Fins al decenni dels seixanta del segle XX, l'expressió "desobediència civil" es va emprar poc, i bastant esporádicament en l'àmbit cultural europeu. Abans d'aquesta data, les persones que es consideraven desobedients o insubmises enfront de les lleis i els Estats preferien definir-se com revolucionàries, com rebels o amb altres paraules afins. La recepció de les obres de Thoreau, Tolstoi i Gandhi, en què apareix el concepte de desobediència civil, va ser fins llavors molt limitada en comparació amb la difusió dels escrits d'altres autors que propugnaven el dret a la resistència enfront de les tiranies, la legitimitat de l'alliberament nacional dels pobles colonials per la via armada, la revolució social o fins i tot l'abolició dels estats.
Entre les excepcions a aquesta situació, caldria indicar alguns textos que esmenten la desobediència civil, en el marc del pacifisme i l'antimilitarisme, durant els anys d'ascens i consolidació del nacional-socialisme.
Hi ha, per exemple, algunes referències explícites al concepte de desobediència civil a les obres de dues de les personalitats més notables del segle: Einstein i Russell. Però, com dic, aquests exemples eren rars en el marc de la filosofia política europeu-occidental. Només van deixar de ser-ho quan, a partir dels anys seixanta, s'estén als Estats Units la lluita pels drets civils dels negres, animada per Martin Luther King, i la protesta contra la guerra del Vietnam.
En aquestes circumstàncies, és comprensible que en el nostre ambient cultural la desobediència civil s'hagi identificat durant algun temps amb l'objecció de consciència i hagi estat entesa com una forma de protesta gairebé exclusivament moral, tal com va indicar Hannah Arendt en un article cèlebre dedicat a l'assumpte.
Però ja Arendt va establir una diferenciació que convé no perdre de vista: l'objector de consciència segueix la moral de l'home bo; els moviments de desobediència civil, la moral del bon ciutadà.
L'èxit que en aquests últims anys ha arribat a l'expressió "desobediència civil" té molt a veure amb la generalització de la consciència del declivi de les revolucions a Occident i amb la percepció, també generalitzada, del fracàs de la majoria de les societats sorgides dels moviments revolucionaris del segle XX. Encara en els anys setanta, quan comencen a quallar els nous moviments socials alternatius com el feminisme, l'ecologisme o el pacifisme, l'expressió "desobediència civil" tenia una circulació limitada fora de les avantguardes que, en molts països europeus, es van alçar contra el perill d'una nova guerra mundial lliurada amb armes nuclears. Ha estat precisament a través del moviment pacifista i antimilitarista, que va aconseguir el seu punt de major desenvolupament en els vuitanta, com l'expressió "desobediència civil" va guanyar adeptes en l'opinió pública.Por el que fa a Espanya, un exemple molt il·lustratiu d'això que vinc dient és la sorpresa (i fins a l'escàndol) que va produir en els ambients de l'esquerra revolucionària la reflexió de Manuel Sacristán sobre el gandhisme. En un debat que es va produir a Barcelona, el 1977, amb el filòsof alemany W. Harich, Sacristán, que era llavors el pensador més reconegut de la esquerra marxista i comunista al nostre país, va cridar l'atenció sobre la importància d'estudiar i comprendre l'estratègia gandhiana de desobediència civil prenent en consideració tres factors: la insuficiència del punt de vista leninista sobre les guerres a l'època de les armes de destrucció massiva , la derivació catastròfica de la dialèctica del "com pitjor millor" i la consciència de la crisi ecològica en potència derivada de la cada vegada més evident conversió de les forces productives en forces destructives, en forces de destrucció de la naturalesa i de les espècies que hi habiten.
Van haver de passar uns quants anys perquè comencés a quallar el diàleg entre la tradició marxista i la tradició gandhiana i, parlant amb veritat, només va quallar, intervingut ja el decenni dels vuitanta, en petits nuclis que ajuntaven el pacifisme actiu, l'ecologisme social i la nova sensibilitat sobre el privat i el polític aportada pel moviment feminista.
Però des que es va enfonsar el "sistema socialista", es va acabar la bipolarització del món, es va entrar en una nova fase imperial i es va ampliar el nombre de democràcies nominalment representatives en els cinc continents l'ús de l'expressió "desobediència civil" s'ha generalitzat en l'àmbit cultural euro-nord-americà. Només cal un recorregut per Internet per comprovar-ho.
