La nena no entén res. Ves a saber per què, la seva mare continua explicant-li qui són els talibans a la cua de la rostisseria on, per coses de la pressa, també estic palplantada. Li detalla, amb paciència, que l’ Afganistan és un lloc on ja no es pot escoltar música, on a les dones que es pinten les ungles els tallen els dits, on les periodistes han hagut de fugir... Uns ulls immensos queden fixos en els de la seva mare, atònita, perquè ni tan sols en una ment per estrenar, una blanca taula rasa, no hi cap tant horror.

–Però els barbuts també tenen filles, oi?. La conclusió és tan aclaparadora que l’ortodoxa progenitora decideix, en tres segons, donar per conclosa la conversa i virar cap a una crítica molt més constructiva sobre el foie amb pebre de l’aparador. Des que els talibans han tornat a imposar el terror detecto un gest carregós en els lectors de notícies, un no voler mirar de cara, de manera que quan topen amb un paràgraf que comença per “ Afga...” ja no continuen. 

La tarda que vaig conèixer Nadia Ghulam ella sortia d’una de les seves múltiples operacions. A cada frase l’acompanyava un gest de dolor. Probablement el meu rostre reflectia aleshores el mateix estupor que el de la nena de la cua quan la Nadia explicava que va passar deu anys disfressada de noi per poder portar pa a casa. Que es va vestir amb la roba del seu germà, assassinat. Que a les dones metge, al seu país, si tenen un accident al carrer, no les atenen, de fet ni tan sols les recullen de terra. O quan recordava que una noia es va enamorar d’ella pensant que era, en realitat, un home. O que, de tant en tant, necessitava acariciar la cara dels seus pares catalans, els que la van acollir fa anys a Badalona, “per comprovar que eren reals, que no eren uns àngels”.

Ens obcequem a desviar la mirada albergats en un “no hi podem fer res”, que deu ser veritat, però potser ja ha arribat el moment de moure fitxa i incidir directament perquè la lògica, com la de la nena que em precedeix, és massa acusadora. - Núria Escur - lavanguardia.com