VIOLÈNCIA DE GÈNERE

 



Si el terrorisme hagués matat sis persones en 72 hores, els carrers s’omplirien de manifestants, hi hauria declaracions institucionals i es declararia l'alerta general - Jorge Fauró

Més enllà de les habituals concentracions de condemna i els tristament tradicionals minuts de silenci, no hi ha constància de manifestacions a les grans ciutats d’Espanya. Les televisions no han interromput la seva programació per donar pas a la declaració institucional del president del Govern o el cap d’Estat. Imaginem-nos ara que aquestes sis dones haguessin estat víctimes del terrorisme. Sis morts en menys d’una setmana per efecte dels cotxes bomba o el tret al clatell. Imaginem-nos-ho. La universalització de l’horror ha arribat al punt de ‘posa’m una canya, xaval, que tinc pressa’. 

Alguns pensaran que la comparació entre les morts a causa del gènere i els assassinats d’ETA són un exercici de demagògia. Benvinguda sigui. Contra les dues classes de crims no hi ha cap altre posicionament que no s’hagi d’exposar des de la radicalitat. Tolerància zero. Hi ha més masclistes condemnats per violència de gènere que terroristes hi va haver mai a Espanya.

Amb ETA es va acabar per la via de la negociació i el cansament ciutadà quan la societat en què va germinar la banda de delinqüents es va començar a rebel·lar, tot i que fos en silenci, per la via del rebuig o la reconciliació entre els dos bàndols. Amb la violència de gènere falta més pacte d’Estat i sobra alguna declaració altisonant, però hi ha consens en la repulsa, des de la denúncia ciutadana fins al 016 o l’escarni públic a la porta dels jutjats. No obstant, contra aquests criminals no és possible cap negociació. El seu terrorisme es llaura en silenci, al llarg del temps, dins de casa, en presència de fills que callen per por o per la incomprensió pròpia de l’edat de la innocència. La majoria d’aquestes dones són anònimes i només estan sota els focus quan ja no hi ha remei. No totes les víctimes tenen l’oportunitat d’explicar el seu cas en horari de màxima audiència. Es comença per la solidaritat i s’acaba qüestionant la socialització del drama.

Fa segles que les dones pateixen els anys de plom i l'acer. No ens podem no esglaiar quan passa una fatalitat, no podem no indignar-nos, tenir vergonya i ràbia amb cada dona assassinada. Si acabem acostumant-nos, si no passa res, si cap mandatari surt per la televisió per solemnitzar i retre homenatge a sis dones assassinades en una setmana, significa que som molt lluny d’aturar el problema i molt a prop de comptar els dies fins que tornem a sentir que n’han matat una altra. I més soles se sentiran les que carreguen amb el patiment. Mai un drama va merèixer menys ser una cantarella.

LA BANDA DE L'EMPASTRE



Vibrant i emocionant discurs de la Cup en boca de Dolors Sabater en el debat d'investidura de Pere Aragonés (pels de la CUP, Pere el breu). Sabater, tot i que l'oratòria no és el seu punt fort, es va expressar amb contundència: Prou de submissió, prou de retallades del Tribunal Constitucional, prou de repressió i persecució, n'hi ha prou de Monarquia, n'hi ha prou de règim del 78, prou de l'Ibex 35, prou de sumsum, prou de corda, prou de tot en general...". Sabater va dedicar també unes paraules als "companys i companyes" dels Comuns i a totes les persones d'esquerres que critiquen la CUP per, des del seu "perspectiva radicalment feminista i anticapitalista", donar suport a una investidura que inclourà en el seu govern a Juntsxcat. A tots ells va recomanar Sabater "deixar aquesta posició hostil cap al major moviment popular d'autoorganització i desobediència que ha tingut aquest país". El major moviment popular "que s'ha plantejat a Europa i part de l'pestranger". I que, des de ja, "se sumin a aquesta croada rupturista del règim".

Hores més tard es va conèixer el nom del nou conseller d'Economia, quota de Juntsxat (o barallatsxcat): Jaume Giró. Un impecable currículum que passa per Gas Natural, Repsol i La Caixa. Deliciós, una evidència que si a la CUP no li agrada gens, gens, gens, Jaume Giró és que la seva elecció és encertada, perquè la Cup només viu de paraules passades de moda i utòpiques, mentre envia a la paperera de la història a aspirants a President de la Generalitat, i seria bo recordar als senyors, senyores, senyorets i senyoretes de la Cup, que gràcies a que van enviar a aquesta paperera a un tal Artur Mas, va pujar al poder un tal Puigdemont que al seu torn va nomenar a un tal Torra, que ja s'ha vist fins on ens han portat, i tot per culpa del  terrible règim del 78, el qual vam votar entre tots, no els de la CUP - suposo - per què en aquells temps llunyans encara es movien d'ou en ou. Un partit que en una votació a Sabadell és capac d'empatar a 1.515 vots, no és un partit, és la banda de l'Empastre.

DEFENSORS DEL MEDI AMBIENT



Els Ferrovellers són defensors del medi ambient. La labor d'aquests professionals com a gestors de residus té gran rellevància perquè treuen del carrer elements molt contaminants com el zinc, el ferro o el coure. Recorren els carrers de les grans urbs i de les petites localitats a la recerca de metalls, residus procedents d'edificis derrocats, restes d'obres, objectes als quals els seus amos ja no donen utilitat. Recullen allò que per als altres no té cap valor i tornen a introduir-ho en el mercat a través del cicle del reciclatge. La societat de consum dóna als productes una vida cada vegada més curta, però els recuperadors fan que aquests estris puguin tenir, a vegades, vides infinites. Ferrovellers ambulants, recuperadors, treballadors de desballestaments, gestors de residus o fonedors aconsegueixen donar un segon ús al material que, en principi, s’havia rebutjat. Fa ja temps és freqüent veure a aquests treballadors ambulants pel carrer amb carros de supermercat, petits vehicles tirats per animals o camionetes. Encara que se'ls considera personatges marginals, equivocadament, hi ha qui equipara al ferroveller amb el material amb el qual treballa. Durant anys, els gremis i associacions que agrupen a desballestadors o recuperadors han lluitat per acabar amb aquest estereotip, dignificar l’ofici, i donar a conèixer la importància que té la seva labor per a la preservació del medi ambient. 
Veure els carrets curulls de tota mena de deixalles denota la tasca que fan cada dia. Divendres a la tarda, un noi subsaharià amb un carret d'aquests carregat de cartróns i altres objectes va bolcar, i varem ser necessàris dos més i ell per aixecar-lo. Hi ha un senyor marroquí que va amb una furgoneta tronada a tope de cartró, un cartró que segons quines époques es paga més bé que altres. N'hi ha també d'especialitzats, que amb eines a mà, desmunten la xatarra i s'emporten el que més els interessa, deixant la resta no sempre en condicions al terra. Són pocs, la majoria ho recullen tot.

