- 

Occident es troba a les portes d’una regressió totalitària. Així de contundent es mostra Juan Soto Ivars al seu últim i estimulant llibre La casa del ahorcado . Cómo el tabú asfixia la democracia occidental . El diagnòstic de José María Lassalle a El liberalismo herido tampoc no pinta un pano­rama gaire més encoratjador. Un simple repàs als esdeveniments viscuts des de l’inici d’aquest segle resulta inquietant: atemptats terroristes a Nova York, l’11-S del 2001; col·lapse de Lehman Brothers el 2008 i, per si no ho haguéssim vist tot, assalt al Capitoli dels EUA de milers de ciutadans guarnits amb pells, pals i cascos vikings, el dia de Reis. En clau domèstica, també els catalans vam fer la nostra particular apor­tació rebel, amb l’intent d’assalt al Parlament, l’1 d’octubre del 2018. Paradoxalment, els mateixos que aquí van reprovar contundentment Donald Trump pel seu colpisme encobert es van posar a xiular davant els fets viscuts a Barcelona.

Segons el meu parer, encara que comparteixo totalment el diagnòstic de Soto Ivars i de Lassalle sobre els mals que ens amenacen, crec que hi ha força motius per a l’esperança. El més definitiu, la resiliència i capacitat de suportar cops de l’ Estat de dret. S’ha vist als Estats Units amb la victòria de Biden a les urnes i als tribunals, i s’està veient durant la pandèmia quan el poder judicial posa a ratlla els poders executius i legislatius que, precipitats i inconscients, semblen disposats a suspendre drets fonamentals sense més ni més, perquè així els hi suggereix aquest o aquell presumpte expert en salut pública. L’ Estat de dret és sòlid, com ho és un bon sistema fonamentat en el check and balances , on un poder contrapesa l’altre. En aquesta robusta cadena democràtica només una baula em sembla fràgil: la de la identitat ciutadana.

Constato amoïnat que justament quan més lliures podem ser, més necessitat sentim d’etiquetar-nos com a membres d’aquesta tribu o d’aquella altra. Tinc centenars d’amics convençuts que al jove Samuel a A Coruña el van assassinar per marieta. Com hi ha milers de ciutadans americans segurs que a George Floyd el van matar per negre. Si hem de fer cas de la portaveu de Podem a Extremadura, a Plácido Domingo com a mínim se l’ha de capar, per masclista i “abusador”. A tots aquests neojusticiers, la seva identitat com a gais, negres o dones els resulta tan determinant que no els importa el més mínim conèixer la veritat dels fets, empatitzar amb les víctimes però també amb els presumptes agressors. El seu fanatisme és tan extrem que tot el progrés moral aconseguit per la democràcia al llarg de més de dos segles creuen que és prescindible si del que es tracta és de linxar a qui consideren culpable, sense judici ni cap garantia, evidentment.

Durant molt de temps, la nostra personalitat ha tingut un ancoratge important en identitats socials basades en la nació, el veïnatge, la professió o la confessió religiosa. Interessos particulars i col·lectius semblava que es fonien a la manifestació del dia del Treball, a la missa del diumenge de Rams o a la festa major del barri. Als països amb un procés de nacionalització culminat amb èxit, també la seva Diada particular era mobilitzadora. Però els temps han canviat i en general, amb els vents hiperindividualistes que corren, tot el que sona a manifestació grupal fa olor de gregari i manipulador.

Com ha assenyalat José Carlos Ruiz en el seu famós assaig Filosofía ante el desánimo, els temps en què Gandhi era capaç de mo­bilitzar tota una nació en contra del colonialisme anglès queden molt lluny. En el fons, l’experiència del procés va ser una espècie d’emulació romàntica i del tot anacrònica d’aquesta mena de pràctiques, als ulls dels més joves del tot ex-travagants. Per certificar-ho, només cal veure l’edat i els referents morals dels que les continuen practicant. Aquest fenomen, lluny de ser valorat negativament, pot confirmar el final del gregarisme i la culminació definitiva, per fi, de l’autonomia moral ciutadana que un dia van somiar Kant i els il·lustrats de la seva generació. Perquè, en paraules de Soto Ivars, “ser dona, home, gai o hetero són identitats de merda”. El que ens dignifica és que som ciutadans dotats de drets i obligacions i que estem, per aquests sí, disposats a mobilitzar-nos per defensar-lo - Santi Vila - lavanguardia.com.