💭Catalans, no ens falta sucre. No, per desgràcia es pot dir que estem entrant en la relliscosa pendent de la decadència. - Marc Murtra.

És difícil determinar quan un país entra en decadència, ja que els humans tenim tendència a prestar més atenció a les males notícies que a les bones, i sovint pensem que un país està decaient, encara que no sigui el cas. Així, es va dir que EUA estava en decadència en els vuitanta, quan el Japó suposadament anava a assumir el lideratge mundial, amb l'ascens de la Xina i amb la presidència de Trump. Però la realitat és que EUA és el bressol d'empreses tan transformadores com Netflix, Facebook, Amazon, Instagram, Apple i Airbnb, i acapara, any rere any, els premis Nobel. Confusions en aquest àmbit són freqüents: fins als grecs, en els seus anys més esplendorosos, amb Pèricles, Sòcrates i Fidias, recordaven el supòsit passat homèric amb el dubte de si eren dignes hereus dels seus avantpassats.

Però els falsos decadents no ens han de confondre. Hi ha societats que paren d'avançar i passen a donar voltes sobre si mateixes fins defallir. Per exemple, la família britànica d'aquest articulista es va despertar un dia en els anys setanta i va descobrir que ja no eren un imperi, Yoko Ono havia acabat amb els Beatles, fabricaven productes horribles, menjaven pastissos de ronyons i els seus governs eren incapaços de canviar la dinàmica existent. Estaven en decadència. Avui, a Catalunya, vist el que ha passat els últims temps, ¿es pot dir que els catalans som una societat en decadència, o simplement estem baixos de sucre?

Per desgràcia, es pot constatar que a Catalunya avui un acte polític és, massa sovint, una proclamació, una petició, una denúncia o una aspiració, però no una creació, una implementació o una transformació. Les exigències són verbals; els actes, tàctics, i hi ha una desconnexió entre el que es vol fer, se sap fer i es pot fer. Som una societat clarament dividida entre independentistes i no independentistes, ho vam poder constatar en el Pacte Antikomintern contra Illa i en la negativa d'Illa a governar amb ells. Administrativament es conviu amb un ànim d'inevitabilitat i es creu que tot depèn de forces galàctiques amb seu a Madrid. Massa líders recorren a velles fórmules fallides, estigmatitzen la llei, són ocotitos, banalitzen la llibertat d'expressió, infantilitzen el paper de la policia i abusen dels pleonasmes. Hi ha excés de condescendència amb les exigències més exagerades. Es promou, amb honrades excepcions, a qui no assumeix riscos, de manera que ¿què aspirant a polític en el seu sa judici assumiria un? Hi ha un gravíssim problema de legitimitat institucional; si critiquem implacablement a les nostres institucions sense tenir un reemplaçament consensuat, com governar? Hi ha dies que veient els carrers de Barcelona un recorda la cita de Shakespeare de "l'infern està buit i tots els dimonis són aquí".

Això és un fenomen recent: fa més de 20 anys existien grans consensos i capacitat de millora, així es va crear un bon sistema sanitari, es van transformar ciutats i hi va haver un llarg període de prosperitat. També és un fenomen local: la resta d'Espanya i Europa no estan tan dividits, paralitzats o submergits en interminables debats d'existencialisme angoixat.

No tot són males notícies, és clar. A Catalunya hi ha un sector emprenedor puixant, grans empreses, fundacions exemplars, professionals que brillen, alcaldes responsables, mig món vol visitar-nos durant les vacances, la classe mitjana aguanta i ningú està content amb l'estat de les coses. Amb això, no ens deprimamos: les decadències, a diferència de les desgràcies, mai són inevitables. Rebutgem la impotència, apartem als inoperants, ignorem als farsants, respectem a què fa coses, respaldemos a la policia, fomentem l'ordre i, per més sagrat, siguem seriosos. 

Sobre la decadència de Catalunya aqui teniu una altra visió.