La UOC a través de Julián Porras, ha fet un estudi sobre ells i la seva tasca, i considera que l'Ajuntament els hauria de compensar económicament per la seva activitat en defensa del medi ambient, una tasca mal pagada d'aquest exercit silencios i oblidat que diariament dedica quasi tot el dia a recorrer carrers i places recollint residus no sempre dipositats al lloc on tocaria pels ciutadans.

LA 'JOIE DE VIVRE' DE PARÍS



París està recobrant aquests dies la seva alegria, la seva joie de vivre, amb l'arribada del bon temps i dels dies llargs, alguns es pregunten si la pandèmia haurà causat danys irreparables a la ciutat. A l'igual que alguns malalts pateixen la síndrome de la covid prolongada, les àrees urbanes també arrosseguen seqüeles duradores del coronavirus. El cert és que la ciutat reviu amb força de nou.
Un dels efectes és la nova obra de l'artista de carrer i fotògraf francès Jean René, conegut com JR, que ha fet 'surar' la torre Eiffel, un dels monuments més visitats de França, sobre un enorme barranc. Per aconseguir la il·lusió òptica, el grafiter va instal·lar aquesta setmana una tanca als peus de la 'dama de ferro' i després la va cobrir, a l'igual que la zona de davant de la plaça del Trocadero, amb paper fotogràfic en blanc i negre que mostra part de la pròpia torre i les roques. Jean René és famós per les seves obres de gran format. 


Al març, va utilitzar una tècnica similar per 'demolir' una de les parets del Palau Strozzi del Renaixement italià, situat a Florència.
Jean René va participar amb Agnes Varda en el meravellós documental que vaig comentar en aquest bloc al seu dia: Cares i llocs, que podeu veure aquí.
A Cares i llocs hi ha una escena molt emotiva on Varda diu: No es diu vell amic, - referint-se a Jean Luc Godard -, a qui van a visitar, es diu amic de llarga durada. Godard no els obre la porta, ella li deixa uns pastissets que li ha comprat i una nota: ets un desgraciat però t'estimo molt. Ella està trista i aleshores, en un llac s'asseuen tots dos, René es treu les ulleres de sol que no s'havia tret en tota la pel·lícula i li deixa veure els seus ulls.  


LA SÍNDROME FRANCINO

 

L’altre dia vaig escoltar Carles Francino quan tothom ja havia deixat de parlar d’ell. No li havia parat atenció en el seu retorn a les ones després d’una baixa imposada per la pitjor versió de la covid. Vaig pensar que s’havia donat un bombo excessiu al tema, perquè es tractava del Francino i tal, el paio famós de la ràdio. El periodista no ha de ser mai la notícia. Però després vaig llegir una entrevista seva i vaig acabar vençuda per la curiositat. Vaig recuperar el podcast. Per això aquest article. Susana Quadrado.

El seu relat és el de tanta gent que ha vist les orelles al llop. I els ullals. I que s’han acollonit, amb perdó. La seva història no té res de singular precisament pel que té d’universal. Quants n’hi ha que han passat pel mateix i subscriurien lletra per lletra el que ha explicat. La vida no sol tornar mai enrere, de vegades sí. Aquesta és una d’aquestes vegades. Després de veure les orelles al llop, qui més qui menys es replanteja corregir moltes coses de la seva vida. La malaltia fa diferents les persones. És una cosa que sap només qui la pateix, i no ha de ser fàcil explicar-ho al veí. Quan a sant Agustí li preguntaven què era el temps, deia: “Si no m’ho preguntes ho sé, però quan m’ho preguntes, ja no ho sé”. Tot i així a Francino se li ha entès tot, alt i clar. Sense drames, ha intel·lectualitzat una sensació devastadora i creadora alhora, paradoxal.

Em quedo amb la seva descripció de com el van veure els seus fills després que el virus el deixés buit, exhaust, després que la mossegada del bitxo l’ enviés de cap a l’ uci. Explica que des d’allò els nens sí que creuen que el seu pare continua sent Superman, però ara veuen que sota la capa també hi ha Clark Kent. De mica en mica anem recuperant la normalitat que, sigui escrit de passada, a alguns els aterreix perquè toca abandonar rutines a què havien agafat un cert afecte. La normalitat, la vella coneguda. Qui més qui menys ja planifica les vacances d’estiu, un estiu que va pel camí d’assemblar-se més al del 2019 que no pas al del 2020. Les vacunes han començat a redreçar el rumb. La cosa pinta bé.

Però molts han quedat pel camí, massa. La por del virus ha collat de debò qui s’ha hagut d’acomiadar, més o menys abruptament, d’algú pròxim, o a qui ha emmalaltit. No tinc ni idea de què suposa que una malaltia et clavi un ensurt que et deixi tremolant i inerme com un nen perdut a l’aeroport de Frankfurt. Tots coneixem algú que ha visitat aquest infern. Francino ens recorda que toca a qui toca, i que no es tracta d’una venjança, ni passa pels teus actes, ni per cap mal d’ull que algú t’hagi llançat. I ara. Al llit d’un hospital fins i tot els valents perden els superpoders.

Diuen que en aquest viatge de tornada convertit en or hi ha un moment guèiser en què erupciona un volcà de sentiments. Tens una bona feina, has acabat de pagar la hipoteca d’una casa amb bona llum del sol, has estat en llocs increïbles, has conegut gent memorable, estimes i et sents estimat, tens una butaca d’orelles confortable. I tot i així, quan la vida et dona una bola extra com ha estat en el cas d’aquest periodista, la perspectiva canvia, almenys en el servei. Hi ha partit. Has pencat massa i massa hores. Has viatjat massa poc. Has estimat sense gaire intensitat. I gairebé ni t’asseus a la còmoda butaca d’orelles... La síndrome Francino és això. 

UNA CENTÈSIMA DE SEGON



Revisant escrits antics he trobat aquest de fa un parell d'anys i que penso pels qui no l'haguessiu vist val la pena llegir-lo i sobretot, mirar el vídeo. Dos anys més tard em segueix angoixant i estremint la consciència.

L'impresionant vídeo, un curt abastament premiat parla per si sol i poc hi ha doncs a afegir o comentar. El curt tracta sobre una fotògrafa de guerra que s'enfronta a un dilema crucial en la seva professió. Ella es veu obligada a preguntar-se, si una persona està en perill mortal, ¿seguirà fent la seva feina, prenent la fotografia, en comptes d'involucrar i ajudar ?. El curt pretén fer-nos meditar sobre l'horror que hi ha darrere de les imatges de guerra a què ens enfrontem impassibles en els mitjans de comunicació cada dia.
Ja en vaig parlar en una altra ocasió de com moltes vegades s'obtenien fotografies que assolien Pulitzer o altres premis de la foto de l'any retratant l'horror, buscant-lo, limitant-se a enregistrar-lo sense fer res, impassiblement sense intervenir. El triomf de l'estètica per damunt de l'ètica." 