Avui es parla de desobediència civil en relació amb les actituds de protesta sociopolítica més diverses i en el marc de diferents moviments de resistència. Amb tot, hi ha una excepció, Espanya, on pot haver-hi ciutadans condemnats a 9 anys de presó per enfilar-se a una furgoneta de la policia i nazis manifestant-se a Chueca insultant col·lectius indefensos sortint-ne 'de rositas' per 600 euros de res. Com diria Forges: País.
Entre les excepcions a aquesta situació, caldria indicar alguns textos que esmenten la desobediència civil, en el marc del pacifisme i l'antimilitarisme, durant els anys d'ascens i consolidació del nacional-socialisme.
Hi ha, per exemple, algunes referències explícites al concepte de desobediència civil a les obres de dues de les personalitats més notables del segle: Einstein i Russell. Però, com dic, aquests exemples eren rars en el marc de la filosofia política europeu-occidental. Només van deixar de ser-ho quan, a partir dels anys seixanta, s'estén als Estats Units la lluita pels drets civils dels negres, animada per Martin Luther King, i la protesta contra la guerra del Vietnam.
En aquestes circumstàncies, és comprensible que en el nostre ambient cultural la desobediència civil s'hagi identificat durant algun temps amb l'objecció de consciència i hagi estat entesa com una forma de protesta gairebé exclusivament moral, tal com va indicar Hannah Arendt en un article cèlebre dedicat a l'assumpte.
Però ja Arendt va establir una diferenciació que convé no perdre de vista: l'objector de consciència segueix la moral de l'home bo; els moviments de desobediència civil, la moral del bon ciutadà.
L'èxit que en aquests últims anys ha arribat a l'expressió "desobediència civil" té molt a veure amb la generalització de la consciència del declivi de les revolucions a Occident i amb la percepció, també generalitzada, del fracàs de la majoria de les societats sorgides dels moviments revolucionaris del segle XX. Encara en els anys setanta, quan comencen a quallar els nous moviments socials alternatius com el feminisme, l'ecologisme o el pacifisme, l'expressió "desobediència civil" tenia una circulació limitada fora de les avantguardes que, en molts països europeus, es van alçar contra el perill d'una nova guerra mundial lliurada amb armes nuclears. Ha estat precisament a través del moviment pacifista i antimilitarista, que va aconseguir el seu punt de major desenvolupament en els vuitanta, com l'expressió "desobediència civil" va guanyar adeptes en l'opinió pública.Por el que fa a Espanya, un exemple molt il·lustratiu d'això que vinc dient és la sorpresa (i fins a l'escàndol) que va produir en els ambients de l'esquerra revolucionària la reflexió de Manuel Sacristán sobre el gandhisme. En un debat que es va produir a Barcelona, el 1977, amb el filòsof alemany W. Harich, Sacristán, que era llavors el pensador més reconegut de la esquerra marxista i comunista al nostre país, va cridar l'atenció sobre la importància d'estudiar i comprendre l'estratègia gandhiana de desobediència civil prenent en consideració tres factors: la insuficiència del punt de vista leninista sobre les guerres a l'època de les armes de destrucció massiva , la derivació catastròfica de la dialèctica del "com pitjor millor" i la consciència de la crisi ecològica en potència derivada de la cada vegada més evident conversió de les forces productives en forces destructives, en forces de destrucció de la naturalesa i de les espècies que hi habiten.
Van haver de passar uns quants anys perquè comencés a quallar el diàleg entre la tradició marxista i la tradició gandhiana i, parlant amb veritat, només va quallar, intervingut ja el decenni dels vuitanta, en petits nuclis que ajuntaven el pacifisme actiu, l'ecologisme social i la nova sensibilitat sobre el privat i el polític aportada pel moviment feminista.
Però des que es va enfonsar el "sistema socialista", es va acabar la bipolarització del món, es va entrar en una nova fase imperial i es va ampliar el nombre de democràcies nominalment representatives en els cinc continents l'ús de l'expressió "desobediència civil" s'ha generalitzat en l'àmbit cultural euro-nord-americà. Només cal un recorregut per Internet per comprovar-ho.
