dissabte, 25 de setembre de 2021

EL NEOLIBERALISME HA MORT



Pot semblar espès i excessivament tècnic, però és un article que trobo molt interessant perquè vaticina la fi del neoliberalisme. de redissenyar el capitalisme, o refundarlo, com ja s'havia dit al seu dia pero no es va fer, veure'm ara si posen fil a l'agulla, como recomana Klaus Schwab. - 

LA LLARGA AGONÍA DE LES POLÍTIQUES NEOLIBERALS - Andy Robinson - lavanguardia.com

El món ha d'abandonar el neoliberalisme després de la pandèmia". Aquesta potser podria ser la recomanació de l'exministre grec gianis varufakis, del premi Nobel Joseph Stiglitz o de l'acadèmic Ha-Joon Chang, economistes crítics des de fa anys amb el model d'economia globalitzada, desregulada i extremadament desigual en voga en la major part del món des dels anys setanta. Però la frase és de l'empresari suís Klaus Schwab, fundador del Fòrum Econòmic Mundial, els partits hivernals de consellers delegats, banquers d'inversió i gestors de fons als Alps suïssos han estat precisament el principal laboratori d'idees per a la globalització neoliberal de l'últim mig segle. Per rematar la ironia, Ana Patricia Botín, presidenta del Banc Santander, va felicitar Schwab quan aquest va anunciar el seu nou pla per "redissenyar el capitalisme".

El Banc Central Europeu té un programa de compra de deute per 1,85 bilions d'euros per lluitar contra la crisi pandèmica. Schwab no és l'únic nou convers a l'escola antineoliberal. The Financial Times -diari de referència de la City londinenc- defensa "fer marxa enrere respecte a polítiques de les últimes quatre dècades" i "assignar a l'Estat un paper més actiu en l'economia". Un executiu de Deutsche Bank -gran beneficiari de la liberalització financera que va provocar la crisi de l'euro- va anunciar fa uns dies que "no existeix el mercat lliure com a tal". Desenes de ponències de facultats universitàries i tribunes en els grans diaris han coincidit que "el neoliberalisme és mort". Consensuat a finals dels noranta, des dels bancs de Wall Street fins a les seus de la socialdemocràcia europea, i maquillat amb filantropia a Davos, el projecte neoliberal ha patit un doble cop en el que va de segle XXI.

La crisi financera de l'any 2008 va deixar clar que la desregulació de l'capitalisme propugnada per Milton Friedman va ser un fracàs total. Primer, l'èpica crisi financera de l'2008. Va ser la prova devastadora que el capitalisme desregulat sota les receptes de el premi Nobel Milton Friedman i els seus deixebles de la Universitat de Chicago tenia una problemàtica propensió a autodestruir i va acabar carregant una factura multibillonaria a el mateix Estat que els neoliberals menyspreaven. Mai tornaria a exposar amb la mateixa eloqüència a Wharton o Harvard l'hegemònica "hipòtesi de mercats eficients".

Segon, la pandèmia, no només va forçar a polítics addictes a la privatització com Boris Johnson a desfer-se en elogis a la sanitat pública, sinó que va convertir als llavors herètics economistes ultrakeynesians de la teoria monetària moderna -que defensen que, en moments de insuficient demanda agregada, tot just ha d'haver restriccions sobre les polítiques de despesa fiscal finançades des del banc central- en persones respectables. Els estímuls de la Reserva Federal dels Estats Units per combatre la pandèmia ascendeixen a 3,4 bilions de dòlars. Amb alguna excepció (com a Espanya, on velles ortodòxies sobre l'ocupació i el salari mínim encara perduren), els bancs centrals van reconèixer, després de mig segle de crides a l'austeritat, que els temps havien canviat. Van comprar bilions d'euros d'emissions de deute públic per finançar paquets de rescat i reactivació per la xifra astronòmica de 3,4 bilions als EUA i més d'1,85 bilions a l'eurozona. Tot el que abans era tabú es va fer possible. L'anomenat new green deal del keynesianisme mediambiental deixar de ser una fantasia per a plasmar-se en inversions bilionàries en eficiència energètica o energia renovable. D'acord s'estenia el virus "van saltar pels aires les restriccions neoliberals i la seva lògica econòmica", afirma l'historiador Adam Tooze en el seu nou llibre, Shutdown.

La crisi va posar en un compromís a molts governants, que van adoptar mesures contràries als seus principis declarats. Al Regne Unit, el Govern va desafiar cada regla de l'ortodòxia al pagar els salaris de milions de treballadors desocupats durant sis mesos. A Espanya es van requisar hospitals privats. Malgrat tot això, "encara és molt aviat per anunciar la mort del neoliberalisme", ha assenyalat James Galbraith, catedràtic de la Universitat de Texas, el pare va ser una de les autoritats més respectades de l'ortodòxia keynesiana dominant després de la Segona Guerra Mundial. El discurs ha canviat i les polítiques macroeconòmiques també. Però "aviat poden tornar les idees zombis de l'era neoliberal", va explicar en una entrevista telefònica.

