Parlava ahir que a Catalunya la línia divisoria entre un i altre bàndol es traça molt aviat, a la infància, però pel que es veu aquest no és un fenomen exclusivament contemporani. Al contrari, sembla que arrosseguem aquesta predilecció pels antagonismes des de fa segles.En aquest sentit, diuen que als segles XVI i XVII la societat catalana es dividia en dos grans faccions: els nyerros i els cadells. Els historiadors expliquen que l'enemistat es remunta al segle XIII, amb motiu de l'animadversió entre les cases nobiliàries dels Cadell, senyors d’Arsèguel, i els Banyuls, senyors de Nyer, a la Cerdanya. Amb el pas dels segles i potser a causa de la decadència econòmica, cultural i comercial del Principat, aquestes diferències entre senyors feudals van anar traslladant-se a tots els estrats de la societat medieval, des de la classe política als bandolers, passant pel clergat. 

A propòsit dels Nyerros i Cadells, Joan Amades ens n'explica el naixement amb una interessant llegenda:

"La dama del castell de Nyer i la de la Torre d'Arança a Bellver de Cerdanya eren germanes i totes dues estaven en estat alhora. Heus aquí que hi havia dues germanes molt pobres, tant, que es veien obligades a viure a la capta i havien d'anar per portes. I s'escaigué que totes dues també estaven gràvides al mateix temps que les senyores referides.

Un mateix dia cru d'hivern, sense saber-ho l'una de l'altra, les dues germanes captaires van trucar a la porta del castell de Nyer l'una i de la torre d'Arança l'altra i van parar la mà en demanda de caritat. Com si s'ho haguessin dit, les dues dames, en veure l'estat de les pidolaires, les van aporrinar i els varen dir que si no tenien per menjar i havien de captar no havien de posar fills al món. Les dues mendicants, en sentir aquestes paraules, romperen en grans plors i, desesperades van maleir les dames que les havien ultratjades. La que va trucar a la porta del castell de Nyer va desitjar a la castellana que infantés set garrins enlloc d'un infant, i la seva germana, en maleir la dama de la torre d'Arança, li desitjà que donés a llum set cadells. Ambdues dames se les van treure del davant amb grans rialles i empentes.

Passat el temps corresponent, les quatre dones es van sentir ferides de mal d'infant el mateix dia. La de Nyer va tenir set infants mig garrins mig persones; la dama d'Arança, set nois també mig cadells; les dues germanes captaires infantaren cada una un minyó com una rosa. Les dues dames van morir de pena i de vergonya en veure's mares d'aquella fillada mig bèsties mig persones.

Els catorze cosins, en lloc d'estimar-se i de compadir-se per la desgràcia d'uns i altres, es tenien un odi a mort i es reien els uns dels altres. Els de Nyer deien que valia més ésser garrí que cadell, puix que la carn del porc arreu és cercada i estimada, mentre que la de ca és immunda i menyspreada. Els d'Arança replicaven que s'estimaven més ésser cadells que garrins, perquè els cans, per llurs lleialtat i fidelitat, arreu són considerats i estimats, entre que els porcs a tothom fan fàstic i repugnància per bruts. I a mesura que s'anaven fent grans més s'anaven odiant, fins a arribar a formar dos grans partits anomenats l'un dels nyerros, que vol dir porcell o garrí, i l'altre dels cadells o gossets, que durant molts anys van trasbalsar tota la noblesa catalana, que formava part d'un dels dos bàndols. Els fills de les captaires es van afiliar un a cada un dels dos bàndols i de manera dissimulada posaven en joc tot llur enginy per atiar els uns contra els altres i encendre la discòrdia entre ells".