"El suicidi moral de la humanidat ha estat en oblidar l'ética per pasar a l'estètica"...

ALEGRIA!, CALIA?




Quan Albert Pla estava a punt d'estrenar 'Tenim un problema' al Teatre Poliorama, va passar per l'estudi de Música Directa i va gravar la seva  cançó 'Antònia Font'. "Jo em vaig follar l'Antònia Font a un avió", deixa anar a la lletra l'artista de Sabadell. Es tracta d'una peça què culmina assegurant el següent: "I és que no van ser a els Manel ni el Quintana, ni el Portet/ni tan altres sols el Marc Parrot i molt menys va ser el Raimon/jo vaig ser el gran triomfador del festival Mallorca Rock!".

 

Això deien al seu dia de bona fe o desde la ignorància a el periodico, Pla no és cantautor. Pla no és bufó (tampoc, no hi arriba), Pla no és poeta (ni de conya), Pla, actor? (aficionat a el Ciervo fa temps), i dolent després en inventar-se aquest personatge. Pla provocador (li falta estil i intel·ligència per provocar), nomès provoca pena o llàstima per les seves limitacions. O sia Pla no és res, com Antonia Font tampoc ho era, només que aquests feien una certa gracia al escoltar-los i Pla ni això. Tot plegat no és més que una presa de pel per gent que s'ho empassa tot, o no gosa dir el que en pensa. Fum. fum. fum, i darrera molta buidor. 
El títol 'el vailet que diu es va follar Antònia Font', Pla és això, un vailet eixelebrat i poca-solta, que l'ùnic talent que té és per ensarronar a ànimes candides amb la seva pretesa provocació de cantautor bufó. Tot plegat lamentable i de molt baix nivell. L'ùnic dubte que tinc, és a quin contenidor de brossa s'ha de llençar 'l'obra' d'Albert Pla. Possiblement al mateix que el d'Antonia Font, només que aquests tenen un no se què que enganxa malgrat el seu no res musical i la monótona veu del seu vocalista, superada només pel cantant inanimat de Manel. 
Anaven ahir esvalotats a Rac1 amb Antonia Font, que es veu que tornen als escenaris, concretament al Primavera Sound (un nom molt català, per cert)... Calia?... Era necessari?

L'ALTRE CAS TARAJAL


Pablo Casado, hauria de fer memoria i recordar els fets de Tarajal de 2014, de quan 16 guardies civils varen assassinar a sang freda, impunement, a 15 migrants sota el mandat d'un tal M.Rajoy. Escoltant-lo avui al Parlament Espanyol, he pensat que no es pot ser més miserable.

"L'Audiència Provincial de Cadis amb seu a Ceuta ha emès una interlocutòria en què desestima els recursos d'apel·lació presentats per diverses oenagés contra la decisió del Jutjat d'Instrucció 6 de la ciutat autònoma del passat 29 d'octubre d'arxivar la causa contra 16 guàrdies civils pel cas dels 15 immigrants que van morir ofegats a la costa el 6 de febrer de 2014. Tots ells formaven part d'un grup de 200 persones que intentaven creuar nedant des del Marroc. La Guardiia Civil va tractar d'evitar l'assalt llançant pilotes de goma. Els 23 que van aconseguir arribar a Ceuta van ser retornats immediatament a país veí.
La resolució de l'Audiència Provincial considera que "no hi ha prova indiciària que contradigui l'afirmació que l'actuació policial es va ajustar als principis bàsics exigibles per a aquestes intervencions". La utilització de material antiavalots, continuen els tres magistrats que componen la sala, va ser "adequada i proporcional a les circumstàncies del cas". L'actuació, continua, va tenir "una finalitat dissuasòria primer, i després de canalització".
"Els guàrdies civils que estaven a l'espigó o la platja no tenien obligació de socórrer els nedadors, no només perquè no s'ha acreditat (ni tan sols al·legat) que els primers els fessin algun requeriment al respecte, sinó perquè tampoc no hi ha cap prova" que des de la part espanyola es poguessin apreciar indicis de que algú s'estigués "ofegant o en perill", afegeix l'Audiència, que insisteix que tant els guàrdies civils com els membres del servei marítim van mostrar en tot moment una actitud d'ajuda als immigrants que van arribar a la costa, que van ser "auxiliats" i "tractats amb consideració". 28 de Juliol de 2020

Convé recordar i no oblidar aquesta ignomínia, Vergonya, Vergonya, la Justícia un cop més és injusta i absol els Guàrdies Civils assasins d'innocents. Tot per la pàtria inclou assassinar a 15 innocents.


¿UN PLA OCULT RERE LA VACUNACIÓ?


Són les farmacèutiques les primeres beneficiàries de les vacunes? Protegir tota la població espanyola costaria de mitjana uns 1.000 milions per a les arques públiques, segons càlculs basats en el preu mitjà de les vacunes prenent com a referència a diversos laboratoris. La xifra contrasta amb els 123.000 milions de pèrdua econòmica que va ocasionar la crisi sanitària el 2020.
Pau Jané conclou que el cost econòmic de la crisi "és 120 vegades el cost de vacunar-nos". Per aquest motiu considera que els principals beneficiaris de les vacunes "no són les farmacèutiques", sinó els estats on es porta a terme la vacunació. Així mateix, el divulgador en innovació destaca l'avanç tecnològic que ha comportat en un curt termini de temps la crisi sanitària.
Una infermera vacuna a una dona al centre de vacunació de la Fira de Barcelona, ​​on es vacuna a persones de 55 a 59, a un ritme de 6.000 injeccions diàries, aquest dimarts, quan la quarta onada del coronavirus segueix descendint a Catalunya, que completa 11 dies seguits de millora dels indicadors, amb una positivitat que avui ha baixat per primera vegada de l'5%, tot i que les UCI segueixen plenes amb 442 pacients greus de COVID, un més que ahir, i s'han superat les 22.000 víctimes mortals a aquesta comunitat. 
El docent es pregunta si la col·laboració que hi ha hagut per tirar endavant una vacuna contra la coronavirus "ha estat la més significativa en segles". "Doncs no!", Assegura, a el temps que esmenta dos grans fites comparables amb l'actual que d'alguna manera han modificat la societat. "Vols saber quins són?", Pregunta Foncillas.
Per saber la resposta, convida els lectors a escoltar el nou podcast de La Vanguardia "La Intersecció", espai dedicat a parlar de l'economia en la qual convergeixen innovació, sostenibilitat i digitalització. El primer episodi tracta sobre l'economia que s'amaga darrere de les vacunes i ofereix la resposta a diverses qüestions: Quines innovacions ens va a portar la tecnologia al voltant de la vacuna? Serà sostenible en el llarg termini? Quin paper jugarà la digitalització?
El podcast compta amb tres mirades molt diferents: la d'una científica, la d'un alt executiu i la d'un professor d'escola de negoci. A més, en el primer episodi Jané entrevista a una referència en el sector: Rafael Vilasanjuan.



