyals:

Ens costa més concentrar-nos. Tant ens estem acostumant a fer dues coses alhora que la nostra atenció s'ha tornat micro i la nostra ment dispersa. El preu és alt: ens costa mantenir no només l'atenció sinó l'acció en cada tasca. Anem "d'oca en oca", sense posar consciència, amb una atenció massa predisposada a abandonar el vaixell a les primeres de canvi.

No recordem res. Els motors de cerca estan tan omnipresents en la nostra vida que sembla que ja no fes falta recordar o aprendre res perquè tot ho podem trobar a Internet, que n'hi ha prou amb saber on i com accedir a la informació. Alguns en diuen "efecte Google".

Temem perdre'ns alguna cosa. La por social a ser exclosos, a saber que els nostres col·legues fan alguna cosa que nosaltres no, sempre ha existit. Però sembla que avui el FOMO (Fear of Missing Out) es multiplica. Smartphones i RR. SS. en totes les butxaques fan que tres de cada deu persones tinguin la sensació que la seva vida és molt menys interessant que la dels seus coneguts, que s'estan perdent alguna cosa. Així que al clàssic consum aspiracional de voler el que no tenim es suma ara l'angoixa de no poder gaudir del que estem fent perquè alhora sabem que alguna cosa ens estem perdent.

La química rema en contra nostre. El cervell, que es mou per l'estímul i la novetat, és un autèntic monstre de les galetes d'informació. Busca desesperadament estar connectat. I, per si fos poc, viu de la gratificació. Hi ha estudis que relacionen la nostra tendència a revisar compulsivament el correu electrònic i les xarxes socials amb l'addicció a les màquines escurabutxaques. És l'expectativa d'obtenir una gratificació el que fa que mirem el nostre mòbil 'entre 80 i 110 vegades a el dia!

Estem dissenyats per distreure'ns. Poder estar atents a qualsevol estímul garanteix la nostra supervivència com a espècie. El problema és que la velocitat dels estímuls creix sense parar perquè en l'era digital tot s'ha accelerat. No obstant això, l'atenció és una cosa difícilment divisible. Diuen els experts en neurociència que només podem fer bé dues coses alhora quan una d'elles es pot automatitzar. O sigui, que no és possible parlar i escriure simultàniament en condicions perquè totes dues activitats impliquen un esforç cognitiu. El que passa, encara que no ho sembli, és que vam repartir alternativament l'atenció entre les dues.

La bona notícia és que hi ha remei: la dificultat per centrar-nos és reversible. Atès que el cervell té una gran capacitat per a reeducar-se, podem millorar amb entrenament. Ja hi ha tècniques de desconnexió digital i de gestió de l'atenció. Sempre és possible silenciar el mòbil o treure'l del mig quan ens asseguem a llegir. Es pot tancar el correu electrònic mentre elaborem el pla de màrqueting o obligar-nos a no obrir enllaços en més de cinc pestanyes alhora... Podem fer-ho com millor ens vingui, però siguem conscients que el nostre cervell té un límit d'atenció.