Avui es parla de desobediència civil en relació amb les actituds de protesta sociopolítica més diverses i en el marc de diferents moviments de resistència. Amb tot, hi ha una excepció, Espanya, on pot haver-hi ciutadans condemnats a 9 anys de presó per enfilar-se a una furgoneta de la policia i nazis manifestant-se a Chueca insultant col·lectius indefensos sortint-ne 'de rositas' per 600 euros de res. Com diria Forges: País.
Conozco el concepto de desobediencia civil de Manolo Sacristán de la mano de su discípulo A. Barceló, el cátedro emérito de Teoría Económíca con el que mantengo desde hace muchos años una relación especial debido a una mutua colaboración en el tema del proyecto REIS (Reinserción Escolar Inmersión Social) en el barrio.
ResponEliminaEl concepto "desobediència civil", como otros muchos conceptos, se ha banalizado, siendo en España, y a partir de 1965 uno de los países donde se empezó a percibir, de la mano de los Testigos de Jehová y su negación al Servicio Militar obligatorio, cuya penalización podía incluso a mantenerles en prisión militar durante décadas.
salut
Cert, de fet s'ha anat banalitzant tot en geneal, i el concepte desobediencia civil també. Malparlem dels polítics, els últims de la classe que dius sovint, però en el fons son el reflexe de la majoria de la societat, que es igual de banal e inconscient que ells.
ResponEliminaSalut
Subirse en el techo de un coche, negarse a la mili obligatoria,no aportar certificado covid para trabajar,participar en un botellón, son casos de desobediencia cívica y hay más.
ResponEliminaPero solo te caen 9 años si eres los Jordi's. Cuanto le tendría que caer a Memphis Depay por lo que falló ayer a pasé de Piqué?.
EliminaNo lo vi, me dormía en la silla y mi mujer me dijo:venga a la cama, para estar así contigo, mejor a la cama. No hay quien meta un gol, dicen que volverán a llamar a Suarez
EliminaNo te perdiste nada, un par de paradas antológicas de Ter Stegen y poco más. Me recuerda al Barça de cuando yo era pequeño que apenas ganaban nada.
EliminaEn la últimas décadas se ha banalizado casi toda la filosofía que hemos heredado en los últimos dos milenios.
ResponEliminarecuerdo como Miquél la objeción de conciencia al servicio militar de los testigos de Jehová, y también recuerdo que años mas tarde, multitudes de chicos se hacían objetores para "escaquearse" del servicio militar y seguir en su casa bajo el ala materna. Y ni eran pacifistas, ni tenían ningún sentimiento moral al respecto, sencillamente no les apetecía.
Ahora la desobediencia civil no es lo que predicaron Gandhi ni Luther King, para muchos, es no respetar los semáforos, orinar en la calle, participar en botellones y agredir a los agentes de la ley que quieren disolverlos, jactarse de marcharse de un bar sin pagar la cuenta....
Se ha convertido en una coartada para miserables.
La auténtica desobediencia civil hoy solo tiene sentido en lugares como Cuba, Corea del Norte o China, y los que la practican allí son los auténticos héroes, que tristemente, acaban en la cárcel o en el cementerio.
Lo malo de Mayo del sesenta y ocho, es que sentó las bases del "pijerio-progre" actuál, y ahora hasta los niños de papá juegan a ser "anti-sistemas". Aquellos polvos trajeron a estos esperpentos "modelo" Colau o Pablo Iglesias.
Quan vaig fer la Mili a Palma de Mallorca, hi havia dos objectors de consciencia, es varen pasar tota la mili al calabozo. Que vinguin els barbars, ja!
Elimina" Espanya, on pot haver-hi ciutadans condemnats a 9 anys de presó per enfilar-se a una furgoneta de la policia i nazis manifestant-se a Chueca insultant col·lectius indefensos sortint-ne 'de rositas' per 600 euros de res."
ResponEliminaSi en vez de nacionalistas catalanes que rodean y secuestran de facto a funcionarios en el desempeño de sus funciones encomendadas, serian los de Fuerza Nueva que rodean con miles de personas el palacio de la Gen, secuestran utilizando los mismos métodos, de la misma forma a los funcionarios autonómicos y llegan los lideres de Fuerza Nueva o la Falange se suben a un coche destrozado de los Mossos diciendo lo mismo que dijeron los delincuentes, (son delincuentes juzgados y condenados), diciendo y haciendo exactamente lo mismo supongo que nadie diría, si fuesen detenidos, juzgados y condenados que la condena seria por subirse a un coche, supongo, no se.