Podeu escoltar el podcast "La intersecció" en la pròpia web de La Vanguardia, a més de a Spotify i les plataformes de Google i Apple.

DEIXEM-HO EN VODEVIL


Ha costat, però si no hi ha una sorpresa d'ùltima hora, la setmana vinent serà entronitzat com a President de la Generalitat de Catalunya, el fins ara Vicepresident en funcions de President, Pere Aragonès, Pere el Breu.

El cop de porta d'Esquerra a Juntsxcat ha durat el que dura dura, el temps just de donar una volteta al petit país fins anar a parar a una Casa pairal entre vaques i ovelles per segellar un pacte rural de dubtosa durada. I és que la performance d'ERC, lluny de enfortir-la, la va debilitar encara més davant el germà gran que la sotmet sempre al seu gust, i que per descomptat mai es va creure res d'això que deien que el petit de la família se n'anava a viure pel seu compte. - Aquí no s'independitza ningú sense el nostre permis, s'han dit -. El que va fer Junts va ser el que faria qualsevol parent més poderós: menysprear el petit i esperar que les aigües tornin al seu curs. I clar que han tornat: Aragonès serà president, sí, però a quin preu?

Ja comença malament quan Aragonès diu que es "posa en marxa la nova Generalitat republicana". És a dir, segueix la retòrica buida, els 'considerandos', les barroques proclames patriòtiques i l'anar bufant coloms que tant agraden als que precisament van anar a escridassar als republicans a la seva seu del carrer de Calàbria. Sergi Sol o Joan Tardà, que fins fa escasses hores escrivien articles inflamats resistint-se a claudicar, ha perdut estrepitosament davant l'ERC de Sergi Sabrià, el que va anar a notari a aïllar el PSC com si de Vox es tractés. No, aquest no és un govern que vagi a ampliar cap base sinó que seguirà enrocat en el mateix tontolcul de sac de sempre d'el procés,  - un procés què està en punt mort per una llarga temporada -, practicant l'esport favorit de l'independentisme des de 2015: convèncer als convençuts mentre es barallen entre ells fins a l'infinit i més enllà. Res de nou sota el sol, segueix l'independentisme sota la incluencia del 'Tinglado de la antigua farsa'. Teatre del dolent, o més que teatre, deixem-ho en vodevil.

LA HISTÒRIA ES REPETEIX SEMPRE


Aquest escrit de Jorge Majfud és del 2006, però amb lleugeres modificacions podría ser d'ahir o d'avui mateix. La mirada crítica de Majfud no es dirigeix nomès al conflicte de Palestina amb israel, va més enllà, i és una mirada lúcida, objectiva. Majfud, no jutja, analitza, disecciona la violencia entre els homes al llarg de la història, una història que com bé diu, es repeteix sempre.

- ESCUTS HUMANS, Y MÉS EFECTES COL·LATERALS -

"Dilluns passat 17, en una elegant taula, el president George Bush, creient-se en la intimitat, li va dir a Tony Blair, que aquell dia lluïa una enorme, polida, anglesa corbata rosada: "what they need to do is get Syria to get Hezbollah to stop doing this sh ..., and it 's over. "(" el que han de fer és obligar Síria a què Hezbollah pari aquesta merda, i llest ") Es referia al nou conflicte, bombardeig, massacre, absurd entre Israel i el Líban , o entre Israel i la guerrilla Hizbollah -aquest punt no és clar. El diari anglès Daily Mirror, escandalitzat, va titular: "Bush, comenci per respectar al nostre ministre".

En 1941, Erich Fromm psicoanalizaba (en La por a la llibertat) que l'or equival a la merda i la retenció d'aquesta en el nen prefigura el caràcter del capitalisme. Des del punt de vista de la crítica històrica, en alguna cosa té raó el president dels Estats Units: això és una merda. Oh, no siguem tan fins: tot i que les toilettes tinguin aixetes d'or, la civilització encara s'alça sobre les seves clavegueres.
Però anem al punt. Sempre he defensat el dret d'Israel a defensar-se. Mai he dubtat a publicar un assaig, o el que sigui, assenyalant les contradiccions i la malaltia moral de l'antisemitisme. I ho seguiré fent perquè en alguna cosa no puc transigir, en alguna cosa sóc intolerant: per sobre de qualsevol secta, per sobre de qualsevol arbitrària divisió, per sobre de qualsevol mediocre i arrogant fanatisme, racisme, sexisme, classisme, per sobre de qualsevol ridícul sentiment de superioritat de noblesa hereditària, la humanitat és una sola, és una sola raça. Una raça sempre malalta, però l'única que tenim i a la qual no podem deixar de pertànyer, encara que de vegades envegem la vida més franca dels gossos.

Malgrat tot això, mai podré justificar la massacre d'un sol innocent i menys de centenars, sota l'argument que entre ells es troba algun terrorista. Aquesta dialèctica ja està sent un disc ratllat, mentre les víctimes -vaja casualitat- sempre són, en la seva gairebé totalitat, els innocents, la massa, els anònims, siguin àrabs o jueus, iraquians o americans, macúas o macondes. De tant en tant mor algun cap aliè, és clar, que serveix per justificar l'èxit de tot l'horror propi.

Qui posa una bomba i mata a deu, a cent persones és un monstre, un terrorista. Però matar centenars d'innocents amb bombes més "intel·ligents", de lluny i des de dalt ¿resulta potser una proesa del Dret Internacional i del Progrés per la Pau? Els terroristes són criminals per usar escuts humans; i els altres líders (que no sé com anomenar-los) ¿no són igualment criminals en bombardejar aquests "escuts" com si fossin muralles de pedra i no carn innocent d'un poble? Perquè si diem que aquests nens, joves, vells i dones ni tan sols són innocents, estem tan malalts com els terroristes. Amb un toc d'hipocresia, és clar.

Ara, què podem esperar d'un poble bombardejat? ¿Amor al proïsme? ¿Comprensió? És més: ¿podrem esperar un mínim de racionalitat d'algú que ha perdut a la seva família rebentada per una bomba, encara que sigui una bomba carregada de Dret, Justícia i Moral? No podem esperar aquest miracle de cap de les dues parts. La diferència està -suposem- que a un terrorista no li interessa cap tipus de racionalitat i comprensió de l'altra part, mentre que hauríem de suposar que l'altra part apel·la a aquesta facultat humana, si no com a valor ètic almenys com a estratègia de sobreviencia , o de convivència, o d'alguna d'aquestes coses nobles que sempre escoltem en els discursos. Aquesta manca racional de l'odi humà és un triomf del terror. Els qui la creen o l'alimenten són responsables, independentment de si estava primer l'ou o la gallina.