La veritat és que, més enllà del canvi de paradigma en polítiques fiscals i monetàries, poc s'ha fet per desmantellar les estructures de poder de l'vell ordre: "No s'està fent res per controlar el sistema financer; tampoc es qüestiona el poder de les grans corporacions", diu Richard Kozul-Wright, de la Comissió sobre Comerç i Desenvolupament de les Nacions Unides (UNCTAD).

Aquest escepticisme es veu recolzat per un asombrós augment de la desigualtat durant la pandèmia. El patrimoni dels milionaris a escala mundial va augmentar en 3,9 bilions de dòlars entre març i desembre del 2021, segons calcula Oxfam, fins a excedir el valor de tots els paquets d'expansió fiscal implementats pel G-20. Mentrestant, fins a 400 milions de persones al sud global han caigut per sota el nivell de pobresa a l'ingressar menys de dos dòlars a el dia, segons un informe de Nacions Unides.

"Encara no es qüestiona el poder les corporacions", lamenta l'economista Richard Kozul-Wright. En realitat, per a aquests països en desenvolupament -tres quartes parts de la població de l'món-, l'alternativa a el neoliberalisme no és el nou paradigma de Joe Biden sinó la Xina, paradoxalment l'enemic geopolític en el discurs occidental de l'era post neoliberal.

Resistent a la crisi financera de al 2008-2009 tant com a la pandèmia del 2019-20, la Xina "és una alternativa molt atractiva, la prova que cal controlar a  les elits financeres si vols aconseguir un progrés social equilibrat", diu Galbraith. "Wall Street presta diners a les elits que acaba a Liechtenstein. Els xinesos, en canvi, arriben al teu país, et construeixen ports, aeroports i sistemes de comunicació".

El model econòmic xinès es va inspirar en les polítiques keynesianes i avui, després de la covid, vol ser referència. Encara que en l'era neoliberal Xina va proporcionar sucosos beneficis a les corporacions multinacionals occidentals, Pekin mai es va deixar portar per la seva ideologia. "Rebutjar les receptes neoliberals va ser una precondició per a l'èxit de la Xina", va dir Isabelle Weber, autora de Com la Xina es va escapar de la teràpia de xoc en una videoconferència de la UNCTAD el mes passat. Pequín -això sí, basant-se en un sistema polític de partit únic- va optar per un camí gradualista; incorporar elements de mercat però va mantenir el pes de l'Estat en l'economia i -a diferència d'Amèrica Llatina o Europa de l'Est- mai es va obrir als avatars destructius dels mercats financers globals.

El curiós -afegeix Galbraith- és que va ser precisament l'ortodòxia keynesiana dominant en les dècades anteriors al neoliberalisme (de 1945 a 1975) a EUA i Europa el que va inspirar als tecnòcrates xinesos a l'inici de la transició gradual a l'economia de mercat. D'especial interès va ser l'economia nord-americana dirigida per l'Estat federal durant la Segona Guerra Mundial quan -igual que a la pandèmia actual- la vaca sagrada de l'lliure capitalisme era un luxe que ningú podia permetre. "El treball del meu pare sobre l'estabilització de preus en 1942-43 va ser de gran interès per als xinesos", diu Galbraith.

Per a la major part del món, l'esperança d'un nou camí de creixement després de la pandèmia, com el de la pax americana de la postguerra, ja passa pel model econòmic xinès.


Share This

4 comentaris:

  1. Puede ser que en teoría funcione, pero no lo se. La economía está por producir más, aunque no haga falta y reducir costes, aunque estos van en detrimento de la misma economía, pues se consume menos.
    No tengo idea de como nos afectarán los cambios que ya están aquí.
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc, pero hi ha una cosa clara i evident, si la gent té feina i es guanya bé la vida, consumeix molt més.

      Salut

      Elimina
  2. Hace tiempo que murió, ahora los bancos centrales intervienen con políticas monetarias, para impulsar las economías cuando por diferentes circunstancias (covid, crisis),se necesitan. No les importa poner en circulación cantidades inmensas de dinero, como ha hecho USA,EU. Ahora estamos en una situación, que se necesita lo contrario, frenar, porque hay el peligro de lo contrario, el sobre calentamiento de la economía, para ello se hace lo contrario (se cierra el grifo del dinero),es lo que se llama el Tapering, situación por la cual se cierra la compra de deuda que emitan las empresas y entidades, por parte de los bancos centrales.
    En cuanto se detecte que la inflación estable sube, se aplica de inmediato, que es lo que está ocurriendo actualmente.
    Ni mucho menos China es el modelo a seguir, partido único comunista, con una economía supercapitalista, no casa. En estos momentos, sufre las consecuencias de una burbuja inmobiliaria, tiene dos caminos que se rompa o que intervenga el Banco Central Chino. Como al fin es una dictadura, no tenemos ni idea. Claro, podemos decir que lo haga,pero si lo hace se irá pareciendo a la economía Soviética, que ya sabemos como quedó y lo que ocurrió. No es el modelo apropiado

    ResponElimina
  3. Bueno, parece que China tiene en Evegrande su Lemann Brothers. La verdad es que nadie sabe exactamente que es lo que hay que hacer ni que metodología aplicar.

    ResponElimina