Recordo que la primera desescalada, al juny de l'any passat, no va ser tan celebrada com aquest adéu a l'Estat d'alarma del cap de setmana passat. Potser perquè va ser més progressiva, amb horaris establerts per grups d'edat matí i tarda. Cert és que es van omplir carrers i camins d'atletes amb xandalls de coloraines corrent com bojos, alguns amb el xandall del Naranjito; i van sortir ciclistes i patinets per tot arreu com surten els cargols després de la pluja. Però aquest 9 de maig, (Dia d'Europa) que recordarem molt de temps i no sé si per bé, potser perquè hem pogut posar una data concreta a la fi de les restriccions, les celebracions han pres un impuls que tant és fruit de la llarga contenció obligada com de fet de compartir, en un mateix espai, el mateix temps, pautat per unes campanades alliberadores com si es tractés d'una esbojarrada nit de cap d'any, només que no és la fi de res ni de bon tros, només cal mirar al teu entorn més immediat i t'adones que no és el final de la pandèmia, sinó una espècie d'alto el foc en què es manté l'alerta. N'hi ha que han practicat la disbauxa anunciada i n'hi ha que s'ho han mirat des del balcó de casa seva, amb la mateixa rutina dels últims mesos. Jo no vaig sortir de casa a les 12 de la nit l'altre dia, no em venia de gust, tot i saber que podia fer-ho, però em vaig quedar a casa perquè volia. Això si és Llibertat, i no la que els han venut els inconscients populistes als joves i no tan joves.