Perquè el nostre pessimisme sigui complet, cada escalada de violència indiscriminada en el món és la millor advertència i la més perfecta excusa perquè altres passats de moda comprenguin el missatge: més val sospitós ben armat que innocent sense armar. Com aquells polítics "democràtics" que obtenen l'obediència cega dels seus seguidors a base a la por de l'adversari, també els terroristes de torn obtenen els seus seguidors d'aquesta sembra d'odi. L'odi és el verí més democràtic en què agonitza la humanitat; sospitem que serà impossible d'extirpar de la nostra espècie, però també sabem que, malgrat la seva desprestigi postmodern, només la racionalitat és capaç de controlar-dins dels reductes infernals del subconscient individual i col·lectiu.

El 1896 Ángel Gavinet en el seu llibre Idearium espanyol va observar, amb escepticisme i amargor: "Un exèrcit que lluita amb armes de molt abast, amb metralladores de tir ràpid i amb canons de gran calibre, tot i que deixa el camp sembrat de cadàvers, és un exèrcit gloriós; i si els cadàvers són de raça negra, llavors es diu que no hi ha tals cadàvers. Un soldat que lluita cos a cos i que mata al seu enemic d'un cop de baioneta, comença a semblar-nos brutal; un home vestit de paisà, que lluita i mata, ens sembla un assassí. No ens fixem en el fet. Ens fixem en l'aparença. "

La meva tesi ha estat sempre la següent: no és veritat que la història no es repeteix; es repeteix sempre. El que no es repeteixen són només les aparences. La meva primera advertència tampoc ha canviat: la violència indiscriminada no només sembra mort sinó, a més, el que és encara pitjor:-Odi.

Jorge Majfud 
escrits crítics

PEDRADES I MÍSSILS

 


El problema ha esclatat de nou per una desafortunada coincidència de celebracions religioses en molt pocs metres quadrats considerats sagrats per jueus i musulmans. Jorge Dezcallar.

Dezcallar comenta en el seu article a el periódico, el problema entre Israel i Palestina, o més bé entre l'Estat d'Israel i Hamas, un problena que s'ha reactivat amb els greus incidents dels últims dies, i sobre el qual s'ha parlat abundantment, però potser l'últim paràgraf de l'article per si sol, defineix la complexa situació d'aquesta zona.

"És impossible saber què passarà ara, el que està clar és que s'equivoquen els que creuen que poden enterrar el problema palestí i oblidar-ho. El temps juga en contra d'Israel per raons demogràfiques que posen en perill el seu caràcter democràtic, perquè el que passa col·loca en una situació molt incòmoda als països àrabs desitjosos de normalitzar relacions, i perquè en l'opinió pública mundial i dels mateixos EUA cada vegada guanyen més força les acusacions d'apartheid' (Human Rights Watch) i de crims de guerra en els territoris ocupats (Tribunal Penal Internacional). El futur de la democràcia a Israel passa per resoldre el problema palestí. No veure-ho és ceguesa. " 


SOLA AL MAR ENVOLTADA DE MORTS


Ja coneixíem el terror que senten els nàufrags perduts en la immensitat de la mar. L'art s'ha apassionat per aquest tema, amb quadres gairebé inscrits en el nostre ADN col·lectiu, com La bassa de la Medusa, de Théodore Géricault (1791-1824). També coneixíem els efectes de la set, la por i la fam entre els que naveguen a la deriva. "La llengua es torna negra i s'infla fins que no cap a la boca". L'entrecometes és de el navegant nord-americà Steven Callahan, de 67 anys, que va estar perdut en un bot salvavides a l'Atlàntic. Callahan va narrar la seva odissea a 'A la deriva': 76 dies perdut al mar. El seu llibre forma part ja d'un subgènere literari, el dels vagabunds reals de l'oceà, amb títols capdavanters de la literatura com Relat d'un nàufrag, de Gabriel García Márquez. Altres memòries per sentir-se "com un punt i a part en un llibre ple de pàgines en blanc" (Steven Callahan dixit) són les de la família Robertson, 38 dies a la deriva: Vida o mort al mar. Més recentment, el salvadorenc José Salvador Alvarenga va passar 438 dies a la deriva al Pacífic. La seva gesta es narra en Salvador, de Jonathan Franklin. El que ningú ha explicat encara és què se sent al mar envoltat de morts.

AICHA, SOLA AL MAR I ENVOLTADA DE MORTS

Potser algun dia Aicha reuneixi les forces suficients per llegar-nos la seva terrible experiència per escrit. Aquesta noia subsahariana de 17 anys és una de les tres persones que va aconseguir sobreviure en una piragua que va estar tres setmanes a la deriva, fins que un helicòpter de l'Exèrcit espanyol va localitzar la fràgil embarcació a gairebé 500 quilòmetres a el sud-oest de l'illa canària d'El Hierro, el 26 d'abril. Era un taüt flotant. A la piragua van aparèixer 24 cadàvers, 22 adults i dos menors. Per què Aicha i dues persones més, dos homes, van sobreviure? No hi ha explicacions racionals per la seva increïble resistència. Tampoc n'hi ha per explicar l'horror de què van ser testimonis. La piragua va salpar el 4 d'abril d'una platja de Mauritània, amb uns 60 passatgers. La majoria, per no dir tots, no sabia nedar. Aicha ha explicat a la BBC que en dos dies es van quedar sense queviures. I en quatre, sense combustible. Van sortir de Mauritània amb només 42 litres d'aigua, ni tan sols un per persona. "La desesperació d'alguns va fer que beguessin la seva pròpia orina o aigua de la mar, que recollien amb una sabata". Al principi, els supervivents llançaven per la borda els cadàvers dels qui morien.

Amb la set poden venir els deliris. Nombrosos relats de nàufrags expliquen que en més d'una ocasió van creure sentir els motors dels avions de rescat. Cap aparell, però, solcava el cel. Eren miratges sonors. El barquer cubà Leandro Gómez Reis, que va estar 23 dies a la deriva pel Carib, va explicar a La Vanguardia que una nit va creure estar enmig d'una festa, i no en l'oceà.