Lo que es vergonzoso y debiera estudiarse como una muestra de corrupcion institucionalizada es servirse de dineros públicos para avalar a delincuentes, ¿Qué pasaría si el psoe utilizase el INI para avalar a los de los ERE o el PP para avalar a los de la Gurtel? y aquí nadie dice nada, es, con perdón, acojonante... Actúan como si fuesen propietarios de lo que administran y no lo son, no lo son. ¿Quien paga los abogados a Carlos y Cia? ¿Quién paga el chalet de un evadido de la Justicia (Carles) y su seguridad? ¿deben los ciudadanos pagar la finca donde un señor se evade de la Justicia y costearle la seguridad con fondos públicos? ¿Es licito que una asociacion financie la evasión de un presunto delincuente?
Esto si es una vergüenza y aquí a nadie parece importarle y esto es muy peligroso, porque crea precedentes muy peligrosos.
Un saludo.
Poco les pasaría a los de Fuerza Nueva, tienen bula como los de Chueca, o los vándalos de la Blanquerna que siguen en libertad a pesar de haber estado condenados. A los abogados de Puigdemont les paga Puigdemont, el chalet lo paga el pagafantas empresario amigo suyo. Además, Puigdemont no es ni delincuente ni fugado, se ha presentado ante la Justicia de media Europa y siempre ha salido indemne ¿Quizás por que no ha delinquido?, Ah! Y te recuerdo que Puigdemont és Eurodiputado.
EliminaAqui la vergüenza es la Justicia española, esta que lleva mil días sin renovarse, la que prevarica constantemente, eso si es una vergüenza. Pregúntale al expresidente del Barça Sandro Rosell que le tuvo encerrado más de 2 años la Jueza Lamela sin ninguna prueba, o al socio de Rosell, el andorrano, que tuvo su hijo un gravísimo accidente que le dejó en silla de ruedas y no le dejó ie a visitarlo, eso si es una vergüenza. O el criminal de guerra José Maria Aznar, en libertad y balbuceando declaraciones extemporáneas. O el manda güevos del IAK42, responsable de la muerte de 62 militares españoles, y podría seguir y seguir. Eso si es una vergüenza.
Saludos.
Fijate en Pablo Iglesias impidiendo la libertad de expresión en la Universidad y de vice presidente, o que a los profesores en Universidades les pongan vigilantes para que sean "leales al régimen", como con el Invicto... O esos delincuentes que dan conferencias de prensa desde la cárcel mientras al resto de presos les mantienen incomunicados, si es verdad, la Justicia debiera ser igual para todos y la cárcel también.
EliminaCarles se terminara presentando ante la Justicia en España y casi seguro que pase en una temporada a la sombra y yo me fumaré un puro cuando lo haga. Sino, pues al destierro y ya esta, tampoco pasa nada, que se dedique a los bailes folclóricos y a vivir del cuento, no es el único. Ya cambiara el gobierno y se investigara quien de verdad financia "esta fiesta". Y ya se prohibirá que se avale con dinero publico a delincuentes, más tarde o más temprano, se prohibirá, porque es vergonzoso. Y si, son delincuentes como lo fue El Lute y por las mismas razones, porque lo dijo un juez, porque pisotearon la ley, solo que El Lute tenia disculpa y estos no. Y otra cosa, que se me había olvidado, en este país se hacen homenajes a asesinos de hombres, mujeres y niños asesinados por su ideología política que es como hacerle un homenaje al violador del ascensor porque tenia un concepto de la sexualidad diferente. Paissssssss
Un saludo
Iglesias no tiene nada que ver con todo eso, ya es pasado, tuvo una carrera efímera, AdEMÁS QUE HA SUFRIDO UN ACOSO INDECENTE DE LA EXTREMA DERECHA, UN ACOSO PLAGADO DE FALSEDADES. En cuanto a Puigdemont, empieza a plantearte dejar de fumar habanos. No son delincuentes, unos cuantos del Pp si lo son, algunos probado y todo y en cuanto a Puigdemont ya pueden investigar lo que quieran que no encontraran nada.
ResponEliminaCreo que te equivocas de enemigo, Puigdemont fué el que evitó la proclamación de la república, busca en ERC, Junqueras, Marta Rovira y algun otro, estos son los culpables, no Puigdemont.
Saludos.