¿Pensarien també Aicha i els altres dos supervivents que era un miratge el so de l'avió que els va veure durant unes maniobres militars? Potser ho van pensar perquè l'avió va desaparèixer poc després. Per fortuna, havia donat ja les coordenades a un helicòpter de rescat, que els va localitzar a 265 milles nàutiques a el sud-oest de 'el Hierro'. Aquesta distància equival a 491 quilòmetres. Imagineu una línia recta entre Niça i Barcelona. En un extrem, la piragua; en l'altre, el Hierro. I imagineu-ara un dia rere l'altre, sense menjar ni aigua. "Al principi resàvem i tiràvem els cadàvers, però després es van acabar les forces per resar i per llançar els cossos", ha explicat Aicha a la BBC.

No era la primera vegada que aquesta jove naufragava. Ja li va passar fa sis mesos, quan va abandonar la casa dels seus pares i va tractar d'arribar a Europa. Va recórrer deserts on també podria haver mort. Quan va arribar a terra ferma, va necessitar deu dies d'hospitalització abans de posar-se dret. Ahir, en una trobada organitzada per la BBC, es va retrobar amb un dels seus salvadors, el cap Joan Carles Serrano, que viatjava en aquell helicòpter.

"Cada dia és un regal, no un dret", diu el navegant amb el qual obríem aquestes línies. Però Steven Callahan buscava una gesta esportiva, participar en una regata transatlàntica en solitari entre les Canàries i l'illa d'Antigua, al Carib. Aicha, que buscava salvar-se, ha tingut molt pocs regals. A la terra i al mar. En va tenir un d'immens, però, el dia que va mirar incrèdula al cel i va veure que era veritat. - Domingo Marchena - lavanguardia.com

EL BUIT SUBMÍS I EL FEIXISME

Portada de la novela Spieway ogrody de Pawel Huelle.

Aquest article del periodista polonès Maciek Wisniewski, el vaig publicar el 2017, però trobo interessant revisar-lo ara, llegint-lo, és més fàcil entendre el que està succeint a tot el Món Occidental amb l'auge del feixisme i de l'extrema dreta. I consti que estàvem avisats.

Sobre el poder seductor del feixisme (i el seu retorn) - La novel·la Spiewaj ogrody (2014) -títol pres d'un poema de Rainer Maria Rilke- de l'escriptor polonès Pawel Huelle, ambientada a Danzig/Wolne Miasto Gdansk dels anys 30, narra la història d'un compositor que treballa en una inconclusa -i ficticia- òpera de Wagner: El caçador de rates d'Hamelín. La vella, documentada pels germans Grimm, llegenda sobre un flautista que al no rebre la seva recompensa per treure les rates de la ciutat es venja seduint amb la seva música i fer desapareixer als nens innocents, serveix de fons per retratar el món a punt de submergir-se en flames i parlar, entre altres temes, de qüestions morals al voltant de Wagner, el seu propi antisemitisme i l'(ab)ús de la seva obra pels nazis. Hitler, que va fer de Bayreuth la seva segona casa, se sentia com un dels herois wagnerians que es sacrificaven pel bé del poble teutó. En realitat era com aquell caçador de rates de l'òpera apòcrifa que va seduir els alemanys prometent alliberar-los de la crisi i altres desgràcies de Weimar. Però molts es van deixar seduir amb ganes.

El veterà periodista John Pilger, analitzant la cobertura orwelliana que els mitjans li donen a les guerres imperials d'Obama, successos a Ucraïna o Gaza, apunta que aquestes manipulacions s'assemblen als temps de l'auge del feixisme; i recorda la seva conversa amb Leni Riefenstahl, la propagandista nazi, dient que els seus missatges no obeïen les "ordres de dalt", sinó el "buit submís" a la societat alemanya (Counterpunch, 11-13/7/14).

Avui el feixisme segueix seduint: amb una melodia més suau i a través d'altres canals, però calant en el mateix "buit". El principal "motiu" és la "seguretat". L'espionatge massiu, segons l'historiador Norman Pollack, es va tornar un 'erastz' del camp de concentració; el seu vincle amb la política de contraterrorisme pretén sufocar qualsevol canvi democràtic i social. Històricament una eina del capitalisme per estabilitzar-se en temps de crisi i conservar l'estructura de poder/riquesa, el feixisme regna a Europa (vegeu les últimes eleccions europees), als Estats Units (amb l'arribada de Donald Trump al poder), però també a... Israel.

Ja des de la guerra de 1967 molts advertien que amb l'ocupació de territoris palestins dels jueus internalitzaríen les pràctiques i valors dels seus botxins, convertint a Israel en un "Estat feixista". Ho veiem perfectament a la llum de la (següent) atrocitat a Gaza. "Hi ha malaltia a casa meva. És feixisme i racisme", diu Yonatan Shapira, ex militar israeliana dissident (Democracy Now!). També el filòsof italià Gianni Vattimo va dir: "Israel és un estat nazi i feixista, pitjor que Hitler". ¿Provocació o un agut anàlisi de la realitat? Ja des de fa temps Uri Avnery, el vell activista israelià, denuncia "elements" i "tendències feixistes" a Israel, que es va tornar... "la Meca dels racistes del món". "El pelegrinatge a l'Estat jueu és objectiu de cada feixista esperançat", escrivia (Gush Shalom), apuntant a l'estranya aliança entre Israel i la ultradreta antisemita/nazi, que el considera el "principal bastió contra l'islam "(alguna cosa analitzat per Slavoj Zizek a The year of dreaming Dangerously, 2012, pp. 36-38). L'única cosa bona és que a diferència dels anys 30, el que no té cap culpa és ... Wagner. És més: gràcies a Daniel Barenboim, el jueu-argentí amb nacionalitat palestina, la seva música serveix com a fórmula per a l'acostament araboisraelià. La melodia seductora del feixisme ja no la toquen avui les orquestres, sinó els mitjans.



Periodista polaco

GAZA, 1967



Era el 1967, després de la guerra dels Sis Dies, quan vaig penetrar per primer cop a Gaza en un comboi militar israelià de corresponsals estrangers. Gaza, deia l’oficial del Tsahal, és un territori de 360 quilòmetres quadrats amb una població de prop de dos-cents mil habitants sotmès a una administració militar egípcia des del 1949. El rais Nasser va voler mantenir les deplorables condicions de vida dels seus habitants, a fi de tenir un focus de terrorisme. Des de Gaza surten els terroristes que ataquen Israel.

Recordo l’hotel Nasser, la residència del governador de la plaça amb les seves blanques banderes de rendició al vent. Per l’abandonada via del tren es podia arribar fins al canal de Suez travessant les localitats de la costa. L’aire mediterrani de Gaza, el tarannà i els costums tradicionals, l’accent de la gent evocaven més el poble egipci que l’estil de vida més cosmopolita de Jerusalem, Hebron i Jericó. Els carros, tirats per mules i ases com al paisatge rural d’ Egipte, eren el seu popular mitjà de transport.

En aquella guerra Israel havia ocupat el Sinaí egipci, la Cisjordània del rei Abdal·lah, els turons sirians del Golan. Recordo una escola infantil amb grans retrats del president egipci Nasser, coronat de llorer, que alçava cap al cel la terra de Palestina. Gaza es va convertir, per a l’exèrcit i els dirigents israelians, en un Vietnam ingovernable i perillós.

No va ser un atzar que la primera intifada, la “intifada de les pedres”, esclatés al seu paupèrrim territori, al camp de refugiats palestins de Jabaliya, un dels més rabiosament polititzats, envoltat d’altes torres metàl·liques de sentinelles israelians. Aquella intifada, que va coincidir amb la teòrica proclamació de la independència de Palestina de Iassir Arafat a Alger, va commoure el món, i va ser magníficament retransmesa per la incipient televisió de Qatar.

Amb el meu amic Ignacio Rupérez, llavors diplomàtic a l’ambaixada d’ Espanya a Tel-Aviv, ens vam aventurar a entrar amb el seu automòbil en una ­ciutat tètrica amb barricades als carrers, grups de manifestants que ape­dregaven els vehicles i impedien l’accés. La “intifada de les pedres”, en­coratjada pels caps palestins a l’exterior, va agafar un aspecte molt espontani i popular. Aquella intifada també va ser provocada per Ariel Sharon envaint amb la seva policia militar l’esplanada de les Mesquites, tercer lloc sant de l’Islam, disputada sempre pels jueus que ploren allà el seu Temple destruït.

L’autoritari règim de Hamàs no podia tancar els ulls davant els violents esdeveniments d’ Al-Aqsa, esforçant-se a unificar el dividit nacionalisme palestí, aproximant Gaza a Jerusalem. Sara Rey, en el seu imprescindible llibre, va escriure: “L’ocupació israeliana de Gaza ha estat malèfica”. - Tomás Alcoverro.

EL POBLE ESCOLLIT



El dia que Israel deixi de retallar el territori dels palestins, el dia que quan faci un mur el faci a casa seva i no a casa del veïns, el dia en que no respongui amb una pluja de misils a un pedrada, el dia que deixi de retallar territori dels altres construins assentaments condemnats per tots, el dia que no comenci les guerres, el dia que quan els facis una crítica política no et responguin dient que ets un antisemita, jo defensaré amb la mateixa força a israelians i palestins. Mentrestant, quina pena Gaza... com s'estan passant els israelians, el poble escollit, per anorrear. 

No sé si Israel és el poble escollit, qui l’ha escollit i amb quina perversa finalitat ho ha fet, però el que si sembla palès és que el poble palestí no ha estat escollit per ningú, ni tampoc els que els volien ajudar portant-hi ajuda humanitària per mar, llevat per rebre totes les garrotades davant la indiferència d’aquesta feixuga maquinaria de ineficàcia que és la Unió Europea i la passivitat dels seus germans àrabs, amb la descarada connivència dels EEUU a favor dels israelians.

No seré tan innocent com per parlar de bons i dolents, ja sé que en els conflictes només hi ha dolents i víctimes, i els únics bons a ambdues bandes és el poble que rep les garrotades i suporta les penalitats, humiliacions i injustícies, però entenc que els atacs que s'ha produït els últims dies són una mostra més de la paranoia d'un Estat anorreador que fa temps ha perdut la mesura de les coses, i actua amb total impunitat ajudat per la complicitat o connivència de la resta de països, llevat dels seus enemics que no acaben de reaccionar.

Entenc també les pors i la necessitat de defensar-se dels israelians davant el poderós enemic que llevat per mar l’envolta, però s’ha de dir també que quan l’estat d’Israel es va crear l’any 1948 d’una manera artificial o artificiosa, expulsava precisament del territori que ara ocupen als palestins. Va doncs començar la cosa malament i continua fins el punt que, malgrat estar condemnats a entendre’s, sembla no hi ha manera ni perspectives a mig termini que així sigui, i aquesta situació enquistada i perversa amb la humiliació permanent de l’Estat d’Israel vers el de Palestina i els atacs intermitents però sagnants a la inversa, no fan més que generar odi, i més odi.

Maleïda terra aquesta de Palestina on va començar tot o part de tot i com una maledicció pateix des fa ja segles una inestabilitat endèmica. Israel s’equivoca o així m’ho sembla. No pots ofegar un enemic al que mai podràs derrotar, ans al contrari el sumeixes en la desesperació que només fa que generar més odi vers el teu Estat i més ciutadans pacífics disposats a lluitar per defensar el no res que tenen. No se’n sortirà Israel d'aquests comtessa i pot acabar perdent-hi molt amb la seva errònia estratègia, ells tenen molt a perdre i els Palestins ja ho han perdut gairebé tot i aquesta circumstància juga i molt en contra dels israelians. Enmig Egipte que rep més del mil milions de dolars anuals dels EEUU per les seves suposades influències amb els palestins i que no sap com sortir-se'n de l'atzucac i ni fa ni deixa fer.


LA REBEQUERIA DE PUIGDEMONT



Puigdemont volia frenar la DUI, però no va suportar les pressions i va deixar que Catalunya es precipités al desastre. Un parell de dies més tard va animar als seus: "Demà, tots als despatxos"..., i va tocar el dos a Bèlgica. Ara, en una situació social i econòmica d'extrema gravetat, mou els fils des de Waterloo. Entorpeix l'acord amb ERC i aconsegueix que Junts es desdigui de la seva promesa de donar suport a un govern de Aragonès en minoria. Un dels principals esculls en la negociació: el Consell per la República, la joguina de Puigdemont. Aquest artefacte que només s'aguanta a base de xerrameca, xiringuito de la impostura. Mentrestant, Frederic Bentanachs, seguidor de Junts crida davant la seu d'ERC: "Junqueras, traïdor, púdreix-te a la presó". Delirant.

En fi, seguim paralitzats i és evident que Puigdemont té una part rellevant en la trava. El president que no va tenir el valor de defensar el que més convenia per a Catalunya, el polític que va preferir la carretera a assumir les responsabilitats i l'home que s'ha convertit en l'altaveu de la bel·ligerància i la rancúnia. Costa d'entendre la seva ascendència si s'atén a la seva escassa aportació a el benestar de Catalunya. Un estrany premi a la seva mesquinesa política. Emma Riverola.

Jo diria que més que mesquinesa l'actitud de Puigdemont, és una rebequeria de criatura mal criada. I tot per no ser engolit en la boira de l'oblit, un oblit del que sap no en pot escapar, potser porquè també sap que Waterloo és la història d'una derrota històrica i en el seu cas histèrica.

CONTRA EL POPULISME

 


Si bé és cert que la pandèmia ens ha unit socialment, cert és també que ha agreujat la polarització política, i, a més, ha incrementat l'angoixa i la inseguretat d'una ciutadania que ha lluitat per resistir no només a la malaltia, sinó també a la incertesa i a l'atur. Més d'un any convivint amb la pandèmia s'està fent molt llarg per a tothom, i l'esgotament comença a aflorar per tota la societat.

Els ciutadans d'aquest país hem aplaudit als sanitaris, hem estat solidaris amb els nostres veïns i hem estat més que obedients, seguint les instruccions no sempre comprensibles dels nostres Governants. Però davant la dimensió sanitària i econòmica del problema de la covid i la seva eternització, amb la consegüent retallada de drets i llibertats, alguns representants polítics i bastants opinadors no només han continuat amb el discurs de les desqualificacions, sinó que sovint han donat ales al discurs de la crispació. El perill és que entre la ciutadania, es pugui estendre la sensació que la democràcia és incapaç de gestionar els riscos i amenaces del món que ve. La qual cosa només pot servir perquè creixin els populismes o fins i tot més d'extrema dreta. Els lideratges desenfadats i agressius, les noves maneres d'encarar els problemes de les nostres societats, al costat de estratègies de confrontació electoral basades en maneres bronques i confuses, en realitat el que pretenen és enfosquir les qüestions polítiques substantives i els debats rigorosos.

L'esperança és que la victòria de la ciència sobre el virus i l'èxit dels investigadors amb les vacunes vagin acompanyats amb una recuperació econòmica que restableixi la moral col·lectiva. La UE ha reaccionat ràpid aportant fons per a la reconstrucció dels països més castigats per la pandèmia. Certament, l'absència de lideratges forts al continent i la duresa dels confinaments en els països del nostre entorn han fet que hagin sorgit formes de populisme per instrumentalitzar el cansament de la gent i el malestar per una conjuntura difícil. Però si els estats són capaços de corregir les debilitats de fons que la pandèmia ha agreujat, els partits responsables poden convertir-se en la millor vacuna contra la radicalitat i els populismes, que poden acabar en res víctimes de la seva pròpia incongruència i manca d'idees i discurs polític.

ELLS



Ellos tienen la culpa. Ellos empezaron. Ellos son malos. Ellos son holgazanes. Ellos son sucios. Ellos tienen malas costumbres. No se puede confiar en ellos. Siempre son ellos, nunca nosotros. ¡Sales étrangers! - Mario Bunge.


El Ministeri d'Inclusió Social i Migracions està a punt d'aprovar un decret, que permetrà treballar legalment als migrants que surtin dels centres d'acollida als 18 anys. Amb això acabarà una espiral perversa que condemna al no-res als joves tutelats. Sense possibilitat de treballar només els queda el camí de l'explotació o la delinqüència. Aquesta mesura arriba tard però arriba, veurem. Sembla lògic que s'apliqui immediatament, al cap i a la fi, aquests joves, a l'igual que varen fer tants avantpassats de molts de nosaltres, només volen llaurar-se un futur. Treballar i sortir de el pou de misèria a què estaven condemnats al seu país d'origen és el que els ha portat fins aquí, com varen fer molts dels nostres avantpassats. Sent com és Espanya un país d'emigrants, no hi ha hagut molta empatia amb els que ens arriben, potser és per això que se'ls perverteix i criminalitza i no només per part de VOX, no hi ha pitjor enemic de l'emigrant que l'emigrant anterior. I això passa en un país en que mitjançant una llei injusta els Menes han estat discriminats, abandonats i considerats inútils. Una injustícia que, de forma inevitable, ens ha fet prendre plena consciència a nosaltres i a L'Estat. Per això, en el nou decret, no només hi ha una oportunitat de futur per a ells, amb aquesta mesura ens sentim tots una mica millors i ens blinda davant dels que només volen jugar amb la nostra por per alimentar l'odi. Les paraules a favor de la integració es queden curtes si no van acompanyades d'oportunitats reals, i aquest decret és una prova. Hi ha unes paraules de Theo Angelopoulos que ens recorden que tots som migrants, que anem on anem, visquem on visquem, si no abracem cap pàtria ni bandera, tots som estrangers. Amb aquest decret del Govern, els Menas deixaran de ser estrangers.

NENES DE KABUL


Ha estat animar-nos per aquí amb la vacunació i començar a caure pedres, projectils i morts palestines a Jerusalem. Un cotxe explota a Kabul prop d’una escola i moren més de vuitanta persones, la majoria nenes. L’Afganistan és el país del món on hi ha menys dones alfabetitzades i l’escola era exclusivament de nenes. Per sort no ha passat als Estats Units i no hem de sortir a manifestar-nos seguint ordres de l’Imperi Contraataca. Eslògans, cançons i ­samarretes de resultes de George Floyd, assassinat per la policia només per ser negre i pobre, segons les últimes estadístiques. Pintades en parets d’ambaixades i després a casa, que cal matinar. Justícia, llibertat, nenes mortes a ­Kabul.

Ha estat obrir els bars i massacrar a Colòmbia indígenes i manifestants. Et cures aquí i no et poden incinerar a l’Índia. A Kabul, el cotxe bomba va esclatar just quan les nenes sortien de l’escola. A causa d’una estricta aplicació religiosa, les estudiants només poden tenir dones professores. Nenes casades i violades a Kabul. Poques estudien, menys encara seran professores. Per sort no ens convoquen a tallar cap carrer a la nostra ciutat. Decapiten un professor a París, maten un periodista a Mèxic, Plácido Domingo torna a cantar i, com a Mart, no hi ha oxigen a l’Índia.

Homes terroritzats, tímids assassins contra perilloses nenes estudiants

Ha estat voler Joe Biden que se suspenguin o alliberin les patents de les vacunes i valorar programar-li un viatge a Dallas amb cotxe descapotable. Beneïda sigui aquesta nova guerra freda. Que posin un mur on sigui. Abrics llargs, espies per tot arreu. Beneïda sigui qualsevol cosa que no ens converteixi en una botiga xinesa de tot a cent. Si surts intenta no confondre llibertat amb llibertinatge i Madrid amb el cel. Eslògans, cançons i samarretes: John Frus­ciante deixa Podem. Explosió de cotxe bomba prop d’una escola femenina a Kabul. Un dia més a l’oficina: ningú no sembla saber qui, per què o de quines nenes estem parlant. Les milícies talibanes, el Govern afganès. Homes terroritzats, tímids assassins contra perilloses nenes estudiants. En aquell barri de Kabul viuen molts membres de la comunitat minoritària hazara, d’ascendència mongola, musulmans xiïtes. Militants sunnites ja els han atacat anteriorment. Però els sunnites asseguren que ells tampoc no han estat. Qui sap si ha arribat a passar. Segur que avui a la manifestació ens assabentarem d’altres coses. Billie Eilish en roba interior a Vogue i una setmana després, a Kabul encara enterren nenes. - Carlos Zanón

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-